Fa ja uns quants anys que vaig conèixer a un pintor armeni que feia ben poc que havia arribat a Catalunya i vivia a Canet de Mar. Acabava de guanyar el premi de pintura Guastavino que se celebra a Vilassar de Dalt amb una pintura ben diferent a la que es veia per aquí. Una pintura densa, barroca , orientalitzant. Una obra plena de personatges , símbols i detalls. Es deia Ara Mikaelian.

El vaig entrevistar a TVM , amb el seu germà d’intèrpret i em va sorprendre el sentit del seu pensament i del seu fer. Uns quants anys desprès ( 2004) va sorprendre a tothom amb una magnífica exposició, plenament definitòria del seu estil, a la sala de la Caixa Laietana . Ara , sis anys més enllà , de nou retorna a Mataró per seguir sorprenent amb la seva habilitat tècnica i l’estranya mirada del seu pensament artístic i de la seva creació.


LA INQUIETANT PINTURA DE MIKAELIAN



Si realitzéssim una enquesta entre els visitants de l’exposició que l’artista armeni, afincat de fa temps a Canet de Mar , Ara Mikaelian presenta a l’espai Zero de l’Ateneu Caixa Laietana per a tal de trobar el qualificatiu més idoni per a la seva pintura, estic convençut que aquest seria el d’inquietant o expressió parella.

Dic això ja que passejar-se amb atenció front a la quarantena de peces que composen aquesta interessant exposició, no sols es boca badar-se davant d’un preciosisme tècnic fora de límits , ans també és endinsar-se per uns camins que caldria qualificar com d’un simbolisme realista , o potser més exactament, figuratiu, en els que l’artista es mou amb tota habilitat per escriure plàsticament una història de capítols prou marcats , que queda ben entroncada en les seves arrels , les del seu poble i en la seva personal visió de la vida , fruit d’un passat i a la recerca d’un futur.

El concepte artístic de Mikaelian és en sí un compendi de moltes lectures passades pel seu sedàs personal per donar una obra que és garbuix de moltes influences. S’aprofita del realisme perfeccionista que practica com esquer per cridar l’atenció de l’espectador i llavors llençar-li pel damunt tot un seguit de conceptes que alhora permeten una múltiple lectura.

Surrealista , simbolista , absolutament barroc però també ben proper a la complexa pintura coral renaixentista, amb unes estructures que poden anar de l’amuntegament arccimboldià fins a la fredor serena i inquietant d’una pintura negra clarament influenciada per Goya, Mikaelian uneix totes les opcions mitjançant un ambient personal, en bona part claustrofòbic , impregnat d‘un misteri que semblant-nos aliè i fora del nostre àmbit, sabem alhora que pot ser molt proper.



Un misteri inquietant , tant per la coexistència d’elements antagònics que a simple vista semblen encaixar perfectament, com per un fer i uns personatges que sempre ofereixen un rera fons en la mirada que ens desubica com espectadors i ens desconcerta en una lectura lineal del presentat.

Tot això ben amanit amb un perfeccionisme tècnic de gran alçada. Aquarel•la i oli damunt paper, tela o taula son les tècniques que empra amb un absolut domini de les mateixes , per establir aquest realisme fregadís a l’hiper , tant en la figura humana com en la diversitat d’elements , estris, o essers , que reals o imaginats , obtenen en les seves mans empremta de vida. Fet que s’accentua per una capacitat cromàtica i un enfoc de la llum general de l’obra que ens acosta al seu sentit oriental, eix al voltant del qual confegeix tot el seu treball.

Si l’obra de Mikaelian és atractiva per a tot tipus de públic, jo diria que a la nostra ciutat encara ho és una mica més, ja que ens apropa , encara que amb uns matisos del tot diferents al simbolisme de l’escola de Mataró , especialment amb uns conceptes de Rovira Brull i en el fer de les èpoques de Tertre , per part de Novellas i Ricard Jordà. Igualment presenta una certa similitud amb els practicants d’aquell realisme màgic de Sabillón, Bernardino, Serra i tants d’altres que també varen obtenir un gran ressò allà començaments dels vuitanta.

Ara Mikaelian i el seu especial món que encara que no ho aparenti és ben proper al nostre conformen una atractiva i interessant exposició que és fàcil de recomanar amb tot plaer.

MARC LLACUNA

Que en Marc Llacuna és del més recomanable que corre artísticament per la ciutat no fa falta dir-li a cap bon afeccionat. Potser per això no m’estic de recomanar la seva exposició “Seasonwalls 010” recentment inaugurada a la sala Artloft de Reus.
Una mostra que és el capítol següent de la seductora experiència que inicià fa uns pocs mesos amb l’exposició que va dur a terme en la sala del Col•legi d’Aparelladors.

Una demostració de veritable Art Jove i de qualitat , no com el que es presenta a la 9 Mostra d’Art Jove de la que demà caldrà esplaiar-se amb amplitud, això sí, sense por de rebre cap descàrrega elèctrica.

PS.- El passat mes de març es celebrà en aquesta mateixa gañeria la Biennal de Pintura jove organitzada per Caixa del penedès de la que en va ser guanyador Gustavo Díaz Sosa , nom que a bon segur recordaran els bons afeccionats mataronins , com a guanyador de la Primera Biennal Torres García

BARÇA , BARÇA, BARÇA

O és que avui es pot dir alguna cosa més?.

Encara que s’acumulen els temes i el temps i el treball no ens dona per més, ens caldrà parlar de la molt interessat exposició de l’armeni Mikaelian a l’espai Zero de l’Ateneu , o de la mostra de la jove i inquieta Laia Bley al Casal Aliança que ens mostra alguns detalls que a bon segur caldrà seguir , o fer apunt del nou espai Gal-Art que s’inaugurà la passada setmana, i fer parada i fonda ( que s’ho val en un anàlisi extens) a la nova edició de la mostra d’Art Jove, avui hi ha els suficients apunts importants que volem tocar encara que sigui d’esquitllada, abans no ens passin per alt.

I per començar , encara que sigui llunyà a l’habitual tema artístic que ens ocupa , no volem estar-nos de parlar del vergonyós tema de

GARZÓN

Veure la imatge de Garzón sortint de l’Audiència Nacional i comparant-la amb la joia de Camps entrant a la seu del PP, és una comparança que provoca arcades i que molt a dins et fa pensar allò de, que redimonis he fet jo, - i el país -, per merèixer això.

Em quedo com a reflexió la frase que Manuel Rivas ens recorda en la seva columna setmana a”El País” i que recupera la reflexió de l’Albert Camus quan deia : “Va ser a Espanya on la meva generació va aprendre que un pot tenir raó i ser derrotat, que la força pot destruir l’ànima i que a vegades el coratge no obté recompensa”.

Quan accions com la de la vexació de Garzón ens converteix en la riota democràtica mundial , mentre la dreta més ultramontana i franquista , que és ni més ni menys com s’ha de definir , riu i somriu amb el deix de “hem guanyat de nou” i “ que s’havia cregut aquest” , és quan més ferms cal estar, malgrat que la que cau és d’aixoplugar-se i deixar-se anar.

Garzón , que mai havia estat sant del tot de la meva devoció, es converteix en una icona, la de la no acceptar el pes de la política en la justícia. I aquesta rebel•lia hauria de prendre entre els ciutadans i exigir que la justícia fos simplement justícia , que prou feina hi ha. Per que queda ben clar que fa mal a la vista i a l’ànima quan es parla de jutges conservadors, progressistes, de l’intercanvi de cromos entre que jo t’accepto aquest que és dels meus i d’aquell que és dels teus , no en vull saber res.

I després parlaran de respecte a la justícia , de la independència del poder judicial al respecte de...
Senyors , o millor dit, senyories , aneu a cagar a la via i quan torneu ben contents i satisfets , comenceu a posar ordre en aquest país, que té uns ciutadans que suporten a uns poders superiors que no se’ls mereixen de cap de les maneres.

DANI MONTLLEÓ

Rebo un molt agradable mail de Dani Montlleó que fora de comentar de manera ben distesa els nostres desacords al respecte de la seva obra , agraeix el post en el que faig repassada de la seva trajectòria, tot dient-me que això no ho ha fet ningú.

No vull apuntar-me cap medalla, que per altra part no preciso, però segueixo creient el que ja he defensat en altres anys , en que per part del PMC caldria fer una bona aposta per aquell a qui s’ha encarregat el cartell de Santes , que encara que ens dolgui a molts , a mi el primer , és el fet artístic més popular de l’any.

Quan el cartell no es pagava , l’Albert Alís sempre em repetia la catalana frase de : “el que no es paga amb diners és paga amb dinars”. Crec que caldria ensenyar a la gent qui és l’autor del cartell i quina ha estat la seva trajectòria. Crec que es podria fer tranquil•lament amb una exposició a Can Palauet o a Ca l’Arenas ,en temps de Santes i fins passat l’estiu.

Llavors es podria entendre molt més bé el cartell, i es podria jutjar de manera molt millor el fet de la seva tria. Una tria que enguany no em cansaré de repetir , s’ha de considerar errònia amb el nom de Dani Montlleó. Un error ja que el fer de l’artista és del tot llunyà al caràcter que es dona al cartell de Les Santes. I més quan el protagonista és un creador fidel a ell mateix i presenta , tal com cal, una obra personal i inconfusible.

Per això vagi de nou el meu aplaudiment a Dani Montlleó, - i el sincer agraïment pel seu mail -, alhora que mantingui la crítica al jurat “fantsma” que l’ha escollit.

Per cert , quan es farà públic el nom del jurat de selecció d'engunay , i els mèrits per formar-ne part?.

ANSON, HERRAIZ, I...

Fa molt de temps que coneixo a Gustavo Herráiz. Artísticament a bon segur que molt abans que molts dels que son ara els seus amics .L’he vist progressar del no res a l’aventura de l’Arcàdia , de la seva progressió convertint-la en una empresa de gestió cultural, i ara que per la crisi municipal no van gens bé les coses, esdevingut guru cultural del PSC local.

D’entre les diverses virtuts que atresora, n’hi ha una que jo valoro molt , com ho és la fidelitat als que son els seus companys i amics. Una virtut que sempre fa evident i que no fa pas massa demostrà defensant a capa i espasa al seu company d’aventures arcadianes , en Joan Chaves, que s’està cobrint de glòria dirigint el centre de formació de Tres Roques . Ara ho fa defensant a Martí Anson que era el pal de paller de la proposta derrotada de l'Arcàdia per manegar Can Xalant.

Reflexiona encertadament en Gustau, tot dient que l’IMAC ha de col•laborar forçosament en aquesta proposta i que si no fos així caldria criticar-lo. Totalment d’acord. Com ho estic amb la seva afirmació de que la col•laboració hauria de ser amb tots els artistes mataronins , circumstància que no s’acompleix mai.

El que passa però és que Herráiz erra en el seu fonament: La Tate no ha convidat mai a Anson. La Tate a qui convida és a “Latitudes” , una empresa de comissariat fundada al 2005 per Mariana Cànepa i Max Andrews, que és qui tria a Anson. I em suposo que ho fa com aquestes escuderies de F-1 que venen la plaça al millor postor. És a dir , qui paga té la proposta.

I en Martí, a qui admiro per la seva saviesa en aconseguir sempre dur les seves parides a terme, i a més guanyar-se la vida amb les mateixes , fet que jo em veig impossible d’aconseguir, va saber moure les seves influences i aconseguir els diners per fer realitat el seu projecte.
I fins aquí , inclòs estaríem d’acord en que l’IMAC hi afluixes els euros , però és evident que davant d’uns diners públics , - és a dir , de tots -, calen unes contraprestacions. Quines han estat?.

Aquí està el dilema. M’he dirigit a Ivan Pera , sotsdirector de l’IMAC per que m’ho faci avinent. Ho he fet amb aquets mail:

Volgut amic Ivan

Em dirigeixo a tu com a vicepresident de l’IMAC per a tal de que em facis avinents algunes dades que desconeix-ho.

Per mitjans públics he tingut coneixement de la participació de Martí Anson en una acció de l’empresa de comissariat “Latitudes” , a l’entorn de “No Soul for Sale” , organitzada per la Tate Modern , amb motiu del seu desè aniversari. Participació que ha tingut el suport de l’IMAC.
Per això i tenint en compte la bandera de transparència que defensa de fa temps el nostre Ajuntament, voldria em fessis avinents algunes dades que em neguitegen. Com ho son:

Amb quina quantitat ha estat subvencionat el projecte de Martí Anson.
Quines han estat les raons de la subvenció, i si aquesta ha estat “ a dit” o ha estat sotmesa a la votació del Consell.
Igualment voldria saber si s’ha establert alguna “compensació” artística a tan gràcil subvenció.

Espero la teva resposta que ja t’aviso faré pública , com ho he fet amb aquest mail, vist el malestar que ha provocat aquest fet de privilegi quan l’IMAC ha respost sempre de manera negativa a altres propostes individuals o col•lectives , amb l’exemple fefaent de la proposta de mostra antològica de Pepe Novellas.

En espera de la teva resposta , rep una forta abraçada de
Pere Pascual

Una resposta que evidentment explicitaré, ja que al meu entendre tot l'enrenou de la justícia o no de la subvenció, està en la contrapartida que hagi ofert Martí Anson.

I ho dic ben clar. Mataró no s’aprofita de res d’aquest acte. Encara que Mataró està al davant del títol del projecte , no fa falta ser molt savi per saber que ningú de qui s’acosti a la Tate Modern , el recordarà tan sols a la sortida.

Que feia falta dons?. Per exemple que la sortida i les imatges promocionals , aparegudes en els més diversos mitjans, haguessin estat a Mataró. Però no, han estat a la Pedrera , que llueix més.
O que en l’espai definitiu a la sala de Turbines , a més dels projectes de “Latitudes” es fessin avinents els projectes de l’IMAC , que tampoc ha estat.
O que simplement el projecte hagués esta l’original, que era , com clarament explica “ el cultural” , de totes , totes , el millor suplement cultural de tot l’estat , anar amb un taxi dissenyat com un taxi de Mataró dels anys seixanta.
És obvi que en Gustau no ho pot dir , ja que no vivia a Mataró en aquells temps, però els taxis de Mataró dels seixanta no tenen res aveure amb el de l’experiència. Portaven una franja groga i negre , el número de la llicència , eren generalment blancs, i òbviament ni s’acostaven de lluny al formós BMW d’Anson.

Però que esperàvem?. Algú creu que aquests postmoderns muntats en el dòlar, serien capaços de l’experiència en un atrotinat 124 de l’època , sense cap mena de comoditat , i amb un ràdio casette com a tot luxe?.

Per Déu , moderns sí, però rucs , de cap manera.
Per rucs , els ciutadans que paguem i encara hem de donar les gràcies.

MARTÍ ANSON.
MATARÓ CHAUFFEUR SERVICE

Aquells lectors d’aquest blog que hagin arribat fins els comentaris en el post al respecte del cartell, hauran pogut observar uns comentaris al voltant d’un viatge amb taxi a Londres , d’en Martí Anson , amb un explícit comentari final tot indicant que ho havíem pagat la ciutadania. Un comentari que a bon segur a sorprès a quasi tothom i que cal explicar.

Demà 14 de Maig s’inaugura a la Tate Modern de Londres , en l’espai de l’anomenada sala de Turbines , “No Soul for sale- a festival for independents” , per celebrar el 10è aniversari de la mateixa. Entre els participants hi està l’oficina de comissariats “Latitudes” que ha triat a Martí Anson per a ser-ne el protagonista amb la seva acció de nom: “Mataró Chauffeur Service”.

L’acció consisteix en que Martí Anson crea una “empresa” de taxis i transportarà amb ella als comissaris de “Latitudes” , en viatge d’anada i tornada a Londres. Anson ha dissenyat l’aspecte del vehicle, el logo de l’empresa , l’uniforme del xofer etc. L’automòbil ha quedat ja aparcat en el Turbine Hall en un escenari “típicament” espanyol, realitzat amb mobiliari de càmping, i serà l’oficina base de Latitudes , espai en el que es presentaran films, publicacions i tota mena de referències a l’entorn d’aquesta empresa de comissariat.

Per dur a terme l’acció ha calgut la col•laboració de BMW que ha deixat el vehicle i ha donat tota mena de suport tècnic , i el suport ( econòmic suposo) de l'Institut Ramon Llull, de la SEACEX ( Sociedad Estatal para la Acción Cultural Exterior) i com no, la del nostre ínclit IMAC ( d’aquí el comentari de que ho paguem entre tots).

Aquesta és la notícia a la que no cal afegir cap comentari ja que per si sola els diu tots , i a bon segur quasi cap de bo, i menys amb tot el que està caient.

Deixem-ho dons amb les fotos del projecte ja fet realitat, extretes del weeb
http://lttds.blogspot.com/search/label/London, on podreu trobar tots els detalls del projecte i del desenvolupament de l’acció.

PSC MATARÓ. I SÍ AFEGIM UNA “A” ?

He rebut del PSC local un missatge amb senyal de prioritat en el que em diu textualment:
Aquests són tres dels moments en què els socialistes gaudirem de la Romería del Rocío, aquest cap de setmana, participant en alguns dels seus actes. Mira si t'és possible d'acompanyar-nos-hi, sisplau

Es tracta d’un sopar de les JSC ( divendres) ,visita oficial del PSC el dissabte al vespre i visita de l’Alcalde a la Romeria , el diumenge al matí, després de la misa rociera.

La veritat és que he quedat bocabadat , esmaperdut i garratibat. Tres actes oficials per una Romeria com aquesta , amb tot el que significa que és poc de bo, en el que pertoca al sentit de país.
M’agradaria saber si mai el PSC de Mataró, actua de manera semblant en algun acte de “catalanitat”, però em sembla que no.

Vist dons el poder que té el clan de la pandereta i la castanyola en l’entorn socialista local ( espero que no el suficient com per dur a terme el seu cop d’estat del que en parlàvem fa poc i que dintre d’uns dies explicarem ) , potser comença a ser adient que algú es plantegi afegir a les sigles del partit la “A” d’Andalusia , mantenint de moment la “C” del nostre país.
I ho dic clar , de moment.

CARTELL SANTES 2010



La presentació oficial del cartell de Santes , enguany amb la signatura de Dani Montlleó, serveix per encendre dues metxes: una , la de la llarga espera fins arribar a les dates senyalades , l’altra la de l’inevitable polèmica que l’obra produeix. Una polèmica de la que a bon segur no en defugirà l’obra avui presentada.

Sabent que en respecte als gustos no hi ha res escrit i que per tant la teòrica qualificació del mateix omplirà tot l’arc del vano ,- encara que penso amb un predomini del cantó negatiu -, s’ha de dir ras i curt que el cartell de Montlleó és molt fluix tant en l’aspecte artístic, com en els conceptuals, visual i el funcional com a cartell.

Artísticament és un treball en la línia habitual de l’autor , mantenint el to fred , vorejant una certa asèpsia . Conceptes que son recolzats amb aquesta paleta cromàtica pastellada i suau que no ens transporta a la disbauxa que tota festa comporta. Un estat que no es compensat per el cinetisme dels elements que l’acompanyen ( figura i ossos) i menys encara pels grafismes obligats de la festa que no encaixen en el to general de l’obra.

Es prou interessant i novedos aquest concepte de la ciutat de cap per avall , però al mateix sols s’hi arriba per l’explicació del creador i no per la contemplació de l’obra que en res comunica l’ideari en el que es fonamenta.

Visualment el cartell és apagat , poc cridaner i curiosament és més acomodatici que no pas transgressor , el que el converteix en un cartell que difícilment cridarà l’atenció en la jungla publicitaria de la ciutat.

Però en tot el dit no s’ha de visionar una crítica cap al creador, Dani Montlleó, ans al contrari. L’autor va rebre un encàrrec fonamentat en la seva trajectòria i l’ha realitzat seguint fil per randa el seu ideari creatiu, sense renunciar a cap dels seus signes visuals i conceptuals d’identitat, fet que cal remarcar i alhora lloar. La direcció crítica del cartell ha d’anar , sens cap mena de dubtes , a aquells que han cregut que una obra de Dani Montlleó seria adient com a cartell de Santes.

I potser aquí rau la mare dels ous , en la necessitat d’un debat clarificador del que , com, quan i de quina manera s’ha d’establir el concepte i la dinàmica del cartell.
És obvi que cal variar la comissió d’elecció , decantada de manera absoluta vers el concepte contemporani que és l’únic que sembla existir a l’entorn de l’IMAC. Cal obrir finestres i apostar més per la qualitat que no pas per la tendència.

Però penso que cal anar més enllà i entrar a debatre el paper per si mateix, del cartell de Santes. Fa uns anys el cartell era l’element unitiu i vertebrador de la festa , però darrerament ha perdut tot el seu predomini, convertint-se quasi tan sols en l’esborrany del que veritablement marca la festa que és fonamentalment la samarreta i tot el merchandaising que l’acompanya.

Un gir que va quedar clarament establert en el cas de Martí Anson i el seu cartell – samarreta i que ara Montlleó dona una volta més de cargol amb l’aparició d’aquest nou element en forma de ninot que té tots els senyals per a convertir-se en el veritable rei de la festa.

Per això caldria definir clarament com ha de ser el cartell i quina ha de ser la seva funció. I aquest debat s’ha de fer i fer-lo ja. Per la meva part l’aposta és clara: Un cartell “d’artista” en el sentit d’obra d’art i unes samarrets i tot el merchandaising que es vulgui, de disseny amb tot el que el mateix comporta i de la mà d’una persona aliena a l’art plàstic.

Potser aquesta reflexió seria el millor que ens podria portar el fluix cartell de Dani Montlleó.

CARTELL DE SANTES

Avui, d’aquí menys d’una hora serà presentat al plenari de Santes el cartell d’enguany, que va ser acceptat el passat dijous quan va ser presentat a la pertinent comissió.
El seu autor és DANI MONTLLEÓ

Però, qui és Dani Montlleó?. Nascut a Mataró al 1966 posseeix un amplíssim i reconegut currículum en el camp de les arts visuals , en ela zona que hauriem de definir com a contemporània.

La seva carrera és ampla i constantd’ençà la seva primera exposició al 1990, allà a la petita sala de l’Ajuntament, amb el projecte “KF 59” fins avui mateix en que des de fa quatre dies ( 30 abril ) exposa amb el projecte “De Gray a Gray II” en l’espai Zero de l’Hangar barceloní., juntament amb Toni Hervàs, Oriol Vilanova, Doropaedia i Daniel Jacoby.

Entre mig una carrera amb presència en tots els lloc emblemàtics d’aquest cercle tancat i endogàmic , com ho és l’art contemporani. Una carrera important , amb tota la cantarella que hi puguem posar , en els límits , sempre ben limitatius i valgui la repetició i el joc de paraules, que l’art contemporani comporta.

Vaig conèixer a Dani Montlleó en la seva primera exposició a la saleta de l’Ajuntament , però on em va sorprendre del tot va ser en la seva mostra a l’Aixernador d’Argentona ( 1992) on la potència dels seus personatges , estructurats en aquells grans treballs de pintura plàstica en la que abocava pel boc gros imaginació, creativitat i pintura. Una exposiciço que va tenir continuïtat a la casa del Llimoner. Mostres ambdues que van impactar molt a Pere Viada , del qui vaig sentir el munt d’elogis , com mai havia fet.

El muntatge al carrer de l’Abocador ( 1992) , amb una figura empalada situada al davant de la xurreria Rosita ( i no voldria equivocar-me dons parlo de memòria) em va demostrar la gran qualitat que atresorava , un concepte que va anar minvant , mica en mica , davant un seguit de realitzacions , si més no peculiars , que desemboquen en “Spoon Syndicate “ i amb “Muzak”, el que podríem definir com els playmòbils contemporanis en el primer cas, i la revisió de certs episodis històrics ,amb una relectura associada als concepte de standarització, teòric confort , etc.
Membre actiu d’ACM i col•laborador de Can Xalant , motius suficients per aquesta elecció , ha participat en diverses mostres en l’entorn municipal ( PMC / IMAC ) com “Irritacions” amb Quim Tarrida ( Sala de l’Ajuntament. Del 17 de juny al 3 de juliol de 1994.

S/T . Fusta, plàstic, cinta aïllant, paper, retolador i ferro.

“Cincuanta-cinc minuts” , amb Jordi Alcaraz, Mònica Vilert i Pep Dardanyà , entre d’altres.
( Museu de Mataró. Del 8 de març al 14 d’Abril de 1996).


“Inflat com el passat III” (1995). Fotografia i fusta. 125 x 250 cm.

“Tras to caments”. Amb Maria Cusachs i Domènec , entre d’altres.
Can Palauet ( Del 24 de gener al 9 de març de 1997)


Complements ( 1997), Fusta , rajoles , plàstic i fotografia ( 180 x 180 x 180 cm).

També ha pres part a “Benvinguts a la societat de l’espectacle” ( 1999) amb Domènec, Jordi Cuyàs, Ita Puig i altres.Tot aquest seguir de col·laboracions el fa entrar en el treball conjunt de Murtra edicions , amb els artistes que avieb realitzat exposicions en espais municipals del 1997 a 2000. El seu treball és prou interessant, com poden observar en la seva reproducció .

A “Le Secret” ( PMC 2004) amb Domènec, Patricia Dauder, Glòria Safont Tria, Ita Puig i altres . O la mostra individual “Muzak” per a “Spoon Sindicate” ( 2007) a Can Palauet . Mostres de les que no us puc mostra imatges dons ja en aquest temps estava “castigat” per part de Cultura i ja no rebia el seus catàlegs.

Amb tot aquest historial difícil és a priori fer aposta per on poden anar els trets. Els meus simpàtics ocellets que per a mi son més .es , encara que també tenen relació amb el .com, m’expliquen que el cartell es tractat com un còmic. Demà en viu i directe podrem decidir i opinar. A priori crec que el dilema és absolut, tan potser un treball molt interessant com la màxima de les barrabassades, encara que penso que pot ser prou interessant.

Sigui com sigui , les “emocions” de les que parlava el passat dijous , estan del tot garantides, tal i com avui se li "escapava" a l'alcalde Baron en el seu "facebook"

ARPEGIS


Si ens llencem a fer un llistat d’aquells artistes mataronins que en podríem considerar com “històrics” , entenen com a tals a aquells que son artistes de sempre , de quan ser artista era encara més una heroïcitat , està clar que apareixeran els noms de Cusachs, Parés , Perecoll, Jordà … i Yago Vilamanyà, aquest artista del Ripollès , esdevingut mataroní de fa tants anys que és ja com si en fos de soca-rel.

Malgrat això i la seva llarga carrera , el fet de ser avar en les exposicions ,- ja sabem que exposar escultura és més que complex -, fa que el seu treball no sigui conegut i reconegut com mereixeria per la seva vàlua. Una vàlua demostrada principalment en el seu caminar escultòric on és capaç de desenvolupar el més ampla ventall de conceptes que va des del realisme i la figuració, camp que domina a la perfecció, fins a l’escultura més conceptual , caminant entre mig per totes les vessants que ens puguem imaginar. Un caminar escultòric que no li ha fet oblidar mai el dibuix i la pintura , de la que ara ens ofereix una magnífica mostra a l’espai Capgròs.

Yago Vilamanyà ha batejat la mostra amb el títol de ”Arpegis” , nom de clara identitat musical a bon segur en homenatge familiar. Un nom escollit amb tot encert ja que l’obra presentada concorda perfectament amb les dues definicions de la paraula: Disposició successiva dels sons d’un acord. Successió de sons disjunts.



Yago , sense pors i alhora sens embuts , es nota que ha gaudit , i molt, en la realització d’aquestes peces en les que a modus d’escriptura automàtica , com ell mateix ho defineix , ha anat expressant la reinterpretació d’elements externs passats pel sedàs de la seva sensibilitat.

Amb habilitat , Yago Vilamanyà salta des de la imatge figurativa traçada amb sensualitat fins a l’abstracció més gestual, en la que es desferma per conjugar amb tota gosadia per una paleta cromàtica ben contrastada que dona joc a una pinzellada que va del traç ampla per marcar eixos i distribuir espais, fins a la finesa en la recerca de l’apunt , del detall que podria passar desapercebut però que queda enaltit en qualsevol mirada aprofundida.

Vilamanya en aquests arpegis , esdevé solista de jazz que improvisa deixant anar la seva saviesa creativa , ben coneixedor que en ella no hi haurà ni la nota fora de to, ni el desacord que deslligui tot el conjunt , conformant així una exposició exquisida que a bon segur sorprendrà a més d’un , com potser en algun cas ha sorprès al propi artista , i que ens fa avinent la qualitat d’un artista complert més enllà de l’escultura que li ha donat merescut coneixement.

Una exposició, aquesta de l’espai Capgròs que és una agradable sorpresa que hem de recomanar amb tot plaer.

Yago Vilamanyà. “Arpegis”.
Espai Capgròs .Del 29 d’Abril al 26 de Maig de 2010

NO HO ENTENC

Avui s’ha celebrat a Mataró la XV edició de la Fira d’Art. Tots sabem el que és una fira d’art , el seu paper i el nivell general dels seus artistes , és a dir un espai perfectament idoni per a molts creadors mataronins que justament estan en la mitja qualitativa i que tindrien en la fira ( aquesta i d’altres ) un bon espai per presentar els seus treballs , veure la resposta del públic, i fins i tot i si s’escau , vendre algunes de les seves obres.

Dons bé , m’he passejat per la fira i si no se m’ha passat algú per alt, no he vist a cap artista de la nostra ciutat , ni tan sols aquells que si son presents habitualment en altres contrades. I sincerament penso que és un absolut error.

Ho és més encara ja que estic convençut que la gran majoria no assisteixen a la mateixa per que se’n donen de menys. Creuen , il•lusos ells, que exposar en aquestes fires és com tenir parada al mercadillo, quan ells son de botiga i ben parada. Prefereixen exposar a indrets com la sala del Carrer Sant Josep ,vàlida sols per contentar l’ego davant amics i coneguts , però sense que ningú més entri a visitar l’exposició, que passar l’examen d’un públic variat que els pugui “castigar” amb la seva indiferència.

Quan son tantes les vegades que aquests artistes , als que cal considerar “afeccionats” , en el millor sentit de la paraula , demanen a crits uns espais per exposar , bé valdria retopar-los tot dient-los que “fer el carrer” en aquest cas és una magnífica possibilitat que no haurien de desaprofitar com ho estan fent ara de manera ben miserable.

"LA BELLE E.P.O.C. " a TV3

L'exposició d'en Pepe Novellas que s'està celebrant al Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres va ser noticia cultural de cloenda el passat divendres al telenotícies comarques de TV3.

Si voleu, podeu recuperar l'emissió a l'espai del weeb de TV3 , "televisió a la carta", i cercant l'esmentat telenotícies. Arrossegant el cursor fins quasi el final podreu veure la magnífica filmació que ha portat per arreu del país la qualitat dels seus impactants treballs.

IMPRESENTABLES

Com tanta gent estic al Facebook. De mi cap en fora no el faig servir gaire , i menys ara que per no sé quins set sous no m’apareixen els escrits que publico en aquest blog , però sí que em serveixo molt d’ell, per assabentar-me de fets, actes , per contactar amb artistes, etc.

Avui he rebut en el meu “mur” un escrit d’una artista mataronina , d’inicials A.C. , que em feia avinent la seva història. És tan definitòria que no vull afegir-hi res més. El trist és que aquest fet no és un cas aïllat, inusual , és el que passa amb tot aquell artista il•lusionat , que il•lús d’ell s’acosta a Beneficència per intentar conèixer que s’ha de fer per poder presentar el seu fer a la ciutat.

Avui l’explicito públicament tot reclamant al menys educació envers els artistes , i en aquest cas particular les oportunes disculpes personals. Dos punts que jo i tots, sabem que no duran a terme.

Sortosament cada dia que passa és un menys per que regidor tan impresentable mantingui la seva cadira. Ara sols cal demanar que en el proper Govern , els partits tinguin la lucidesa d’anomenar un regidor de Cultura que sigui treballador, atent i personal en el tracte i que sàpiga imposar uns criteris clars , convertint-se en veritable regidor i no en titella en mans de tècnics dictatorials que sols aposten per allò que els hi agrada personalment o per allò del que en poden treure “rèdits” personals.

Sigui com sigui, mentre somien en el futur , vagi la realitat del comentari que ha donat lloc a aquest post.

Vaig tornar a la meva ciutat ara fa 6 anys, llavors em dedicava plenament a pintar. Vaig dur el meu book i les meves il•lusions a la regidoria de cultura, amb la intenció de com tot artista, fer una exposició individual a la seva ciutat, en un espai públic i esperant passar un comitè de selecció, com a gairebé tot arreu que he exposat. Sorpresa!!, em van agafar el book a "regañadientes", una tal Gisel, manifestant que era molt difícil , bla,bla, bla...No hi havia ni terminis de presentació de l'obra, ni comitè de selecció, ni possibilitat d'exposar...Ningú es va posar en contacte amb mi, ni em va rebre mai ...

L’odissea: vaig trucar, vaig anar , no sé quantes vegades, mai em va rebre ningú. Com que passava el temps, vaig demanar que em tornessin el book, resposta : no el trobaven.
Ara , rebo trucada d'un treballador de cultura:- A. C.?,- sí sóc jo, -truco de cultura de Mataró,( el meu cor batega, per fi una resposta , desprès de 6 anys) ,-miri em trobat un book seu... sí és que ara en fer neteja l'hem trobat.

CARTELL DE SANTES

Aquest vespre l'artista a qui s'ha fet encàrrec del cartell de Les Santes d'enguany es reunirà amb la comissió del mateix per presentar el seu treball a fi de que la mateixa l'aprovi, o en cas contrari rebre les oportunes opinions per a modificar-lo.
A priori per tant és impossible saber el que sempre intenta ser el secret més guardat de l'any , però vist el tarannà de l'artista , - si és confirmen les nostres dades -, és possible que enguany ens trobem amb un cartell d'aquell que provoca "emocions".

GAL- ART

No és habitual que en aquests temps gens favorables a la lírica hi hagi algú que tingui la suficient gosadia com per obrir un espai dedicat a l’art en les seves diverses vessants . I menys habitual encara que qui s’atreveixi a tant dolça i il•lusionant bogeria sigui algú del tot aliè a aquest camp.
Justament tots aquests components s’apleguen a Gal-Art , espai d’art , antiguitats i col•leccionisme, que de la mà dels seus responsables , en Daniel Cabrera i en Joan Fàbregas, obre les seves portes a partir de demà dimecres a les set de la tarda, allà la Ronda O’Donnell 89 baixos, ben a prop la Plaça Granollers i justament davant de Les Esmandies.

Un espai del que sabem ben poca cosa. El passat dijous a la inauguració de l’exposició de Yago Vilamanyà , ambdós promotors em van fer cinc cèntims dels seus desitjos i il•lusions , mostrant-me uns lloables afanys per tirar endavant el jove i encara força embastat projecte, al que s’han llençat a bon segur amb més desitjos que coneixements. Un projecte que esperem pugui surar, pel bé seu , de l’art i de la cultura de la ciutat.

Per la nostra part saben que tindran un recolzament incondicional, el que vol dir ni més ni menys que poden comptar sempre amb l’ajut que un els hi pugui proporcionar , crítiques incloses , el qual començarà amb la presència demà a partir de les set de la tarda. Una presència a la que jo convidaria al gruix de l’art mataroní per celebrar conjuntament la bona notícia que sempre és l’aparició d’un nou espai dedicat a l’art en general i a la plàstica en particular.

DE “ FERIAS” I “ROMERIAS”

En les meves passejades caminant per Mataró acabo d’observar una pancarta / banderola que anuncia la propera celebració d’una nova edició de la Romeria del Rocío a Mataró. Una edició que compta amb el suport dels poders públics entre ells el de l’Ajuntament de Mataró.

No és la primera vegada , ni serà la darrera , que discrepo de l’ajut que es dona amb generositat absoluta a un seguit d’entitats que tenen en l’enyor d’una terra l’únic punt d’existència i que en poc col•laboren a la realitat quotidiana del nostre país , al seu ser i a la seva cultura. Un ajut ben paral•lel al que donen entitats de nivell superior i per “celebracions” de més alta volada. Un ajut massa a la recerca d’uns vots , molt a l’estil de la compra de vots que es realitzava en èpoques passades. Llavors era mitjançant un sac de farina, arròs, blat o menjar de qualsevol mena, i ara per un “festejo” pseudo folklòric.

D’això en parla avui molt bé la Pilar Rahola en la seva columna de “La Vanguardia”, de títol “La cohartada de la feria”. Encara que discrepo sovint del que diu, avui la clava i per això vagin aquí uns paràgrafs.

Un año más, el ritual se ha cumplido con precisión. Y no me refiero al ritual de la propaganda, con la delirante hipérbole de un éxito de millones de personas. ¿De verdad se creen que vamos a tragarnos el bulo de cada año? Dicen que han visitado la Feria de Abril dos millones de personas, así, a bulto, a 200.000 por día, lo cual es especialmente estridente en un año de sonora sequía de público, pero igualmente impensable en cualquier circunstancia. Imagínense el caos viario que significaría el movimiento añadido de 200.000 personas moviéndose por las rondas... Nada menos que un cuarto de Catalunya paseándose durante diez días por la feria, lo cual es alucinante que se afirme, pero es más alucinante que se crea. Sin embargo, resulta aún más notable la repetición de un ritual bastante más falaz, basado en la utilización desacomplejada de una identidad colectiva, para hacer un negocio privado.

Pero la definición crítica podría ir más allá del uso político de miles de ciudadanos con personalidad propia, reducidos al tópico más sudado. Porque, además, ese uso ha significado un suculento negocio privado, abusivamente regado con dinero público. Todo legal, por supuesto, pero ¿todo lícito? Este año la feria ha recibido 800.000 euros de subvención, más la cesión gratis del Fòrum por parte del Ayuntamiento. ¿Para qué? ¿Para ayudar a nuevos cantantes? ¿Para becar escuelas de baile? ¿Para consolidar la mezcla de identidades? No.

Como cada año, hemos dado miles de euros públicos para montar un negocio privado, controlado por unos cuantos, que deciden quién entra, qué marcas se venden y cuánto vale todo. Sobra decir que tantos años de montaje habrán dado sus frutos. No sólo es una burla a los centenares de entidades culturales que sobreviven como pueden en este país, sino un despilfarro incomprensible que redunda en la simplificación de las culturas, y que sólo sirve para beneficio de unos pocos.

Y los políticos se apuntan corriendo, uno detrás de otro, todos haciendo el paripé en la feria, no vaya a ser que parecieran poco sensibles a lo andaluz. Es una gran broma, un kitsch descomunal, una caricatura que sale muy rentable a unos y muy cara a todos. Negocio privado, dinero público. Y, en medio, los políticos haciéndose las fotos en sevillanas. Si no fuera escandaloso, sería ridículo.

No estaria de més saber , i discutir , les quantitats que el nostre Ajuntament destina a subvencionar aquests peculiars i ben partidistes “saraos”. Una xifra que a bon segur es dispararia si tingués èxit l’aposta que mica en mica van teixint el grup d’il•luminats nacionalistes ( espanyols, com no ) que pretenen apostar per Xesco Gomar com a home fort per sota Baron en les properes llistes electorals , en comptes de Consol Prados que és qui actualment en té tots els números. Recolzats per bons amics que tenen a Presidència ( de la Gene ) comencen a moure l’arbre a veure si en treuen fruits i assoleixen el poder en pocs anys. Sortosament a Mataró som capgrossos , però de seny encara en tenim un xic.

Una història aquesta , cutre , ridícula i rocambolesca , plena d’ambicions personals de gent de molt poca alçada ètica , moral i política que explicarem amb calma un dia d’aquests , quan l’actualitat artística ens deixi un forat.

Per cert , no fa falta que ningú vingui a desmentir res i em digui les bajanades de la meva nul•la informació, de que estic venut a ..., que soc la veu de l’amo, etc etc. El que explicarem ja fa dies que va de boca en boca entre tots aquells a qui els interessa la política local, i molt especialment entre els periodistes que encara se’n fan creus de que algú amb dos dits de senys pugui recolzar-la , ambicions particulars apart.

PD.- El PSC local ha organitzat sortida a la fira d'Abril i suposo que com cada any organitzarà sopar a la Romeria del Rocío. Em pregunto si també farà el mateix amb altres "festes" de caire més nostrat com ho pugui ser "La Patum" , el Concurs de Castells de Tarragona , la cantada d'Havaneres de Calella de Palafrugell, etc.

EXPOSICIÓ DE PEPE NOVELLAS A LLAVANERES

Cal dir que l’exposició d’en Pepe està essent molt visitada i va batint rècords. Avui mateix han estat fent-ne filmació les càmeres de TV3 per oferir-ne la pertinent notícia.
Si aconsegueixo assabentar-me amb temps suficient del dia d’emissió, com no, que ho faré avinent.

I mentre , l’antològica mataronina , en el llimb de beneficència.

SANTI ESTRANY. ART I DOCÈNCIA


A Mataró quan es parla del Sr. Estrany, es parla de Rafael Estrany del que enguany es commemora el 50 aniversari de la seva mort. A més de ser un dels grans artistes que ha donat la ciutat va ser home cabdal en la conservació i recuperació el seu patrimoni , ser el pal de paller del que ara coneixem com a Museu de Mataró , al que va saber guarnir amb diverses peces que podríem dir de “procedència dubtosa” , és a dir arrambades del palau de Montjuïc on estaven dipositades després de les incautacions de l’acabar la Guerra.

Però amb el pas del temps potser comença a ser hora que la gent de la ciutat i en especial la de l’art , canviem d’apel•lació i atorguem el títol de Senyor al seu fill Santi Estrany que tant ha fet per l’art , els artistes i la ciutadania en general de la ciutat , sense rebre cap mena de reconeixement públic.

Si hem de definir a Santi Estrany a bon segur que encertarem que és l ha estat un home recte. Quasi tan recte com la seva pintura. En l’art , en l’ensenyament , en el paper que va dur a terme en el Museu , en especial en el que pertoca a la seva política expositiva i de promoció dels joves artistes . Lloc ( el Museu ) del que va ser expulsat amb caixes destemperades per l’enveja d’un director nouvingut i inepte , que no cal ni anomenar . En la ciutat ,amb el seu paper en l’impacte visual de la mateixa amb els seus esgrafiats , o en la comissió del Nomenclàtor , la del Patrimoni , i en totes aquelles altres col•laboracions que li han estat demanades .

Aquests paràgrafs eren els que encapçalaven el post d’aquest “Transport Públic” del 29 de març de l’any passat, amb la mateixa fotografia que l’encapçala avui ,que crec representa fidedignament la seva essència. Just al davant d’una obra seva del 1958 , un magistral treball realitzat amb flumaster , és a dir amb els primers retoladors , amb Saint Germain des Prés com a protagonista.



Aquest divendres , la ciutat ha pagat una part del deute que tenia amb Santi Estrany inaugurant una magnífica antològica del seu fer en les sales de Can Palauet. Una antològica en la que , potser com mai, és acceptable el gran nombre d’obres exposades , degut a la gran trajectòria artística del mestre , de la que ja en varem tenir ocasió de gaudir en una anterior mostra de caire retrospectiu que es realitzà a l’Ateneu en el 1999.

Durant la meva vida he parlat infinitat de vegades amb en Santi Estrany. Amic íntim del meu pare , la seva figura i els seus coneixements han estat comuns per a mi i en ell he trobat moltes vegades el detall i la dada que desconeixia en relació a temps passats. Igualment hem compartit la dèria per Torres García , encara que cadascú des de una trinxera diferent. Ell , en la noucentista , i jo en la constructivista , però compartint tots dos el reconeixement per aquells que ambdós hem considerat un dels grans artistes del segle XX.

Però sempre , quan la conversa es decantava cap a la seva persona , el resum era sempre el mateix. La seva vida estava dividida en dues úniques parts : L’art i la docència. Aquest divendres ho ha repetit en les seves emocionades paraules. Art i docència que en les seves mans han aconseguit un punt límit, ja que ha aconseguit que la sempre feixuga docència de matèries, a vegades tan aspres com ho sigui el dibuix tècnic , assolissin en el seu mestratge el nivell d’art , mentre que quan ha practicat l’art ha fet permanent docència del concepte de la geometria aplicada al mateix , en un veritable constructivisme del paisatge, , amb la proporció àurea com a sant i senya del mateix.

Un art i una docència que es fan palesos en aquesta mostra que aplega el ventall de camps de treball que ha conreat en la seva carrera , amb la pintura com a element essencial , al que acompanyen el dibuix de la figura humana , el disseny gràfic , el que podríem anomenar art industrial, els esgrafiats , la fotografia i els ex-libris.

Pictòricament parlant be val la pena deturar-se en les seves obres més primerenques on ja sorprèn amb l’oli “Tardor” ( 1953) ja amb una geometrització d’uns bolets , o amb els temes florals del 55 en la que la influencia de Bernard Buffet , - molt de moda en aquells moments -, és evident. Però ràpidament ens trobem davant les dues peces claus de l’exposició , ja que marcant l’inici de tota la història , assoleixen una qualitat que les converteix en unes petites obres mestres. És el cas de l’abans esmentada mirada a Saint Germain, i la panoràmica de París que va estar present a l’Exposició Nacional de Belles Arts de 1958.

Son aquestes dues obres cabdals per entendre la posterior “deconstrucció” per emprar una paraula ben actual , dels paisatges ciutadans de tants indrets , per reconstruir-los mitjançant el concepte geomètric com eix, fonament i raó.

Un concepte del que podem observar la seva evolució mitjançant el pas del temps , millorant amb ell com s’observa amb l’obra que presentà en el darrer Sant Lluc , en la que el domini del concepte assoleix nivells altíssims, i que assoleix el punt més àlgid a New York , a bon segur el paisatge urbà que millor s’escau a la seva mirada .

Un concepte que Estrany practica també en el disseny gràfic , com quedà ben palès amb el seu Cartell de Les Santes , que tanta polèmica va provocar ja que hi està dibuixada la bandera espanyola, - com en la realitat -, el que va provocar una àcida controvèrsia amb el costat més nacionalista i l’aparició d’una samarreta “alternativa” , que algun regidor ( crec recordar que fou Toni Segarra ) la lluís en el mateix balcó municipal. Un concepte que també aplica als seus treball d’arrel industrial.

Altra història son els seus esgrafiats , que omplen tants indrets de la nostra ciutat i dels quals alguna ja han malauradament desaparegut ( com el de la imatge de la botiga de discs “Signe” que es trobava al c. Pujol) o el mític de la paret mitjera de la Pça d l’Ajuntament que va arribar a donar nom a la Pça que va quedar batejada com a “plaça dels Ninots” , amb totes les segones lectures que vostès vulguin. Un mural que malgrat la seva curta durada ,- va ser realitzat el 1962 i eliminat el 1968 -, perdura en la memòria de molts i esperem que sigui veritat el que digué l’alcalde del desig de que sigui reposat en altra indret.

En els esgrafiats Estranys juga al doble joc del concepte noucentista i del constructivisme. Amb eines de tots dos bàndols, estructura uns bigarrats conjunts que sempre tenen relació amb l’indret on es troben situats o amb la història , oficis o costums de la ciutat, i que varen ser possibles per l’estreta col•laboració que mantingué amb el seu germà Jordi, aqrquitecte de reconegut prestigi i que treballà molt en la construcció de la Mataró d’aquells anys seixanta i setanta.

Finalment podem observar l’habilitat en el dibuix de la figura humana , en alguns casos també amb la perspectiva geomètrica fregadissa a un pseudo-cubisme . La fotografia , mitjà que domina perfectament i en el que ha participat en nombrosos concursos. Per acabar finalment amb els ex-libris , una de les seves màximes distraccions i de la que n’és un expert, reconegut mundialment, i en els que demostra de nou la seva capacitat de síntesi dels més diferents conceptes , que adjuntats a l’anàlisi de la persona a la que va dirigit, aconsegueix unes obres de gran força artística i de veritable intenció psicològica .

Una exposició aquesta de la que caldrà parlar-ne molt més , cosa que haurem de fer quan aparegui el catàleg , fet que ens permetrà aprofundir, amb totes les cartes a la mà, en la figura d’aquest gran artista mataroní a la que s’ha fet justícia amb aquesta exposició que és d’obligada visita.

Santi Estrany. Recorregut vital

Sala d'exposicions de Can Palauet

Del 30 d'abril a l'11 de juliol de 2010

LA CARA FOSCA

Lamentablement però no vull estar-me de comentar dues circumstàncies de l’acte que no m’han agradat gens ni mica.

El primer és el fet de que aquesta exposició va ser demanada de manera oficial ( per escrit i de paraula) per la gent del Dimarts del Llimoner. Estic parlant de fa uns dos anys , a l’igual que es va demanar per Raúl Capitani.
Que aquestes demandes s’han repetit en diverses ocasions i a diverses persones , en el decurs del temps transcorregut. Que en la petició s’oferia tota la col•laboració per a dur-les a terme. En aquest temps el silenci ha estat l’única resposta.

Ara l’important , l’exposició, ja és realitat , però s’ha realitzat sense dir res de res a la gent del Llimoner , refusant la seva col•laboració, i ni tan sols tenint l’educació de comunica’ls-hi la mateixa i la seva inauguració.

De nou un gets de menysteniment envers els plàstics mataronins per part d’un IMAC que com sempre , actua com si els artistes plàstics fossin uns apestats indignes d’existir.
Felicitats de nou Sr (?) Penedès.

L’altra va ser la poca assistència d’artistes a l’acte. Si que hi eren Perecoll, Vilamanyà, Duran, Serra , March , Vergés, Luis , Brasó i algun altra que em deixo, però en aquesta ocasió els artistes mataronins havien d’estar al complert en aquesta inauguració.

La seva absència deixa un regust amarg ja que mostra el poc corporativisme , en el sentit positiu de la paraula, que sempre hauria d’existir en els artistes , i més quan es tracta de retre homenatge a una figura com és el cas d’en Santi Estrany.

Entrevista efectuada per Vern Bueno per a la secció “Focus” del setmanari Capgròs , en motiu del meu 35 aniversari com a crític d’art. La mateixa ha estat publicada en edició complerta a l’edició digital i en edició resumida en l’edició paper , ambdues d’avui dia 30 d’Abril de 2010

Amb què et quedes d’aquests 35 anys com a crític d’art local?
Amb tots els amics que he fet, i amb l’art, que m’apassiona. Si no, no m’hi podria haver dedicat 35 anys per afició i sense cobrar. Però em dono per ben pagat. He acumulat un seguit d’obres que em satisfan molt, perquè cada una d’elles té la seva història, són meves i no me les treu ningú.

Aquesta implicació personal amb els artistes, com t’influeix a l’hora de fer les crítiques?
Les crítiques més dures les he fet als meus amics i les emprenyades més grosses també les he agafat amb ells. Haig de ser més curós i estricte amb aquells a qui m’aprecio, perquè conec les seves motivacions. Si entenc que no va pel bon camí, li ho haig de dir. He tingut picabaralles pràcticament amb tots els artistes de Mataró, però al final sempre hem vist que navegàvem en el mateix vaixell, defensant l’art de la ciutat i els seus artistes.

En aquesta tasca, però, segurament t’has sentit sol.
En moltes ocasions. Els artistes d’aquesta ciutat han estat timorats, s’haurien d’haver rebel•lat contra el tracte que han rebut en els darrers temps, però no ho han fet. Clar que és molt fàcil dir-ho des de fora, però han callat durant massa anys, des de que el Museu de Mataró va esborrar tota traça d’art de les seves parets. No puc estar-me de dir que el Museu ha estat el gran problema de la cultura plàstic de Mataró, ha posat pals a les rodes i s’ha oblidat dels artistes. Tothom ho ha vist, això, però ningú s’ha atrevit a tallar-ho.

Per què?
Perquè en aquesta ciutat ningú es baralla per la cultura. Tal i com em va dir un polític, “per cultura no es trencarà mai cap pacte”.

Per què Mataró ha quedat pràcticament orfe de galeries d’art?
En els temps de la Transició es va viure una gran efervescència cultural. El Museu i la sala de Caixa Laietana feien exposicions cada 15 dies. Comptàvem amb la Tertre, que va ser tota una eclosió perquè hi passaven els millors artistes. Alcoy, Rovira Brull i Jaume Arenas van revolucionar l’escena artística local. Hi havia galeries a tot arreu, i s’hi sumaven Caixa Catalunya, el Banc de Bilbao, el Foment, la UEC, el Casal o el Club Nàutic amb les seves pròpies sales. Passada aquesta eclosió, però, va haver-hi un cert desencantament. Amb l’aparició de la Sala Minerva, a finals dels 80, semblava que renaixeria tota aquesta dinàmica, però va coincidir amb el boom especulatiu en el camp de l’art, que ho va dinamitar tot.

Pràcticament tot estava basat en entitats i en el sector privat.
L’Ajuntament no va comptar amb una sala d’exposicions fins tenir Can Palauet, ara fa 10 anys. El poder polític hauria de fer tot allò a on no arriben la resta d’entitats.

Sempre has estat molt crític amb la gestió municipal en el camp de les arts plàstiques.
La ciutat hauria de disposar d’espais municipal on hi cabés de tot, amb una visió eclèctica. Però s’està produint una discriminació absoluta de la plàstica, enfront d’un cert art contemporani. S’ha escollit aquest camí pel gust personal de qui ho tria, cosa que penso que és un greu error. La clau estava en Ca l’Arenas, però ha estat un desastre.

Quin paper hauria d’haver jugat aquest centre?
Ser la casa dels artistes de la ciutat. Així ho va deixar escrit Jordi Arenas. Però durant aquesta temporada només s’haurà exposat un sol quadre d’un artista mataroní viu (Perecoll). Hem de pensar què volem fer, i deixar enrere aquestes incongruències. És increïble que s’anomeni Rosa Codina Esteve com a vocal del consorci del Museu Bassat en representació de l’Ajuntament per la seva gran categoria internacional, quan fa més de 20 anys que va exposar per darrer cop en una sala municipal. Reconeixen el seu talent, li demanem que sigui vocal, però mai han fet res per ella.

Quins passos cal seguir per deixar enrere aquestes incongruències?
El problema actual és que existeix un cisma absolut entre l’oficialitat i els artistes de la ciutat. Però això es pot arreglar, perquè els artistes tenen ganes de fer-ho. Necessitem un gran pacte que replantegi el pla d’usos de tots els equipaments expositius. Que farem amb l’Espai F, com reformularem Ca l’Arenas... Una aposta per la coherència i per la participació dels propis creadors. A Mataró disposem de la base necessària per arribar lluny. Tenim molts artistes de tots els estils i tendències, amb un nivell general més que acceptable; tenim públic que va a les exposicions i comptem amb mitjans de comunicació que en garanteixen la difusió perquè sempre han apostat per l’art. Amb tot això i amb l’arribada del Museu Bassat sí que podrem posar Mataró en el mapa artístic del país.

Pensar en el futur recuperant també el passat, perquè hi ha noms com Rovira Brull o Alcoy que no són presents gairebé enlloc.
M’entristeix molt que cada any vinguin nanos que estan fent treballs de recerca a preguntar-me directament a mi sobre aquests artistes, perquè no en troben informació enlloc més. Alcoy fa 20 anys que va morir i molts ja ni recorden qui era. Amb Rafael Estrany passa el mateix. I amb Pepe Novellas, si no fem aviat l’exposició antològica, podem anar pel mateix camí. Cal recuperar tots aquests noms.


La fotografia és feta al meu despatx de treball. està feta amb objectiu d'ull de peix ( estic gras però no tant , i la camisa és absolutament de ratlles ) i s'observen perfectament obres de Tharrats, Amadeu Casals , Josep Serra, Moner, Rodolf Tur i Ricard Opisso. S'intueixen treballs de Cabellos, Ricard Jordà i Pere Viada.

VETERANS

Sabedor abastament que demà al vespre ningú llegirà cap blog ni n’escriurà cap paraula que no sigui referent al Barça i com que un té el costum d’escriure aquestes quatre lletres en acabar de sopar i com a digestió ( descarrega d’adrenalina en diuen alguns ) i que per tant demà suposo que enfebri’t per l’emoció de l’èxit estaré assaborint “El Vestidor” i fent zaping d’emissora en emissora per escoltar les declaracions ( de l’altra cara de la moneda , millor no mentar a la bicha ) , aprofito avui per recomanar-vos que us apunteu a la vostra agenda dues exposicions de dos grans artistes “veterans” , - si és que en això de l’art l’edat té alguna importància , que no la té- , com son en Yago Vilamanyà i en Santi Estrany , a qui curiosament de jove els amics més íntims anomenaven també Yago.



En Yago Vilamanyà presenta a partir de dijous ( 19.30 hores) i a l’Espai Capgròs una vintena d’obres pictòriques que ha aplegat sota el sonor i muscial títol de “Arpegis” . Una exposició definida per ell mateix com intimista, amb una doble vessant. Per una part la reinterpretació d’elements externs passats completament pel sedàs del propi creador i per l’altra exposar el seu mon intern , les idees que brollen dedins , sense saber-ne exactament el motiu.

Una exposició molt interessant que ens ofereix la cara pictòrica d’en Yago, una cara massa vegades amagada i que us puc ben assegurar que és de gran qualitat.

L’altra exposició és la que sota el títol de “Santi Estrany. Recorregut vital” ens presenta una mena d’antològica del fer d’aquest altra gran artista. L’exposició s’inaugura a Can Palauet el proper 30 d’Abril a les 20.00 hores i un , encara que té per costum no assistir a les inauguracions de l’IMAC ( higiene obliga ) , és obvi que no pot faltar en aquest obligat recordatori a una trajectòria tan intensa com la duta a terme per en SantiEestrany, home i artista al que aprecio en el que val , que és molt, i del que em sento orgullós de ser-ne amic , com ho demostrà amb l’obsequi d’un particularitzat ex-libris familiar.

Un ex-libris en el que s’apleguen els nostres oficis i les nostres passions. En el meu cas, la meva feina professional amb el microscopi , eina diària al que acarono durant tota la jornada laboral, i la passió, l’arlequí picassià que es trova a la platina, al que "analitzo" ( crítica) . Per part d’ella , el seu ofici ( psicologia ) representada per la seva lletra en l’alfabet grec , i la seva passió ( el cinema ) amb el dentat que limita la peça establerta com a fotograma.

Una peça entranyable que m’estimo molt , i que conforma una d’aquelles coses que et fan content d’haver-te dedicat a la tasca de crític i poder gaudir de l’amistat de tan grans persones i artistes , com ho és en Santi Estrany.

Una exposició que caldrà visitar obligatòriament.

FERIA DE ABRIL

Em sembla que cada any per aquestes dates escric algun post de caràcter crític i negatiu en relació a aquest estrany engendre que en diuen “Feria de Abril” i que de fa ja un grapat d’anys se celebrava pels voltants de Barcelona i que ara ja sembla arrelada definitivament a l’espai del Fòrum.

Mai he entès ni les raons de la seva existència, ni aquest patètic mimetisme d’una realitat llunyana, i molt menys he entès les subvencions milionàries que se li atorguen i el gara gara que li fan els diversos partits del nostre país.

Enguany no volia ser menys ja que ahir vaig veure en el Facebook un apunt del nostre més ínclit regidor , en Carlos Fernández, que deia : “ En la caseta de la Divina Pastora en la feria de Abril. Por fin Mataró está presente en la Feria !!! “. Estava escrit així , en castellà i amb la triple admiració. Amb aquestes dues ratlles vaig palpar perfectament l’emoció que embargava al nostre regidor al que tan sols li mancava afegir allò de “Ho hem aconseguit. Per fi Mataró està en el mapa” ( pensament també en castellà i amb tres signes d’admiració).

Volia dons escriure de nou una reflexió al voltant de país, immigració, integració, etc... però no ha fet falta trencar-me el cap. Avui la sempre impagable contra de “La Vanguardia” entrevistava a l’andalús Luís Cabrera al voltant del sempre complex tema de conjugar Catalunya i l’esperit d’unes arrels andaluses . És una entrevista tan magnífica que no m’estic de reproduir-la i que cadascú reflexioni en el que li pertoca.

Lluís Cabrera, experto en música popular y fundador de Altres Andalusos
LA CONTRA
Fabricar inmigrantes

Hablamos a ratos en catalán y a ratos en castellano, híbrido desenfado molesto para puristas y miedosos. Harto de que la mirada de estos "fabrique la figura del inmigrante y la congele" (para sacarle jugo político), Cabrera fundó en el 2005 la asociación Altres Andalusos, que denuncia a quienes juegan a "novena provincia andaluza" (Feria de Abril en Catalunya incluida), ¡ficción que nuestros políticos respaldan! Cabrera abomina de este secesionismo del nosotros y ellos en su libro Catalunya serà impura o no serà (Pòrtic), y alienta la barrecha y condena los bisturíes sociales. Modelo: los Estopa, con su rumba - invento catalán-en castellano - lengua de tantos catalanes-:¡eso es Catalunya!




"La Feria de Abril del Fòrum es la vitrina de un chantaje"

Tengo 56 años. Nací en Arbuniel (Jaén) y vivo en Barcelona desde los 10 años. Soy aprendiz de cómico. Fundé Taller de Músics hace 30 años. Estoy casado y tengo dos hijos, Lluís (19) y Miquel (14). Soy libertario. Soy apóstata. Catalunya es mezcla: ¡es impura, felizmente!

¿Cuándo y por qué llega usted a Catalunya?
En 1964: mi padre, jornalero, no encontraba trabajo en el pueblo. Y nos vinimos.

¿Dónde se instalaron?
Nou Barris. Ymi padre trabajaba en la metalúrgica del señor Gonzalvo, burgués que a veces le pasaba entradas para tribuna del Barça. Yo, con 12 años, iba con mi padre, le miraba y pensaba: "¡Somos algo!"

¿Eran algo?
En Andalucía mi padre era "Manolillo el de la noguera", insignificante siervo de señoritos feudales vencedores de guerra..., y aquí era empleado de un burgués ¡que le llamaba "senyor Manuel"! ¡E íbamos al Barça!

¿Qué quería ser usted de mayor?
Quise estudiar, pero no había dinero: a los 13 años, trabajaba... y andaba en luchas.

¿Qué luchas?
Contra la planta asfáltica de la Trinidad, en demanda de un Ateneo Popular, de servicios, cultura... Con 17 años pasé tres días en comisaría por llevar palos y cadenas a una manifestación contra la policía franquista.

¿Era muy rojo?
Todos los que entonces luchábamos en la calle contra Franco queríamos derrocar la dictadura y el capitalismo. Luego supe que muchos antifranquistas - de izquierdas o derechas-tenían también espíritu represor.

¿Cómo aprendió eso?
Viendo mundo: rodé por toda Europa con unos amigos como músicos callejeros. Yo cantaba rumbas, tangos, todo aflamencado.

Y a la vuelta, ¿qué?
Impulsé en Barcelona la peña flamenca Enrique Morente. Pero me aparté en los 80.

¿Qué pasó?
Vi que algunos querían usarlas políticamente para dividirnos a los catalanes (vinieron del Partido Andalucista pidiendo votos en función del origen), y eso no me gustó.

¿Qué es ser catalán, para usted?
Un día vinimos de Andalucía, pero en Catalunya enterramos a nuestros muertos, educamos a nuestros hijos y nietos, luchamos por el autogobierno, progreso y bienestar de esta sociedad: ¡somos catalanes, Catalunya es nuestra nación! Mezclada, impura.

¿Sin fracturas?
Miles de matrimonios mixtos imposibilitan una fractura interna catalana, y a la vez nos hermanan a los catalanes con tantos pueblos de España. Pero veo un cáncer...

¿Un cáncer?
La Fecac (Federació d´Entitats Culturals Andaluses a Catalunya) y su vitrina, la deplorable Feria de Abril en el Fòrum.

¿Qué tiene eso de tumoral?
Reduce lo andaluz al topicazo - lucecitas, sevillanas (que sólo representan a Sevilla), faralaes...-:¡igual que Franco! Repudio ese reduccionismo ¡y me indigna que las élites políticas catalanas jueguen a fomentarlo!

¿Lo fomentan?
¡Dan 800.000 euros de subvención a la Feria! "Un euro por andaluz llegado a Catalunya", argumenta García Prieto, su líder. ¡Quiero mi euro: me niego a ser su andaluz! ¡En esa farsa plantan caseta Unió, Convergència, PP, PSC y PSUC-Viu! Y el Ayuntamiento de Barcelona ¡cede gratis el Fòrum!

¿Por qué tanta entrega?
Nuestros partidos descreen de la cohesión social catalana: ¡temen que alguien agite a los altres catalans y divida a la sociedad!




¿Miedo infundado?
Sí, porque Catalunya es mestiza, híbrida, felizmente impura. Pero el chantaje de la Fecac funciona: atrae dinero público y cámaras de TV3, en un reflejo paternalista: "Echémosles algo a estos andaluces, que estén contentos con sus cosas, que vean que hacemos unas palmas con ellos". ¡Patética actitud... que sí descohesiona y secesiona!

Se solivianta usted.
¿Yo luché para que hoy una porción de Catalunya necesite tener una fiesta aparte?

¿Qué les diría a los que acuden a la Feria de Abril del Fòrum?
Van de marcha y acaban con bakalao y merengue pregrabado: ¡la Feria es un after!¡Ni cultura andaluza ni nada! Acuden a esa farsa una décima parte de los que se nos dice.

¿A quién beneficia esta farsa?
A quienes juegan a subrayar distingos y recalcar diferencias: los puristas de una Catalunya pura preexistente (¿existió alguna vez?, ¿cuándo?) y los palmeros de la Fecac - lo nuestro-,que así se retroalimentan.

¿Y a qué juega usted?
A las concomitancias y convergencias.

Señáleme algunas.
Catalunya y Andalucía son hermanas de Mediterráneo. Y todo fue AlÁndalus.Y los gitanos entraron en la península Ibérica por Catalunya: catalanes ¡desde hace 400 años! En Andalucía cristalizaron el flamenco, como aquí el garrotín, la rumba... Y Carmen Amaya, bailaora nacida en el Somorrostro, llevó el nombre de Catalunya por el mundo: una catalana tan universal ¿por qué nunca ha sido homenajeada por la Generalitat?

¿Amputamos una parte de nosotros?
Sí. Catalunya no es sólo lengua (ni una sola lengua), y los catalanes tenemos muchas riquezas por aprovechar. Una es el catalán - ¡defendámoslo siempre!-y otra es el castellano, que algunos bárbaros querrían amputarnos como cuerpo extraño, enemigo...

¿Gran error del catalanismo político?
¡Sí! Si un día el catalanismo político dejara de hablar de "lengua propia" de Catalunya para decir que el catalán es su lengua histórica y el castellano su lengua adoptada, ¡tendría la complicidad de todos los catalanes!


Una conversa per reflexionar i molt. I fer-ho amb una pregunta de la que m’agradria resposta. L’Ajuntament ha subvencionat la participació de l’entitat de la Divina Pastora en aquesta feria de Abril. I si ho ha fet , amb quina quantitat i per quina raó?.
En ares de la transparència informativa , espero resposta.

PS.- En l’anterior post i en relació al tema dels locals de La Llantia destinats a diverses entitats , he de lamentar una errada involuntària d’ubicació, ja que parlava del pavelló del carrer Euskadi i es tracta de la Pista poliesportiva al damunt del parking.

PÈTALS DE ROSA ,

DE SANT JORDI , COM NO.

Ja ha passat Sant Jordi i de nou ha estat un dia magnífic, la veritable diada de Catalunya en el sentit real de la societat. Un dia en que donava gust passejar-se per Barcelona al sortir de treballar i més gust encara fer-ho pels carrers de Mataró, acompanyat de qui estimes, curulls d’ambient , roses , llibres , esperit de festa i si és permès dir-ho, de la veritable catalanitat , aquella que aflora del poble i tan sols a ell li pertany , lluny de les reflexions polítiques d’uns caps que no es mereix ni Catalunya ni els seus ciutadans.

Un dia en que m’agrada no hi hagi hagut guanyador clar en tot aquest merchandaising de les vendes i que la diversitat hagi dominat , amb gustos per a tothom , i m’agrada especialment el petit fracàs dels autors anomenats mediàtics , aquells que desnaturalitzen en certa manera el sentir de la diada.

El cert és però que no m’he comprat cap llibre. Estic al mig de dues lectures que m’acompanyen a la tauleta de nit , com son el primer volum dels articles de Manuel Vázquez Montalbán i per l’altra part la setmana passada em varen regalar el tom IV de la es poesies completes de Guillem Viladot que llegeixo a glops, amb tota fruïció. Per ella si que hi va haver-hi llibre , en aquest cas “Qüestió de fe” de la Donna Leon , una de les seves escriptores favorites en el camp de la novel•la negra que tant li agrada.

Un dia magnífic , aprofitat per tots ben a fons com si fóssim conscients que l’any vinent no serà igual ja que el fet de caure just en Dissabte Sant el convertirà a bon segur en un Sant Jordi una mica “aigualit” , i ho deixo en aquest adjectiu que tantes vegades s’escau per a tan joiosa diada.

SAMARANCH

No puc negar que he quedat bocabadat davant tot el rebombori al voltant de la mort de Juan Antonio Samaranch , i de les seves exèquies.


Com tota persona , Samaranch és una figura de llums i ombres , i penso que de les dues en grau quasi superlatiu. Certament no es pot amagar el seu paper en l’apartat de l’esport i l’olimpisme , havent convertit una competició caduca i desfasada degut a les exigències d’un fals amateurisme, en la veritable festa quadriennal de l’esport , esdevinguda punt de llum que tot ho domina , en el decurs de les tres setmanes i escaig de la seva duració.

Però Samaranch tenia al seu darrera un bon cúmul d’ombres que semblen haver desaparegut de cop i volta ja que en la multiplicitat d’opinions de tota mena , tot nivell i tot color, quasi m’ha semblat que estaven parlant d’un sant.

Per això em va agradar molt el post d’en Joan Safont , - brillant com sempre -, o el d’ahir a “El Periódico” d’en Josep Mª Ureta , amb un final demolidor amb la frase de Marc Carrillo , catedràtic de Dret Institucional , tot llençant , al travessar la plaça de Sant Jaume, la lapidaria pregunta: És avui que el canonitzen ?”.

Del que quasi no s’ha parlat era de la seva faceta de col•leccionista. Per un costat Samaranch disposava d’una col•lecció extraordinària de segells de tema Olímpic, considerada per a molts com la millor del món. Per altra costat era un gran col•leccionista d’obres de dibuixants catalans de començaments dels segle XX. Una col•lecció que segons moltes veus ben autoritzades , va començar tot manllevant-ne un bon gruix de les que estaven al Palau de la Plaça Sant Jaume, en aquells moments seu de la Diputació de Barcelona. Unes obres oblidades , perdudes , emmagatzemades a les golfes , abandonades en qualsevol calaix....


D’aquests temps , en els que Samaranch va fer el gran salt cap el firmament olímpic , essent cap de la delegació espanyola als JJOO de Roma de 1960, en podria parlar , i molt, el mataroní ja desaparegut Josep M. Soler , que n’era el seu secretari particular , en especial en el que pertocava als aspectes culturals.
Un bon treball per al bon gruix de periodistes mataronins que els hi agrada treballar en l’àmbit esportiu , seria fer una aproximació a quest personatge mitjançant els seus descendents. Potser podríem trobar detalls i fotografies prou interessants.

Sigui com sigui , i sense arribar a les barrabassades del cap del PSC de Les Corts , crec que potser caldria posar a Samaranch en l’indret que li pertoca , que ni és el d’aquell que estava per damunt del bé i del mal, ni tampoc el mereixedor de la falta de respecte d’avui a Can Barça. Un minut de silenci , i més quan es fa amb acord, s’ha de respectar , per més que Samaranch tingués l’ànima blanc i blava , un detall que com tants va saber amagar a fi d’obtenir-ne benefici.

LA BELLE E.P.O.C.

Dijous al capvespre i amb la sala d’exposicions de Can Caralt, seu del Museu Arxiu de Llavaneres , plena de gom a gom , es va inaugurar l’exposició d’obres de Pepe Novellas, composada per la sèrie de dibuixos que realitzà en la seva estada a l’Hospital de Bellvitge , i que ell mateix va batejar com “La belle E.P.O.C.” , acompanyat del tríptic que jo anomenaria “ del més enllà” i un petit grup d’obres de la col•lecció particular de l’artista , que en la gran majoria no havien estat mai exposades.

Una exposició que presenta l’afegitó d’un magnífic catàleg amb totes les obres reproduïdes , amb el que de documentació significa , i que ens permet gaudir amb més detalls de la saviesa d’aquest gran artista.

Una exposició que jo us recomanao amb tot plaer. No sols pel fet de que veure obra de Novellas sempre és plaent i satisfactori, ans també ja que encara que per a molts sigui una exposició teòricament ja vista , paga la pena una relectura.
Dic teòricament ja vista ja que encara que bona part s’exposà a la sala del Col•legi d’Aparelladors , en aquells moments , i tal i com vaig dir en la meva presentació, tots teníem els ulls i l’ànima entelats per la seva desaparició, Ara , amb el distanciament que no l’oblit, que dona el temps, se’ns permet una mirada més acurada que ens permet aprofundir en la qualitat d’aquest gran artista i amic que fou en Pepe Novellas.

Com ja he dit abans , la sala va quedar petita per a tant visitant entre els quals per cert hi va haver absència absoluta de polítics locals. Ni del Govern , ni de l’oposició, ni de l’IMAC. Ningú va acostar-se a Llavaneres a veure l’artista al que tantes vegades tenen en boca. Curiosament però, quan encara era viu l’acte inaugural, alguns d’aquest polítics si que enfilaven cap a Llavaneres , però per a un plaer més personal, com ho era el d’anar al sopar de la Festa del Pèsol.

Quan m’he queixat , algú m’ha dit que no havien estat convidats. No ho sé , encara sí que sé que a mi mai em convida l’Ajuntament i jo sí visito les exposicions. El que sí puc dir, ja que això ho vaig fer jo mateix , és que em vaig dirigir-me al Govern, i d’això fa més de dos mesos, per que sabedor que al voltant de Sant Jordi s’amunteguen els actes , l’Ajuntament de Mataró indiqués el dia més convenient per a la inauguració per poder assistir a la mateixa.Per si no saben la resposta , us puc dir que va ser el silenci , no va existir.

És per això que pregaria al Govern de la ciutat , i especialment al seu Alcalde , que malgrat les seves bones intencions s’abstingui de posar-se a la boca el nom de Pepe Novellas. Seria un acte de justícia , vist el flagrant oblit del passat dijous.

ESPAIS I ASSOCIACIONS

Fa uns dies vaig posar el crit al cel, perla sectària adjudicació a quatre entitats d’arrel andalusa , dels locals que ha generat el pavelló del carrer Euskadi.
Sorprenentment per a mi , no vaig veure cap reacció a tan flagrant nepotisme.
Sortosament i en el weeb de Mataró ràdio, en Juli Cuéllar denuncia també l’acte com un fet de clientelisme polític, i en certa manera en demana explicacions.Unes explicacions que Carlos Fernández en particular , i el PSC en general, hauria de donar.

Explicar el com , el qui i el per que d’aquestes adjudicacions justament a aquestes entitats , no sols és necessari , ans també és convenient al voltant d’aquella transparència de la que tan orgullosament en parla el Govern i que tant ens consta observar als ciutadans.

Ens ho expliques, Carlos Fernández?.

L’AJUNTAMENT DE MATARÓ I EL DRET


La temàtica judicial ocupa de fa ja potser massa temps les més importants planes informatives . Amb els punts forts de l’Estatut i el cas Garzón , amb l’amanida del cas Gúrtel i tota la rècula de corrupció política al darrera, el guirigall del cas Palau i l’operació Pretòria i … , tot sembla com si d’un màster global de temes judicials és fes públic per posar a l’abast dels ciutadans l’especial món que envolta tota la temàtica judicial i el Dret en general.

L’Ajuntament de Mataró, que ja fa molt temps intenta que la ciutat aparegui en el “mapa” del país , en un concepte constantment repetit per part dels membres del Govern, siguin del partit que siguin, sembla que veient la importància que està assolint aquest apartat judicial en el mitjans d’informació, hagi decidit que és un camp que cal treballar i esmerar-s’hi , vist el bon rendiment publicitari que se li pot treure , i a més , ves a saber si es tracta d’algun cas d’aquells que diuen creen jurisprudència , i entrem en la història dels casos dignes d’estudi.


De moment dos temes han entrat amb força en aquest camp. El cas de Can Fàbregas , que mira que és estúpid i absurd i que hom preveu que acabarà com “agua de borrajas” o com “foc d’encenalls” , com vostès prefereixin. Però planes de diaris , espais d’audiovisuals i hores de ple , n’està donant a dojo i encara no ha acabat la collita.

Alta tema és el dels mega prostíbuls, amb més ressò mediàtic encara i que a més pot generar un seguit d’estratègies administratives que poden donar molt de sí , per als estudiosos dels sempre complexos processos administratius.

Un bon àpat en el que els serveis jurídics de l’Ajuntament intenten posar cullerada amb eficàcia i cercant punts novedosos , ja que els temes son per lluir. Un àpat al que cal afegir dos plats més , cuinats en aquest cas pel sempre “eficaç” IMAC.

Un d’aquests plats és el cas de Can Xalant. Ja saben vostès , dons ho hem dit i repetit moltes vegades , que la concessió administrativa del centre va acabar el passat 31 de desembre i a hores d’ara , - quatre mesos més tard -, encara és el moment en que s’albiri el nou concurs, el que vol dir que tot fent el tonto hi haurà un any de propina per la gent que regeix el centre. Un truc , a bon segur legal, però ben llunyà a tota ètica d’equitat. Allò que és diu, lleig però que molt lleig.

Dons bé, avui mateix , l’IMAC ha encetat un altra embolic d’aquells per sucar-hi pa, al voltant del concurs per ocupar la plaça de tècnic d’Arts Visuals.

Dintre de ben poc , - exactament el 8 de Maig -, s’acomplirà un any en que l’IMAC va contractar per decisió digital, - és a dir a dit i per que jo vull -, a la Gemma Tro per ocupar el lloc de tècnica d’Arts Visuals que havia deixat vacant Gisel Noè en ascendir en l’escalafó. El contracte era fins el 7 d’Octubre. Posteriorment va ser renovat fins el 7 de desembre i en arribar aquesta data va ser de nou renovat , ara “fins a la cobertura de la plaça” segons el Concurs de la mateixa que es va convocar el passat Agost.

Els seguidors d’aquest blog han tingut oportuna noticia del lentíssim esdevenir de l’esmentat concurs que justament avui ha arribat al seu final. Avui s’ha fet pública l’acte del tribunal que ha valorat els resultats de les proves celebrades el passat dia set i el resultat ha estat que dels nou aspirants finalistes , quatre no es van presentar i els cinc restants no van superar la prova , amb el que el concurs s’ha declarat desert.

I ara què?. Segons el contracte de Gemma Tro , ells disposa de la plaça fins a la “cobertura de la mateixa” , però sí és cert el que m’han informat i és que Gemma Tro estava entre les aspirants a la plaça ( el que seria del més normal i lògic) , en no haver superat la prova voldria dir que no estava capacitada pel lloc que ocupa i aquesta mateixa lògica l’ hauria de fer-la plegar.

Ètica o legalitat, diuen uns. Capacitat diuen altres i algun més malpensat parla de puntuacions baixes per poder així declarar deserta la plaça i fer com si no res i a esperar a un nou concurs i a veiam si hi ha sort i guanya “qui” ha de guanyar.

Com veieu un embolic que dona més suc encara al “divertit” camp judicial de la nostra ciutat, aquell que de seguir així a bon segur que aconseguirà fer-nos ocupar un lloc en el “mapa” del món.