NATACHA SESEÑA

La protagonista de la fotografia, de fa uns anys ,  que encapçala aquest post és Natacha Seseña. Estic convençut que ni el nom ni la imatge sonarà a quasi ningú dels lectors d’aquet blog però avui, quan he sabut de la notícia de la seva mort , m’he sentit obligat a fer-li el petit homenatge personal de les quatre ratlles esgarrapades en aquest post , ja que el seu saber va ser fonamental per a mi en els moments del que hauria de definir com a formació passional de l’art, entès com una disciplina ampla i variada.

Natacha Seseña era una gran historiadora d’art però principalment va ser la persona que va donar nivell de veritable art a la terrisseria i especialment a la terrissa popular , a la “cacharreria popular” com ella mateixa l’havia definit al triar aquesta expressió per titular una de les seves grans obres de caire didàctic i enciclopèdic alhora .

Fregant els vint anys vaig estar molt ficat en el camp de la festa del Càntir d’Argentona , entestant-me especialment en la lluita per aconseguir el Museu del que ara en podem gaudir. Va ser una magnífica època malgrat les putades finals que em van fer deslligar-me del mateix. Una època de la que estic molt orgullós i de la que tinc reconeixement amb el diploma d’honor que se m’atorgà en el 50 aniversari de la Festa.

Dons bé, en aquells moments Natacha Seseña va ser la meva referència i guia, i la seva “Guia de los  alfares de España” ,- la veritable Michelin de la terrissa espanyola -, un element fonamental que em va permetre passejar-me pel país i poder xerrar amb molts terrissers als que vaig poder visitar i gaudir en el seu treball al natural.

De llavors ençà tot el que portava la signatura de Natacha Seseña em va cridar l’atenció i així he pogut gaudir de nombrosos articles de la seva clara militància personal  i històrica en el que pertoca a l’art en general i a la terrissa amb particular , amb dos apunts dels darrers anys absolutament impressionants com va ser el seu atac profund i documentat contra el lamentable paper de Kiko Argüello en les pintures de la catedral de l’Almudena de Madrid convertida en les seves mans en una catedral de Walt Disney , com ella la definia , o el magnífic llibre “La mujeres de Goya” , veritable joia d’explicació didàctica i documental de l’obra “femenina” del genial aragonès.

Avui és dons dia de dol per aquells que estimem a la terrissa i molt m’agradaria que el museu del Càntir en tingués l’oportú record. Seria simplement un acte de tota justícia.

Adéu Natacha , i gràcies , moltes gràcies.