BIS

Arribo a quarts d’una de la nit a l’aeroport del Prat i crido per veure a on cal signar per que aquest caigui en mans de qui cal i no d’Aena. Tres quarts tancats a l’avió esperant que una miraculosa “jardinera” ens vingui a rescatar. Això a quarts d’una de la nit , en vol oficial per companyia no low coast. Una absoluta vergonya en un aeroport absolutament de províncies.

Arribo molt tard a casa però cal llevar-se d’hora, que la filla presenta avui el treball de recerca i que no falti el recolzament encara que sigui quasi de matinada. Cal esmorzar i entrar en el vici diari, el correu i internet, i de cop, el cop de puny, i no m’importa gens ni mica repetir paraules. En Bis ens ha deixat.
Avui no volia escriure. El que havia de dir ho he dit a la ràdio i al capgròs.com però cal mes, però que molt més.

Vaig conèixer a n’en Bis fa més de vint anys. En Nico em va trucar un dia per parlar-me d’una experiència de televisió local i que anaven a preparar un primer programa sobre cultura a Mataró i que contaven amb mi. Ell em va trucar i vàrem quedar citats a Can Xammar amb dia i hora per gravar.
Un, que sempre s’ha mirat això dels mitjans informatius des de fora, va arribar amb penjador i americana blanca d’un casament recent, i una corbata blava, com si allò fos TV3 que acabava de néixer. Després va succeir el que ja és història , que un amb americana blanca i corbata blava va ser el primer personatge masculí de TVM (l’honor femení és per M.J.Recoder).

De llavors fins ara hi ha més de vint anys de complicitat En Bis i jo hem estat absolutament diferents, però hi ha hagut sempre el feeling de les poques i importants coincidències ( la llibertat, la crítica , el cinisme, el ser políticament incorrecte) i especialment dues coincidències màximes: la cultura i la ciutat.

Quan em va tocar parlar en la festa del 20 aniversari vaig dir unes coses que repeteixo amb èmfasi ara: Quan una televisió aposta per la proximitat, la cultura i la llibertat , té passat, present i futur.
En Bis va entendre més que ningú la cultura de la proximitat. Aquest fer de TVM present per arreu, mostrant l’existència de la realitat ampla i diversa de la ciutat.
En Bis va entendre que la cultura pot ser , o ha de ser . el vincle que ens uneixi en la diversitat , i va apostar per que TVM fos ventall en el que les diverses opcions culturals tinguessin la seva finestra.
En Bis va entendre com ningú el que val la llibertat. He estat i soc una persona absolutament incorrecte, políticament parlant. En Bis va rebre moltes queixes de mi. Poders polítics, econòmics, ciutadans, l’Ajuntament , el PMC, la Caixa Laietana, la família, li va anar amb tot el reguitzell de queixes. De tant en tant, com cada dijous quan tenia programa i la fèiem petar, em deia amb aquell aire despistat tot movent la mà , ai Pere , que malament que va Mataró, que del que més es queixen és de les crítiques d’art. I els dos esclatàvem a riure.

Ara ja no hi és. Però em queda el record de fa molts anys quan es va tenir un problema molt greu amb una col·laboradora amb la que encetàvem la informació d’art. En Bis em va dir, quan li vaig comentar que potser em calia deixar-ho: “Les bones persones sempre tindran un micro a TVM, al menys mentre jo tingui alguna cosa a dir”. Definitori.
No oblidaré tampoc la seva trucada dient que estaria be que tornes a “Espai d’Art” després de dos anys d’absència. Son els millors elogis, i sé que sincers , que mai he rebut.

Ara , fa quatre dies, vaig coincidir amb ell. Li vaig fer conya. Vestit de pell, guants de conjunt, impecable, fet tot un senyor:” No t’hauràs pas fet de dretes després de tractar tants metges”. Ell va riure i em va contestar,: Si jo sempre he estat de dretes, el que passa és que us he enganyat a tots. I vàrem riure com dos beneïts.
Era al carrer Bonaire. Jo anava a visitar l’exposició dels del St.Lluc. Ho va preguntar, i el repicó va estar ràpid: Ja has dit que la gravin?.

Si, ho vaig dir, tal com diré que gravin les mil exposicions que encara em queden per comentar, si tu vols, a TV, . aquella tele que seguirà essent la teva, la que amb la teva ironia, amb aquell semblar que no estaves tot jugant al teu etern solitari de l’ordinador, o a la carta blanca, va aconseguir que fos la tele de tota la ciutat, aquella que avui et plora sense cap mena de vergonya i amb tota unanimitat.

Però és clar , quedem els que quedem. I ara , qui em dirà que no, que era massa benvolent amb la crítica a aquell, ja que res de res, o que em felicitarà per haver defensat aquella altra exposició que l’havia sobtat tant quan la filmava, càmera a l’espatlla, com un becari més. O qui em parlarà de les seves emocions venecianes en aquella visita insospitada que tant el va copsar. O....

Qui més em coneix, sabent-me tocat, em deia que amb en Bis no mor una persona, i sí una manera d’entendre la vida i la ciutat. Ara, quan el preu és més important que res , a aquells que hem pagat per poder ser , ens deixa el referent, la imatge d’aquell que havia aconseguit ser lliure, en un mon d’esclaus.
En certa manera quedem orfes, no de persones, però si d’una manera d’entendre la vida en la que la llibertat , la proximitat, la cultura i l’amor, hi tenien molt a dir.

Potser per això avui he plorat. Feia molt temps que no ho feia. Ser que demà hi tornaré. Ho faré en públic i sense vergonya. Per què mai és vergonyós plorar per haver perdut un amic i un company. Plorar per aquell que ha cregut en la llibertat, la cultura i la ciutat. Plorar per aquell que ha cregut en un i l’ha defensat peti qui peti.

Uns bons pensaments per tenir en compte tots aquells que dintre de quasi res voldran defensar la seva idea de ciutat. No estaria de més, una mirada vers el pensament d’en Bis. O és que no saben que ell hauria guanyat abastament les eleccions?.

Sigui com sigui, fins aviat Bis, i no t’enfadis si intento que l’aviat sigui molt llarg. Mentre , seguiré dient que gravin totes les exposicions. Estiguis tranquil.
Un petó i la més forta de les abraçades.
Aquell de la corbata blava i l’americana blanca , que és diu Pere Pascual, però que tots coneixen i criden com a PIC.
Amb admiració