SILENCI

M’ha sorprès el poc ressò que ha tingut en l’àmbit comarcal la notícia que ahir esbombava el capgros.com de les intencions del Sr.Bassat per fer realitat aquesta gran Centre d’Art Contemporani a Llavaneres.
Avui en parlava “El Periódico” i aquesta tarda he escoltat a Ràdio Barcelona a Lluís Permanyer fent els oportuns elogis, però en canvi en l’àmbit proper quasi silenci. Uns pocs comentaris a la notícia i l’esperat estirabot del PP local que sorprenentment per a mi no aprofita la tirada del fet de que Llavaneres està governada per el PP , i en canvi tira per aproximació i de manera absolutament errònia contra el Govern mataroní per haver deixat passar una oportunitat que ni tan sols se li ha presentat. Queda clar per a tots que el lloc triat està en raó de vilatania i no de res més. Si Bassat visqués a Premia de Dalt tots sabem que seria aquesta població la que acolliria el Museu.

Malgrat tot he pogut parlar amb diversa gent de l’Art i l’alegria és generalitzada , a més i de manera ben curiosa amb un afegitó comú, el fet de que la paraula contemporània referida a l’Art deixa ja de perdre el sentit restrictiu que des de “El Cortijo” han volgut imposar.

BARCELÓ

Ahir Miquel Barceló va complir 50 anys. Coincidint amb aquest aniversari està exposant a la nova sala que “Círculo de Lectores” te a Barcelona i que ocupa l’espai de la mítica Sala Gaspar que han condicionat i modernitzat amb gust i encert.

Allà exposa la totalitat de les aquarel·les originals que Barceló realitzà per il·lustrar els tres toms de “La Divina Comèdia” en la col·lecció que te la editorial destinada a obres clàssiques il·lustrades per grans artistes. A més la mostra es complerta amb quatre pintures originals entre les que destaca una obra ben recent en l’estilística de la Capella de la catedral de Palma que s’inaugurarà ben properament.

És una exposició absolutament captivadora que permet endinsar-nos en les que semblen inesgotables capacitats de Barceló, que en aquesta ocasió es sap sotmetre al dictat d’un text que el dirigeix a un treball descriptiu amb unes obres de caire explicatiu que l’obliga a allunyar-se de les seves característiques habituals.
Barceló , amb gran saviesa, sap capgirar la truita i en una estilística parella a les seves aiguades de Níger emet passions i emocions, malgrat estar sotmès a una doble fèrula , la d’una exacta interpretació literària i la de la obligada reproducció gràfica.

Son obres intuïtives, gestuals, “lleugeres” en aparença , però “gruixudes” en la seva densitat pictòrica i reflexiva. Unes obres que si individualment poden oferir alguns alts i baixos ( mantenint sempre un alt nivell ), al oferir-se en conjunt presenten una densitat qualitativa i una força pictòrica que magnifiquen encara més el treball de l’artista , a l’entorn d’aquest esperit Barceló que plana i domina tota la mostra.

I la floreta , com no, en les pintures presents. Totes elles de qualitat i ben representatives del moment queden sotmeses a la brillantor de la peça més actual. Aquest col·lage pictòric, escultòric i ceràmic, depasa no sols les dues dimensions ans també les dimensions establertes per tot espectador poc informat.
És una obra que literalment es llença sobre l’espectador , dominant-lo. És una i mil sensacions que bateguen en un impacte sensible que precisa de repòs i mirada serena , per poder-se assaborir amb plenitud.

Ni més ni menys el que s’ha de fer amb l’exposició en general. Veure, mirar , callar, i sobre totes les coses, sentir, sentir i sentir.