FERRAN RUIZ

En Ferran Ruiz és aquest senyor que és mira xamós a l’Esperanza Aguirre , mentre que a l’altra costat té a l’ex ministre Eduardo Serra.
L’acte correspon al lliurament del Premis de la Fundación Enersis , en aquest cas en l’apartat d’assaig i que va guanyar amb el treball “ Aprendizaje i educación en la sociedad del conocimiento” , treball que és una reflexió sobre les necessitats del mon escolar per adaptar-se als canvis provocats per les noves tecnologies i que advoca per el final del que coneixem com “model industrial d’organització escolar”.

La notícia no és d’ara i sí del Novembre passat però penso que a Mataró fora de l’entorn més proper del protagonista no ho sabia ningú. Ahir vaig coincidir amb ell a l’hora del mercat i me l’explicava justament cofoi i vaig prometre que la divulgaria. No solament per la importància del premi, per el nivell dels membres del jurat que li van atorgar, per l’historial del mateix premi que comença amb el nom de J.A.Marina , ans també per el fet de que massa vegades a Mataró no sabem valorar , a voltes per desconeixement com és aquest cas, la vàlua d’alguns ciutadans que per la seva tasca anònima , o el seu tarannà més aviat callat, fan que quedi en les ombres allò que hauria de sortir a la llum amb tota mena de reconeixements.

Espero i desitjo que el Govern de la Ciutat es faci ressò del Premi , i a més de l’obligada felicitació, els amics , companys i convilatans puguem tenir de primera mà l’opinió d’aquest tema tan d’actualitat i alhora ben lligat a Mataró amb el projecte Tecnocampus , de la mà d’un expert que tenim tan a prop.

Justament quan Ernest Maragall ens convidava a l’excel·lència en l’Educació , aquest en pot ser un magnífic exemple.

ANTONI MIRÓ

Sempre m’ha agradat la roba d’Antoni Miró. No cal ni dir que no tinc cap peça seva ja que ni el meu físic ni la meva butxaca m’ho permeten. Encara que dic mentida , tinc una magnífica i seriosa corbata blavosa, que ve ser el regal dels Reis d’enguany, de part de les meves filles.
Però no m’ha agradat ni gens ni mica, tota aquesta història de la desfilada amb emigrants sub-saharians ( ja veieu el políticament correcte que estic ) i caiucos.

Veure en el titular dels diaris que havia pagat cent euros i una camisa , és a dir una misèria si prenem com a data per comparar qualsevol de les xifres que es mouen en aquest ambient , és de nou un pas més en el que ja a molts ens sembla fastigós mon de la moda.

Hi ha gent que per el seu paper d’icona ha de ser més acurat si cal en les seves decisions. Miró no ho ha estat en aquesta ocasió, i el pitjor de tot és que sentin les seves declaracions, sembla que encara ha fet un gran favor per la dignificació d’aquest col·lectiu.

En ocasions com aquestes es quan el poder hauria mullar-se , i dir ben clarament el que s’escau. Però com sempre queda massa clar que hi ha uns mites als que sempre serà difícil desautoritzar , encara que la facin tan grossa com en aquest cas.