ALÍCIA ROMERO. TRET DE SORTIDA

L’anunci de la renúncia d’Alícia Romero a formar part de les llistes del PSC local per a la propera convocatòria d’eleccions, ha servit com a tret de sortida oficiós per a les municipals, unes eleccions que havien quedat del tot amagades per les recents a la Generalitat.

La notícia no ha sorprès a ningú d’aquells que es mouen o ens agrada la política municipal, encara que hauria succeït el mateix si la notícia hagués estat la inversa , és a dir la de la seva confirmació com component de la partida. Feia temps que Alícia Romero havia dit públicament que estava meditant el seu futur personal i polític. Ara ha pres la decisió , aquella que ha cregut millor per a ella, i res a dir, ans el contrari, felicitar-la per la mateixa i desitjar-li el millor en el seu futur. El seu pas per la política local ha estat ben positiu i la seva absència resta molt pes específic a la propera llista electoral.

Al voltant d’ella s’ha dit de tot. La història , per aquells que la vulguin conèixer amb pels i senyals, l’explica amb la seva saviesa habitual en Joan Salicrú en el seu post de “Riera 48” en el seu blog personal (www.joansalicru.blogspot.com), per el que recomanant la seva lectura em permet no repetir conceptes. Salicrú, a bon segur el periodista millor informat de la política mataronina per les seves excel•lents relacions amb el poder i amb bona part de l’oposició, en fa anàlisi magistral i deixa entreveure el per què de tot plegat.

Un anàlisi que comparteixo del tot , encara que penso que es deixa en el tinter ( a bon segur per ser un professional estricte i íntegre ) un punt molt important , quan no cabdal de tot el cas, que és al meu entendre el que ha catalitzat la decisió envers la direcció d’abandonar , encara que sigui momentàniament , la seva activitat política. Un punt que no és altra que el desgavell absolut que hi ha actualment en el PSC local, amb una guerra , no larvada i sí evident , entre dues faccions que podríem qualificar com “baronistas” i “de l’aparell” , que està provocant més que tibantors i que afecten no sols al futur electoral ( programa i llistes ) ans també a la vida política municipal el dia a dia.
Alícia Romero, ambiciosa sí, però enormement pragmàtica , treballadora i amb visió de futur , ha vist que entre la crisi i les friccions internes , el proper mandat pot ser un veritable calvari polític, i ha preferit retirar-se de la vida pública , a la que sempre podrà tornar vist el bon balanç que pot oferir per la seva gestió en aquests anys.

Les friccions entre els diversos sectors d’un partit polític , son normals i habituals quan s’acosten eleccions, però evidentment aquestes tenen més importància quan del que es tracta és de “tastar” poder , ja sigui mantenint-lo com adquirint-lo. Un poder que en el PSC mataroní es té a la mà, existeix el convenciment ( que jo comparteixo) que es tornarà a posseir , i que presenta alguns trets diferencials en aquesta ocasió que cal mesurar amb perspectives de futur , com ho son els fets d’una important renovació de les llistes, amb les baixes obvies de Batista ( quin gran home i polític hem perdut) i Romero , i les quasi segures de Bassas, cremat per la seva febril activitat , i Ana Barrera esborrada justament pel contrari, per la seva absoluta ineficàcia que l’ha convertit a bon segur en la més inútil dels regidors en el poder de tota la història democràtica , lloc lluitat entre d’altres per Carmen Esteban, de la que també en caldria parlar-ne i molt.

I potser el que és més important , amb l’obligada decisió d’escollir un número “dos” que pugui substituir a Baron en mig del mandat i per tant esdevingui alcalde “in pectore”. Una persona que en el possible ha de ser del sexe femení, per complir amb l’estúpida postura de primar el sexe per damunt la vàlua , i actuar de manera políticament correcte i fer que Mataró tingui alcaldessa per primera vegada , que actualment ja és rara avis ja que quasi totes les ciutats importants ja han tingut a una dona al front del seu municipi.
Amb tots aquests condicionaments a les mans , lògic és que hom en vulgui treure profit i estiri cap a la seva “veritat socialista”.

A la primavera passada, tal i com vàrem “destapar” en aquest mateix blog , va existir un intent de “cop d’estat” encapçalat per Xesco Gomar , amb el recolzament de la gent de les JSC i entorn, en Carlos Fernández i tot el “clan de Pineda” , far de les seva manera d’entendre el poder municipal , que va ser durament avortat, amb una esbatussada important de Baron que , potser per primera vegada , va donar un cop de puny a la taula i va deixar les coses clares.

Encara que tant clares no devien estar , quan la revolta s’ha reiniciat. Per un costat tenim a Baron i els seus fidels Montse López, Quico Melero, Ivan Pera, Carmen Esteban , als que s’ha afegit Núria Aguilar, farta de l’habitual joc brut de Fernández i cia, que ja li va costar lloc a les llistes , desplaçada per Ana Barrera. Son els anomenats “baronistes” .

Per l’altra costat hi ha la gent més PSOE , gent de l’aparell del partit. Gent que pel general ha convertit la política en el seu modus vivendi, ja que semblen incapaços de fer altra cosa que medrar en menjadores oficials. Els noms, els de sempre : Carlos Fernández , Xesco Gomar, Javier Naya, Ana Barrera, la gent de les JSC amb Mohamed Belkaid al front , però que a més en aquesta ocasió tenen el per a mi molt sorprenent suport de dos pesos pesants com ho son Consol Prados i Esteve Terradas.

I aquest és el fet essencial del que caldrà parlar-ne amb molt més detalls en propers post. Una esquerda molt important, que l’observen abastament els que corren per la seu del camí de la Geganta i que és vox populi entre els periodistes polítics de Mataró, però que òbviament no poden explicitar-ho en les seves notícies ja que es tracta d’unes evidències no escrites , d’uns fets coneguts en les confidències personals, en l’off the record.
Uns fets que lògicament hom desmentirà, faltaria més , ja que el millor és demostrar l’aparença d’una unió inexistent, que per barallar-se ja hi ha els altres partits. Unes desavinences que han arribat a provocar evidents distanciaments personals.

És l’hora dons de començar a prendre decisions clares i contundents. Crec que Baron de nou ha de donar un , dos, tres cops de puny a la taula, o els que calguin , demostrar clarament qui mana i qui té el poder de fer i desfer moltes coses. Escoltar però no admetre pressions de cap mena , i menys aquelles que ell veu clarament son del tot perjudicials per a la ciutat que a fi de comptes és del que es tracta.

Això al menys és el que un , amb la simple força de ser un dels que l’ha votat i que malgrat que l’ha decebut en alguns temes generals i en algun personal, segueix pensant que és un bon alcalde per la ciutat i que és el millor de bon tros, de tots aquells que presenten candidatura.
Ara bé, li cal urgentment fer una llista amb qualitat, potencia i empenta , deixant enrera tanta “morralla” que l’envolta i que està ansiosa de poder.

Una demostració de poder , la de Baron, que potser si s’hagués produït abans no hauriem ara de parlar de l’abandó d’Alicía Romero i sí de que potser ella seria la primera alcaldessa de Mataró.