Mancaven cinc minuts per dos quarts de vuit del vespre, quan la persona que havia descobert el projecte de l’exposició Torres-García per part de la Caixa de Girona, discretament situat en un racó de la sala d’actes de Can Palauet, mirava neguitós el rellotge, preguntant-se com era possible que la sala fos mig buida.

Recordava la il·lusió amb la que va rebre la resposta d’aquell amic ben relacionat amb la caixa gironina i que va fer una primera aproximació al tema amb un resultat esperançador, - tot el que no fos un NO d’entrada , ja era esperançador -, i que li explicava que encara que no era habitual, el fet de la perspectiva d’un projecte cultural de l’entitat a inaugurar a Barcelona , podia afavorir l’intent que seria com una prova pilot.

Tenia en ment la comunicació amb l’Antoni Luis com a president de l'Associaició San Lluc per l'art.Mataró , per lluitar per l’idea , com entitat i evidentment amb el suport de l’Ajuntament en el que pertoca a espais i infrastructures.

Havia seguit atentament les negociacions i l’entossudida lluita de Luis , els seus companys i l'Ajuntament per fer realitat el que encara era un somni. Tot fins el resultat amb final feliç , que es produïa fa tan sols unes poques setmanes.

Deu minuts més tard , en començar l’acte , ja s’havia tranquil·litzat. La sala estava plena , amb gent dreta. No tant com en altres ocasions però era una entrada lluïda. La presència de regidors abundant i per tots els costat de l’arc dignificaven l’acte.

El discurs de Penedès li va semblar tan intranscendent com sempre , fet al que ajuda aquest to lineal , sense passió ni vibració, que el converteix en no creïble. Ni l’autobombo de sempre el va inquietar , tan sols es vas remoure en la seva cadira quan per acabar va demanar que hom parlés allà on anés d’aquesta exposició. En fes veritable boca a boca. Excel·lent recomanació , va pensar per dintre , ja que si ens refiem de la pèssima i quasi inexistent publicitat anem apanyats.

La presentació de Marc Domènec li va il·luminar diverses vegades la mirada. Encara que no combrega del tot amb aquesta teoria del primitivisme com a eix de tota la trajectòria de Torres-García , la bona presentació del comissari, les seves entenedores explicacions , el bon saber en col·locar a Torres-García en la realitat vital de l’època, el seu didactisme i la pedagogia que espurnegen en les seves paraules , feien de la seva xerrada un quelcom de molt agrair , ja que situen exactament a l’oient davant allò que ben aviat podra veure i gaudir.

Segueix il·lusionat amb les paraules de Baron , especialment quan parla del recolzament total envers la Biennal. Encara que sap que les paraules se les emporta el vent, i que fins i tot els papers signats per un alcalde poden esdevenir papers mullats ( i si no que li expliquin a ell que ho ha patit en primera persona). El veu sincer i vol creure amb aquelles paraules que donen ales per enlairar una Biennal que hauria de ser un dels actes culturals cabdals de la ciutat.

Arriba ja l’hora de la veritat. Baixa emocionat les escales de Can Palauet i s’acosta a la primera obra que li ve a mà, i en certa manera s’emociona. Enlaira els ulls com dirigint-se a qui li va inocular el verí de Torres-García , com dient-li si ja ho veia, que ja estava aquí, que les obres de Torres-García estaven per primera vegada a la ciutat on arribà en creuar l’oceà i en la que va realitzar les seves primeres beceroles artístiques , justament ben a prop de on ara es mostraven majestàtiques.

La passejada per Can Palauet és emocionant, la visita al Museu és igualment potent. Paladeja l’instant encara que ara sigui fugisser. Sap que tornarà, una i més vegades , i sol o quasi sol podrà xuclar fins l’ànima tot l’art que li oferiran les 44 pintures i els 31 dibuixos que composen l’exposició. Sent en el seu interior un estat de luxúria artística , és una passejada en certa manera orgàsmica. És simplement Art en estat pur.

Agraeix la copa de cava que assaboreix lentament, i es gasta 32 euros per adquirir el magnífic catàleg de l’exposició. Ho fa tot pensant que potser el correcte hauria estat en la deferència de l’obsequi per part de l’Ajuntament, però ell mateix riu per dintre tot pensant que si no han tingut ni la decència de convidar-lo a l’acte inaugural, com es pot pensar en allò de l’elegància social del regal, encara que a bon segur aquesta magnífic catàleg anirà a petar a mans de molta gent a qui no servirà de res.

Una mica de xerrada amb alguns amics i cal tornar a casa. Mentre camina satisfet Riera amunt li ve al cap que justament la Caixa de Girona acaba de presentar la nova temporada i que hi ha un parell d’exposicions que..., i si tenim en compte que ara hem obert les portes podria ser que... Però en aquesta ocasió el cervell s’imposa al cor i la decisió és senzilla : “ No ho fan tan bé a Cultura , dons aquesta vegada que descobreixin ells les exposicions”.

I segueix camí amunt somiant ja amb la vetllada que l’espera tot llegint el magnífica catàleg.

A vegades tan sols 32 euros ens poden acostar a la felicitat.

PATRIMONI

A bon segur la paraula de moda a Mataró. Mentre ens omplim amb Can Fàbregas , deixem de costat elements com les cases de cos , veritable tresor arquitectònic patrimonial de la ciutat , o els esgrafiats , procediment artístic d’ornamentació ben popular a Mataró i que va agafar bona volada fa uns anys de la mà de l’arquitecte Jordi Estrany i l’artista i germà, Santi Estrany.Justament una mostra d’aquests esgrafiats va servir per inaugurar el per adormit , espai f al Foment.

Ara succeeix que aquests esgrafiats son destruits sense cap mena de contemplació. El darrer ha estat el que presidia l’antic edifici de “Mobles Ros” al carrer Barcelona , amb escenes referides a la feina de fuster.
No fa pas massa que també han estat destruïts el de l’Urbanització Vilardell, el de Signe ( c.Pujol) , Ximenes (baixada de Sta Anna) , Masachs ( Sant Francesc d’Asís ) , Massana ( c. Rosselló).

Un atemptat patrimonial constant i permanent i davant del qual ningú en diu res. Potser serà degut als pocs rèdits polítics que es pot treure en defensar-los.

1000

És la xifra d’edicions a la que arriba Capgròs. En una bona part d’aquest miler hi he pres part.

Recordo com vaig entrar amb contacte amb Capgròs. Va se el bon amic Albert Calls el que em va dir si volia col·laborar amb “5 cèntims” el que per aquell temps era suplement cultural del setmanari. Vaig dubtar força , - en aquells temps em creia el rei del món escrivint al Diari de Mataró i amb el meu programa a TV Mataró -, però vaig acceptar i a la demanda imperativa d’en Quico Castanyer , vaig respondre publicant la presentació que dedicava a una exposició de Marta Duran a la sala de la Laietana a la Riera.

Ha passat molt de temps. Avui estic en any sabàtic , encara que mantinc alguna qu’altra col·laboració , com per ex. la propera setmana tot parlant de Torres-García , però per a mi el Capgròs segueix essent casa meva , i a més sé que de totes totes , és veritat. Per això totes les felicitacions que han arribat al Capgròs, les he sentit com a pròpies.

Unes felicitacions que en aquest número arriben del consistori i de diversos partits polítics , entre els que curiosament no estan ni el PSC ni ERC. Hauran confós partit i govern?. Si no és així, com es pot llegir l’absència de d'ambdós?.

Sigui com sigui potser en caldria una reflexió, i una mirada ben neta. I en aquest cas l’Esteve Terrades , està clar que no ha estat a l’alçada.

ENQUESTES

“El Periódico” ofereix una nova enquesta de resultats electorals. Els mateixos no son cap sorpresa.
El PSC guanya com cal, encara que el PP augmenta amb algun escó. Però hi ha dues dades essencials.

Una, que Duran i Lleida és el polític més valorat i que Chacón , - que es pensava l’aparell? -, està per sota del caps de CiU, ERC i IC, el que demostra el que bona part dels catalans sabíem de fa temps, que Chacon és una pèssima elecció com a cap de llista , i que respon en res a la manera d’entendre la política que tenim la gent del PSC , i repeteixo PSC que no PSOE.
Una elecció que posa en dubtes les eleccions de caps de llista per a qualsevol fet electoral. Hom sap que Chacon no tindria ni el més petit lloc de privilegi, si els que paguen , és a dir els militants , tinguessin altra cosa que dir que no baixar el cap, això sí, de manera totalment disciplinaria.

L’altra son les dades de probable participació. Son esfereïdores. Tots els polítics es van posar les mans al cap en veure la participació de les municipals. Calia estudiar el cas, varen dir.
No ho han fet i el descrèdit polític és cada vegada més gran. Potser que de veritat posin fil a l’agulla, ja que ho creguin o no, qui si juga el menjar son ells i no pas nosaltres

PP

L’affaire PP és de vodevil castizo amb lletra de Mihura o escriptor semblant.
Qui l’ha entès millor és en Millás en la seva columma de El País , que no dubto en reproduir. Paga la pena i val per qualsevol reflexió.
Majestàtica.

“Aguirre y Gallardón parecen dos hermanos rivales, pertenecientes a una de esas familias cristianas que gustan a Rouco. Rajoy sería, en tal cuadro, el padre débil, sin criterio, demasiado influido por una esposa dominante (Zaplana), que ha logrado meter en el hogar a su hermana viuda (Acebes), también muy belicosa. A primera vista, la pasividad de Rajoy se adapta mejor al carácter contemporizador del hijo que a los arranques caprichosos de la hija, pero su esposa y su cuñada le ponen la cabeza como un bombo. Que si el niño es un hipócrita, que si tira la piedra y esconde la mano, que si cuando sean viejos los va a llevar al asilo, que si ya está estudiando el modo de inhabilitarles... La niña en cambio actúa con franqueza, se la ve venir, jamás dice una cosa por otra y no pone peros a la hora de ir a por recetas al ambulatorio.

Imagínense a Zaplana en bata, con rulos y los brazos en jarras, recorriendo furiosa los pasillos de Génova mientras compara a voz en grito las mezquindades del niño con las virtudes de la niña. Todo ello alentado por Acebes, vestida de negro y con el misal en la mano, a punto de irse a la parroquia. Por si fuera poco, de vez en cuando aparece Aznar, el suegro autoritario y triunfador, para poner en su sitio también a ese yerno endeble y correoso. Está claro que en semejante conjunto familiar o tragas o te vas. Gallardón llevaba años tragando en la confianza de doblegar a ese padre apático, sin caer en la cuenta de que las esposas no tocan en la tómbola, de modo que resulta imposible casarse con Zaplana si no te gusta mucho o hacerse cargo de una cuñada como Acebes si no eres un poco meapilas. El problema es que ahora no puede ni marcharse ni dejar de tragar. Quizá debería preguntarse si no disfruta en el fondo con ese papel de chivo expiatorio tan común en las familias cristianas.

Aquest escrit estava per penjar en data i hora que consta , però per allò d'Internet no va ser possible. Amb unes hores de retard arriba a tothom ja que manté la seva validesa,

DESENCÍS

Avui he assistit a la presentació pública de l’Associació d’Amics de Ca l’Arenas. Ho he fet amb il·lusió i ganes ja que el desgavell del casalot del carrer Argentona és tan important que s’ha de capgirar com un mitjó i pensava, il·lús de mi , que potser aquesta associació podria provocar aquest moviment.
Hi he assistit sense cap prejudici previ ja que no he aconseguit cap informació fora de la petita nota apareguda en els digitals, Ni els periodistes , ni els artistes amb qui he contactat en tenien cap noticia i sols el nom de Nico Guanyabens em parlava a priori de la serietat del projecte.

Però la presentació ha estat pèssima. Ha començat Sergi Penedès amb una autolloança fora de tot rigor que ja presagiava que allò no anava pel bon camí. A continuació en Nico Guanyabens que segons sembla és el President de l’associació, ha fet un projecte d’intencions híbrid, sense cap mena de peculiaritat , sense cap mena de crítica al que està passant , i donant una imatge d’associació ful, d’aquelles muntades des de dintre , com si d’una plataforma es tractés, per a fi de comptes realitzar una activitat clarament dirigida per el poder , però que anant signada per teixit associatiu , aquest poder queda al marge i així es salva de les crítiques i pot rentar-se les mans públicament.

Una activitat a més que per l’explicat, deixa de nou a l’art en darrer terme i sembla caminar en el camí d’una altra desfeta al desig de Jordi Arenas de deixar la casa per els artistes de la ciutat , fet que cada vegada queda més lluny. Ai , si Jordi Arenas aixequés el cap....

Esperava sortir de confusions amb la butlleta d’inscripció, però aquesta es reduïa a elements bancaris i no parlava en res ni de l’associació, estatuts , manera de funcionament, etc. És a dir , paga i calla, manera molt habitual d’actuar en l’entorn del Museu mataroní.

Cert és però que la sala estava plena de gom a gom i es varen precisar cadires suplementàries , però també és cert que hi ha dues consideracions que no es poden obviar i al voltant de les quals els promotors haurien de reflexionar:
1.- L’edat mitjana dels assistents s’apropava als setanta. Certament semblava una conferència de les Aules sèniors a la que s’havien afegit un parell de quarentons despistats.
2.- Si tenim dues mans i una serveix per comptar artistes d’una certa professionalitat i l’altra serveix per comptar artistes dignament afeccionats , ens podem tallar dits de les mans per comptar els que han assistit a l’acte. I fixeu que parlo amb plural.

Atot això s’ha afegit la fluixa conferència que ens ha ofert Carlos Velilla.
El tema era suggerent i el començament també. Leonardo da Vinci ens ha fet somiar en que podia ser una tarda profitosa però ha estat un miratge. El to monocorde de la lectura del conferenciant ha anat afegint ambient tediós a un seguit de reflexions més destinades a les dades , l’anècdota i la fraseologia que no pas al que es tractava.
Una conferència pedant en alt grau , pretensiosa en la forma i vàcua en el fer i el contingut, sense cap mena de lligam , amb salts i eleccions difícilment comprensibles i que ha portat a l’ensopiment a aquells que l’escoltàvem, i de la que al final poca però molt poca cosa hem tret de profit.

Per cert , i per que ningú vulgui veure predisposicons negatives per part meva , el desencís i la crítica a la conferència ,- en un cas molt més ferotge que la meva -, ha estat coincident en els tres dels pocs artistes que estaven a la sala i amb els que he pogut parlar.

Una presentació de l’associació amb mal peu. Volem desitjar-li que millori ja que creiem en ella i ha de ser element clau en la regeneració de Ca l’Arenas. Però per fer-ho li cal dues coses essencials al meu entendre: En primer lloc ser crítics amb el que de molt malament s’està dirigint el centre. Sols així es podrà millorar i no amb la falsa complaença del que bons que som tots.
L’altra , i molt important, no estructurar l’associació d’esquenes a l’art com avui per avui sembla. Ca l’Arenas va ser un centre essencialment d’Art , al que es van afegir altres aventures culturals. Rebutjar l’art com a eix de l’activitat dl centre , com fins ara ha succeït , sols pot portar a mantenir l’immens fracàs d’un centre que avui per avui és una absoluta rèmora en l’activitat cultural i artística de la ciutat.

I com que suposo que dec estar molt equivocat , - puc assegurar que m’agradaria estar-ho -, convido a qui em pugui retopar tot el dit ho faci . De veritat que li estaré molt agraït.

MÉS DESENCÍS

Quan anava a la presentació comentada , celebrada a Can Palauet , he intentat trobar cartells publicitaris de l’exposició de Torres-García que s’inaugura demà passat. N’he trobat un , mig penjat al costat del Cor de Maria.
Ni al Monumental, ni al Museu , ni al mateix Can Palauet , on per cert encara no està a punt el plafó d’entrada, no hi ha cap mena de senyal de l’exposició. Igualment succeeix amb les dues grans banderoles de la Pça de l’Ajuntament que encara guarneixen les anteriors exposicions ja clausurades.

Podria ser que algun altra cartell s’escapés de la meva mirada , per que cal dir i estic convençut que en aquest cas ningú gosarà contradir-me, que el cartell de l’exposició és horrible. Llis , de color granatos , amb el nom de l’exposició i en la zona superior una grisosa imatge de l’artista amb tres figures geomètriques. Un cartell que convida a tot menys a visitar allò que sembla pot ser qualsevol altra cosa que una exposició.
Disposant d’una imatge tan identificativa , personal i cridanera com la de la portada del catàleg , costa d’entendre un cartell tan poc cartell com el que s’ha fet. A més per el que NO hem vist , no existeixen banderoles ni cap mena de reclam de gran alçada que sigui corresponent a la importància de l’exposició.

Tot això és un cúmul de coses mal fetes de les que algú hauria de respondre públicament , però si algun dia ho fan a bon segur no hi estaré jo. Soc tan dolent que de nou l’Ajuntament m’ha castigat i no estic convidat a la inauguració. Es veu que trenta tres anys de lluitar per l’art i els artistes de la ciutat sols mereixen menyspreus d’aquest tipus.

ENCÍS

Avui fa 21 anys que em vaig casar. Certament el dia és curiós, Sant Antoni dels burros , però ha estat la burrada més genial de la meva vida.
21 anys per felicitar-se i estic convençut que l’altra costat pensa el mateix.

LUCIE BOUNIOL

Aprofitant l’avinentesa de la festa Major de Sant Julià, - la Festa Major d’Hivern -, el Museu del Càntir d’Argentona presenta en la seva sala d’exposicions una mostra recordatori de l’artista francesa del segle passat Lucie Bouniol (1896 – 1988) , artista que va tenir una certa fama en el país veí i que ve de la mà de la població de Giroussens (prop d’Albi) ben relacionada amb Argentona ja que és també una ciutat amb referències ceràmiques.

Lucie Bouniol va començar a estudiar a l’escola de Belles Arts de Marsella i va aprofundir els seus estudis en la branca d’escultura a la de París. La seva fama comença després de la Primera Guerra Mundial ja que realitza nombrosos monuments funeraris dedicats als soldats morts , i ho fa trencant la imatge tradicional del soldat i donat protagonisme a unes imatges familiars , - la dona i els fills -, és a dir justament la mateixa idea que Manuel Cusachs realitzà per el Monuments “ a los Caidos “ que estava a la Pça de les Tereses i que va ser dinamitat.

Exposa sovint al reconegut saló dels artistes Francesos i al saló de Tardor , rebent l’encàrrec d’una font per a l’exposició Universl de París de 1937.
Gran amiga de Colette , amb qui mantindrà sempre una ampla correspondència , va exposar regularment a diversos indrets de França , en especial a Paris , i en diversos països.

Ara a Argentona es presenta una mostra d’una vintena llarga de peces , amb domini del dibuix i el pastel i l’afegitó d’un petit grup d’escultures. Son obres essencialment de caire costumista en les que domina una bona factura però sense cridar molt l’atenció. Però tot es capgira amb tres obres de bona mida que presideixen la mostra. Son treballs molt acurats , en un estil que ens porta el record de Nonell, desenvolupats amb destresa amb una dinàmica a l’estil Cézanne , amb un impacte important en el que el gruix del carbonet delimita espais i marca posats i s’estableix una dinàmica de tensions certament remarcable.

Una exposició si més no curiosa, que permet endinsar-nos en una època de l’art francés ben desconeguda per nosaltres.

GUIA

El museu del Càntir ha aprofitat també la festa per presentar la Guia del Museu que mereix tota mena d’elogis.

Ha tardat molt, a bon segur que massa , però el resultat final ha estat molt bó. Una guia ben dissenyada , amb senzillesa , sense buscar la quadratura del cercle ans al contrari, cercant l’útil . Fugint de les grans fotografies per dedicar-se a les peces de la col·lecció que malgrat la dificultat apareixen netes en la reproducció .
Si a més l’índex sembla acurat i l’explicació vol ser això, explicativa , i no pas acadèmica , caldrà convenir que la Guia del Museu del Càntir és una bona guia que nosaltres us recomanem amb tot plaer.

SOY

Ahir m’arribava la notícia de que l’ex –alcalde d’Argentona i actualment alt càrrec de la Conselleria d’Indústria ocuparia la Presidència local d’ERC, en demèrit de l’actual president i de probables candidats. Notícia que avui ja s’ha publicitat.
Encara que alcalde “independent” d’Argentona quan ja era responsable de política local d’ERC , sempre ha militat a Mataró i no a Argentona que seria el lògic.

Com molts saben , he viscut molts anys a Argentona on encara hi viu bona part de la meva família. Avui n’he tingut trucada telefònica i m’han acompanyat en el sentiment si Soy entra en la política local.

I us puc ben assegurar que qui m’ha trucat em considera políticament del tot moderat.

S’ACUMULA LA FEINA

Hi ha moments de la temporada que l’activitat artística es multiplica. Un d’elles és la que correspon als començaments de Gener, quan s’han acabat les mostres nadalenques i a hom toca renovar la botiga.
El plat gros és aquest cap de setmana amb les inauguracions de les mostres de Torres-García al Museu i Can Palauet (dissabte) i la de Manolo Hugué a la Fundació Palau ( diumenge). Unes exposicions amb el lligam de la relació que tingueren els artistes allà al començament del segle passat quan Hugué s’acostava de tant en tant a la tertúlia dels “inseparables” (Torres-Garcia, Pijoan, Zulueta i Marquina).


Mostres que també tenen la gran dissonància de la seva publicitat. Mentre que la mostra de Manolo ja fa molt temps que està publicitada per arreu amb lluminoses banderoles , a hores d’ara no hi ha cap publicitat de l’exposició de Torres-Garcia, i veurem quan, com i de quina manera serà aquesta publicitat.


Quan la gent del Govern s’omple la boca amb la cultura com element de promoció de la ciutat, que una exposició com la de Torres-García no estigui a hores d’ara publicitada fins enfarfegar des de Pineda a El Masnou, vol dir o que no creuen en el que diuen , o no saben dur a terme allò en el que creuen. Sigui com sigui , lamentable.

AMADEU CASALS


Avui inaugura exposició a la Galeria Comas, aquella en la que habitualment exposa Marta Duran , el veterà artista de Vilassar de Dalt , l’Amadeu Casals.

Observar el seu posat de mariner sempre al voltant l’aigua , escoltar la seva veu profunda i deturar-se en els seus ulls plens d’il·lusions no es parlar pas d’un artista nascut al 1930. Mirar i veure la seva pintura fresca , jove , plena d’intensitats, encara ens fa dubtar més de la realitat del seu DNI.

En aquesta joventut plenament viscuda , l’Amadeu Casals segueix amb la seva aquarel·la moderna, plena de color, quasi seca en el treball , gestual ,marcant els ritmes i amb aquest contrapunt del negre que marca espais i estabilitza la seva obra.

Casals , per a mi un dels tres millors aquarel·listes del país , de nou fa mestratge d’aquest concepte vital del seu treball amb l’aiguada que el va enfrontar a tot i tots , quan la simplicitat dels Ayneto, Fresquet , Torrabadell i altres , imprimia a l’aquarel·la un decorativisme tou que no interessava a ningú, fora d'una burgesia poc cultivada que en restava estorada.

Llavors va començar la seva lluita i ara la manté amb aquest el seu treball que prima a l’art com a protagonista , amb l’aquarel·la com eina més que eficient per un art d’aquells que sempre es plaent de gaudir.
Gest, ritme, color, per omplir de vida la miarada a un paisatge, donar una volta més al mar dels seus amors, o esclatar en la sensibilitat extrema de les seves composicions.

Com hem dit Casals és de Vilassar de Dalt. Ha exposat algunes vegades a Mataró ( a la Caixa Laietana, a Tertre , a la Minerva ) i també per arreu del país. La qualitat del seu treball mereixeria abastament una antològica. I és aquí on Mataró hauria d’entrar en el seu gran paper oblidat , com és el de capital de comarca, i el Consell Comarcal hauria de fer el seu paper com a tal en un apartat que sempre deixa de trascantó com és el cultural.


Per la nostra part vagi el reconeixemnt del seu art i de la seva amistat , i la mirada plaent al recull d’obres d’aquesta exposició que crec demostra clarament la gran categoria d’aquarel·lista excepcional de la que disposa Amadeu Casals.

Un artista que en altre indret , altra país, en altres circumstàncies , seria un artista que gaudiria de tots els homentges i tots els mèrits. Aquí sols li queda ser un artista de"poble".
Però senyors , quin artista !! ,com crec que les imatges, totes elles d'aquesta darrera exposició, ho demostren de manera fefaent.
Amadeu , moltes felicitats , i gràcies , moltes gràcies .

GALLARDÓN , OUT

La notícia de l'absència de Gallardón en les llistes del PP , marca de manera absolutament clara , si és que no ho estava ja, de quin tarannà va el Sr, Rajoy en aquestes eleccions.
Vist el vist , ara més que mai cal guanyar de manera contundent ,ja que en cas contrari per l'estat pot ser dolent , però per Catalunya , millor ni tan sols pensar-ho.

CAIXA LAIETANA

La passada setmana es va inaugurar la nova seu central d’aquesta entitat , un fet que sembla més pertànyer a la crònica financera que no pas a un blog com aquest en el que no es parla d’economia fora de la que podríem dir com purament domèstica.

Però aquesta inauguració comporta un parell de fets importants en l’artístic.
Per un costat a més del bon grapat d’obres d’art que pertanyen a la col·lecció de l’entitat i que ocupen espais i despatxos de la seu , l’espai acull dues escultures d’artistes mataronins. Una és de Llucià González i l’altra és un treball conjunt del jove artista Pol Codina amb la col·laboració tècnica del seu pare.
Dues obres interessants que espero poder veure , però de les que no he trobat reproducció fotogràfica enlloc. M’han dit que son obres de l’estilística habitual dels autors , i jo no m’estic de més d’estar content per ambdós , però més especialment per en Pol que debuta en això de l’escultura pública,
Ves a saber si l’encàrrec es va gestar després de la brillant mostra que va presentar a la sala de la Pça Sta Anna amb altres artistes joves del Sant Lluc.

L’altre element important és el fet de que el trasllat del centre multimèdia a l’antiga seu central, allibera la planta baixa de l’Ateneu que segons sembla servirà com un nou espai expositiu amb entrada directe per la Riera , el que afavorirà la visita dels curiosos.

Ara sols falta que a la nova distribució d’espais s’hi afegeixi una més acurada programació per poder seguir somiant amb una Mataró important en el mapa artístic del país.

RETORN AL PASSAT

Aquesta foto , o una de semblant ha ocupat avui la portada de quasi tots els diaris del país. És una foto que certament fa por.
La imatge del Papa Benet XVI destruint la mística de la Capella Sixtina és d’aquells retorns al passat que mai voldríem haver de patir, inclosos els no creients. En el respecte absolut per els bons amics creients que tinc , actes com aquests quin mal fan a aquells que encara creuen que l’Església pot ser far i guia per a un mon millor.

Aquesta altra foto a bon segur serà noticia demà , just quan s’ha conegut que aquest home, Manuel Pizarro, l’home fort d’Endesa contra l’OPA de Gas Natural, serà el nou cap econòmic en cas de guanyar Rajoy.

Com podem veure uns retorns al passat que no porten pas bones maneres , per això , i més que mai cal que els socialistes guanyin amb avantatge suficient les eleccions.

En aquest afany , a bon segur , va dedicada la tercera foto de l’apunt. És Manuela de Madre presentant la fragància que ha presentat el PSC , fonamentada en els valors socialistes.

Caldrà adquirir-ne unes quantes , ja que vistes les perspectives de les llistes , seran precises per acompanyar-nos a votar sense que cap altra “olor” ens faci reflexionar en relació al poc PSC que hi ha a las llistes.

BEN AVINGUTS

Que Can Xalant i el PMC van ben avinguts ningú en te cap dubte. Son una parella feliç que caminen de la mà per aconseguir els seus somnis més pregons. Van tan ben avinguts que quan cau un , cau l’altra , per evitar diferències entre ells.

Ahir comentàvem la “cagada” del nostre consistori amb una invitació per la mostra de Torres-Garcia amb data de 2007. Dons bé, avui per no ser menys , els de Can Xalant fan convocatòria per lloguer d’espais de creació i cauen en el mateix error. De nou el 2007 esdevé protagonista.

Casualitat , empatia , ganas de ser “tal para cual” ?.
Vist el vist , encara serà que els escrits han sortit de la mateixa mà, cosa que per altra part no seria res d’estranyar.

ÁNGEL GONZÁLEZ

S’ha mort el gran poeta Ángel González. La lectura dels seus poemes em va acompanyar en uns moments ben claus de la meva vida. Avui com a recordatori en voli aquest

NADA ES LO MISMO

La lágrima fue dicha

Olvidemos
el llanto
y empecemos de nuevo
con paciencia,
observando a las cosas
hasta hallar la menuda diferencia
que las separa
de su entidad de ayer
y que define
el transcurso del tiempo y su eficacia.

¿A que llorar per el caído
fruto,
por el fracaso
de ese deseo hondo,
compacto como un grano de simiente?

No es bueno repetir lo que está dicho.
después de haber hablado,
de haber vertido lágrimas,
silencio y sonreid:

Nada es lo mismo.
Habrá palabras nuevas para la nueva historia
y es preciso encontrarlas antes de que sea tarde.



CAN XALANT

En el Ple d’aquest passat dijous , davant d’una interpel·lació efectuada per CiU es va fer públic el cas de Can Xalant del que en portem parlant alguns dies en aquest blog.

Administrativament s’ha efectuat una pròrroga de sis mesos en la concessió, amb una dotació econòmica de 50.000 euros, a l’espera del que faci la Generalitat ( l’any passat va aportar 200.000 euros) ,ja que en aquests moments està per decidir quina quantitat aporta , i el que és més important, en quin departament s’han d’ubicar temes com el de Can Xalant.

Davant d’aquesta realitat i de les consideracions personals que en va fer el Sr.Penedès , - es va notar molt la mà que les va escriure -, crec que hi ha molt per puntualitzar.
Per començar cal dir que la gent de Can Xalant fan coses i les fan molt bé. Podríem considerar si aquestes coses son les que calen , però ells van guanyar un concurs amb uns tipificacions especials ( el reglament era tan peculiar que sos li mancava indicar el nom obligat del guanyador) i les han desenvolupades a la perfecció i en atenció als seus interessos personals i col·lectius. És a dir res a dir en la legalitat , encara que en l’ètica....?

El tema agafa acidesa quan es parla de la relació amb Mataró, tema complex i de difícil solució. És així ja que en teoria Can Xalant és un element neutre que es troba a la nostra ciutat ja que en ella hi va trobar l’espai idoni. Dit d’altra manera , si les condicions haguessin estat d’altres , aquest centre de creació podria estar a Amposta , Tremp o Planoles.

Però queda clar que quan una ciutat atorga a un projecte tal quantitat de diners que compromet bona part a tota la resta de l’activitat cultural, calen unes compensacions de reciprocitat que no s’han donat i han causat un evident malestar , accentuat per una endogàmia que fa allò de que sols entre ells fan bullir l’olla.

Que el projecte de Can Xalant , i el dels centres de creació no és tan vàlid com es pintava, queda ben palès amb aquest dubte de la Generalitat que no sap exactament com i cap a on tirar. Igualment les xifres que es mouen son tan desmesurades que en cal una nova valoració econòmica i en l’exigència de reciprocitats.

Però si això és el futur , en el que pertoca al passat les dades donades per el Sr. Regidor son més que discutibles. Òbviament no soc comptable de Can Xalant i no tinc les dades exactes però en conjunt cal parlar de que el nombre d’artistes locals i comarcals ha estat percentualment alt per el fet del quasi nul interès d’artistes d’altres contrades ( entre elles la propera Barcelona) en efectuar treballs i estades en el centre, el que alguna cosa deu indicar.
A més , la presència de creadors forans , - molts d’ells fruit d’intercanvis -, no ha tingut cap incidència en el teixit artístic i cultural de la ciutat , havent un desconeixement absolut del que , com i quan va ser la seva presència i quins van ser els seus resultats.

Penedès igualment enganya als ciutadans amb consideracions incorrectes. Can Xalant no ha col·laborat amb la Mostra d’Art Jove, se l’ha apropiat. Ho ha fet dominant el jurat , convocant tan sols a artistes de la seva corda i deixant de costat a hom que no respiri com ell. Exemple del que dic és que creadors com Alberto Romero , seleccionat any rera any per participar amb cursos amb el més granat dels artistes estatals , com és el cas d’Antonio López , mai és convidat i ni tan sols en rep cap mena d’informació. Romero compleix totes les exigències: és jove , mataroní de Rocafonda , i porta el nom de la ciutat per arreu en les seves importants exposicions. A més la contemporaneïtat del seu art és en molt superior a de Torner o Ibanyez , per anomenar alguns dels més recents guanyadors.

Can Xalant no col·labora amb Ca l’Arenas , s’ha apropiat de la seva programació i la seva gent ocupa més d’un 80% de les exposicions que s’efectuen al casalot, descomptant , com no, les que corresponen als germans Arenas. Enguany , l’exposició temporal mare , que per el pla d’usos es responsabilitat del Museu , també ha estat dirigida per gent de Can Xalant , amb els lamentables resultats que tots coneixem.

Curiosament però, ni la direcció ni els artistes de Can Xalant acudeixen a cap altra manifestació artística de la ciutat quan no en son protagonistes .

Però això son fets que poden ser discutits i que s’hi estarà o no d’acord segons ens bufin o no els aires de la contemporeneitat. El perillós es l’obscurantisme polític que es du a terme amb aquest privilegiat col·lectiu.
El tema va sortir a ple degut a una pregunta de l’oposició, sorgida segons m’han comunicat, justament en llegir el fet en aquest blog. Si no hagués hagut aquesta pregunta els ciutadans de Mataró en general i la gent de la cultura en particular, res hauríem sabut d’aquest tema.

Tenint en compte que la renovació s’havia d’efectuar com a màxim el 30 d’Octubre , vol dir que fa més de dos mesos que tot s’havia manegat i que el Govern en mantenia silenci i ni tan sols havia comunicat res a l’oposició.
O no serà que ningú va tenir en compte la renovació i en sortir a la llum el tema , tots a corre-cuita a sorgir el pedaç, i tot fent la viu-viu , a veiam si ningú es dona per assabentat.
Tot d’un trist i lamentable que fa plorar.

2007

Em diuen que demà es presenta oficialment l’exposició “Torres-García , darrere la màscara constructiva” , que s’inaugurarà el proper dissabte.

És una exposició que ningú s’ha de perdre i molt menys l’acte inaugural ja que la presentació correrà a càrrec del comissari de la mateixa , en Marc Domènech, el que promet una excel·lent mirada prèvia a la mostra.

Dos coses a tenir en compte. En primer lloc que l’acte serà dissabte i no divendres com és habitual en les exposicions del Museu i Can Palauet. I l’altra que serà aquest dissabte 19 de gener de 2008 , i no de 2007 com indica la tarja d’invitació.

En aquest cas be podem dir que a l’Ajuntament de Mataró els ha traït el conscient , ja que certament no saben ni en l’any que viuen.

L’AVE i LA SAGRADA FAMÍLIA

Avui s’ha decidit que en pocs dies sortirà a concurs el túnel de l’Ave que ha de travessar Barcelona de punta a punta. Sortosament algú ha tingut senderi i el mateix tindrà un recorregut natural i serà el sotsòl del carrer Provença el que l’acollirà i la Sagrada Família un dels veïns de superfície.

Vist per on passa en serè protagonista de primera mà. Podré sentir el tremolor a nivell de planta baixa i de totes les alçades fins un cinquè, però estic plenament convençut que no sentiré res. Diguin el que diguin , i encara que recordin el cas Carmel, foradar la ciutat avui per avui , és una cosa més segura que qualsevol obra menor.

Però és clar , hi ha la Sagrada Família. Repeteixo el convenciment de que no passarà res , però no deixa de ser una llàstima. I no dic cap bajanada.
No estaria de més que amb qualsevol vibració , el munt de pegots afegits per Subirachs anessin en orris. La seva actuació, digne d’un terrorista artístic , és un dels més salvatges atemptats públics contra un monument d’aquells que son Patrimoni de tots.

Per això en el convenciment de que amb el pas del temps la intel·ligència apareixerà de nou i tirarà a terra tots els elements afegits per Subirachs i sols quedarà la nuesa de Gaudí , el pas de l’AVE sols faria avançar un fet de justícia.

CA L’ARENAS

Una queixa fotogràfica publicada en el Cap-gros en que es feia evident la manca de qualsevol informació horària a Ca l’Arenas ha provocat en tan sols un parell de dies , la resposta oficial de que s’esmenarà aquest defecte.
Tan sols inaugurat Ca l’Arenas hem denunciat aquest fet , al costat d’altres com per exemple el fet de que no hi ha cap cartellera de la programació, ni de les activitats, ni de res de res.Ho hem fet personalment , per escrit, a la premsa. S’hi han afegit artistes , el mateix alcalde , algun regidor, però el resultat ha estat permanent , res de res.

Ara una foto a la premsa i tot solucionat. Simplement és per emprenyar-se , però no cal ni gastar un borrall d’energia. La gent de l’Art sabem que Ca l’Arenas és del Museu i el seu director és Carles Marfà . Amb això tot està dit. Tots sabem que el seu nom és comparable amb molts qualificatius , però cap d’ells té res a veure amb eficàcia o qualsevol altra sinònim. Sens cap mena de dubte el pitjor treballador de l’Ajuntament en un teòric ( i també real) ratio sou / eficàcia.

Però tothom està d’acord amb la boca petita i a l’hora de la veritat..... Serà el pes de la “família”?.

DELS DIARIS

Avui en la lectura dels diaris em trobo amb tres perles que be paga comentar

PERLA 1.- KOLDO SARATXAGA

La contraportada de “El País” entrevista a Koldo Saratxaga. Per qui no ho sàpiga , com per ex, jo, és l’ex gerent dels autobusos Irizar , una empresa a la que va treure de la crisis i ha convertit en capdavantera en la fabricació d’autobusos. La frase de titular és impactant: “ L’empresa és una dictadura”.

Emfatitza que del que es tracta és de creure en les persones i treure’n el millor d’elles. Afirma que l’empresa del futur, que és la de la innovació, la creativitat i el coneixement, exigeix que els treballadors siguin partícips reals del projecte i se sentin motivats.
Parala de la democratització de l’empresa, estableix un màxim de quatre nivells salarials, repartiment equitatiu d’un 30% dels beneficis i un comportament ètic que obliga a tots a la transparència.

Per a ell la paraula empresa ha de ser substituïda per la d’organització, i s’han d’eliminar noms que ell creu vexatoris com plantilla, recursos humans o gestió de personal.
Acaba afirmant que cal “ collar a les màquines i mimar a les persones” , encara que està convençut que el gran problema és la manca de veritables líders. “Els caps estan aclaparats de treball per que no volen cedir el poder de la decisió. Tenen por i per això es dediquen a controlar , quan el que cal és estimular, facilitar i responsabilitzar”.

Una entrevista que avui tots els comitès d’empresa haurien d’haver deixat a la taula del cap, i que també haurien de llegir atentament els manaires dels partits polítics.

PERLA 2.-RAMON FONTDEVILA

És el Director del centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional.

L’entrevista que ens ofereix el “Quadern” de “El País” és enormement interessant ja que malgrat el que sembla en raó del càrrec sembla ser dirigent de mirada clara i tenint molt entesa la cosa , ben lluny de la sardana , l’espardenya i el pa amb tomàquet.

D’entre el molt , i el molt interessant que diu, em quedo amb la frase que el mateix diari remarca: “ Ha quallat una fórmula de cases regionals i de folklorisme en el sentit més arcaic”.

No sé si ho va dir pensant en Mataró o amb l’actuació de la Diputació de Barcelona , però en un i altra cantó caldria fer-ne reflexió.
En el que ens pertoca un dels punts importants de la nova gestió cultural haurà d’estar en la relació amb aquest tipus d' entitats , veritables andròmines que tenen molt poc de culturals i que han i estan mimades en grau màxim amb aquest erroni populisme de barri que ha dominat en el PSC local .

Un punt en el que caldrà ser valents.

PERLA 3.- ARNAU PUIG

El suplement de Cultura de l’Avui d’aquest dijous ens ofereix un magnífic reportatge amb l’Arnau Puig , historiador d’art , filòsof , pensador, ideòleg de Dau al Set i ben enamorat de Mataró amb una frase seva que sempre recordaré.

Era la passada primavera. Ella era jurat del Premi Torres-Garcia i havent estat ràpid el veredicte calia fer temps abans d’anar a sopar. Una passejada per el Centre històric va ser el camí escollit i l’Arnau , que anava amb Giralt Miracle i un mateix, va embadalir amb “La Confianza” on vàrem fer parada i quasi fonda.
Seguint el passeig em va dir molt seriós, fent joc de paraules : “Una ciutat capaç d’haver recuperat un espai com aquest ( La Confianza) , mereixerà sempre per a mi tota confiança”. I els dos vàrem esclafir a riure.

Ara és notícia ja que ha publicat un llibre fruit de molts anys de reflexió artística i filosòfica al voltant de la figura de Gaudí , i especialment en l’entorn de la Sagrada Família. Aquest assaig porta per títol “L’atzar en el camí del bosc” que és una frase de Heiddeger en el concepte de :”La realitat és dins el bosc , el camí és la intenció i la decisió està marcada per l’atzar”.

Segons Arnau Puig , la Sagrada Família és per Gaudí el seu Parsifal de Wagner. Ens parla de la recerca del servei als humils, del seu existencialisme total en la recerca de l’equilibri , de la seva realista capacitat en donar forma als sentiments i a la sensibilitat , el seu apropament a un cert surrealisme personal, que converteix a la seva arquitectura en una pregària.

Per ell, la clau de volta de Gaudí està en la seva gosadia : “Ser atrevit és l’essencial en aquest món. Hi ha ments que expliquen el món d’una manera , però n’hi ha que arriben al mateix punt des de una òptica diferent”.

“ L’atzar en el camí “ un assaig que es presenta ben llaminer. Per el tema , per el protagonista i principalment per qui el signa , el bon amic Arnau Puig.

PATRONATS

Avui, quarts de sis de la tarda. Davant Beneficència seu de Cultura , conversen apassionada i concentradament els regidors Pera i Penedès . Estan tan concentrats que no veuen a ningú ni corresponen al saluda de la gent. Ho puc dir en primera persona.

De que deuen parlar?. M’hauria agradat saber la resposta però al no tenir-la, em permet fer-ne ficció i pensar que parlen de Patronats , els d’Esports i el de Cultura , els únics que resten en l’organització municipal , que a son els protagonistes de l’encàrrec efectuat per el Govern per discernir el seu futur i la seva operativitat.

No havent fet els deures abans de les eleccions , que és el que caldria, el Govern municipal va encarregar un estudi al voltant dels Patronats per poder-ne escriure el seu futur. Es va anunciar que els resultats estarien per Nadal i fonts d’aquelles “ben informades” em canten que està ja a la taula dels regidors. I ara , què?.

Desconec el cas del patronat d’esports ,que un veu més de caire administratiu i de petita gestió, ja que el nucli està en la competició, ben aliena al propi Patronat. Però, i cultura?.
No repetiré las raons del que ja he dit per activa i per passiva , és a dir que el PMC ha de ser dinamitat. Però sigui el que sigui s’ha de fer públic ja , que broma en broma ja ens hem menjat una sisena part de la legislatura i cal programar be la temporada vinent per intentar treure aquesta mort per dintre que domina l’espectre de la dissortada cultura municipal .

CAN XALANT

Llegeixo que CiU preguntarà al Ple al respecte de Can Xalant i la seva renovació de contracte de gestió, el que vol dir que no en té noticia oficial.

Fa uns dies escrivia un post demanant-ne aclariment De resposta el silenci. La mateixa pregunta faig al responsable de cultura del PSC i de moment no en tinc resposta.
Tot sembla indicar que s’hi hi ha hagut renovació ha estat per la porta del darrera , amb silenci per arreu i com esperant que ningú tingués compte de la malifeta.

Soc un absolut desconeixedor de la mecànica administrativa municipal i a bon segur qualsevol secretari em pot salta a la jugular explicitant-me l’absoluta regularitat administrativa del procés, que segur que serà així. Però de nou tornem a una manera de fer , com el cas registre i associació de veïns, absolutament legal en el fer i d’una irregularitat evident en l’acció política.

Sergi Penedès a més no ha estat gens hàbil en la primera resposta 1700 espectadors/any i un augment del 150% respecte l’any anterior.
Aconsello agafar la calculadora i veure el nombre de visitants / dia i el cost de cada visitant / any. Les respostes son tan esfereïdores que entenem perfectament que s’hagi quedat mut de cop i volta.

PUBLICITAT

No puc negar que m’interessa la publicitat. Tinc una clara tendència a mirar-la a la manera del curiós, tant en el que pertoca a la pública , la gràfica escrita o la televisiva.
No és que un es quedi com un estaquirot quan fan els anuncis a la tele i no faci el que pertoca en aquells moments com és recollir la taula o anar a fer pipí, però sí és cert que em crida l’atenció , i molt, la creativitat d certs anunciants.

Ara, en aquestes èpoques nadalenques , s’ens ofereix un bon ventall d’anuncis d’aquells de creativitat ben especial., que pugen el nivell i que de retop semblen amagar tot aquell seguit d’espots especialment “marujils” , si és permet l’expressió, fets com si tots fóssim capdisminuits , però de segura eficàcia vista la seva pervivència amb el pas del temps.

Em quedo fascinat front els spots de perfums i colònies que no ens donen cap mena d’idea de quina pot ser la seva fragància, però que en encisen i sedueixen en el visual.
Els ulls em fan pampallugues davant els anuncis d’automòbils, ja siguin aquells ens presenten llargues , revirades , netes i buides carreteres en la que pot desenvolupar totes les seves prestacions , com ens els casos de creativitat excelsa en que l’objecte ( automòbil) ni tan sols està present , o amb la magnífica publicitat “espiritual” tipus BMW , Mercedes, Wolkswagen ...

Ja sé que tota la publicitat , es per definició si més no , sospitosa de ser enganyosa. Ho accepto d’entrada però em repugnen aquelles que fan de l’engany, i a més un engany intel·ligent, l’eix del seu missatge.
Actualment hi ha un anunci que em produeix especial indignació. És aquell en que unes sabates poden ser fugir de la pobresa, un assecador l’eina per començar un petit negoci.... és a dir un anunci del típics i tòpics de qualsevol ONG. Però no ho és . És de La Caixa , aquella que és quasi el símbol del país , la que et cobra per donar-te els bons dies i et colla amb el seu immens entrellat d’empreses , totes elles imprescindibles per a la vida quotidiana. Que justament ella, vulgui ser exemple d’Acció Social, que per més que sigui sempre és menys del que caldria vistos els seus ingents beneficis, em sembla indignant i em treu de polleguera.

La caixa, una ONG?. Quins nassos. O millor dit, quins nassos que no actuï com a tal i dediqui , com ho fa ara , els seus guanys a l’acció especulativa i no pas a la social, que hauria de ser causa , raó i finalitat.

VENTURA AMETLLER

No vull estar de felicitar al bon amic i sempre admirat Ventura Ametller per fer realitat el somni de veure publicat el llibre “Resta kaòtica” , alhora que es recupera “Summa kaòtica” , veritable lliçó d’esplendorosa literatura.

Encara que tenia noticies de que el camí estava encetat , la presentació pública del projecte m’omple de joia , no sols per la valuosa peça literària que podrem llegir, ans també a Ventura Ametller que és mereix com pocs aquesta alegria.

Avui a bon segur que és un dia ben feliç per ell, però alhora ho és per la cultura mataronina que tan mancada està dels reconeixements públics als seus creadors.

Felicitats.

NORMALITAT

Avui , tan sols acabat de digerir el darrer bocí del tortell de Reis , tot sembla haver tornat a la normalitat. Engega el calendari el seu desert anyal de lletra vermella al mig de la setmana i tot recomença de nou oblidat el parèntesi , feliç o no, de les dates nadalenques.

Per cert , parlant de calendari , d’entre els mols calendaris nous que he vist , no vull estar-me de destacar-ne dos , amb els possibles oblits que pugui comportar. Per un costat està el de Quelot i la seva obra realitzada amb elements de reciclatge, en el calendari de Caixa Catalunya. Excel·lents obres i magnífica la didàctica i l’estètica. Un calendari per aconseguir i guardar.

Igualment remarcable el calendari de la Gent Gran editat per l’Ajuntament i que enguany dedica al Patrimoni Industrial de Mataró. Deixant de costat si la tria de la temàtica és ironia , cinisme, malla llet o el que seria millor, és a dir, ganes de fer-se perdonar, les fotografies de Victòria Úbeda son magnífiques i malgrat un cert edulcorament de la temàtica, la peça és igualment de col·lecció. Valgui en aquesta ocasió l’elogi merescut , ja que tant ella com l’equip són del departament d’imatge de l’Ajuntament , al que des de aquestes ratlles sovintegen les crítiques per els seus desencerts. Que aquest encert en sigui premonició d’un canvi de camí en el departament.

Una normalitat que en l’artístic un va començar el passat divendres assistint a la primera inauguració de l’any organitzada per l’Associació Sant Lluc per l’Art .Mataró. Una associació de nom tan llarg com les seves ganes de treballar i de la que bo és fer-ne recordatori al començar l’any.
Per a molts és tan sols la del “Sant Lluc”. Altres ja hi afegeixen l’organització de la Biennal Torres Garcia i les activitats expositives a la seva sala del casal Aliança al carrer Bonaire. Però hi ha més: taller, conferències , viatges culturals, visites guiades a museus i exposicions....

La gent del Sant Lluc intenta apropar-se a la llum dels cercles artístics que amb més de cent anys d’història mantenen viva aquesta flama de creació, aprenentatge, didàctica , humanisme, i malgrat que a vegades els hi costa trencar certs atavismes del passat , el cert és que la seva tasca és ben lloable i caldria de més difusió ja que així a bon segur la presència de saba nova revivificaria alguns esquemes que a vegades grinyolen.

Per a molts en soc el seu gran enemic .Ells tenen ben clar que no, malgrat les nostres naturals divergències , i han tingut , tenen i tindran la meva opinió i els meus escassos coneixements per el que precisin. En especial en la lluita per anar més amunt.
Seria bo que a Mataró, trencant la tradicional imatge de “capelletes” ,més gent s’apropés a l’associació. Empenyent amb la força de la unió a bon segur farien el pas endavant que ara els hi manca, i que encara els redueix a una imatge d’afeccionats , quan el seu treball està ja en un altra nivell. És aquí on es podria aconseguir aquell grup amb la suficient força per que la seva veu sigui escoltada en aquesta immens criteri exclusiu i partidista que n’és l’art públic mataroní.

Que en el 2008 ho aconsegueixin.


COL·LECTIVA D’HIVERN.

La Sala del Casal comença any amb la Col·lectiva d’hivern amb el protagonisme de Núria Palau, Anna Carbonell i Ingrid Ventura , una tria difícil d’entendre ja que totes tres van formar part de la col·lectiva jove que ocupà en començar la temporada la galeria Lolett Comas.

Queda així una exposició en bona part poc novedosa. Ingrid Ventura manté obres i postulats i es reafirma més encara en aquesta obra de caire més d’orfebreria que no pas la pròpiament escultòrica. Anna Carbonell segueix amb aquesta juganera proposta a la que caldria anar-hi donant un xic més de força per evitar caure en un cert infantilisme que no l’afavoriria en absolut.

Núria Palau en canvi sembla com si hagués donat la volta al seu art com si d’un mitjó es tractés. El seu paisatgisme de clara arrel hiper-real amb una paleta cromàtica conscientment limitada a unes certes tonalitats , queda ara esborrat per unes obres en les que el color divergeix en el seu predomini , la figuració desapareix en la seva totalitat , i és ara l’abstracció la que n’és element dominador.

Revolució total diran alguns , però jo no ho entenc pas així. La seva obra anterior i l’actual mantenen ferms uns conceptes genèrics que en son l’entramat general. Justament dèiem dels seus anteriors treballs que la clau estva en “... el sentit constructiu d’espais i colors , estructurats en una xarxa de línies, angles i colors , que donen consistència al seu concepte”. Unes frase que segueixen quadrant a la perfecció amb el que ara veiem, no essent pas les mateixes un recurs estilístic del crític.

Si ha això hi afegim el mantenim per el criteri d’uns cromatismes accentuats però complementaris, en un concepte quasi serigràfic de tintes planes, haurem d’entendre que en realitat és la mateixa pintura , ara figurativa ara abstracta , en la recerca de la seva més exacta personalitat.

I sigui quin sigui el resultat final estem convençuts que pot ser ben positiu.

PS.- L'acte inaugural va comptar amb la presència dels regidors I.Pera (PSC) i Masriera (CiU), fet que cal remarcar. Com sempre no hi havia la presència de ningú de cultural, fet que també cal remarcar.

Sala Casal Aliança.Sant LLuc
Col·lectiva d'Hivern. Anna Carbonell, Núria Palau i Ingrid Ventura
Gener de 2008

EL GRAVAT A SANT LLUC

L’espai Taller del Sant Lluc que es troba a la vella Presó , aprofita el descans educatiu per ocupar les seves agraïdes parets , - un espai expositiu molt millor que el del casal-, per presentar una mena de festival de fi de curs d’aquells associats que de la ma de Jordi Lloret, Manuel Prieto i Laia Arnau han realitzat en aquest darrer any.
És dons una mostra escolàstica i ha de ser examinada com a tal, és a dir com alumnes aprenents i com a tal podríem emprar el qualificatiu , ben aviat en desús, de que “ progressen adequadament” . I ho diem en el millor sentit de l’expressió. Artistes que volen millor en la seva passió del gravat , gent que s’hi apropa per primera vegada , gent que cerca les seves possibilitats en la gràfica. Mons diferents , experiències diferents, resultats diferents.

Atenent a que cal fer-ne mirada detinguda , bo és remarcar alguns noms que van més enllà dels que dirigeixen el progrés.
Ens quedem amb Daniel Llin i la seva concepció germànica del gravat, amb obres resoltes en el concepte i la intensitat. Amb Margarida March i aquesta recerca de fusió entre gravat i esmalt , amb alguna aposta ben reeixida d’integració de tècniques i materials. I molt especialment amb David Vergés.

Si ja el treball que servia de felicitació a l’Associació era una delícia , ara les obres presentades el col·loquen en lloc apart.
David Vergés està en condicions de presentar un treball en solitari i oferir la seva sensibilitat desfermada mitjançant una exposició individual. No puc negar que penso que és un dels artistes mataronins poc coneguts amb més futur.

Jo al menys hi aposto a cegues.

El Gravat al Sant Lluc
Mostra de Gravat a l’espai taller de la Presó.
Del 21 de desembre de 2007 al 15 de gener de 2008

(Fotografies de les exposicions gentilesa de I.Llaquet i M.Teixidó)

LA VIDA SIGUE IGUAL

Si hi ha una paraula que defineix l’art , sigui quin sigui el tipus de manifestació artística que es tracti, és la de “ comunicació”. La seva presència o absència és el límit definitori que permet a aquella manifestació poder-hi afegir el qualificatiu encertat d’artístic.
A Ca l’Arenas , i en especial en els espais interiors ( Sala 2 / la finestra / la galeria ) , espais dedicats de manera abassegadora a la gent de Can Xalant , el fantasma de la comunicació plana permanentment. I dic fantasma i permanentment ja que sembla que es vulgui manifestar alguna cosa , però mai s’acaba de materialitzar.
Succeeix de nou amb la nova tongada d’exposicions i el protagonisme de Domènec i el vídeo del seu projecte “Here / Nowhere” i Maurici Torner i el seu “Turista terrorista”.

DOMÈNEC. NI AQUÍ NI ENLLOC

No puc negar que enyoro profundament aquells començaments de Domènec que van ser un revulsiu absolut en el per llavors ben adormit panorama local d’art jove. Igualment interessant son forces de les seves propostes expositives en les que juga amb elements més volumètrics i de xoc per explicitar les seves postures i reflexions.

En canvi no m’interessen gens ni mica el seguit d’actuacions en forma de projectes , intervencions etc, en aquest tour endogàmic en el que participa junt amb un bon grapat de creadors d’arreu del món , que quasi sempre amb diner públic ( Can Xalant n’és un acurat exemple) fan la viu viu, aprofitant la por de moltes institucions que temen ser titllades d’antiquades si no entren en el joc d’una contemporeneitat que res aporta i res comunica.

En el cas que avui ens ocupa es tracta d’un vídeo de cinc minuts de durada que resumeix l’experiència realitzada a Baltimore (Irlanda) durant cinc mesos del 2005, en els que es va col·locar en dos ferris que la comuniquen amb illes properes , uns rètols que en un deia Here ( aquí) i en l’altre “Nowhere” ( enlloc).

Deixant de costat la filosofia que pugui emmarcar l’experiència , que és més que dubtosa , la mirada del vídeo deixa del tot indiferent. Provoca més una mirada de documental que no pas una mirada transcendent amb l’experiència. Una transcendència que si va existir , que crec sincerament que no, va estar en la reflexió que podrien haver fet els usuaris del ferry davant la paraula que un dia de cop i volta va començar a presidir el seu viatge.

Però això no interessa. Seria humanitzar l’acció i ja sabem que la intel·lectualitat sols va dirigida a l’esperit i a la ment. I principalment cerca l’elitisme.
Potser per això, nosaltres vulgars amants de l’art , simplement arrufem el nas i pensem que no és això companys , no és això. Que “parides” d’aquesta mena , ni aquí ni enlloc.

Domènec . Here / Nowhere
Ca l’Arenas. La Galeria
Del 21 de desembre de 2007 al 27 de gener de 2008

MAURICI TORNER.- TERRORISME DE MOLT BAIXA INTENSITAT

Diverses son les vegades que hem pogut veure a Mataró a Maurici Torner i el cert és que en cap d’elles ens ha merescut cap mena d’atenció , en especial en la desaprofitada mostra individual a la que tenia dret per haver aconseguit la Mostra d’Art Jove del 2005. Ara , amb la seva proposta “El turista terrorista” succeeix exactament igual, la indiferència més absoluta és el sentiment davant la nul·la força exterior i interior del presentat.

El principi teòric , - el turista com a ser sospitós -, podria prometre , però la intervenció és de tan pa sucat amb oli , és tan infantiloide i desenganxada de la realitat que no provoca cap mena de reacció en els espectadors , com a bon segur tampoc la va provocar en aquells que accidentalment veien executar la pantomima d’una provocació que no arriba ni a la petita broma de parvulari.

En resum un terrorisme de molt, però que molt baixa intensitat. Això si és que hi arriba.

Maurici Torner . Turista terrorista
Ca l’Arenas. Sala 2 / La finestra
Del 21 de desembre del 2007 al 27 de gener de 2008-01-05

Com veuen ha començat un any nou , però Ca l’Arenas segueix com sempre. En el vell casalot , la vida segueix igual

(Fotografia gentilesa de Marta Teixidó)

EL VAIXELL DELS BOIXOS

L’obra que presideix, i mai tan ben dit, aquest post és “El vaixell dels boixos” ,obra que es troba al Louvre i que pertany a Hyeronymus Bosch més conegut com “El Bosco” ( 1453-1516 ) , artista flamenc de gran influença en la creació de totes les èpoques. Una influença que a Mataró ha quedat palesa en el sentit de l’anomenada “Escola de Mataró” ja que és un artista fàcil de lligar amb els treballs d’artistes tan importants com Eduard Alcoy o Josep Mª Rovira Brull.

L’he escollida ja que cada vegada estic més convençut que hauria de ser el logo de la cultura artística municipal. Sols cal veure Can Palauet amb l’insultant treball d’Albert Ibañez o veure la tongada actual de Ca l’Arenas, de la que avui començarem a parlar.

Però el que m’ha fet decidir mostrar-lo avui públicament , ha estat el fet anecdòtic i alhora prou significatiu , del que n’he estat protagonista aquests capvespre. Anava per el carrer, acompanyat d’un dels més coneguts artistes mataronins , quan ens hem creuat amb el regidor de Cultura Sergi Penedès i una regidora del Govern. Hem rebut afectuós saluda de la regidora i silenci per part del regidor. No ha estat qüestió de manca d’educació, que per se ja seria preocupant , ha estat per manca de coneixement, el que no és preocupant, és quasi desqualificant.

Però així, i amb aquesta gent , es dirigeix la cultura mataronina.

Certament , el vaixell dels boixos..

CA L’ARENAS

Havíem pronosticat una temporada disbauxada. Veure el caire dels noms escollits feia fàcil l’aposta , però calia deixar passar el temps , veure les realitats i llavors deixar que el pes del presentat afavorís un o l’altra platet de la balança.
Les primeres mostres indicaven ja una tendència , el primer canvi incidia més en la mateixa direcció , però ara l’absoluta intrascendència del presentat fa avinent , a qui no havia prestat atenció, de la inutilitat del seu paper que havia de ser cabdal per l’art mataroní.

VIATGE INTERIOR.- SANTI CLAVELL

Una de les primeres lliçons que vaig rebre per a tal d’intentar exercitar correctament el paper de crític , va ser que en tota exposició hi havia dues crítiques paral·leles : l’absoluta i la relativa.
La relativa , que sols es podia emprar quan hi havia coneixement previ de l’artista i la seva obra , s’havia de referir a la tendència , a millor o pitjor, de l’exposat. Qualsevol millora envers mirades anteriors obligava a una mirada positiva en aquest aspecte.
L’absoluta , era l’anàlisi realitzat obviant coneixements previs. Es tracta d’analitzar la mostra com si fos a través dels ulls d’un espectador neutral, que res sap de l’artista i les seves circumstàncies i que per tant sols analitza allò que pot veure.

Crec que conec abastament el treball de Santi Clavell. A bon segur dec ser d’aquells que he vist mes exposicions seves i amés ho fet dençà els seus inicis, i si voleu més , disposo a la meva col·lecció d’un parell de treball seus que valoro i aprecio en el que valen.
Aquest coneixement però em permet saber que la seva trajectòria no tan sols no ha estat lineal, ans que està plena d’alts , baixos, sotracs, canvis de ritme, que a bon segur corresponen en bona manera a una ser enormement preocupat , com es ell, i per tant ciclotímic en les seves respostes emocionals. Això fa que la visió de les seves exposicions sigui sempre un enigma. Al costat de mostres impactants , n’apareixen altres de vulgars com si no es tractés del mateix artista.

La raó és obvia. Santi Clavell, que ningú ha d’oblidar no ha arribat fa tant temps a això de l’art , és un creador que encara esta a la recerca de la seva personalitat i en aquest camí indecís els llenguatges pictòrics s’entrecreuen , els resultats plàstics son divergents i el sentit del seu concepte plàstic encara està per decidir, I en aquesta carrera personal, cal ser sincer i dir que el viatge interior que ens ofereix a Ca l’Arenas és una aposta fallida.

Ho és per què malgrat que ha intentat cercar una visualització atractiva en la seva linealitat , la mateixa esdevé inconnexa , amb uns referències personals que distreuen a l’espectador , i principalment amb un conjunt que no respon com tal i sí com a suma d’individualitats , el que fa que apareguin algunes obres de bona factura , però coexistint amb d’altres plenament prescindibles que trenquen la linealitat i desmereixen el conjunt.

Però el que cal examinar també , és la presència de Santi Clavell amb aquesta exposició i a Ca l’Arenas.

La sala 1 , en la que exposa , ha estat fins ara destinada a creadors molt veterans i consagrats , o a exposicions institucionals de Museus. Clavell no està en aquest status , el que el perjudica en la comparança. Però a més , la temàtica de la temporada ( el viatge) no correspon al seu fer. “Viatge interior” és una excusa agafada pels pèls , i com a tal, condemnada al fracàs.

Error dons de la direcció proposant un nom equivocat amb un treball erroni, i error en l’artista en acceptar-lo. Quan hi ha tal suma d'errors el resultat final sols en pot ser un.

Però dels errors sempre un en pot aprendre. En Santi Clavell estic convençut que ho farà , la llàstima és que exposicions com aquests poden marcar de manera molt clara a un artista.
I el que marquen de manera més clara encara , i no pas positivament, és la capacitat de la direcció capaç de tan poc senderi.

(La fotografia de l'obra de Santi Clavell és gentilesa de Marta Teixidó)

2008

Quan encara ens queda en el record l’esporuguiment de l’efecte 2000 , que semblava que ens deixaria a tots en calçotets en molts punts de la tecnologia habitual. Quan el 2001 ja sols és una gran pel·lícula que de tant en tant remirem. Quan l’euro ja s’ha afegit a la nostra vida , encara que qui més qui menys encara anem , mig d’amagatotis , amb les pessetes en el cap per fer més d’un compte. Quan..., i ja estem al 2008. Dons , benvingut sigui i que sigui el millor possible per a tots.

L’hem estrenat amb normalitat , hem menjat, begut, xerrat amb els amics, hem seguit comprant els darrers regals que queden per el dia de Reis , i hem vist que més o menys tot segueix igual.
No hi ha hagut temps encara , ens direm , és per això que ens agrada somiar en que serà un any més pacífic , menys tens, en el que el diàleg dominarà i que , en el possible, les coses aniran millor, és a dir , que de nou guanyarem les eleccions i aquesta vegada encara amb més marge.

Fora de generalitats , no soc pas home de fer balanços a fi d’any. El brogit general m’ho impedeix. Soc més de resum de temporada , jaient sota el presseguer , a la fresca de l’Aragó del Jiloca , quan cau la tarda de finals d’agost. Però malgrat això , si que hi ha una certa mirada al futur, i en aquest somio en que el projecte "a contrallum", que ara tan sols està embastat , aquest sí que es durà a terme i em servirà per treure’m l’espina del que tots sabem , que ja fa nou mesos de silenci, el que indica que la gestació definitivament no ha estat duta a terme.

Però s’acosten els Reis i com que no vull sentir-me de nou decebut , els hi demanaré, tal i com ens feia fer el meu pare: “Als Reis es demanen sols tres coses , i després cal afegir , i el que ses majestat vulguin...”.
Espavilat que és un , em permeto la llicència de fer dues cartes. La personal, que queda així en l’àmbit del privat, i la professional de la que aquí van les tres coses, que per promeses i repetides , potser comença a ser hora que es materialitzin.

La primera , que algú es digni col·locar d’una (punyetera) vegada , unes plaques indicatives en les escultures públiques, indicant nom de la peça, autor, material , any de col·locació , etc... Essent el deu o dotze any consecutiu que ho demano , el cert és que ja he perdut el compte , i essent també una petició que crec considerada , no estaria de més que algú en fes recordatori a qui calgui.

La segona , que els espais artístics estiguin també indicats en els indicadors de caire turístic de la ciutat. Que en els decoratius indicadors , amb imatge inclosa, apareguin també indrets com Ca l’Arenas etc.
Vist que la regidora responsable ( Alícia Romero) em va dir ara fa un any que era cosa de un no res, potser ses majestats li poden portar cues de pansa que es remei eficaç per la manca de memòria.

Que algú pensi que les coses s’han fet malament i que morta ja per inanició una proposta per disposar d’uns fons d’art d’artistes locals, faci el possible per engegar una iniciativa que serveixi per omplir aquest evident buit cultural de la ciutat.

Aquestes tres peticions , a ser possible poden anar ben embolicades amb paper lluent amb paraules com “compromisos” (que no promeses) o “fets” (que no paraules) , que donguin cos a tan minses demandes.

Fora d’això , i en l’apartat ” el que vos majestats vulguin” , podeu posar-hi de tot : El Museu Bassat , la Nau Gaudí, l’arxiu Miralles , el canvi definitiu de Director del Museu , bones exposicions a dojo enduent-vos mitjançant la vostra màgia la programació preparada per aquest any. I com no, sort, èxits i molta inspiració per els artistes de casa.

Com veieu , una mica de tot. Per això per encapçalar el primer post de l’any , he escollit una obra de Hartung. La força i el ritme de la seva pinzellada permet establir un ordre , dinàmicament equilibrat , en un caos aparent. Potser els elements precisos per que el 2008 sigui un bon any artísticament parlant , a la nostra ciutat.