AMBIGÜITATS

La sala d’exposicions del col•legi d’Aparelladors presenta en aquets mes una exposició de títol "Ex Pari” , - amb paritat , de igual a igual -, en la que comparteixen protagonisme l’escultora Teresa Riba i el pintor Modest Almirall.

Estic del tot convençut que l’anàlisi d’aquesta exposició, tan sols sortir de la seva visita , serà del tot diferent en cas de conèixer prèviament el treball dels seus protagonistes o no. Per aquells que no tenien coneixement previ del fer dels creadors estic convençut que en sortiran amb un pensament positiu , ja que a bon segur hauran quedat captivats per el bon treball escultòric de Teresa Riba amb el protagonisme de la seva mirada als infants , i per l’altre la curosa formalitat d’un Almirall sempre amb un deix d’inquietud en la seva obra , els haurà sorprès en la seva sensibilitat. Però el resultat no pot ser de cap manera el mateix , i essent estrictes ha de ser ben just el contrari, si ja teníem coneixement i visió del fer d’ambdós creadors, com a bon segur succeeix en els bons afeccionats locals que recordaran el pas dels dos artistes per la desapareguda sala “Espai 28”.

Teresa Riba és una excel•lent escultora figurativa que ha trobat en els joves i els infants una font perfecte d’inspiració. Ha sabut contactar amb els seus gests , amb la seva manera de ser , amb les seves postures ..., i de tot això ha sabut establir un marc figuratiu en la que dona amb habilitat i saviesa un to del tot realista a les seves obres . A més ho fa amb un treball tècnic curós i acurat en el que el sentit tàctil i textural, que marca ritmes i signes d’identitat.

Però tots aquests apunts , que son gratificants en una primera mirada , en la seva constant i permanent repetició cauen en la vulgaritat , en un comercialisme tou que un equipararia amb facilitat al Ferrándiz de les postals nadalenques , i que es devalua del tot quan es cau en la vulgarització de la comercialització més poc lluïda , amb el cromatisme d’algunes peces , que deixen de ser veritables escultures artístiques per a convertir-se en èmuls de porcellanes a l’estil Lladró, perdent la seva tesitura artística per entrar en un to decoratiu per a persones amb possibles però amb petita exigència artística.

Unes obres que llavors no tenen la mateix lluentor , que passen desapercebudes i que ens obliguen a cercar la recomanació en els petits detalls d'unes peces més petites , individuals en el llarg d'un petitt suport metàlic, que marquen un camí esperançador en la seva trajectòria.

Modest Almirall és un artista que mai m’ha cridat l’atenció, amb el que no he connectat i del que res rebo de la seva obra malgrat els meus esforços, ja que essent diverses les amistats que han intentant fer-me veure les seves virtuts , el cert és que cada vegada que visiono una de les seves exposicions en surto més decebut.

Encara que reconec , cec seria de no fer-ho, una gran capacitat tècnica en l’abstracció per construir uns reductes independents on textura , pinzellada i color semblen crear un micro-clima plàstic independent, massa vegades veig els seus treballs en una vessant filosòfica / plàstica d’aquelles que jo definiria com de pijo / progre.

Sentiment eteri orientalitzant , cromatismes lounge , dignes d’una decoració chill –out , o potser zen. L’home , representat de forma de stick-stack , mai integrat en el context general de l’obra , en la pretensió d’un sentiment del no res davant l’ immensitat del ..., en una mirada intel•lectual que Cesc , ja fa molts anys , efectuava amb els seus ninots d’una manera molt més adient, intensa i comunicativa.

L’obra d’Almirall és essencialment tova , i penso que és així per por. Li manca valentia , gosadia , per entendre que en realitat ell és un abstracte que ha de renunciar de totes a totes, a aquestes crosses d’una figuració recurrent en la que recolzar-se, quan en realitat el que fa és desestabilitzar tot l’entramat que encara que sols fos per la seva habilitat tècnica mereixeria una millor atenció.

Si Riba aposta per un concepte de Pedralbes , Almirall ho fa per a yuppies de Sant Just , Gavà Mar o Matadepera , i d’aquesta manera un pot quedar emmascarat a la primera , però en la repetició un entén amb facilitat que per ser artista cal una tensió més gran , una aposta per la sinceritat sense embuts i cal vendre l’ànima al diable si s’escau , i mai quedar en el cantó acomodatici que ambdós autors ens mostren amb claredat en aquesta exposició.

Col•legi d’Aparelladors . del 21 de Maig al 25 de juny de 2010

(Fotografies manllevades del blog de l'Associació Sant Lluc)

I com que no hi ha novetats , seguim

TRANSPARÈNCIA A L’IMAC?
QUINES SON LES DADES DE LA SUBVENCIÓ A MARTÍ ANSON PER A PRENDRE PART EN EL PROJECTE DE L’EMPRESA LATITUDES PER A LA TATE MODERN?
PENEDÈS I PERA DIMISSIÓ.