Avui era un dia de llegar diaris , encara que ho serà més demà amb articles d’opinió de mes calada després dels periodístics d’avui amb més sentit d’urgència, matisada enguany ja que com que hom s’esperava si fa no fa el que ha passat, l’esborrany més o menys ja estava fet.
En
moments com aquest és l’hora d’acostar-se als veritables gurus de la reflexió. Si
fa anys era obligada la lectura lúcida i reflexiva de Vázquez Montalbán avui és
imprescindible no seguir les sàvies reflexions de Josep Ramoneda ( quin error més gran i vil i el de CiU foragitant-lo
lluny del CCCB). La seva lucidesa és esfereïdora encara que estic convençut que
a Nicaragua no en faran ni puto cas. El seu article d’avui a El País és tal
prodigi d’anàlisi que no m’estic de reproduir-lo:
El peligro valenciano
El PSC ha perdido un año de la manera
más miserable. Ha vivido un tiempo decisivo, que debía servir para sentar las
bases de su reconstrucción, en situación de provisionalidad absoluta.
Resultado: ha regalado espacio al Partido Popular y ha sido incapaz de
capitalizar el desgaste y los errores del Gobierno de CiU. Todos ganan, el PSC
pierde más de un tercio de sus votos.
Con un primer secretario, José Montilla, en situación de interino desde la
noche de las elecciones autonómicas, el PSC ha desaparecido de una escena
política monopolizada por CiU y por el PP. El recurso a Carme Chacón, cada vez
más ajena a los códigos de la política catalana, acompañada de un elenco de
veteranos del aparato del partido, ha confirmado la sensación de que era
directamente el PSOE y no el PSC el que se presentaba a las elecciones,
agravando la crisis de identidad del socialismo catalán.
Con este espectacular retroceso, el PSC ya no puede perder más tiempo. Los
dirigentes socialistas ya ni siquiera tienen la coartada de haber llegado
primeros en Cataluña, pero es probable que intenten escudarse en la
derechización general del país para hacer una infantil apelación a la
resistencia en espera de tiempos mejores. Lo cierto es que desde que Maragall
se fue, el partido ha vivido sin un liderazgo social en el que trascienda la
marca y ha perdido sus referentes. El PSC ya no sabe dónde está. Con lo cual o
va a un congreso abierto y realmente renovador o corre riesgo de entrar en un
proceso de valencianización, es decir, de pérdida de protagonismo creciente por
el empeño de unos pocos de controlar el partido, aunque sea el precio de
arruinarlo. El PSC debe resituarse en el mapa político, asumir para siempre que
su prioridad es gobernar Cataluña y no España, y volver a empezar. Necesita un verdadero
congreso de refundación: de ideas, de personas, de estrategias. Todo lo que
sean apaños no hará más que prolongar la decadencia.
Diagnòstic clar i precís i bisturí afilat per dur-lo a terme. Un article
excepcional que haurien de llegir també els dirigents del PSC local i comarcal
vist com han anat les coses per els nostres verals, en especial a Mataró on s’han
perdut les eleccions i s’ha arribat al límit de que a Vista Alegre ha guanyat
el PP. Sort que Carlos Fernández estava a les llistes i en el poder gràcies a
ser el sheriff d’aquelles contrades avui conquerides amb tota facilitat per
part de l’enemic.
Un anàlisi ,el local, del que m’hauria agradat saber-ne encara no fos un
borrall però curiosament els blogs dels polítics socialistes encara no han
entrat en cap mena d’anàlisi a l’hora d’escriure aquestes ratlles ( capvespre).I ja que parlem de l’enemic bo es fer repassada també a “El Mundo” , més tranquil del que esperava , encara que estic segur que demà començarà el bombardeig.
Però per començar valgui la columna de Jiménez Losantos de títol “A partir de hoy “ , amb un començament que aclareix tots els dubtes de per on aniran els propers quatre anys:
“Las urnas ya han hablado. Ahora hay que actuar. Y creo que lo primero es
obligar al PSOE, que tiene aún más querencia a la trampa en la Oposición que en
el Poder que deje gobernar al PP hoy mismo.
....Hoy mismo Rajoy puede contar con el respaldo del pueblo que le ha dado su voto, pero este mismo pueblo debe contar con un PP dispuesto a sanear españa de verdad. A despolitizar radicalmente la Justicia. A liquidar el derroche autonómicao. A reconstruir el Estado acabando con la desigualdad de los españoles ante la ley. A romper con el oligopolio informativo que en televisión llega al 95% de la facturación en tres empresas, pronto dos. En fin a tomar en serio a la nación española”.
A més de començar ja amb el “ que hay de lo mio” ( Jiménez Losantos i els
seus canals de TDT ) , llegir tot l’article és un exercici d’entendre tot el
que ens pot arribar a caure al damunt en aquets propers quatre anys de majoria
absoluta.
Però paga la pena cercar la columna al web del diari. És bo per la salut
mental i per la física i se’m permeti una petita variant escatològica. Si ahir tots
estàvem amb el “cul apretat” davant del resultats , columnes com aquesta son un
purgant excel·lent per “jiñarse” com diu textualment Arturo San Agustín en un
altre article antològic de la més barroera demagògia de títol “El miedo de
nuestros viejos” en el que pertoca als resultats de Catalunya.
Articles i reflexions de tots colors. Serà qüestió de fer-ne afinada
lectura.
1 comentari:
al PSC Local els que diuen que han de salvar el partit són Carlos fernandez, Xesco Gomar, Ana Barrera, Remigio herrero i Esteve Terrades!!! Els "nous" ( terrades i herrero... 30 anys en el partit, terrades sense ofici ni benefici busca recalar en el partit per si en pot treure alguna cosa) i els dèspotes!tots tancats en la seva torre. mentre la vella guardia ( Pilar Gonzàlez and co.) espera sucar alguna cosa (també deu pensar que ara és el seu moment... 30 anys al partit...) i s'associa a aquesta linia "renovadora" i d'idees "fresques" per aniquil·lar tot el que faci olor a Baron ( aquesta era la seva venjança??). panorama fosc i inmens desert el que tenen al devant!
Publica un comentari a l'entrada