ÁNGEL GONZÁLEZ

S’ha mort el gran poeta Ángel González. La lectura dels seus poemes em va acompanyar en uns moments ben claus de la meva vida. Avui com a recordatori en voli aquest

NADA ES LO MISMO

La lágrima fue dicha

Olvidemos
el llanto
y empecemos de nuevo
con paciencia,
observando a las cosas
hasta hallar la menuda diferencia
que las separa
de su entidad de ayer
y que define
el transcurso del tiempo y su eficacia.

¿A que llorar per el caído
fruto,
por el fracaso
de ese deseo hondo,
compacto como un grano de simiente?

No es bueno repetir lo que está dicho.
después de haber hablado,
de haber vertido lágrimas,
silencio y sonreid:

Nada es lo mismo.
Habrá palabras nuevas para la nueva historia
y es preciso encontrarlas antes de que sea tarde.



CAN XALANT

En el Ple d’aquest passat dijous , davant d’una interpel·lació efectuada per CiU es va fer públic el cas de Can Xalant del que en portem parlant alguns dies en aquest blog.

Administrativament s’ha efectuat una pròrroga de sis mesos en la concessió, amb una dotació econòmica de 50.000 euros, a l’espera del que faci la Generalitat ( l’any passat va aportar 200.000 euros) ,ja que en aquests moments està per decidir quina quantitat aporta , i el que és més important, en quin departament s’han d’ubicar temes com el de Can Xalant.

Davant d’aquesta realitat i de les consideracions personals que en va fer el Sr.Penedès , - es va notar molt la mà que les va escriure -, crec que hi ha molt per puntualitzar.
Per començar cal dir que la gent de Can Xalant fan coses i les fan molt bé. Podríem considerar si aquestes coses son les que calen , però ells van guanyar un concurs amb uns tipificacions especials ( el reglament era tan peculiar que sos li mancava indicar el nom obligat del guanyador) i les han desenvolupades a la perfecció i en atenció als seus interessos personals i col·lectius. És a dir res a dir en la legalitat , encara que en l’ètica....?

El tema agafa acidesa quan es parla de la relació amb Mataró, tema complex i de difícil solució. És així ja que en teoria Can Xalant és un element neutre que es troba a la nostra ciutat ja que en ella hi va trobar l’espai idoni. Dit d’altra manera , si les condicions haguessin estat d’altres , aquest centre de creació podria estar a Amposta , Tremp o Planoles.

Però queda clar que quan una ciutat atorga a un projecte tal quantitat de diners que compromet bona part a tota la resta de l’activitat cultural, calen unes compensacions de reciprocitat que no s’han donat i han causat un evident malestar , accentuat per una endogàmia que fa allò de que sols entre ells fan bullir l’olla.

Que el projecte de Can Xalant , i el dels centres de creació no és tan vàlid com es pintava, queda ben palès amb aquest dubte de la Generalitat que no sap exactament com i cap a on tirar. Igualment les xifres que es mouen son tan desmesurades que en cal una nova valoració econòmica i en l’exigència de reciprocitats.

Però si això és el futur , en el que pertoca al passat les dades donades per el Sr. Regidor son més que discutibles. Òbviament no soc comptable de Can Xalant i no tinc les dades exactes però en conjunt cal parlar de que el nombre d’artistes locals i comarcals ha estat percentualment alt per el fet del quasi nul interès d’artistes d’altres contrades ( entre elles la propera Barcelona) en efectuar treballs i estades en el centre, el que alguna cosa deu indicar.
A més , la presència de creadors forans , - molts d’ells fruit d’intercanvis -, no ha tingut cap incidència en el teixit artístic i cultural de la ciutat , havent un desconeixement absolut del que , com i quan va ser la seva presència i quins van ser els seus resultats.

Penedès igualment enganya als ciutadans amb consideracions incorrectes. Can Xalant no ha col·laborat amb la Mostra d’Art Jove, se l’ha apropiat. Ho ha fet dominant el jurat , convocant tan sols a artistes de la seva corda i deixant de costat a hom que no respiri com ell. Exemple del que dic és que creadors com Alberto Romero , seleccionat any rera any per participar amb cursos amb el més granat dels artistes estatals , com és el cas d’Antonio López , mai és convidat i ni tan sols en rep cap mena d’informació. Romero compleix totes les exigències: és jove , mataroní de Rocafonda , i porta el nom de la ciutat per arreu en les seves importants exposicions. A més la contemporaneïtat del seu art és en molt superior a de Torner o Ibanyez , per anomenar alguns dels més recents guanyadors.

Can Xalant no col·labora amb Ca l’Arenas , s’ha apropiat de la seva programació i la seva gent ocupa més d’un 80% de les exposicions que s’efectuen al casalot, descomptant , com no, les que corresponen als germans Arenas. Enguany , l’exposició temporal mare , que per el pla d’usos es responsabilitat del Museu , també ha estat dirigida per gent de Can Xalant , amb els lamentables resultats que tots coneixem.

Curiosament però, ni la direcció ni els artistes de Can Xalant acudeixen a cap altra manifestació artística de la ciutat quan no en son protagonistes .

Però això son fets que poden ser discutits i que s’hi estarà o no d’acord segons ens bufin o no els aires de la contemporeneitat. El perillós es l’obscurantisme polític que es du a terme amb aquest privilegiat col·lectiu.
El tema va sortir a ple degut a una pregunta de l’oposició, sorgida segons m’han comunicat, justament en llegir el fet en aquest blog. Si no hagués hagut aquesta pregunta els ciutadans de Mataró en general i la gent de la cultura en particular, res hauríem sabut d’aquest tema.

Tenint en compte que la renovació s’havia d’efectuar com a màxim el 30 d’Octubre , vol dir que fa més de dos mesos que tot s’havia manegat i que el Govern en mantenia silenci i ni tan sols havia comunicat res a l’oposició.
O no serà que ningú va tenir en compte la renovació i en sortir a la llum el tema , tots a corre-cuita a sorgir el pedaç, i tot fent la viu-viu , a veiam si ningú es dona per assabentat.
Tot d’un trist i lamentable que fa plorar.

2007

Em diuen que demà es presenta oficialment l’exposició “Torres-García , darrere la màscara constructiva” , que s’inaugurarà el proper dissabte.

És una exposició que ningú s’ha de perdre i molt menys l’acte inaugural ja que la presentació correrà a càrrec del comissari de la mateixa , en Marc Domènech, el que promet una excel·lent mirada prèvia a la mostra.

Dos coses a tenir en compte. En primer lloc que l’acte serà dissabte i no divendres com és habitual en les exposicions del Museu i Can Palauet. I l’altra que serà aquest dissabte 19 de gener de 2008 , i no de 2007 com indica la tarja d’invitació.

En aquest cas be podem dir que a l’Ajuntament de Mataró els ha traït el conscient , ja que certament no saben ni en l’any que viuen.