I molta. Just el que necessitava i el que em recomana el cardiòleg després del bon resultat del darrer holter , encara que amb uns massa abundants extra sístoles en els moments de stress. O sigui que lleugera medicació per un costat, i necessitat d’agafar-me les coses amb més calma per l’altra. Una calma que en el que pertoca al costat artístic , l’element bàsic d’aquest blog , segueix essent molt difícil en aquest Mataró culturalment dominat per un IMAC que exerceix com.. (... millor fer cas al cardiòleg , respirar a fons i … ).
Potser per tot això s’agraeix l’exposició que s’inaugurà divendres passat a la sala del col•legi d’aparelladors amb les pintures d’en Modest Almirall i les escultures de la Teresa Riba de la que caldrà parlar en els propers dies. Una inauguració que com sempre es celebrà sense ningú de l’oficialitat , ni de la que mana ni de la que està a l’oposició. Que hi farem, ja estem ben acostumats a aquestes absències.
Magnífic el dissabte , amb excursió familiar a la sempre bucòlica Banyoles, un espai massa vegades oblidat i en el que la serenor domina. Passejada per l’estany ( que no llac ) , magnífic dinar en el sempre recomanable, - per qualitat i preu -, Can Xabanet i diada per afermar lligams , aquells que per sabuts no cal tampoc descuidar. La visita a Banyoles , em porta un record vers l’Alícia Romero , per cert segueix pendent una cita per Can Minguell, que arribarà la inauguració, ens queixarem de les promeses incomplertes i després es dirà de la mal llet d’alguns. Dons bé, un record per l’Alícia a la que convido a visitar l’oficina d’informació turística de Banyoles i el seu acuradíssim disseny i merchandaising. Per tenir-la en compte i imitar-la si s’escau, per més cofois que alguns estiguin per uns premis de l’ habitualment tendenciosa Diputació.
En resum, una magnífica diada ben acabada amb la Final de Champions i el més que merescut triomf de Mourinho, un magnífic entrenador , - el millor del món ?-, amb el que concordo en aquest toc de provocació que sempre té, però que no és fruit d’una xuleria sense mides , i sí d’un treball ben fet a la recerca de la perfecció, tal i com marquen els resultats obtinguts.
Tranquil•litat ahir amb la mare d’artista convidada. Cal cuidar-la. Quasi vuinta-vuit anys i un cap que funciona a entrebancs , però sempre una mare.
Sopar casolà i a casa , amb els amics. Amb aquells que saps que simplement “ son dels teus”. Que estan allà. Que pots estar temps i temps sense estar junts, però que si els necessites , estan allà, sense preguntar, sense voler saber res. Son els teus amics, - potser ho hauria d’haver escrit amb majúscules -, i amb això ja n’hi ha prou.
Per això amb la Rosa , l’Oriol, en Quim i l’Anna, , tot donant-nos compte que a les “petites” ja no els hi cal taula apart... Quina magnífica vetllada.
I avui un matí de jeure. “Perdidos” domina a bona part de la família, a la que s’ha llevat a les sis a veure el final en directe i a la que ha esperat per veure-ho enregistrat. I un , llegint el diari i gaudint de la tan recomanada serenor a la que ajuda el Spotify , - quan et valoro -, d’acurat contrapunt.
Però tot això no deix en un segon apunt l’emprenyada que tinc , mantinc , i “ el que te rondaré , morena” que deia el pare , al voltant de l’actitud de l’IMAC en general i dels dos regidors que el comanden , en Sergi Penedès i l’Ivan Pera , que han demostra públicament que no han entès res. Que ells no son majestat sobiranes , amb uns súbdits que els hi devem submissió i respecte, i sí en canvi, son els “nostres” representants , i per tant és a nosaltres a qui deuen explicacions i respecte.
No puc negar la meva satisfacció aquests dies , quan de manera directa , indirecta o circumstancial, - com si de fets gramaticals es tractés -, he rebut un suport absolut , i molt potent , davant tot el que ha envoltat el que hauríem d’anomenar
CAS ANSON
En primer lloc crec que cal explicitar de manera ben clara i contundent , el respecte i per que no dir-ho, l’ admiració i un punt d’enveja a Martí Anson. Ell crea un projecte , lluita pel mateix i aconsegueix el seu fiançament global, el del projecte i el del seu sou. O sigui que res a dir, fora del respecte absoluta i fins i tot, repeteixo, l’admiració.
Però això no ha de fer oblidar l’obligació de l’IMAC envers els ciutadans , explicant i explicitant a on van a parar els diners de tots. El projecte d’Anson ve ja de lluny , i mai s’havia dit res a ningú. Evidentment tampoc al grup de masells que callats i disciplinats segueixen en el Consell sense dir ni mu, abaixant el cap i tenint fins i tot d’arribar a haver de solicitar la caritat de ser informats de certs actes , abans de que els mateixos siguin públics en les agendes de la ciutat. Un grup que si tinguessin dignitat , que per el vist no la tenen, haurien o dimitir o exigir que s’acomplís fil per randa el paper que tenen per llei encomanat.
L’IMAC no tenia cap mena d’intenció de dir res de res del projecte d’Anson , el que és fet fefaent de la seva inutilitat. Si col•labores amb un artista local per que aquest estigui present a la Tate Modern, en un moment tan important com el del desè aniversari, el natural és llençar la notícia als quatre vents . L’IMAC res de res. L’acte va ser la setmana passada i el silenci oficial més absolut planà per damunt l’esdeveniment.
Sols quan salta la llebre , - i aquest blog en té molt a veure -, i tot es complica , de cop i volta , sense cap mena d’avis previ, sense aparèixer en agendes , ser comunicat a mitjans locals etc, i amb una nota de premsa apareguda a corre cuita i al migdia , que el passat dijous , a darrera hora del vespre , i no sé pas davant de qui, Anson i el seu BMW van ser presentats davant de Can Palauet per fer el paripée. Celebració aquesta que encara ha encès més els ànims del món artístic local.
A moments d’ara és més obligat que mai donar explicacions . Fer pública tota la història i ensenyar xifres i dates . Per cert , entre les mateixes estaria bé explicar si la multa per excés de velocitat que Anson va patir en el viatge , corre a càrrec de l’IMAC, el conductor o l’empresa , encara que evidentment la mala imatge és tota per l’IMAC.
I aquesta hauria de ser la primera de les moltes explicacions que l’IMAC , que mai para boca , deu als ciutadans.
Cal explicar el tema de Can Xalant , l’any de retard en el concurs i els mesos de propina que significa per els seus administradors.
Cal explicar el concurs de tècnic d’arts plàstiques , declarat desert després de quasi un any.
Cal explicar qui ha estat el jurat del cartell de Les Santes i eliminar la mentida de la unanimitat del mateix. L’elecció de Dani Montlleó va ser del tot controvertida , amb diversos vots en contra , i la imposició del mateix va ser tan visceral que hi ha representants que ja han expressat la seva decisió de no prendre part en el jurat de l’any vinent , si no s’estableixen uns criteris d’igualtat d’oportunitat per a tothom. La unanimitat sols va ser , com és sempre, quan l’artista va presentar el cartell que com és lògic sols hauria de ser rebutjat davant uns consideracions molt estridents que poguessin vulnerar les lleis o ferir la sensibilitat dels ciutadans.
Cal explicar per què quan aquesta setmana s’acompleix un any de la biennal Torres Garcia , encara no s’ha trobat lloc per l’obra guanyadora de Marc Llacuna. Per que, tal i com va prometre Baron , ningú s’ha adreçat a ell per demanar la seva opinió, i per que es va mentir en la darrera exposició de Can Palauet quan s’indicava que estava penjada a la Pompeu Fabra , fet que no era ni és, veritat.
Cal explicar la negativa permanent de la gent d l’IMAC , amb Penedès i Noè al cap, negant-se de totes totes a organitzar l’antològica dedicada a Pepe Novellas que ja havia d’haver-se inaugurat el passat mes de febrer. Cal explicar el per que de les seves afirmacions a qui les vulgui escoltar , que mentre ells tinguin el mínim poder, mai es farà l’antològica de Novellas. I que Baron ja pot anar piulant que...
Cal explicar el projecte expositiu de l’IMAC en les seves diverses sales, i per què la plàstica és marginada de manera continuada del mateix.
Cal explicar el per que , havent la gent del Llimoner demanat una exposició antològica per Santi Estrany ( també ho han fet per Raúl Capitani) , quan aquesta es realitza , ni se’ls avisa , ni se’ls convida , ni tenen la decència de dir d’on surt la proposta?.
Cal explicar com és que els artistes plàstics han estat foragitats de Ca l’Arenas i ara s’anuncia la pròrroga de l’exposició de la planta superior comissariada per Assumpta Montellà. No serà per les cues que diàriament omplen les vorers del carrer Argentona , impedint el pas dels ciutadans de a peu?.
Tot lloant la qualitat de l’exposició, cal remarcar que la mateix és de màxima idoneïtat per un Museu d’Història però poc té a veure amb un centre d’Art , com el de Ca l’Arenas.
Ara sols queda veure si també hi haurà pròrroga amb les exposicions que de manera tan vulgar omplen la planta baixa del vell casalot.
Aquestes i moltes coses més han de ser explicades amb tota mena de pels i senyals per part de l’IMAC . I fer-ho de manera clara i convincent. I el Govern, corresponsable del mateix, hauria d’obligar a Penedès a ensenyar les seves cartes o a cessar-lo fulminanment.
PACTE O DIMISSIONS
Fa molt poc , en una entrevista que em realitza en Vern Bueno , en motiu dels meus 35 anys de vida crític deia textualment:
El problema actual és que existeix un cisma absolut entre l’oficialitat i els artistes de la ciutat. Però això es pot arreglar, perquè els artistes tenen ganes de fer-ho. Necessitem un gran pacte que replantegi el pla d’usos de tots els equipaments expositius. Que farem amb l’Espai F, com reformularem Ca l’Arenas... Una aposta per la coherència i per la participació dels propis creadors. A Mataró disposem de la base necessària per arribar lluny. Tenim molts artistes de tots els estils i tendències, amb un nivell general més que acceptable; tenim públic que va a les exposicions i comptem amb mitjans de comunicació que en garanteixen la difusió perquè sempre han apostat per l’art. Amb tot això i amb l’arribada del Museu Bassat sí que podrem posar Mataró en el mapa artístic del país.
Una anècdota n’és prou definitòria. El PSC vol realitzar una conferència amb la cultura com a protagonista i amb una gran firma com a ponent. Com que pretén defugir els llocs i camins habituals, demana la meva col•laboració per trobar un lloc tan adient com atractiu. L’aconsegueixo. Ara , davant tot l’affaire , la persona que cedeix gentilment l'espai, que malgrat la seva reconeguda qualitat , mai ha estat escollit per realitzar res amb l’Ajuntament , s’indigna , amb tota la raó.
“Ens volen per que lluïm, fem bonic , donem nivell, marquem qualitat. Ens demanen favors , però a l’hora de la veritat, què?”. Potser comença a ser hora de que els artistes ens plantem davant l’actitud municipal”.
Hem arribat a un cul de sac que cal trencar. És obligació del Govern establir ponts i refer converses. Cal ineludiblement una gran taula rodona per establir uns criteris de consens que dongui a cadascú el que li pertoqui i que permeti finiquitar aquest genocidi de la plàstica organitzat des de l’IMAC , amb la complicitat del Govern.
Mentre, no ens queda res més que seguir cridant.
TRANSPARÈNCIA A L’IMAC ?
QUINES SON LES DADES DE LA SUBVENCIÓ A MARTÍ ANSON PER A PRENDRE PART EN EL PROJECTE DE L’EMPRESA LATITUDES PER A LA TATE MODERN?
PENEDÈS I PERA DIMISSIÓ.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada