VIATGE A ÍTACA

Sota els sons d’aquesta meravellosa cançó , en Bis ens va dir adéu , o al revés que tan se val. Com si del seu darrer programa es tractés va manar establint ritmes, paraules, presentadors , ponents..... , però no va poder manar en allò que no estava en les seves mans, en l’emoció i el respecte profund que teníem aquells que ens quedem encara en aquest cantó de la riba.

Ara ens queda el pes feixuc de mantenir el to. Sé perfectament que en Jaume i tot l’equip disposen del suficient saber com per mantenir el to en el difícil pas a la TDT , però el respecte aconseguit per TVM , demostrat amb la multitudinària presència de tot i de tots, en el ventall més impressionant que es pugui veure en munió conjunta de la societat pública i civil , ha de fer possible superar els entrebancs que s’acosten. Un ja va parlar amb el nou Dire . Emocionat m’abraçava dient que tan sols eren vint-i-tres els anys que havíem nedat junts contracorrent , que encara ens en quedaven molts més.

Dijous , emocionats com no, retornarem a la tele, i farem programa, encara que es faci estrany no acostar-nos, per fer-la petar encara que sols per cinc minuts, amb l’amic de sempre. Amb en BIS.

VISITANTS INSOSPITATS
Avui m’he posat a repassar notícies i blogs. He observat que el meu comptador de visites s’havia reiniciat. Tot observant apareixen uns quants dies a zero de tot, i torna a començar. Serà que el pobre s’ha tornat boig. Acostumat a quatre visites comptades , el nombre de les que s’estan produint els darrers dies el deu haver col·lapsat.
Tot xafardejant m’he trobat amb que algú en feia cerca amb “destilerias franco, monreal del campo”. M’ha picat el cuquet de la curiositat.

Monreal del Campo és el poble de la meva dona, a la província de Teruel, en el seu cantó castellà, prop de Guadalajara (Molina de Aragón). És el poble on cada estiu m’acosto a descansar-hi uns dies, i mai tan ben dit. Bona i desconeguda terrra , de la que també en pot donar fe un bon blocaire com és Joan Safont , ja que la família materna és just del poble del costat ( Torrijo del Campo).

Destilerias Franco era la destil·leria del poble. Com per aquí , quasi cada poble tenia la seva indústria alcohòlica. Dit d’altra manera era parella a la Mollfulleda d’Arenys, les destileries Abril d’Argentona , etc. El fet curiós és que el seu gerent i director era el pare del ben conegut Gran Wyoming, que no va néixer al poble ja que en ser un poder econòmic va anar a parir a la capital.
Una curiositat que me n’ha obert una altra?.

Qui dimonis ha de conèixer aquesta petita història?...

Clar que el món certament és un mocador. Així, un dels millors artistes mataronins també té bones relacions en aquells verals. Coses veredes....

REPICONS

Dels molts i diversos comentaris que han anat sortint al voltant dels darrers post , sols voldria fer algun que altra petit repicó , sense voler entrar en més polèmica.

En primer lloc no entenc com s’han capgirat les coses vers el que jo penso del Batxillerat Artístic de Sta Anna. Voldria que quedés molt clar el meu respecte i admiració a la tasca duta a terme per aquest Centre. Una admiració individualitzada en primer lloc amb en Josep M. Codina i la Nerea , que van saber fer surar la nau i van convertir un projecte que semblava tocat , en una realitat estabilitzada i de qualitat. Tasca a la que s’han afegit amb tot encert la resta de professors.

Respecte a tota la història de les exposicions d’alumnes , em reafermo totalment en la meva postura. Crec que situar-los en el seu espai exacte és el millor per el seu present i el seu futur.

En el que pertoca a opinions particulars , dons que son això, i que generalment s’evidencien i es defineixen per si soles. En algun cas es converteixen en les més dures crítiques envers el treball del mateix que les escriu. Però quan s’és jove cal aquesta insolent revolta , per més equivocat que un vagi en les seves descàrregues. Que després ja s’encertarà en altres opinions i altres blogs.

I per últim em quedo amb una frase que em va dir el meu pare i a la que sempre he sigut fidel. “La crítica la mereix tothom, el respecte també”. Potser a vegades passa que la pell és dura o molt fina segons els casos.


LISBOA




Em tot que no he dit ni una paraula de Lisboa, una ciutat que m’ha encantat i de la que caldrà parlar. Per si teniu per una escapada , cal apuntar-la en lloc preeminent. Segur que encertareu.