LLUCIÀ GONZÁLEZ. FORJANT L’ESPAI

“El bon forjador no pot oblidar els somnis primitius.
El somieig concret el domina.
Tot en ell esdevé història , història llarga.
Recorda l’òxid i el foc. El foc sobreviu en el ferro fred.
Cada cop de martell és una firma”-

( Gaston Bachelard )


Ja fa força temps que l’escultura ha depassat amplament la seva definició enciclopèdica fonamentada essencialment en la seva tridimensionalitat i en el seu sentit de reproducció de la realitat de manera més o menys fidedigne, per establir-se en uns paràmetres expressius ben llunyans al cànon compositiu acadèmic i tradicional.
Queda molt llunyà el concepte tantes vegades repetit de Miquel Àngel quan expressava que l’escultura era tan sols allò que queda quan s’ha tret el que sobra del bloc, en aquesta aposta reflexiva per fer evident l’ocult , en un concepte quasi pictòric de la dimensió. Fins i tot ja ens sembla acadèmica l’aposta de Brancusi amb les seves formes estructurades en la recerca d’una harmonia , en l’afermament de l’equilibri com eix i concepte.

L’escultura d’avui ha assolit un idioma sensitiu ben diferent, estructurat en uns conceptes que essent a bon segur parells, cerquen la capacitat en la tensió, en un treball nerviüt ,en una força etèria en el sentiment. No cerquen la bellesa en l’evidència de l’ocult, la cerquen en la forma més pura, en el pla, en la línia i per damunt de tot en el buit , en els seus límits , despullats de tota anècdota, en una nuesa total.

Llucià González ha begut d’aquests conceptes. Emparentat per ofici amb Julio González , l’escultor renovador de conceptes i tècniques del que s’ha dit que era l’escultor que volia dibuixar a l’espai, ha cercat des dels seus començaments casar el concepte tradicional i artesà de l’ofici, amb la necessitat expressiva del volum escultòric en un sentit plenament contemporani , signe de la seva capacitat artística i creativa.

Afermat en el convenciment del mateix Julio González quan afirmava : “ Projectar i dissenyar en l’espai amb l’ajuda de nous mètodes, utilitzar aquest espai i construir amb ell, com si estigués treballant amb un material acabat d’inventar. Això és tot el que intento fer”, Llucià estableix el seu idioma plàstic recolzat en els seus sentits primerencs d’ofici i intuïció , tal i com els definia al començar la seva carrera la crítica Maria Lluïsa Borràs, sentits als que amb el temps ha sabut afegir un bon gruix d’altres virtuts entre les que no hi manquen una gran capacitat de treball, la constància , una certa tossudesa en fer realitat els seus pensaments plàstics , i principalment la de saber i voler escoltar i veure , tot passant els imputs capturats per el sedàs personal d’un anàlisi estricte i meditat.

Un ofici , el de ferrer, forjador , metallista o digueu-li com vulgueu, del que se sent tan orgullós com ho han estat altres artistes del mateix ram, encapçalats pel mateix Chillida que estimava com poques coses el qualificatiu de “forgeron” (ferrer) que li atorgava l’epistemòleg Bachelard de qui hem manllevat les frases que encapçalen aquest escrit. Un orgull demostrat titulant aquesta mostra: “La tècnica fent camí”.

Una tècnica apresa i dominada en l’artesanat, modelada en la seva cara industrial , i elevada molt per damunt del caduc concepte d’art aplicada. Una tècnica que li ha permès explorar indrets inabastables per a altres creadors , en la recerca d’uns límits que semblen trencar les lleis de la física , l’equilibri i el moviment . Una tècnica en la que ha anat evolucionat de manera constant millorant les prestacions , cercant noves possibilitats no tan sols en formes i conceptes , ans també en acabats ,imprimacions , textures , en la recerca del punt exacte i més adient per a cada cas i per a cada intenció.

Però tots sabem que la tècnica ha de ser sols mitjà, mai finalitat. Un ideari difícil de ser acceptat per aquells perfeccionistes de la matèria. Llucià en canvi ho ha entès com pocs. Coneixedor del màxim de les possibilitats que la mateixa li ofereix , les esgota aconseguint uns treballs impol•luts en la perfecció però aconseguint sempre que la fredor de la tècnica no domini , ni tan sols s’acosti, al calor de l’esperit comunicatiu que la peça ens ofereix.

Aquesta exposició n’és una clara evidència . Des de les peces de petit format, més intimistes si es vol , fins a les obres de caire públic i monumental, en totes elles és la potència del resultat , la sensibilitat del treball o la seva magnificència, - segons els casos -, la que comunica a l’espectador deixant a la tècnica, -tal com cal -, com element bàsic però accessori.

Unes peces que tenen en el buit l’essència i l’existència. Un buit aconseguit en la modulació del material tot forjant espais. Uns materials direccionats envers la contradicció màxima d’aconseguir de manera subtil i mitjançant les formes , un sentit de gracilitat , ritme i moviment , quan son en si mateixos, signes del contrari.

Unes obres que encara que a vegades mantenen un deix figuratiu, o si més no unes certes referències identificatives , evolucionen envers l’abstracció , però no en el camí d’una abstracció indefinida i sí en aquella abstracció dels records , de la que parlava Klee.

Unes peces posseïdores d’una energia especial , captivadores en la poètica del chillidià concepte de que tot pla és sempre revirat. Unes obres en el que el plec modula l’espai acotant-lo i marcant el camí de la intenció del creador que es fa avinent en cada punt , en cada racó , en cada vibrant i impossible equilibri , fet realitat en el que sembla màgic encontre entre la perfecció de la tècnica i la sensibilitat poètica del creador.

Llucià González un escultor avançant desfermat en la seva aposta creativa , amb la tècnica per fer camí, sempre disposat a seguir forjant l’espai , amb l’empremta del record de l’òxid i el foc, tot sabent que cada cop de martell és una firma , la que certifica la qualitat del seu art.

Pere Pascual
Mataró, maig de 2010

(Escrit de presentació pel catàleg de l’exposició d’escultures de Llucià González que s’inaugura demà a 2/4 de 8 del vespre al Museu Arxiu de St. Andreu de Llavaneres)

59.-

Son els anys , magníficament portats , que avui acompleix Ana Belén , el mite artístic , i per que no dir-ho, eròtic de molts de la meva generació.

Amb tot l’ajut “de modelatge” que vulgueu , la seva persona física i la seva capacitat creativa segueix essent un punt d’atracció per tots aquells que ens movem per la mateixa edat. Un bon grapat de “madurs” que d’ençà “Zampo i jo” fins a on vulgueu, passant per aquell inolvidable “El amor del capitán Brando”, alguna vegada em caigut en la temptació de dir que no, que no ens faria res que ens obsequiés amb una “mossegadeta”.

AFFAIRE ANSON
“La presentació a Mataró del servei de taxi amb xofer del sempre sorprenent Martí Anson no va tenir gaire acollida ja que no va congregar ni deu persones, i totes del gremi. No és d’estranyar, perquè l’acte no estava anunciat enlloc.”

Son frases textual del Tot Mataró que es mouen en la direcció que ja havíem apuntat , de que l’acte de “presentació” del projecte , quan ja feia dies que tot havia acabat , va ser un acte improvisat , desig de reaccionar davant les queixes per tot el lamentable affaire.

Una presentació que és un punt més que hauria d’explicar obligatòriament l’IMAC , i que no ho fa , ni ami que ho he demanat per activa i per pasiva , ni a tota la ciutat.

Per això seguim protestant.

TRANSPARÈNCIA A L’IMAC?
QUINES SON LES DADES DE LA SUBVENCIÓ A MARTÍ ANSON PER A PRENDRE PART EN EL PROJECTE DE L’EMPRESA LATITUDES PER A LA TATE MODERN?
PENEDÈS I PERA DIMISSIÓ.