DE CRISI I DINERS PÚBLICS

Tots sabem de la crisi. Igualment tots coneixem que aquesta afecta i de manera intensa als Ajuntaments . A uns més i a altres menys , però no hi ha consistori que s’escapi a la baixada brutal dels ingressos, mentre que en canvi ha de mantenir el nivell de despeses causades per aquells moments d’alegre gastar , quan l’aixeta rajava , i de quina manera , i aquella alegria semblava que seria permanent , per a no dir, quasi eterna.

Una crisi que ha obligat a retallar despeses de tota mena , amb especial incidència en l’àmbit cultural, dons fàcil és veure que lamentablement la despesa cultural és la menys “apreciada” per la comunitat , que massa vegades la entén com una cosa supèrflua i de cara a la galeria.

Tenint en compte que de fa ja forces anys , el punt fort del que podríem dir “industria cultural” ha tingut un alt component de dependència dels ens públics , sota la denominació que vostès vulguin donar-li ( ajuntaments , diputacions , autonomies....) és natural que aquesta industria hagi trontollat de manera escandalosa. I ho ha fet a més de les raons lògiques del diner , pel fet de que en aquests temps la despesa ha estat generosa , sense nivells d’exigència , i apostant a vegades per absolutes bestieses en un afany d’epâter al veí , que feia que sota l’aixopluc de la cultura , hagués crescut un bon grup d’aprofitats del diner públic , fàcil d’aconseguir i que no precisava de justificacions gaire exactes.

Òbviament que ara sembla difícil de trobar un punt positiu a totes les conseqüències culturals que comporta aquesta sagnant retallada , però posats a ser positius cal fer-ne dos apunts. Un , que es diu que en temps de crisi és quan la creació repunta amb més qualitat , ja que existeixen uns nivells d’exigència més elevats. I per l’altra, que la crisi s’endu per davant a aquells menys preparats, deixant en la supervivència a aquells que certament s’ho valen.

Esperem que siguin certes les dues condicions, ja que si és així, en el que pertoca al nostre entorn més proper , no serà res d’estrany veure les rieres plenes de cadàvers creatius , aquells que amb la benvolença municipal han emprat els diners públics com una munyidora de beneficis , sense aportar res a canvi, tot sabent , a més a més , el nul valor de les seves “creacions”. Uns diners que ara ja no apareixen , i difícilment tornaran a córrer amb aquella irresponsable alegria.

Potser l’exemple més evident és Can Xalant , la nineta dels ulls del nostre IMAC. Diners a cabassos per a collita minsa per a no dir inexistent. Encara que cada vegada estic més bocabadat amb el seu poder. No sé quantes vegades hem comentat en aquest blog el tema de que en acabar l’any , acabava la concessió administrativa als seus actuals gestors. Han passat tres mesos i tot segueix igual, és a dir , un mínim de sis mesos de retard en la convocatòria de l’obligat nou concurs amb el que de moment seguim xarrupant de la mamella , encara que aquesta estigui minsa i escanyolida.

Això sí, nova convocatòria i adjudicació de la beca Mataró. Res a dir ni de l’artista escollit, ni del projecte , ni... Tan sols que un no entén que si s’està de prestat , -com és el cas actual -, com es poden realitzar actuacions que poden comprometre a d’altres . O és que de sota mà ja s’ha pactat de que tot continuarà com fins ara?.

Estaria be que no fos així. En moments d’estrènyer el cinturó , cal filar encara més prim , no tan sols en la quantitat de la despesa , ans també en el destí de la mateixa , i la seva transcendència. I el que és igualment important , amb una claredat meridiana davant del ciutadà , que té tot el dret de saber amb que es gasten els “seus” diners.

Potser per això no estaria gens malament que l’IMAC ensenyés de manera clara i entenedora , pressupostos , projectes i despeses. Si així ho fes ( que no ho farà) , al menys podríem dir ben clarament que sí, que a vegades la crisi comporta algunes coses bones, encara que sigui fets com aquest , de clara higiene democràtica , que hauria de ser norma i no excepció.