Encara que s’acumulen els temes i el temps i el treball no ens dona per més, ens caldrà parlar de la molt interessat exposició de l’armeni Mikaelian a l’espai Zero de l’Ateneu , o de la mostra de la jove i inquieta Laia Bley al Casal Aliança que ens mostra alguns detalls que a bon segur caldrà seguir , o fer apunt del nou espai Gal-Art que s’inaugurà la passada setmana, i fer parada i fonda ( que s’ho val en un anàlisi extens) a la nova edició de la mostra d’Art Jove, avui hi ha els suficients apunts importants que volem tocar encara que sigui d’esquitllada, abans no ens passin per alt.

I per començar , encara que sigui llunyà a l’habitual tema artístic que ens ocupa , no volem estar-nos de parlar del vergonyós tema de

GARZÓN

Veure la imatge de Garzón sortint de l’Audiència Nacional i comparant-la amb la joia de Camps entrant a la seu del PP, és una comparança que provoca arcades i que molt a dins et fa pensar allò de, que redimonis he fet jo, - i el país -, per merèixer això.

Em quedo com a reflexió la frase que Manuel Rivas ens recorda en la seva columna setmana a”El País” i que recupera la reflexió de l’Albert Camus quan deia : “Va ser a Espanya on la meva generació va aprendre que un pot tenir raó i ser derrotat, que la força pot destruir l’ànima i que a vegades el coratge no obté recompensa”.

Quan accions com la de la vexació de Garzón ens converteix en la riota democràtica mundial , mentre la dreta més ultramontana i franquista , que és ni més ni menys com s’ha de definir , riu i somriu amb el deix de “hem guanyat de nou” i “ que s’havia cregut aquest” , és quan més ferms cal estar, malgrat que la que cau és d’aixoplugar-se i deixar-se anar.

Garzón , que mai havia estat sant del tot de la meva devoció, es converteix en una icona, la de la no acceptar el pes de la política en la justícia. I aquesta rebel•lia hauria de prendre entre els ciutadans i exigir que la justícia fos simplement justícia , que prou feina hi ha. Per que queda ben clar que fa mal a la vista i a l’ànima quan es parla de jutges conservadors, progressistes, de l’intercanvi de cromos entre que jo t’accepto aquest que és dels meus i d’aquell que és dels teus , no en vull saber res.

I després parlaran de respecte a la justícia , de la independència del poder judicial al respecte de...
Senyors , o millor dit, senyories , aneu a cagar a la via i quan torneu ben contents i satisfets , comenceu a posar ordre en aquest país, que té uns ciutadans que suporten a uns poders superiors que no se’ls mereixen de cap de les maneres.

DANI MONTLLEÓ

Rebo un molt agradable mail de Dani Montlleó que fora de comentar de manera ben distesa els nostres desacords al respecte de la seva obra , agraeix el post en el que faig repassada de la seva trajectòria, tot dient-me que això no ho ha fet ningú.

No vull apuntar-me cap medalla, que per altra part no preciso, però segueixo creient el que ja he defensat en altres anys , en que per part del PMC caldria fer una bona aposta per aquell a qui s’ha encarregat el cartell de Santes , que encara que ens dolgui a molts , a mi el primer , és el fet artístic més popular de l’any.

Quan el cartell no es pagava , l’Albert Alís sempre em repetia la catalana frase de : “el que no es paga amb diners és paga amb dinars”. Crec que caldria ensenyar a la gent qui és l’autor del cartell i quina ha estat la seva trajectòria. Crec que es podria fer tranquil•lament amb una exposició a Can Palauet o a Ca l’Arenas ,en temps de Santes i fins passat l’estiu.

Llavors es podria entendre molt més bé el cartell, i es podria jutjar de manera molt millor el fet de la seva tria. Una tria que enguany no em cansaré de repetir , s’ha de considerar errònia amb el nom de Dani Montlleó. Un error ja que el fer de l’artista és del tot llunyà al caràcter que es dona al cartell de Les Santes. I més quan el protagonista és un creador fidel a ell mateix i presenta , tal com cal, una obra personal i inconfusible.

Per això vagi de nou el meu aplaudiment a Dani Montlleó, - i el sincer agraïment pel seu mail -, alhora que mantingui la crítica al jurat “fantsma” que l’ha escollit.

Per cert , quan es farà públic el nom del jurat de selecció d'engunay , i els mèrits per formar-ne part?.

ANSON, HERRAIZ, I...

Fa molt de temps que coneixo a Gustavo Herráiz. Artísticament a bon segur que molt abans que molts dels que son ara els seus amics .L’he vist progressar del no res a l’aventura de l’Arcàdia , de la seva progressió convertint-la en una empresa de gestió cultural, i ara que per la crisi municipal no van gens bé les coses, esdevingut guru cultural del PSC local.

D’entre les diverses virtuts que atresora, n’hi ha una que jo valoro molt , com ho és la fidelitat als que son els seus companys i amics. Una virtut que sempre fa evident i que no fa pas massa demostrà defensant a capa i espasa al seu company d’aventures arcadianes , en Joan Chaves, que s’està cobrint de glòria dirigint el centre de formació de Tres Roques . Ara ho fa defensant a Martí Anson que era el pal de paller de la proposta derrotada de l'Arcàdia per manegar Can Xalant.

Reflexiona encertadament en Gustau, tot dient que l’IMAC ha de col•laborar forçosament en aquesta proposta i que si no fos així caldria criticar-lo. Totalment d’acord. Com ho estic amb la seva afirmació de que la col•laboració hauria de ser amb tots els artistes mataronins , circumstància que no s’acompleix mai.

El que passa però és que Herráiz erra en el seu fonament: La Tate no ha convidat mai a Anson. La Tate a qui convida és a “Latitudes” , una empresa de comissariat fundada al 2005 per Mariana Cànepa i Max Andrews, que és qui tria a Anson. I em suposo que ho fa com aquestes escuderies de F-1 que venen la plaça al millor postor. És a dir , qui paga té la proposta.

I en Martí, a qui admiro per la seva saviesa en aconseguir sempre dur les seves parides a terme, i a més guanyar-se la vida amb les mateixes , fet que jo em veig impossible d’aconseguir, va saber moure les seves influences i aconseguir els diners per fer realitat el seu projecte.
I fins aquí , inclòs estaríem d’acord en que l’IMAC hi afluixes els euros , però és evident que davant d’uns diners públics , - és a dir , de tots -, calen unes contraprestacions. Quines han estat?.

Aquí està el dilema. M’he dirigit a Ivan Pera , sotsdirector de l’IMAC per que m’ho faci avinent. Ho he fet amb aquets mail:

Volgut amic Ivan

Em dirigeixo a tu com a vicepresident de l’IMAC per a tal de que em facis avinents algunes dades que desconeix-ho.

Per mitjans públics he tingut coneixement de la participació de Martí Anson en una acció de l’empresa de comissariat “Latitudes” , a l’entorn de “No Soul for Sale” , organitzada per la Tate Modern , amb motiu del seu desè aniversari. Participació que ha tingut el suport de l’IMAC.
Per això i tenint en compte la bandera de transparència que defensa de fa temps el nostre Ajuntament, voldria em fessis avinents algunes dades que em neguitegen. Com ho son:

Amb quina quantitat ha estat subvencionat el projecte de Martí Anson.
Quines han estat les raons de la subvenció, i si aquesta ha estat “ a dit” o ha estat sotmesa a la votació del Consell.
Igualment voldria saber si s’ha establert alguna “compensació” artística a tan gràcil subvenció.

Espero la teva resposta que ja t’aviso faré pública , com ho he fet amb aquest mail, vist el malestar que ha provocat aquest fet de privilegi quan l’IMAC ha respost sempre de manera negativa a altres propostes individuals o col•lectives , amb l’exemple fefaent de la proposta de mostra antològica de Pepe Novellas.

En espera de la teva resposta , rep una forta abraçada de
Pere Pascual

Una resposta que evidentment explicitaré, ja que al meu entendre tot l'enrenou de la justícia o no de la subvenció, està en la contrapartida que hagi ofert Martí Anson.

I ho dic ben clar. Mataró no s’aprofita de res d’aquest acte. Encara que Mataró està al davant del títol del projecte , no fa falta ser molt savi per saber que ningú de qui s’acosti a la Tate Modern , el recordarà tan sols a la sortida.

Que feia falta dons?. Per exemple que la sortida i les imatges promocionals , aparegudes en els més diversos mitjans, haguessin estat a Mataró. Però no, han estat a la Pedrera , que llueix més.
O que en l’espai definitiu a la sala de Turbines , a més dels projectes de “Latitudes” es fessin avinents els projectes de l’IMAC , que tampoc ha estat.
O que simplement el projecte hagués esta l’original, que era , com clarament explica “ el cultural” , de totes , totes , el millor suplement cultural de tot l’estat , anar amb un taxi dissenyat com un taxi de Mataró dels anys seixanta.
És obvi que en Gustau no ho pot dir , ja que no vivia a Mataró en aquells temps, però els taxis de Mataró dels seixanta no tenen res aveure amb el de l’experiència. Portaven una franja groga i negre , el número de la llicència , eren generalment blancs, i òbviament ni s’acostaven de lluny al formós BMW d’Anson.

Però que esperàvem?. Algú creu que aquests postmoderns muntats en el dòlar, serien capaços de l’experiència en un atrotinat 124 de l’època , sense cap mena de comoditat , i amb un ràdio casette com a tot luxe?.

Per Déu , moderns sí, però rucs , de cap manera.
Per rucs , els ciutadans que paguem i encara hem de donar les gràcies.