CLAUDIO SILVEIRA SILVA


Avui em sorprenc al veure al diari l’esquela de Claudio Silveira Silva , un gran artista uruguaià que destacà essencialment per el seu gravat i per la seva tasca escultòrica sobre fusta en una estructura de clares arrels indígenes que captava la mirada i la sensibilitat de tot espectador.
Estic segur que així de cop i volta pocs son els mataronins a qui aquest nom diu alguna cosa , però si escatem en la memòria podríem recordar una sorprenent primera exposició al 1996 a La Casa del Llimoner, la seva participació a la col·lectiva “Flamenco” i molt especialment la magnífica exposició en el Museu de Mataró que celebrà a finals de 1999 ( les fotos del post son tretes del catàleg de la mateixa).



En el mateix catàleg amb la firma de Julio María Sanguinetti , per un llavors President de la República de l'Uruguai , deia:
“ No és un folklorista, en absolut, però tota la seva obra emergeix d’aquella arrel poderosa. Les seves escultures en fusta són fortes , rústiques, expressives, acolorides amb intensitat; els seus gravats, també en fusta, posseixen aquella noblesa primària del dibuix emanat de la talla amb gúbia i , quan el color ens exalta, adquireixen una notable vivacitat.
En la pintura i el gravat autenticitat és l’adjectiu que més hi encaixa. Ningú que observi aquesta obra, hi advertirà moda, superficialitat, efectisme. No busca agradar o sorprendre. Hi ha la noblesa del vell ofici, aquell que mai s’ha d’oblidar perquè de mestratge es tracta”.


La mostra era impactant. Per un costat la seva pintura amb una àgil i gestual figuració que s’establia en el creuament constant d’uns cromatismes intensos i accentuats. Però era en la seva peculiar manera d’entendre l’escultura , en aquella mena d’art pòvera amb marcs de finestres , treballats amb agilitat i vivesa per convertir-se quasi en més protagonistes que no pas les pintures que acollien. I especialment les seves portes , estructurades en mil conceptes dispersos en aparença que ens portaven a una lectura comú d’arrels i evolució, d’avui i d’ahir, de l’home i de l’esperit.


Vaig tenir ocasió de parlar abastament amb ell. El vaig entrevistar a TVM , i les seves explicacions tan en directe com en la conversa privada eren pedagògiques, entenedores i alhora enormement riques en conceptes generals i personals. Amb la seva dolça parla i amb la tradicional cadència dels americans del Sud , seduïa per com ho deia, però especialment per allò que deia, i ho feia ja que transmetia una passió intensa per l’art , ja fos el seu, ja fos en un concepte més general .
S’esforçava tan per aconseguir perfectament el detall d’un mini-gravat , com per equilibrar mides i intensitats en les grans escultures que tenia en el seu país, com la del “Cristo de la Cruz” de Durazno ( Uruguai) (veure foto) amb dimensions de 4.5 per 2.8 metres.


Ara ens arriba la noticia de la seva mort a Barcelona a l’edat de 71 anys. Allà en el barri de la Sagrada Família , ben a prop de Gaudí , al que admirava i del que se sentia seguidor en les seves bigarrades composicions, Claudio Silveira ha treballat les seves darreres obres a bon segur tan interessants i seductores com aquelles de les que vàrem tenir ocasió de gaudir fa unes temporades.


Mataró disposa d’obra seva en la Col·lecció Municipal . Bo seria que durant uns dies la mateixa presidís Ca l’Arenas, la casa dels artistes . Seria un bon lloc per presentar-li aquells respectes que com a persona i com artista ha merescut.


Descansi en pau.