TEMPS EN BLANC ?

Els núvols , de color gris negre , semblen preludiar una tempesta que un quasi pot olorar tan sols sortir al balcó, amb un xafogor que no sembla correspondre al temps tardoral i fred que un intuiria per aquest dia.

Tot convida a la lectura  mentre que de fons el “soul” de Solomon Burke, desaparegut avui mateix , encara sembla incidir més en aquest repòs interior, d’una certa melangia , a la que tot sembla conduir-nos.

En aquest estat he rellegit l’assaig que J.F.Yvars ha dedicat a Josep M. Codina i que es presentà el passat dijous en una galeria” àmbit” curulla de gent, que va voler estar al costat de l’artista en moment tan important.

Curulla de gent , encara que lamentablement amb molt poca presència de l’art i la cultura de la seva ciutat. I vull de nou incidir en aquest tema. Ple familiar , d’amics i d’escola ,- felicitats a la gent del Batxillerat artístic de Sta Anna ( professors i alumnes ) per la seva presència massiva en l’acte-, però en canvi, de la professió , de l’ofici, de la cultura mataronina, ni un borrall. D’artistes,tan sols l’Albert Alís , en Pere M. Brasó i en Ramon Manent. En Manuel Patricio i en Ramon Prujà, com amics i gent de la cultura, i ningú més. Excusats els polítics per la coincidència de ple, de nou ens hem trobat amb que ningú de l’IMAC ( en Ramon Prujà estava a nivell personal i d’amic) ni ningú del Museu han cregut convenient estar al costat d’un artista en un moment tan important i han passat de llarg de la possibilitat de contactar amb gent tan important com el mateix J.F.Yvars , amb qui per cert vaig tenir el plaer i el goig de conservar durant una llarga estona.

O sigui que cal expressar-se i fer-ho ben fort, encara que sembli barroer, allò de : Aneu a la merda. No os mereixeu el lloc que ocupeu i molt menys el sou públic que cobreu. I de tenir una mil•lèsima de professionalitat i/o dignitat hauríeu de plegar. I en no ser així, seria el govern qui us hauria de foragitar d’aquest lloc de treball que tant penosa i indignament ocupeu.

Desfogat i buidat el pap , que encara que un sap abastament que no serveix per res més que per el dret a la “pataleta”, però et deixa lliure i relaxat , bo es parlar de la magnífica exposició amb la que en Josep M. Codina aconseguirà ja , - i crec que de manera definitiva -, un lloc capdavanter entre els artistes actuals.

Una quarantena d’obres omplen la sala, estructurades en dos plans ben diferenciats. A la sala inferior, i en tots els seus racons , son les teles les que van desgranant com magistralment defineix Yvars : una pintura tremendament dramàtica en la seva aparent sobrietat, contaminada d’un cansament ancestral , d’una vulnerabilitat atàvica que la transforma en una experiència estètica fascinant , encara que només sigui per que transcriu literalment l’estat d’ansietat que augura la sorpresa d’una vivència sensible depuradora i essencial a l’ensems”.

Codina segueix en el lent caminar evolutiu de la seva pintura . Les seves peces es segueixen una a l’altra en una continuació de canvis lleugers i imperceptibles. Una ullada lleugera ens pot portar a un treball ja conegut , però aprofundint en la mateixa , en un zoom aproximatiu , queda clar que mantenint aquest caràcter “ orgànic “ ,- la paraula que de segur millor representa el seu treball -, existeixen unes passes fermes que semblen començar a cicatritzar els sorgits de la seva dermis plàstica , alhora que el color comença de manera dissimulada a fer petites llambregades que trencant la monocromia aparent , semblen apostar per una obra més esperançada i menys dramàtica , fugint de la personalització dramatitzada de si mateix que ha estat eix únic de la seva trajectòria dels darrers vint anys.

Però si les pintures de Codina poden arribar a tenir el sabor del dejà vu , l’esclat de l’exposat en la planta superior , - tota ella ocupada per dibuixos sobre paper -, sorprèn fins i tot a aquells , que com un mateix , havíem tingut ocasió de tenir-los a les mans.

La volguda fredor pictòrica de l’autor , fregadissa en un cert desig d’asèpsia , s’esquinça per tots cantons i surt a la llum una obra molt més passional, molt més des de dins , quasi visceral diria jo , que domina malgrat el cert fre racionalista que , com sempre , intenta mantenir l’artista , gelós d’una intimitat que sap que sempre surt a l’exterior en els seus treballs.

L’ús d’uns materials que li permeten un joc personalitzat , donen nova força a les seves creacions que semblen recollir en les investigacions aquell tarannà compositiu de la seva antiga experiència de Can Palauet. Ho diem així, ja que Codina , - espero que de manera conscient -, s’allibera i deixa quasi que el material el porti sense fre , i l’obligui a anar per dreceres en les que una porta esperançada sembla obrir-se a noves aventures. Per això apareixen ara nous gestos , l’espurna del color és molt més evident i avançada , com si preludies un horitzó esclatant i que aquest no fos pas massa enllà.

Pintures i dibuixos , dos materials tècnics per expressar el mapa d’un territori comú, aquell que Yvars defineix com “els encara no conscients llocs de la memòria personal de l’artista que afloren a contrallum en la seva premuda orografia gestual que identifica en signes i figuracions inèdites...” en “ un territori inexplorat de sensacions i percepcions visual que ni tan sols aspiren a convertir-se en signes plàstics i es limiten a insinuar “ el rastre del temps” : un bucle capriciós , a mig fer , en la tensa superfície blanca del llenç”.

Josep M. Codina, un artista en plenitud, que ens mostra la seva saviesa i qualitat en una exposició d’obligada visita , d’igual manera que ho és la lectura de l’assaig a ell dedicat. Un temps en blanc en les seves obres que en res correspon a la seva realitat vital, en que el temps mai està en blanc i sí en la gestació d’una obra tan valuosa com la que ara tenim ocasió de gaudir en la magnífica exposició que ens presenta en la barcelonina Galeria Àmbit.

Felicitats.

Post escrit mentre sonava de fons, Nothing’s Impossible (2010) de Solomon Burke