Entrevista efectuada per Vern Bueno per a la secció “Focus” del setmanari Capgròs , en motiu del meu 35 aniversari com a crític d’art. La mateixa ha estat publicada en edició complerta a l’edició digital i en edició resumida en l’edició paper , ambdues d’avui dia 30 d’Abril de 2010

Amb què et quedes d’aquests 35 anys com a crític d’art local?
Amb tots els amics que he fet, i amb l’art, que m’apassiona. Si no, no m’hi podria haver dedicat 35 anys per afició i sense cobrar. Però em dono per ben pagat. He acumulat un seguit d’obres que em satisfan molt, perquè cada una d’elles té la seva història, són meves i no me les treu ningú.

Aquesta implicació personal amb els artistes, com t’influeix a l’hora de fer les crítiques?
Les crítiques més dures les he fet als meus amics i les emprenyades més grosses també les he agafat amb ells. Haig de ser més curós i estricte amb aquells a qui m’aprecio, perquè conec les seves motivacions. Si entenc que no va pel bon camí, li ho haig de dir. He tingut picabaralles pràcticament amb tots els artistes de Mataró, però al final sempre hem vist que navegàvem en el mateix vaixell, defensant l’art de la ciutat i els seus artistes.

En aquesta tasca, però, segurament t’has sentit sol.
En moltes ocasions. Els artistes d’aquesta ciutat han estat timorats, s’haurien d’haver rebel•lat contra el tracte que han rebut en els darrers temps, però no ho han fet. Clar que és molt fàcil dir-ho des de fora, però han callat durant massa anys, des de que el Museu de Mataró va esborrar tota traça d’art de les seves parets. No puc estar-me de dir que el Museu ha estat el gran problema de la cultura plàstic de Mataró, ha posat pals a les rodes i s’ha oblidat dels artistes. Tothom ho ha vist, això, però ningú s’ha atrevit a tallar-ho.

Per què?
Perquè en aquesta ciutat ningú es baralla per la cultura. Tal i com em va dir un polític, “per cultura no es trencarà mai cap pacte”.

Per què Mataró ha quedat pràcticament orfe de galeries d’art?
En els temps de la Transició es va viure una gran efervescència cultural. El Museu i la sala de Caixa Laietana feien exposicions cada 15 dies. Comptàvem amb la Tertre, que va ser tota una eclosió perquè hi passaven els millors artistes. Alcoy, Rovira Brull i Jaume Arenas van revolucionar l’escena artística local. Hi havia galeries a tot arreu, i s’hi sumaven Caixa Catalunya, el Banc de Bilbao, el Foment, la UEC, el Casal o el Club Nàutic amb les seves pròpies sales. Passada aquesta eclosió, però, va haver-hi un cert desencantament. Amb l’aparició de la Sala Minerva, a finals dels 80, semblava que renaixeria tota aquesta dinàmica, però va coincidir amb el boom especulatiu en el camp de l’art, que ho va dinamitar tot.

Pràcticament tot estava basat en entitats i en el sector privat.
L’Ajuntament no va comptar amb una sala d’exposicions fins tenir Can Palauet, ara fa 10 anys. El poder polític hauria de fer tot allò a on no arriben la resta d’entitats.

Sempre has estat molt crític amb la gestió municipal en el camp de les arts plàstiques.
La ciutat hauria de disposar d’espais municipal on hi cabés de tot, amb una visió eclèctica. Però s’està produint una discriminació absoluta de la plàstica, enfront d’un cert art contemporani. S’ha escollit aquest camí pel gust personal de qui ho tria, cosa que penso que és un greu error. La clau estava en Ca l’Arenas, però ha estat un desastre.

Quin paper hauria d’haver jugat aquest centre?
Ser la casa dels artistes de la ciutat. Així ho va deixar escrit Jordi Arenas. Però durant aquesta temporada només s’haurà exposat un sol quadre d’un artista mataroní viu (Perecoll). Hem de pensar què volem fer, i deixar enrere aquestes incongruències. És increïble que s’anomeni Rosa Codina Esteve com a vocal del consorci del Museu Bassat en representació de l’Ajuntament per la seva gran categoria internacional, quan fa més de 20 anys que va exposar per darrer cop en una sala municipal. Reconeixen el seu talent, li demanem que sigui vocal, però mai han fet res per ella.

Quins passos cal seguir per deixar enrere aquestes incongruències?
El problema actual és que existeix un cisma absolut entre l’oficialitat i els artistes de la ciutat. Però això es pot arreglar, perquè els artistes tenen ganes de fer-ho. Necessitem un gran pacte que replantegi el pla d’usos de tots els equipaments expositius. Que farem amb l’Espai F, com reformularem Ca l’Arenas... Una aposta per la coherència i per la participació dels propis creadors. A Mataró disposem de la base necessària per arribar lluny. Tenim molts artistes de tots els estils i tendències, amb un nivell general més que acceptable; tenim públic que va a les exposicions i comptem amb mitjans de comunicació que en garanteixen la difusió perquè sempre han apostat per l’art. Amb tot això i amb l’arribada del Museu Bassat sí que podrem posar Mataró en el mapa artístic del país.

Pensar en el futur recuperant també el passat, perquè hi ha noms com Rovira Brull o Alcoy que no són presents gairebé enlloc.
M’entristeix molt que cada any vinguin nanos que estan fent treballs de recerca a preguntar-me directament a mi sobre aquests artistes, perquè no en troben informació enlloc més. Alcoy fa 20 anys que va morir i molts ja ni recorden qui era. Amb Rafael Estrany passa el mateix. I amb Pepe Novellas, si no fem aviat l’exposició antològica, podem anar pel mateix camí. Cal recuperar tots aquests noms.


La fotografia és feta al meu despatx de treball. està feta amb objectiu d'ull de peix ( estic gras però no tant , i la camisa és absolutament de ratlles ) i s'observen perfectament obres de Tharrats, Amadeu Casals , Josep Serra, Moner, Rodolf Tur i Ricard Opisso. S'intueixen treballs de Cabellos, Ricard Jordà i Pere Viada.