PROPOSTES DE POLÍTICA CULTURAL (I)

No sé si encomanats per la campanya electoral per les properes eleccions generals , els partits mataronins més forts , és a dir PSC i CiU , semblen haver-se despertat de la letargia política d’aquests mesos de mandat i de cop i volta i de manera quasi coincident , han llençat a la ciutadania les seves propostes per aquest mandat.

Uns , els que manen ( CiU ),  amb el compromís de dur-los a terme i donant exercici de transparència indicant l’estat en que cada proposta es troba en cada moment ( espero que de manera més sincera que no pas el retiment de comptes que practica el darrer govern de Baron). És el que anomenen Pla de Mandat de l’Ajuntament de Mataró (2011 – 2015).

Els altres , els que estan a l’oposició ( PSC ), amb la presentació del projecte “Cap al 2012” , en un camí que va més pas a pas , en el que indiquen els punts prioritaris dels socialistes per el PAM 2012.

Lamentablement la gent de la Cultura defuig molt d’aquests debats programàtics , que considera inútils i de paper mullat, i no fa ni un pas per anar a cercar aquestes idees que poden marcar el futur de la ciutat. Però com que jo crec el contrari he pensat que no estaria malament publicar-los en el blog i després fer-ne anàlisi complementari , tenint en compte la correcció del temps marcat.

Per això avui ofereixo els apartats culturals del projecte de CiU ( comença el poder ) i demà serà el torn del PSC. Després serà el moment de la comparança i de parlar d’encerts i errades , sempre en el nostre criteri , en el que considero un sà exercici de valoració política.

PROPOSTES CiU

Mataró cultural

La cultura de Mataró com a eix de cohesió, dinamització social i econòmica i de projecció exterior.

Àmbits:

9.1. Cultura i ciutat

9.2. Acció museística

9.3. Biblioteques i arxius

9.4. Patrimoni arqueològic i natural

9.5. Festes populars

9.6. Arts escèniques i visuals

6 OBJECTIUS 53 COMPROMISOS

9.1. Cultura i ciutat

Objectiu: Dotar la ciutat d'una programació cultural completa

compensada amb tots els agents culturals de la ciutat.

Compromisos: 9.1.1. Afavorir la creació de sinergies amb la iniciativa privada en

l'àmbit de la cultura, prioritzant criteris generals com el mataronisme, la

comarcalitat i la catalanitat.

9.1.2. Gestionar la relació amb les entitats de manera coordinada i

eficient sota el principi de la subsidiaritat.

9.1.3. Crear nous sistemes de subscripció per internet que permeti

rebre per correu electrònic la programació d’activitats de tota la ciutat.

9.1.4. Crear una agenda d'activitats en línia de ciutat, també en

l’àmbit de la cultura.

9.1.5. Repensar la funció de fer l’equipament de Can Xalant i

aconseguir una més gran implicació amb l’activitat cultural de la ciutat.

9.1.6. Promocionar les residències artístiques a la ciutat.

9.1.7. Potenciar el projecte Mataró Plató de creació de continguts

audiovisuals.

9.1.8. Definir el llibre blanc de la cultura.

9.1.9. Impulsar el debat a l’entorn de les polítiques culturals i creació

de consells assessors especialitzats cercant la complicitat dels

principals agents que participen a l’activitat cultural de la ciutat.

9.1.10. Elaboració de materials que possibilitin el lligam entre l’escola i

el patrimoni cultural de la ciutat. Creació d’una cartera d’iniciatives

pedagògiques.

9..1.11 Potenciar una indústria cultural de la ciutat i convertir

l’activitat i el patrimoni cultural com un element important de la

promoció de la ciutat.

9.1.12. Utilitzar elements històrics repartits pel nostre terme municipal

per convertir-los en referents dels nostres barris (Torre Llauder, Sant

Simó, Torre de Can Palauet al Sorrall, ...).

9.1.13. Vetllar per la presència de cinema en versió original, tant a

nivell públic com privat.

9.1.14. Estudiar la celebració d’un festival Internacional de música.

9.2. Acció museística

Objectiu: Revaloritzar els museus de Mataró.

Compromisos: 9.2.1. Posar a l'abast dels ciutadans les col·leccions patrimonials

municipals, mitjançant internet. Programa Museum Plus

9.2.2. Potenciar el fons d'art del Museu de Mataró.

9.2.3. Unificació d'horaris dels centres museístics.

9.2.4. Potenciar la difusió del Museu d'Art Contemporani Col·lecció

Bassat, com a element de promoció de ciutat, estudiant la possibilitat

d’ubicar-lo definitivament a l’edifici de La Farinera.

9.2.5. Activar el projecte de gestió i viabilitat de Can Marfà. Estudiar

la possibilitat de creació, conjuntament amb els altres actors implicats,

d’un òrgan que impulsi i administri l’activitat al voltant del Museu del

Gènere de Punt de Mataró.

9.2.6. Potenciar el fons històric i patrimonial de la Ciutat.

9.2.7. Promoure el coneixement públic de col·leccions privades de

gran valor existents a la ciutat.

9.2.8. Estudiar la potencialitat i la viabilitat del projecte “Casa Museu

de Puig i Cadafalch”.

9.2.9. Revitalitzar i redefinir el paper de l’espai de Ca l’Arenas.

9.2.10. Major obertura a l’exterior. Captar més mostres d’Art en circuit

itinerant per Catalunya

9.3. Biblioteques i arxius

Objectiu: Obrir noves biblioteques i integrar-les en una xarxa urbana.

Compromisos: 9.3.1. Recuperar el Fons Notarial de Mataró (arxiu de la Corona

d'Aragó).

9.3.2. Suport al Museu Arxiu de Santa Maria perquè esdevingui

centre d'estudis locals. Donar suport als grups de recerca local.

9.3.3. Estudiar l’activació de la Col·lecció Caps de Bou d'història

local.

9.3.4. Cercar els recursos materials i econòmics necessaris per a la

posada en funcionament i manteniment de la nova Biblioteca Antoni

Comas.

9.3.5. Potenciar i coordinar les activitats de promoció de la lectura i

l’escriptura.

9.3.6. Acabar la digitalització de l'arxiu històric i l'arxiu audiovisual

per garantir-ne l’accessibilitat.

9.3.7. Crear la xarxa urbana de biblioteques.

9.3.8. Potenciar el fons documental i arxivístic amb exposicions

temporals.

9.4. Patrimoni arqueològic i natural

Objectiu: Rendibilitzar el patrimoni com a valor econòmic.

Compromisos: 9.4.1. Redactar un pla integral de salvaguarda del patrimoni

arqueològic i històric de la ciutat.

9.4.2. Potenciar les rutes històriques del Municipi Iluro, Mataró del

barroc, Josep Puig i Cadafalch i el seu temps.

9.4.3. Implicar els sectors productius i la promoció econòmica en el

sector cultural.

9.4.4. Executar els plans directors de patrimoni (torre Llauder,

basílica de Santa Maria i la Muralla).

9.4.5. Crear un Centre d'Interpretació de les restes romanes del

Maresme accessible per internet.

9.4.6. Actuar per mantenir la casa de cos mataronina.

9.5. Festes populars

Objectiu: Projecció exterior de Les Santes com a valor cultural

nacional.

Compromisos : 9.5.1. Potenciar i consolidar un calendari cultural i festiu mataroní.

Festa Major de Tardor vinculada a la Festivitat de Sant Simó.

9.5.2. Reforçar la projecció exterior de Les Santes.

9.5.3. Concurs per a l’elecció popular i democràtica del cartell de Les

Santes.

9.5.4. Procurar la sostenibilitat i l’adaptació de les festes populars per

fer-les més segures i perdurables.

9.5.5. Crear la Casa de la Festa.

9.5.6. Potenciar l’Onze de Setembre, diada nacional. Gran Festa

Nacional i de ciutat.

9.5.7. Revisar el funcionament dels grans esdeveniments culturals

de l’any tenint en compte totes les propostes de canvi i la implicació

del màxim nombre de col·lectius i entitats ciutadanes.

9.6. Arts escèniques i visuals

Objectiu: Equilibrar la programació escènica i d'arts visuals.

Compromisos: 9.6.1. Potenciar la Mostra de Cinema.

9.6.2. Cercar l'equilibri entre disciplines artístiques.

9.6.3. Promocionar els/les joves artistes mataronins.

9.6.4. Adaptar la programació musical als diferents perfils de

consumidor cultural. Mantenir els esdeveniments d’alt valor actuals i

apostar per nous esdeveniments i formats.

9.6.5. Impulsar la programació competitiva en arts escèniques.

9.6.6. Impulsar la redacció del projecte del nou Teatre Monumental i

estudiar la viabilitat de la seva construcció i posada en funcionament.

9.6.7. La Riera, com a eix cultural amb projecció supralocal.

9.6.8. Activar polítiques i activitats de reclam en arts escèniques i arts

visuals per a nous públics. Prestant especial atenció als joves,

vinculant educació i cultura.

EIX ESTRATÈGIC 10

Mataró capital

Mataró, orgullosa de la seva identitat i personalitat, oberta al món,

capital natural i per voluntat del Maresme. Mataronisme. La voluntat i el

compromís de Mataró Capital es reflecteix en tots els àmbits i

compromisos fixats en el Pla de Mandat. La il.lusió, l’esforç i l’orgull ens

ha de situar en la capitalitat de tots aquests àmbits.

10.4. Capital cultural

Objectiu: La cultura i les festes populars de Mataró, com un element

de projecció exterior de la ciutat.

Compromisos: 10.4.1. Reforçar la imatge exterior de Les Santes i el patrimoni

cultural.

10.4.2. Transformar les activitats culturals de la ciutat en autèntics

elements catalitzadors de la indústria cultual, creadores d’empreses i

d’ocupació.

10.4.3. Donar a conèixer i rendibilitzar el patrimoni cultural de Mataró

ÀNGELS I DIMONIS

En Kim Queralt està duent a terme una tasca magnífica en el seu racó d’art argentoní d’ “Art i Gent”. Una tasca malauradament no reconeguda encara per els seus propis convilatans en primer lloc, i per artistes i afeccionats en general, però que està marcant en el seu fer , un camí ferm i segur .

Sense desanimar-se, encara que li han passat tots els acudits de l’auca, de tots ells n’ha sabut treure l’oportú profit i entenent que li calia obertura de mires i no tancar-se al reduccionisme local i proper, està gestant un projecte expositiu de qualitat , amb varietat estilística i temàtica , i principalment amb una aposta per apropar-se a  artistes de diversa procedència ( l’anterior expositor era de l’Empordà, l’actual és barceloní i el proper ve de Segòvia), amb un nivell de qualitat ben estimable, com és el cas que avui ens ocupa amb l’exposició d’Eduard Soriano “HUET”. Una exposició que podria ocupar amb absoluta tranquil·litat qualsevol dels espais expositius més nobles de la nostra comarca.

“Àngels i dimonis” és el títol escollit per l’autor per aquesta mostra en la que ens presenta dotzena i mitges d’obres en les que de forma unànime es mou en allò que , per encasellar, diríem “nova figuració”  i en la que incideix en el rostre humà com element capaç de comunicar tota mena de sensacions.

No pot negar Huet la seva formació acadèmica no artística que el portà pels camins de l’arquitectura , ja que les seves obres son en certa manera  uns veritables estudis  quasi diria jo , de tensions i resistències , que permeten una volumètrica del conjunt perfectament equilibrada en aquell entramat interior que és el que ha de suportar l’obra.

Però poc faríem si ens quedem en l’estructura interna. Aquesta ha de quedar recoberta per una pell tècnica i una pell ideològica per obtenir un resultat correcte.

Tècnicament Huet ha aconseguit un llenguatge que essent n’aparença dur , s’adapta a cada obra mitjançant  la saviesa del col·lage , amb ús ben adequat en el que pertoca al fer-lo visible o no, i amb una texturització general en el que gruixos i veladures es donen la mà en un joc de contradictoris que donen gravetat , força i sensibilitat al to general de la peça.

Tot amb una  pintura realitzada en una gama cromàtica limitada en un afany de rigor i consistència , però que ara sembla obrir-se vers una amplitud més cromàtica , - fet que s’agraeix -, que li ha de permetre una diversificació en la capacitat d’intencions visuals del seu treball

Però clar, l’important sempre és l’ànima comunicativa , i és aquí on l’artista sap jugar les seves millors cartes. Recolzat amb aquests estrictes plantejament tècnics , Huet arrodoneix el treball apostat per la inquietud com element comunicatiu. Amb un bon seguit de signes i una iconografia majoritària, quasi con sanefa d’identitat , l’autor sap envoltar als seus personatges d’un deix que supera abastament l’aspecte exterior per obligar a intentar aprofundir més enllà, a la recerca d’una ànima que es pressuposa distinta i amagada a allò que ens referix la mirada.

.

Eduard Soriano “Huet” comença a caminar amb pas ferm en el camp de la plàstica catalana com ho demostra la seva selecció entre els finalistes de les darreres edicions del Ricard Camí, signe inequívoc de qualitat. Però ho demostra principalment amb la fermesa d’una pintura densa i compacta en l’exterior, i intensa i emocional en l’interior.

Una pintura que genera la suficient qualitat com per recomanar fermament la visita al seu treball en aquest sempre lloable espai d’Art I gent.

Àngels i Dimonis.- Eduard Soriano “Huet”

Galeria Art i Gent. Argentona. Fins el 30 de Novembre de 2011

DE PATRIMONI

Si hi algun tema pelut de parlar per les grans discrepàncies que provoca no és altra que tot aquell que es referix a temes de patrimoni. Certament existeix un concepte global comú que no és altra que cal preservar el patrimoni artístic i cultural de totes totes , però la discrepància comença quan s’escata i s’entra en la individualitat i per tant toca discutir el nivell del patrimoni, la vàlua del mateix , el tipus de conservació, el seu ús, etc, etc. Un dilema que m’ha vingut al cap aquesta setmana tot rellegint l’enrenou provocat per el fallo del premis Puig i Cadafalch per un cantó i per la mirada que m’han provocat degut a un ràpid viatge a València per un esdeveniment familiar , l’església de Sant Agustí i la cartoixa d’Ara Christi a la població de El Puig , a uns Km de la capital.

No sé per quina raó els Premis Puig i Cadafalch no han acabat d’arrelar anímicament en el nostre territori. Mentre que guanyar un FAD és sinònim de rigor i qualitat , en el cas dels Puig el sentit s’esvaeix i sembla com un repartiment per acontentar “egos” locals que en el camp arquitectònic, que no és pas dels més reeixits en el territori. Enguany però el tema s’ha enfilat potser massa.

No soc expert en la matèria i no acabo d’entendre exactament quin és el punt de diferenciació que ha d’atorgar definitivament el guardó , però queda clar a ulls de tothom que enguany el jurat l’ha vessada en el que pertoca a l’edifici de Pumsa de la Baixada de les espenyes , més conegut en l’argot com “el bunker”.

No conec l’edifici per dintre i per tant no puc avaluar els miracles arquitectònics que s’han pogut produir en ell per aconseguir que aquells inhòspit queixal esdevingui un edifici amb possibilitat d’usos. Estic per dir que sols per aconseguir treure un mínim profit d’aquell volum , aquells agosarats professional mereixen un premi , però esta clar que no pas el Puig i Cadafalch.

Jo entenc aquest guardó com un reconeixement professional a aquells obres de mèrit arquitectònic en l’entorn proper, i per a mi un dels més importants element de mèrit d’un edifici està en la integració en el conjunt que l’envolta i el respecte absolut al mateix. I així com crec que l’edifici que ocupa l’anomenat “hotel vela” a Barcelona , és un veritable pegot que trenca tota l’harmonia marítima, el cas de l’edifici de la baixada de les espenyes ofega de manera aberrant la mirada a la bona recuperació que s’havia aconseguit de les restes de la muralla que envoltava a la nostra ciutat.

Per tant , i en la balança de mèrits i de mèrits, el seu menyspreu per l’entorn és molt superior al mèrit d’aconseguir un edifici “especial” en lloc inhòspit, i mai hauria d’haver estat mereixedor del guardó que se l’hi ha atorgat.

Altra cosa és el cas de la Nau Minguell. Encara que el resultat final de l’edifici en el que pertoca a l’ús ha estat un dels grans fiascos de l’anterior govern i l’edifici actualment està infrautilitzat i crec que hauria de replantejar-se sèriament el seu és , - és a dir , res diferent al que vaig estar dient durant molt de temps i que moltes batusses em va provocar -, cal reconèixer i felicitar a aquells que van dur a terme la rehabilitació i que van aconseguir un edifici en el que mantenint el concepte històric del mateix en el que pertoca a l’edificació, li van donar un nou aire adequat a la nova època que ara li toca viure.

Un tema el de la rehabilitació que he pogut veure de primera mà aquest cap dissabte en un ràpid viatge a València en raó d’una celebració familiar (casament). Per un costat en el que pertoca a una més llunyana recuperació , com és el cas d l’església de San Agustí , ben coneguda per tothom que visita a València ja que és troba just al centre de la ciutat , en la cruïlla dels carres Xàtiva i Marqués de Sotelo. Una rehabilitació feta després de la guerra civil i que malgrat els personalismes de l’arquitecte responsable, va saber ajuntar els diversos elements històrics com per obtenir un resultat acceptable.

Però l’altra sorpresa ha estat més important, dons el convit s’ha celebrat en l’antic recinte de la Cartoixa d’Ara Christi que es troba en la poblacio de El Puig a uns quinze km. De la capital.

Aquesta cartoixa , datada de 1582 , i que va assolir nivell més que important en el decurs de la seva història , havia caigut en la decadència  i estava en un estat deplorable que en poc temps l’hauria portat , a bon segur ,a  la seva desaparició. L’adquisició per part d’un grup hoteler per convertir el noble edifici conventual en un indret dedicat a l’hostaleria en els seves múltiples vessants , ha recuperat l’espai i l’ha salvat de la seva destrucció i desaparició,  encara que el concepte de “dignificació”  estigui sobre volant tota la història.

Certament frapa celebrar un aperitiu en la sagristia sota una gegantina pintura del sant sopar , fer un àpat de nivell en el sempre frugal refectori cartoixà, i que dir de veure convertida l’església conventual d’una ordre en el que el silenci és llei, en una moderna i sorollosa discoteca , això sí, amb il·luminació absolutament blava ves a saber si per portar remembrances celestials, tal i com es pot observar en les imatges, que son comparatives de l'ahir i l'avui.

Restauració i rehabilitació. Cal conservar l’ahir o cal readaptar per avui ?. Una pregunta de sempre difícil resposta , però sigui la que sigui , sempre més fàcil d’acceptar que “el bunker” hagi guanyat un Puig i Cadafalch.

MAÑETIS

Mañetis / manyetis .- Definició.- Es diu d’aquell artista que va formar part del taller de Pablo Mañé allà en els anys setanta / vuitanta.

La passada setmana vaig tenir el plaer de presentar l’exposició del bon amic Matías Lizana a l’espai capgròs. Rememorant el seu historial vaig recordar que forma part dels “mañetis” aquest grup informal del que prenen part tots aquells que van mantenir “ensenyament” amb Pablo Mañé , l’artista i intel·lectual uruguaià que va fer estada a Mataró i va reunir al seu redós un grapat important de joves artistes que amb ell s’iniciaren a la contemplació, el gaudi i la realització de l’art.

Noms com Duran, Guirao, Benítez, Comabella, Suari , Lizana , Casas Peña, Alís, Gomis ... i un llarg etcètera  van ser els protagonistes d’una impressionant experiència de la que mai n’ha quedat constància històrica a la ciutat , i el cert és que la va tenir.

Mataró en aquells anys estava dominada en el concepte d’ensenyaments artístics pels germans Arenas , amb petits grups que de la mà de Finet, Zaragoza, Sanchís i alguna d’altre que feien un ensenyament de caire acadèmic i molt tradicional. Per les seves mans hi van passar la gran majoria d’artistes que estan més propers als seixanta que no pas als cinquanta.

L’arribada de Mañé, trencant motlles , amb un ensenyament més intel·lectual i culturalitzat , deixant de costat el traç acadèmic va trasbalsar la didàctica artística a la ciutat. El seu Taller, més taller de vida que no pas d’art , com així ho han definit en general els seus protagonistes , generà una concepció molt més actual i “revolucionaria” , en el sentit de l’època, que va comportar una important transcendència artística en el món local.

És per això que bo seria que algú en fes la petita història plàstica ,  i si es va més enllà en el concepte historiogràfic, millor que millor. Que algú poses en solfa aquell temps i valorés la importància que va tenir.

Per això cada vegada que presento alguna exposició d’un mañetis, repeteixo la invitació. No és a mi a qui toca fer aquest paper ja que és una història que jo vaig viure de manera tangencial per la meva relació amb els seus components. A més em seria difícil ser neutre davant la figura de Mañé a la que respecto en el seu paper d’artista i intel·lectual però que em repèl profundament en el seu aspecte humà, a bon segur després d’aquell dia a la UR Laru en la que essent jurats d’un concurs de pintura ràpida que havia organitzat l’entitat , després del veredicte en que guanyà l’artista Josep M.Jubany , alumne de Jordi Arenas, Mañé , amb més alcohol al damunt del que podia traginar , el va agafar per les solapes amb la intenció de tirar-lo per la balconada, ja que segons ella havia fet trampa per afavorir-lo. Amb penes i treballs el varem poder dominar i les seves furibundes amenaces  personals les recordo com si fos ara mateix.

Però una cosa és la persona i altra la seva obra. I és d’aquesta de la que caldria parlar mitjançant el fer del seus alumnes.

Ara , en temps de crisi cal solucions interessants , imaginatives i de baix cost. Que us sembla una exposició de “mañetis” amb una obra realitzada en aquell temps i un parell de treballs actuals?.Si ho acompanyem amb un bon grapat de fotografies , catàlegs i documentació vària , una taula rodona etc ... , crec que en podria sortir una mostra tan atractiva com interessant.

Algú s’hi atraveix?.

ESTAT DE COMA

L’activitat expositiva a la ciutat de Mataró està entrant en un estat de coma altament perillós. Mentre que les sales municipals es mouen sota mínims i amb tendència decreixent , les exposicions quasi semblen desaparèixer de la programació de la nostra entitat d’estalvis i l’única galeria comercial de la que disposem està potenciant el seu fons d’art i no ha realitzat cap exposició en el que va de temporada. Queden dons tan sols els espais dirigits per la gent del Sant Lluc ( Col·legi d’Aparelladors , sala de la presó i sala del Casal ) com única llumeta activa en l’entorn artístic d’una ciutat de més de cent vint mil habitants i que curiosament té un altíssim percentatge de conreadors de l’activitat artística.

SALES MUNICIPALS

El capgros.com editorialitza avui en relació a Ca l’Arenas i ho fa amb la brillantor habitual, en un escrit que un subscriu fil per randa i que no m’estic de reproduir.

El futur de Ca l'Arenas

El centre d’art de Ca l’Arenas es troba actualment als llimbs. Amb el futur pendent de decidir, ja fa mesos que ha reduït al mínim la seva activitat. Tan sols obre els caps de setmana, des del juny que no inaugura cap exposició i només es manté en vida gràcies a les activitats per al públic familiar i les conferències dels Amics de Ca l’Arenas. L’equipament del carrer Argentona es manté en stand-by, a l’espera que el nou govern en decideixi què fer a partir dels pocs recursos municipals de què disposa. La renovació del consistori i els canvis que s’han viscut a la regidoria de Cultura durant els primers mesos d’aquesta legislatura han impedit fins ara que el nou executiu s’enfronti a aquest problema, però ja ha arribat l’hora de prendre una decisió. Arribats a aquest punt d’estancament, cinc anys després de la seva inauguració després d’una rehabilitació que va costar 1,4 milions d’euros, potser toca fer tabula rasa i plantejar el futur des de zero. Convocar el món artístic i cultural de la ciutat, amb els marmessors del llegat Arenas al capdavant, assumir que el pla d’usos que s’ha plantejat fins ara no ha estat el més adequat, i entre tots buscar nous camins més viables, atractius i assumibles econòmicament per al centre d’art del Museu de Mataró. La situació actual de Ca l’Arenas no deixa de ser la constatació del fracàs d’un equipament que havia de jugar un paper molt important en la vida cultural mataronina i que amb el pas del temps ha anat quedant relegat en un segon pla, fins al punt que ben poca gent ha aixecat la veu per protestar contra la paràlisi dels darrers mesos. Però si ca l’Arenas està així, no existeix un futur millor per als altres espais. Acabat el contracte de l’espai f , amb un Can Palauet que fa la viu viu , actualment amb la gent del Taller de Gravat però sense saber que hi haurà al darrera, ni tampoc quin serà el futur del taller ,  i amb  Can Serra deixant fer a contracor i amb tots els pals a les rodes possible , l’exposició “Guardonats 2009” a la que donà sols tres setmanes quan la durada habitual de les seves exposicions es mesuren en mesos. Un desgavell que obliga a una ràpida actuació del regidor Quim Fernández , dons no hem d’oblidar que com no vol la cosa ja ha passat una vuitena part del mandat municipal i de moment el més calent és a l’aigüera. CAIXA LAIETANA No estan pas millors les coses per part de la nostra entitat d’estalvis. En els moments de la fusió (?) en el conglomerat Bankia , el llavors president Sr.Jaume Boter de Palau no s’estava de dir en els darrers parlaments del seu mandat que s’obrien un munt d’expectatives culturals i que tot aniria encara a millor. El cert és que el temps no ha pas fet bones les seves paraules. Tancada a pany i forrellat la sala d’exposicions de la Pça Sta Anna tot indica que l’Ateneu no està disposat a acollir gaires mostres artístiques en el decurs de l’any. Després d’un llarg Sant Lluc ( mes i mig ) ens trobem amb la desgradable noticia de la suspensió de l’exposició de l’artista De Antonio , prevista per tan sols d’aquí una setmana ( 10 de Novembre). Així el passat cap de setmana la direcció de l’entitat comunicava a l’artista que part de l’espai que tenia cedit per a l’exposició ( primera i segona planta de l’Ateneu ) havia de ser compartit amb una altra activitat. Concretament l’espai del primer pis que estaria ocupat en tot l’espai central per una mostra de caire interactiu de juvenil i per a la quitxalla , amb dedicació especial de l’espai a diferents circuits de Scalextric. Davant la lògica i corresponent negativa per part de l’artista a compartir un espai per el que portava lluitant quasi dos anys, i a més, compartir-ho amb un entorn que res lliga amb la seva pintura i que òbviament impediria la seva correcta contemplació i lectura , l’exposició ha quedat ajornada sine die , i ja es mirarà si potser al mes d’abril podem fer un altra tripijoc i aconseguim unes dates ... Una suspensió que s’afegeix a la de l’exposició retrospectiva de caire antològic que s’havia de dedicar a Ricard Jordà , en motiu dels seus 50 anys d’activitat expositiva. Una exposició que tampoc es durà a terme per manca del corresponent suport per a realitzar amb la dignitat que l’esdeveniment mereixia. És a dir , pocs rèdits expositius trobarem aquesta temporada a la Caixa Laietana. ESTAT DE LA QÚESTIÓ

Amb aquests vímets i sense activitat en l’àmbit privat , el pronòstic de l’activitat expositiva local porta el camí d’un estat de coma que esperem sigui induït . Un estat del que caldrà sortir-ne aviat so pena de poder partir danys irremeiables que alterin de manera important el normal desenvolupament de l’activitat. Hora és dons de posar mans a la feina i començar a reanimar al malalt. La crida de Quim Fernández al gruix de les forces vives de l’art local és ara , més que mai, obligada i immediata. Una ciutat i uns artistes com els que treballen a casa nostra, no mereixen de cap de mes maneres un estat com l’actual i més quan es possible trobar unes solucions d’emergència amb bon nivell de qualitat i baixa despesa econòmica. I a més existeix una predisposició positiva per tirar endavant. Quim Fernández , ha arribat l’hora d’arromangar-se. Ha arribat l’hora de passar dels buròcrates funcionarials que sols troben i posen traves de tota mena i anar a l’arrel. De fer-ho, segur que ens en sortirem. Ps.- Curiosament avui és 2 de novembre , dia de difunts. Serà una premonició?

NATACHA SESEÑA

La protagonista de la fotografia, de fa uns anys ,  que encapçala aquest post és Natacha Seseña. Estic convençut que ni el nom ni la imatge sonarà a quasi ningú dels lectors d’aquet blog però avui, quan he sabut de la notícia de la seva mort , m’he sentit obligat a fer-li el petit homenatge personal de les quatre ratlles esgarrapades en aquest post , ja que el seu saber va ser fonamental per a mi en els moments del que hauria de definir com a formació passional de l’art, entès com una disciplina ampla i variada.

Natacha Seseña era una gran historiadora d’art però principalment va ser la persona que va donar nivell de veritable art a la terrisseria i especialment a la terrissa popular , a la “cacharreria popular” com ella mateixa l’havia definit al triar aquesta expressió per titular una de les seves grans obres de caire didàctic i enciclopèdic alhora .

Fregant els vint anys vaig estar molt ficat en el camp de la festa del Càntir d’Argentona , entestant-me especialment en la lluita per aconseguir el Museu del que ara en podem gaudir. Va ser una magnífica època malgrat les putades finals que em van fer deslligar-me del mateix. Una època de la que estic molt orgullós i de la que tinc reconeixement amb el diploma d’honor que se m’atorgà en el 50 aniversari de la Festa.

Dons bé, en aquells moments Natacha Seseña va ser la meva referència i guia, i la seva “Guia de los  alfares de España” ,- la veritable Michelin de la terrissa espanyola -, un element fonamental que em va permetre passejar-me pel país i poder xerrar amb molts terrissers als que vaig poder visitar i gaudir en el seu treball al natural.

De llavors ençà tot el que portava la signatura de Natacha Seseña em va cridar l’atenció i així he pogut gaudir de nombrosos articles de la seva clara militància personal  i històrica en el que pertoca a l’art en general i a la terrissa amb particular , amb dos apunts dels darrers anys absolutament impressionants com va ser el seu atac profund i documentat contra el lamentable paper de Kiko Argüello en les pintures de la catedral de l’Almudena de Madrid convertida en les seves mans en una catedral de Walt Disney , com ella la definia , o el magnífic llibre “La mujeres de Goya” , veritable joia d’explicació didàctica i documental de l’obra “femenina” del genial aragonès.

Avui és dons dia de dol per aquells que estimem a la terrissa i molt m’agradaria que el museu del Càntir en tingués l’oportú record. Seria simplement un acte de tota justícia.

Adéu Natacha , i gràcies , moltes gràcies.