SANT LLUC ( IV )

ANÀLISI ( III )

O

Maria Oms (3) manté el to que ens oferia en la seva darrera exposició en aquesta mirada abstracta en un context geològic. Segueix pels mateixos verals, millorant-los , amb una obra amb encertada tensió entre gest i l’encertada gama cromàtica. Un encert que queda cap disminuït en el cas de Chari Orta (1) en una obra significativa d’unes beceroles prou incipients.

P

Francisco Padilla (3) ens presenta un , si més no especial plantejament creatiu en aquesta la seva mirada a la figura en un camí entremig entre el còmic i els més seriosos plantejaments a l’estil Zabaleta. Caldria veure més treballs per poder jutjar amb més encert la seva estilística.

Circumstància que no fa falta de cap de les maneres en el cas de Parés de Mataró(5) que avui ens ofereix un peça molt made in Parés en la que aconsello prestar detinguda atenció a tot el tractament pictòric de fons , veritable lliçó sols a l’abast dels grans mestres , com ho és , sens dubte , en Joan Parés. La riquesa del mateix és un gaudi absolut per a afeccionats i professionals.

El mateix del mateix en el cas de Perecoll (5) que quan fuig del negre esdevé juganer amb si mateix per moure’s amb tota llibertat per una camins més experimentals en els que es troba agust i aconsegueix resultats molt notables com es fa evident en el treball presentat.

Jeanine Paretilla (1) porta la il·lusió per bandera el que no és suficient ,- o millor dit, no hauria de ser suficient -, per aconseguir el nivell precís per exposar en el Sant Lluc. Anna M. Perarnau  (3) és mou en els camins de l’obra correcta digne d’una alumna aplicada . Bon tractament general encara que potser un xic encarcarat per l’escolàstica , però amb la suficient dignitat com per estar-ne satisfet. Nivell al que no arriba Lluïsa Pericàs (2)  amb una obra que es dispersa i en certa manera es dilueix en el to de la col·lectiva.

Marina Pineda (4) és un dels casos que demana una individual per poder-la observar en un sentit més global. L’obra avui presentada és d’una aparent simplicitat però en la que es llueix en l’equilibri de volums i el joc atrevit del gest i el color. M’interesa i em genera confiança però crec que li cal ja una exposició personalitzada.

Marc Prat (5) ha arribat al nirvana amb l’assoliment del premi Bancaja, però en un gest de reciprocitat que l’honora , està present en Sant Lluc en una obra plenament identificativa del seu fer, amb una qualitat digne de tota admiració que li permet assentar-se ja entre les élites dels creadors locals. Un espai aconseguit amb tota justícia per una obra digne dels millors elogis.

F.Javier Pretel (6) va ser una de les més grans agradables sorpreses de la passada Torres Garcia. Del no res sorgia un artista àgil, amb un paisatgisme actual, capaç de jugar amb el color, la “pintura” com a  material , i principalment amb el seu vital concepte de mirada viva i fresca a uns espais que a ull vista poden ser considerats vulgars .

Ara de nou es referma ell, i ens refermem nosaltres , en aquesta capacitat de treure suggestió del no res , que fa dels seus treballs un iman generador de bones vibracions i d’aquell misteri que dèiem imprescindible en la nova pintura. A seguir en espera d’una mostra individual que ara és del tot exigible.

R

És nota que Sergi Rabassa ( 3 )  sap molt bé el que té entre mans , però un arriba a pensar si es tal el domini sobre el mateix que les obres queden esmorteïdes , com abduïdes i mancades de sang interior per generar la sempre obligada vibració front de l’espectador. Potser és el clar exemple de que solament amb la tècnica és quasi impossible arribar enlloc en el món de l’art.

Oriol Ribas (4) ha estat un altra dels joves seleccionats. Sense embuts aposta per un treball personal que ens retorna a aquells conceptes de l’art anomenat psicodèlic d’allà els 70 , però amb una renúncia explícita per la diversitat cromàtica que queda reclosa a una reduïda gamma. Hàbil en la fusió de signes, lletres i elements aconsegueix una peça de prou atractiu visual com per ser remarcada.

Paloma Rodríguez (3) està en un moment clau del seu desenvolupament , i com tants altres precisa d’una personalització que ha de passar per l’alliberament de vells atavismes i principalment  per esponjar el seu concepte plàstic. Està en el camí, però cal desenganxar-se encara de moltes coses.

Mercedes Rodríguez (3)  a diferencia de molts artistes atribolats , tira pel dret i ens presenta una composició abstractiva  desestructurada mitjançant un vermell visceral que desequilibra el conjunt.

Sigui quin sigui el concepte artístic del creador , aquest precisa d’uns elements o eixos de suport  que esdevinguin parets mestres de la seva creació. Si s’aposta per un trencament fora de camins el més natural és que el treball se’n senti i no pugui assolir els objectius fixats. Justament és el que li passa a aqueta autora que presenta vímets interessants peròa la que li cal u mètode per sortir-ne endavant.

Pepi Roig (3) i Joan Rossell (3) estan en un camí parell. Ambdós han assolit una certa agilitat en el concepte pictòric , i el que és més important , volen fugir de la vulgaritat i l’adotzenament, però no és aquest un pas fàcil.

Roig aposta per una aquarel·la a la seda, amb brillantor cromàtica , mentre que Rossell potser precisa aclarir més el seu treball per apostar per una obra més “neta”. Dos camins que caldrà observar finalment a on es dirigeixen.

Qui té clar cap on es dirigeix és Alberto Romero Gil (5). Sense cap mena de dubtes , segur del tot en si mateix , segueix impertorbable un caminar en el que el llapis és bastó i guia.

Amb senzillesa , deixant ben clar que els materials son simplement això, materials. Que l’important està en l’essència, en el concepte , en la manera de desenvolupar-lo. Que no fa falta falsos focs d’artifici per amagar defectes . Que cal ser net i polit i que d’aquesta manera es tenen molts punts guanyats. Que...
Tot el que vulgueu queda petit al gaudir del seu magnífic treball. Alberto Romero, un metre en tots els sentits de la paraula.


S

Hi ha artistes que cada dia em sorprenen més. En Tomàs Safont Tria (6) és un d’ells.

Quan molts en la seva situació estarien ja de tornada de tot, haurien trobat un cau on es mourien plàcidament amb una pintura fàcil i dominada, en Tomàs s’entesta en anar aprofundint en la veritat més absoluta del seu ser artístic i aconsegueix peces de tan alta qualitat com la que aquí ens ofereix.
Cada dia més desfermadament fauvista , però amb una clara intencionalitat expressionista, Tomàs Safont Tria es desferma i sense cap mena de xarxa de protecció esdevé artista en plenitud. Magnífic.

Marca Sala (5) vol seguir amb les seves brillants presentacions que li van donar dues nominacions  com artista jove. Encara que la seva joventut l’obliga a constants investigacions , amb la de possibles errades que les mateixes comporten, no es talla un pel per aconseguir brillants resultats com és el treball ara presentat en un magnífic equilibri entre fons i forma , concepte i tècnica , que li dona un nou èxit en la seva incipient carrera.

Lucía Sánchez (2) I Joan Solà (2) , encara que es mouen en camps tan diferents com la pintura a l’oli o l’escultura tenen en comú el fet de que els hi manqui un pas més enllà per diferenciar el seu treball. Solà es redueix massa en la tècnica i aconsegueix  un retrat correcte en l’aparença però mancat de vida , mentre que a Sánchez la peça li aguanta però mancada de la personalització necessària.

Jordi Santamaria (3) ha canviat de registre. Dels dominis interior ha passat als exteriors i en aquest canvi no ha pogut arrossegar la llum que era la seva gran virtut. Manté el concepte i la força de la resta però la llum esdevé ara en certa manera enfarinada i cal retornar-li el paper de protagonista que en ell sempre havia tingut.

Jorge Sarraute (4)  és d’aquells autors que sempre son capaços de sorprendre’ns. Potser per que la plàstica és tan sols un complement de la seva vida musical, potser per  que ja fa el que li ve en gana i no es vol sotmetre a cap mena de dictadura estilística per més llibertaria que aquesta sigui. Potser per ...

Sigui com sigui , Serraute ens omple el seu art de personatges que sempre ens semblem propers , molt propers, tan  que fins i tot ens semblen perfectament reconeixibles.

Josep Serra(5) i Sandro Soriano (5) son artistes que es troben ara en una situació parella que no és altra que la d’haver aconseguit veure clarament quin és el seu veritable sentit artístic.

Serra segueix en el seu expressionisme abstracte que ha sabut depurar d’elements aliens per quedar-se la potència interior del seu gest , ritme i color. Una obra potent que alhora és altament suggestiva a la vista dels espectadors.
Sandro Soriano, com Serra , ha anat despullant el seu món màgic ple de personatges , situacions i referències , per anar deixant la seva obra en un concepte únic  i lliure , magníficament enriquit per aquest mon que envolta el seu treball. Una obra del tot plaent i satisfactòria.

T

Jordi Torrent (4) és la demostració de que la constància i el treball continuat, si es disposa de bons conceptes i bones mans serveix per assolir uns nivells de plena dignitat.

Torrent ha sabut escollir uns temes especials i sel·lectius , on trobar-se a gust i agradar-se. Així obtén resultats prou reeixits com l’avui presentat , però en el meu interior em queda el dubte de si no està capacitat per anar encara un pas enllà.

V

Massa vegades se’ns acusa als defensors de l’abstracció  de que en aquest camp hi ha tants artistes de fluix nivell  com en el camp de la figuració, però que potser no es nota tant.

Estic d’acord en part i en altra no, però en el que no combrego en absolut én en que no es nota. Mirar l’obra de Carmen Vélez (1) es veure de bones a primeres que l’autora no ha acabat d’entendre el concepte. La disbauxa de colors violents en una abstracció sense sentit és tan reprovable com la figuració més “cromo” a la que ens puguen enfrontar.

Potser per això que David Vergés (5) fuig de la disbauxa per fer reclusió en el seu especial minimalisme que enguany ha trencat amb un  pas enllà. Vergés aposta amb tot encert per aquest camí ja que és en ell on la seva extrema sensibilitat pot explossionar amb tota intensitat. Per gaudir-lo.

Una sensibilitat que Viader(2) segueix trobant en la ploma i en el dibuix perfeccionista de la seva realitat visual. Un camp el de Viader que ara ja sols es pot valorar en el sentit testimonial  però en el que és difícil poder aportar un  sentiment artístic fora del d’una artesania que ja està fora dels nostres temps.

Finalment a Sussi Vilaseca (2) la manca de l’interior estructura arquitectònica d l’obra malmet la seva habilitat en l’ús de la llum i el color.

RECTIFICACIÓ

Si els savis s’equivoquen , que haurem de fer les asses com jo?. Dons equivocar-nos. I quan ho fem, intentar esmenar l’errada i demanar disculpes a tothom a qui haguem pogut molestar.

Això és degut a que en l’anterior post, en parlar de Àlex López Garrido “Kene” dèiem textualment:

Un treball que en canvi queda com de segona mà, en el cas de Àlex López Garrido “Kene” (4) que es limita a presentar la mateixa obra que va ser seleccionada en el Torres Garcia. Un fet absolutament erroni i que malgrat la qualitat de l’obra hauria merescut no ser seleccionada. Actituds com aquesta son les que vulgaritzen el Sant Lluc i no li permeten agafar la volada que mereixeria.

I anàvem del tot errats ja que l’obra presentada per Kene és de la mateixa sèrie, però no és la mateixa. Son parelles i amb l’únic element de la memòria visual de fàcil confusió, però...Errada  i ficada de pota fins el fons. O sigui que mea culpa i disculpes.

Valgui com a justificació que en l’afany de fer una crítica individualitzada de l’actual Sant Lluc sols hem pogut disposar dels pertinents apunts i de la memòria visual, ja que enguany i per raons alienes a l’organització, aquesta no ha pogut disposar de les fotografies dels artistes participants i de les seves obres , element que ens facilitava , i molt, el treball.

Sigui com sigui , errada i de les grosses, que lamentem profundament, i de la que en fem el retoc corresponent.