dissabte, de març 13, 2010

MILANA BONITA


S’ha mort en Miguel Delibes i vull dir ben clar que m’ha dolgut. Ja sé que de fa uns anys estava mort, literàriament parlant , però per a mi seguia essent un referent personal, no en l’escriure però sí en aquest sentit de fidelitat personal a una manera de ser , a un ideari, que cada vegada veig més inexistent entre els que m’envolten , quan tot canvi s’amaga sota el concepte d’evolució, encara que sigui del més estrambòtic possible i correspongui a allò que abans en dèiem canvi de camisa i ara es diu ves a saber que, i quan el vestit de la importància és valora molt més que no pas la realitat de la pròpia essència.

Vaig tenir la sort d’arribar a Delibes de la mà del lletraferit del meu pare. Juntament amb Cela i Ferlosio vaig saber d’aquesta nova literatura espanyola, a la que ni llavors ni ara vull renunciar. Però entre el neorealisme de Ferlosio i el magicisme de Cela em vaig quedar amb la personalitat d’un Delibes , seductor en la seva postura austera de l’ús de les paraules , i capaç de magnificar al màxim el seu domini dels personatges , a bon segur pel fet de que tots ells estaven estructurats en una part d’ell mateix.

Recordo el blau dels toms de Editorial Destino i la seva col•lecció “ Áncora i delfín” , a la que Delibes va voler ser fidel fins al final. Recordo com no, “La sombra del ciprés es alargada” , “El Camino” , el mític “Cinco horas con Mario” , i el més mític encara “Los Santos Innocentes” , amb la magnífica plasmació cinematogràfica de Camus amb aquells immensos Landa , Rabal i Pàvez, i com no recordo “El disputado voto del Señor Cayo” , que a hores d’ara haurien d’estar llegint tots aquells que comencen a emprar els colzes per assolir un espai de sortida per a les properes / llunyanes eleccions.

Fa ja molts anys que vaig llegir un magnífic assaig que caldrà rebuscar que es deia “Conversaciones con Miguel Delibes”. Allà ell deia que per escriure una novel•la , calien tres coses : Un home , un paisatge i una passió. He aprofitat la reflexió en diverses ocasions per aplicar-ho a presentacions d’una exposició, que si fa no fa , és com una nova novel•la d’un artista. Penso també que la frase va més enllà i que molts la podríem aplicar al nostre fer quotidià.
Ara en Miguel Delibes ha mort. Ho ha fet fidel a la seva família , al seu lloc al que no va voler abandonar no quan li van proposar dirigir “El País” quan aquest anava a néixer. Fidel a uns conceptes , a una austeritat ara difícilment comprensible. A una literatura que ha cercat l’estètica però que mai ha volgut , ni de trascantó abandonar , l’ètica.

Ha mort un literat incommensurable , un home honest i un exemple. I a mi em dol la seva absència i el cert desarrelament que han tingut envers la seva mort els diaris catalans. Un desarrelament molt llunyà al mantingut a amb homes molt més llunyans. Malgrat això penso que el fer de Delibes , per damunt de fronteres i provincionalismes . ens ha de retornar al concepte de la bona escriptura i del bon fer , ètic , estètic i personal.

Un home , un paisatge i una passió. La de Delibes. “Ojalà” , que vol dir “ que Deu ho vulgui” , un pogués dir i fer el mateix.