En aquest cap de setmana s’han inaugurat tres importants exposicions: L’homenatge a Manuel Cuyàs en la sala d’exposicions del C.A.Laietània , la de Miguel Ángel González a l’espai Capgròs i “Picasso pinta el Guernica” a la Fundació Palau.

Obligacions familiars m’impedeixen assistir a la mostra de Cuyàs que m’agradaria fos el darrer petit homenatge, per què ja és hora de l’homenatge oficial de la ciutat amb una mostra antològica com cal. I en aquest, fer punt i apart en l’apartat del còmic, una vessant que massa vegades s’oblida com si fos plat de segona mà, quan és essencial en el viure i entendre l’obra de Cuyàs.


PICASSO PINTA EL GUERNICA





La Fundació Palau segueix amb un magnífic tarannà expositiu, presentant en motiu de la commemoració del 70 aniversari de la destrucció de Guernica per part de l’aviació feixista , una acurada mostra didàctica que a partir de l’obra de Picasso en fa reflexió social, política, cultural i com no, artística.

Amb la col·laboració de l’alacantina CAM ( Caja de Ahorros del Maditerráneo) , que vull especialment esmentar per la seva gran col·laboració amb mostres itinerants d’aquest tipus de les que a Mataró n’hem pogut veure alguna ( Guinovart) , els de la Palau han muntat una exposició de caire didàctic amb quatre àmbits ben diferenciats i prou atractius:

- Pavelló de la República per l’Exposició de Paris (juny de 1937.
- Bombardeig i devastació de Guernika ( 26d’abril de 1937)
- Procés creatiu del “Guernika”
- La gènesi del símbol. Un referent universal

Amb un muntatge fonamentat amb facsímils ( seria impensable l’ús d’originals per òbvies raons econòmiques i de seguretat ) , podem veure i entendre la gènesis conceptual i creativa d’aquesta mítica obra , que no essent ni de lluny la millor de Picasso sí que ha esdevingut el seu treball més mític i emblemàtic, de tal manera que moltes vegades ha setat considerada La Gioconda del segle XX.

Una exposició ben muntada, ben estructurada , enormement didàctica , que hauria de ser d’obligada visita per qualsevol persona afeccionada a l’art o senzillament curiosa de la realitat històrica del nostre país.

Una mostra a la que sols cal posar-hi un però, la no presència d’una reproducció escaient de la mítica peça, que permetria fer-ne una millor lectura dels esborranys , observant les seves variacions , com es modifiquen alguns personatges, com en desapareixen d’altres i com prenen protagonisme alguns altres elements , per confegir la que sens dubte n’és la ícona artística més important del segle passat.

Una exposició que serà itinerant mitjançant la xarxa de Museus Locals i que molt ens agradaria veure a Mataró, encara que tots sabem que Caldes d'Estrac no està pas tant lluny com per fno fer-ne visita.

MIGUEL ANGEL GONZÁLEZ




Aquest artista argentí afincat de fa temps a Lleida ens sorprèn amb una complexa exposició en que barreja pintures i escultures amb l’arrel comuna de l’home i el que podríem dir “la seva circumstància”.

Passejar-se per la mostra es fer-ho per dos espais diferents. Per un costat estan les pintures , cromàtiques , amb un cert caire que mesclen les preocupacions humanístiques de l’autor , la seva passió per la figura , i un toc personal que les personalitza , malgrat no assolir aquell punt d’atenció que pretén.

Altra cosa en canvi son les seves escultures. La seva preocupació per l’home , les seves tribulacions, el seu estar en aquesta vida. Com si d’una teràpia es tractés en el camí d’un psicoanàlisi profund, intens i personal , González cerca aprofundir en el ser humà i tot el que això comporta.
Per fer-ho presenta un conjunt d’escultures de ferro soldat , que planteja preguntes , intenta reflexions, i captiva per la mirada inquietant de les seves composicions i molt especialment per els personatges, entre humans i fantàstics , que ens sorprenen amb una inquisidora mirada ben especial.

Dominador tècnic, González subjuga amb la seva obra escultòrica , com queda ben clarament marcat en la fotografia que encapçala aquest comentari, de la mà del magnífic fotògraf que n’és el bon company i amic , Romuald Galofré.


ABSÈNCIES


Massa vegades els artistes es queixen de la poca atenció que mereixen els seus treballs , però curiosament massa son les vegades en que ells son els protagonistes absents. Com exemple , les dues exposicions que acabem de comentar. L'absència dels artistes mataronins era tan lamentable com flagrant.