NORMALITAT

Avui , tan sols acabat de digerir el darrer bocí del tortell de Reis , tot sembla haver tornat a la normalitat. Engega el calendari el seu desert anyal de lletra vermella al mig de la setmana i tot recomença de nou oblidat el parèntesi , feliç o no, de les dates nadalenques.

Per cert , parlant de calendari , d’entre els mols calendaris nous que he vist , no vull estar-me de destacar-ne dos , amb els possibles oblits que pugui comportar. Per un costat està el de Quelot i la seva obra realitzada amb elements de reciclatge, en el calendari de Caixa Catalunya. Excel·lents obres i magnífica la didàctica i l’estètica. Un calendari per aconseguir i guardar.

Igualment remarcable el calendari de la Gent Gran editat per l’Ajuntament i que enguany dedica al Patrimoni Industrial de Mataró. Deixant de costat si la tria de la temàtica és ironia , cinisme, malla llet o el que seria millor, és a dir, ganes de fer-se perdonar, les fotografies de Victòria Úbeda son magnífiques i malgrat un cert edulcorament de la temàtica, la peça és igualment de col·lecció. Valgui en aquesta ocasió l’elogi merescut , ja que tant ella com l’equip són del departament d’imatge de l’Ajuntament , al que des de aquestes ratlles sovintegen les crítiques per els seus desencerts. Que aquest encert en sigui premonició d’un canvi de camí en el departament.

Una normalitat que en l’artístic un va començar el passat divendres assistint a la primera inauguració de l’any organitzada per l’Associació Sant Lluc per l’Art .Mataró. Una associació de nom tan llarg com les seves ganes de treballar i de la que bo és fer-ne recordatori al començar l’any.
Per a molts és tan sols la del “Sant Lluc”. Altres ja hi afegeixen l’organització de la Biennal Torres Garcia i les activitats expositives a la seva sala del casal Aliança al carrer Bonaire. Però hi ha més: taller, conferències , viatges culturals, visites guiades a museus i exposicions....

La gent del Sant Lluc intenta apropar-se a la llum dels cercles artístics que amb més de cent anys d’història mantenen viva aquesta flama de creació, aprenentatge, didàctica , humanisme, i malgrat que a vegades els hi costa trencar certs atavismes del passat , el cert és que la seva tasca és ben lloable i caldria de més difusió ja que així a bon segur la presència de saba nova revivificaria alguns esquemes que a vegades grinyolen.

Per a molts en soc el seu gran enemic .Ells tenen ben clar que no, malgrat les nostres naturals divergències , i han tingut , tenen i tindran la meva opinió i els meus escassos coneixements per el que precisin. En especial en la lluita per anar més amunt.
Seria bo que a Mataró, trencant la tradicional imatge de “capelletes” ,més gent s’apropés a l’associació. Empenyent amb la força de la unió a bon segur farien el pas endavant que ara els hi manca, i que encara els redueix a una imatge d’afeccionats , quan el seu treball està ja en un altra nivell. És aquí on es podria aconseguir aquell grup amb la suficient força per que la seva veu sigui escoltada en aquesta immens criteri exclusiu i partidista que n’és l’art públic mataroní.

Que en el 2008 ho aconsegueixin.


COL·LECTIVA D’HIVERN.

La Sala del Casal comença any amb la Col·lectiva d’hivern amb el protagonisme de Núria Palau, Anna Carbonell i Ingrid Ventura , una tria difícil d’entendre ja que totes tres van formar part de la col·lectiva jove que ocupà en començar la temporada la galeria Lolett Comas.

Queda així una exposició en bona part poc novedosa. Ingrid Ventura manté obres i postulats i es reafirma més encara en aquesta obra de caire més d’orfebreria que no pas la pròpiament escultòrica. Anna Carbonell segueix amb aquesta juganera proposta a la que caldria anar-hi donant un xic més de força per evitar caure en un cert infantilisme que no l’afavoriria en absolut.

Núria Palau en canvi sembla com si hagués donat la volta al seu art com si d’un mitjó es tractés. El seu paisatgisme de clara arrel hiper-real amb una paleta cromàtica conscientment limitada a unes certes tonalitats , queda ara esborrat per unes obres en les que el color divergeix en el seu predomini , la figuració desapareix en la seva totalitat , i és ara l’abstracció la que n’és element dominador.

Revolució total diran alguns , però jo no ho entenc pas així. La seva obra anterior i l’actual mantenen ferms uns conceptes genèrics que en son l’entramat general. Justament dèiem dels seus anteriors treballs que la clau estva en “... el sentit constructiu d’espais i colors , estructurats en una xarxa de línies, angles i colors , que donen consistència al seu concepte”. Unes frase que segueixen quadrant a la perfecció amb el que ara veiem, no essent pas les mateixes un recurs estilístic del crític.

Si ha això hi afegim el mantenim per el criteri d’uns cromatismes accentuats però complementaris, en un concepte quasi serigràfic de tintes planes, haurem d’entendre que en realitat és la mateixa pintura , ara figurativa ara abstracta , en la recerca de la seva més exacta personalitat.

I sigui quin sigui el resultat final estem convençuts que pot ser ben positiu.

PS.- L'acte inaugural va comptar amb la presència dels regidors I.Pera (PSC) i Masriera (CiU), fet que cal remarcar. Com sempre no hi havia la presència de ningú de cultural, fet que també cal remarcar.

Sala Casal Aliança.Sant LLuc
Col·lectiva d'Hivern. Anna Carbonell, Núria Palau i Ingrid Ventura
Gener de 2008

EL GRAVAT A SANT LLUC

L’espai Taller del Sant Lluc que es troba a la vella Presó , aprofita el descans educatiu per ocupar les seves agraïdes parets , - un espai expositiu molt millor que el del casal-, per presentar una mena de festival de fi de curs d’aquells associats que de la ma de Jordi Lloret, Manuel Prieto i Laia Arnau han realitzat en aquest darrer any.
És dons una mostra escolàstica i ha de ser examinada com a tal, és a dir com alumnes aprenents i com a tal podríem emprar el qualificatiu , ben aviat en desús, de que “ progressen adequadament” . I ho diem en el millor sentit de l’expressió. Artistes que volen millor en la seva passió del gravat , gent que s’hi apropa per primera vegada , gent que cerca les seves possibilitats en la gràfica. Mons diferents , experiències diferents, resultats diferents.

Atenent a que cal fer-ne mirada detinguda , bo és remarcar alguns noms que van més enllà dels que dirigeixen el progrés.
Ens quedem amb Daniel Llin i la seva concepció germànica del gravat, amb obres resoltes en el concepte i la intensitat. Amb Margarida March i aquesta recerca de fusió entre gravat i esmalt , amb alguna aposta ben reeixida d’integració de tècniques i materials. I molt especialment amb David Vergés.

Si ja el treball que servia de felicitació a l’Associació era una delícia , ara les obres presentades el col·loquen en lloc apart.
David Vergés està en condicions de presentar un treball en solitari i oferir la seva sensibilitat desfermada mitjançant una exposició individual. No puc negar que penso que és un dels artistes mataronins poc coneguts amb més futur.

Jo al menys hi aposto a cegues.

El Gravat al Sant Lluc
Mostra de Gravat a l’espai taller de la Presó.
Del 21 de desembre de 2007 al 15 de gener de 2008

(Fotografies de les exposicions gentilesa de I.Llaquet i M.Teixidó)