EL VAIXELL DELS BOIXOS

L’obra que presideix, i mai tan ben dit, aquest post és “El vaixell dels boixos” ,obra que es troba al Louvre i que pertany a Hyeronymus Bosch més conegut com “El Bosco” ( 1453-1516 ) , artista flamenc de gran influença en la creació de totes les èpoques. Una influença que a Mataró ha quedat palesa en el sentit de l’anomenada “Escola de Mataró” ja que és un artista fàcil de lligar amb els treballs d’artistes tan importants com Eduard Alcoy o Josep Mª Rovira Brull.

L’he escollida ja que cada vegada estic més convençut que hauria de ser el logo de la cultura artística municipal. Sols cal veure Can Palauet amb l’insultant treball d’Albert Ibañez o veure la tongada actual de Ca l’Arenas, de la que avui començarem a parlar.

Però el que m’ha fet decidir mostrar-lo avui públicament , ha estat el fet anecdòtic i alhora prou significatiu , del que n’he estat protagonista aquests capvespre. Anava per el carrer, acompanyat d’un dels més coneguts artistes mataronins , quan ens hem creuat amb el regidor de Cultura Sergi Penedès i una regidora del Govern. Hem rebut afectuós saluda de la regidora i silenci per part del regidor. No ha estat qüestió de manca d’educació, que per se ja seria preocupant , ha estat per manca de coneixement, el que no és preocupant, és quasi desqualificant.

Però així, i amb aquesta gent , es dirigeix la cultura mataronina.

Certament , el vaixell dels boixos..

CA L’ARENAS

Havíem pronosticat una temporada disbauxada. Veure el caire dels noms escollits feia fàcil l’aposta , però calia deixar passar el temps , veure les realitats i llavors deixar que el pes del presentat afavorís un o l’altra platet de la balança.
Les primeres mostres indicaven ja una tendència , el primer canvi incidia més en la mateixa direcció , però ara l’absoluta intrascendència del presentat fa avinent , a qui no havia prestat atenció, de la inutilitat del seu paper que havia de ser cabdal per l’art mataroní.

VIATGE INTERIOR.- SANTI CLAVELL

Una de les primeres lliçons que vaig rebre per a tal d’intentar exercitar correctament el paper de crític , va ser que en tota exposició hi havia dues crítiques paral·leles : l’absoluta i la relativa.
La relativa , que sols es podia emprar quan hi havia coneixement previ de l’artista i la seva obra , s’havia de referir a la tendència , a millor o pitjor, de l’exposat. Qualsevol millora envers mirades anteriors obligava a una mirada positiva en aquest aspecte.
L’absoluta , era l’anàlisi realitzat obviant coneixements previs. Es tracta d’analitzar la mostra com si fos a través dels ulls d’un espectador neutral, que res sap de l’artista i les seves circumstàncies i que per tant sols analitza allò que pot veure.

Crec que conec abastament el treball de Santi Clavell. A bon segur dec ser d’aquells que he vist mes exposicions seves i amés ho fet dençà els seus inicis, i si voleu més , disposo a la meva col·lecció d’un parell de treball seus que valoro i aprecio en el que valen.
Aquest coneixement però em permet saber que la seva trajectòria no tan sols no ha estat lineal, ans que està plena d’alts , baixos, sotracs, canvis de ritme, que a bon segur corresponen en bona manera a una ser enormement preocupat , com es ell, i per tant ciclotímic en les seves respostes emocionals. Això fa que la visió de les seves exposicions sigui sempre un enigma. Al costat de mostres impactants , n’apareixen altres de vulgars com si no es tractés del mateix artista.

La raó és obvia. Santi Clavell, que ningú ha d’oblidar no ha arribat fa tant temps a això de l’art , és un creador que encara esta a la recerca de la seva personalitat i en aquest camí indecís els llenguatges pictòrics s’entrecreuen , els resultats plàstics son divergents i el sentit del seu concepte plàstic encara està per decidir, I en aquesta carrera personal, cal ser sincer i dir que el viatge interior que ens ofereix a Ca l’Arenas és una aposta fallida.

Ho és per què malgrat que ha intentat cercar una visualització atractiva en la seva linealitat , la mateixa esdevé inconnexa , amb uns referències personals que distreuen a l’espectador , i principalment amb un conjunt que no respon com tal i sí com a suma d’individualitats , el que fa que apareguin algunes obres de bona factura , però coexistint amb d’altres plenament prescindibles que trenquen la linealitat i desmereixen el conjunt.

Però el que cal examinar també , és la presència de Santi Clavell amb aquesta exposició i a Ca l’Arenas.

La sala 1 , en la que exposa , ha estat fins ara destinada a creadors molt veterans i consagrats , o a exposicions institucionals de Museus. Clavell no està en aquest status , el que el perjudica en la comparança. Però a més , la temàtica de la temporada ( el viatge) no correspon al seu fer. “Viatge interior” és una excusa agafada pels pèls , i com a tal, condemnada al fracàs.

Error dons de la direcció proposant un nom equivocat amb un treball erroni, i error en l’artista en acceptar-lo. Quan hi ha tal suma d'errors el resultat final sols en pot ser un.

Però dels errors sempre un en pot aprendre. En Santi Clavell estic convençut que ho farà , la llàstima és que exposicions com aquests poden marcar de manera molt clara a un artista.
I el que marquen de manera més clara encara , i no pas positivament, és la capacitat de la direcció capaç de tan poc senderi.

(La fotografia de l'obra de Santi Clavell és gentilesa de Marta Teixidó)