REFLEXIONS

Avui era un dia de llegar diaris , encara que ho serà més demà amb articles d’opinió de mes calada després dels periodístics d’avui amb més sentit d’urgència, matisada enguany ja que com que hom s’esperava si fa no fa el que ha passat, l’esborrany més o menys ja estava fet.

En moments com aquest és l’hora d’acostar-se als veritables gurus de la reflexió. Si fa anys era obligada la lectura lúcida i reflexiva de Vázquez Montalbán avui és imprescindible no seguir les sàvies reflexions de Josep Ramoneda (  quin error més gran i vil i el de CiU foragitant-lo lluny del CCCB). La seva lucidesa és esfereïdora encara que estic convençut que a Nicaragua no en faran ni puto cas. El seu article d’avui a El País és tal prodigi d’anàlisi que no m’estic de reproduir-lo:

El peligro valenciano

El PSC ha perdido un año de la manera más miserable. Ha vivido un tiempo decisivo, que debía servir para sentar las bases de su reconstrucción, en situación de provisionalidad absoluta. Resultado: ha regalado espacio al Partido Popular y ha sido incapaz de capitalizar el desgaste y los errores del Gobierno de CiU. Todos ganan, el PSC pierde más de un tercio de sus votos.

Con un primer secretario, José Montilla, en situación de interino desde la noche de las elecciones autonómicas, el PSC ha desaparecido de una escena política monopolizada por CiU y por el PP. El recurso a Carme Chacón, cada vez más ajena a los códigos de la política catalana, acompañada de un elenco de veteranos del aparato del partido, ha confirmado la sensación de que era directamente el PSOE y no el PSC el que se presentaba a las elecciones, agravando la crisis de identidad del socialismo catalán.

Con este espectacular retroceso, el PSC ya no puede perder más tiempo. Los dirigentes socialistas ya ni siquiera tienen la coartada de haber llegado primeros en Cataluña, pero es probable que intenten escudarse en la derechización general del país para hacer una infantil apelación a la resistencia en espera de tiempos mejores. Lo cierto es que desde que Maragall se fue, el partido ha vivido sin un liderazgo social en el que trascienda la marca y ha perdido sus referentes. El PSC ya no sabe dónde está. Con lo cual o va a un congreso abierto y realmente renovador o corre riesgo de entrar en un proceso de valencianización, es decir, de pérdida de protagonismo creciente por el empeño de unos pocos de controlar el partido, aunque sea el precio de arruinarlo. El PSC debe resituarse en el mapa político, asumir para siempre que su prioridad es gobernar Cataluña y no España, y volver a empezar. Necesita un verdadero congreso de refundación: de ideas, de personas, de estrategias. Todo lo que sean apaños no hará más que prolongar la decadencia.

Diagnòstic clar i precís i bisturí afilat per dur-lo a terme. Un article excepcional que haurien de llegir també els dirigents del PSC local i comarcal vist com han anat les coses per els nostres verals, en especial a Mataró on s’han perdut les eleccions i s’ha arribat al límit de que a Vista Alegre ha guanyat el PP. Sort que Carlos Fernández estava a les llistes i en el poder gràcies a ser el sheriff d’aquelles contrades avui conquerides amb tota facilitat per part de l’enemic.

Un anàlisi ,el local, del que m’hauria agradat saber-ne encara no fos un borrall però curiosament els blogs dels polítics socialistes encara no han entrat en cap mena d’anàlisi a l’hora d’escriure aquestes ratlles ( capvespre).

I ja que parlem de l’enemic bo es fer repassada també a “El Mundo” , més tranquil del que esperava , encara que estic segur que demà començarà el bombardeig.
Però per començar valgui la columna de Jiménez Losantos de títol  “A partir de hoy “ , amb un començament que aclareix tots els dubtes de per on aniran els propers quatre anys:

“Las urnas ya han hablado. Ahora hay que actuar. Y creo que lo primero es obligar al PSOE, que tiene aún más querencia a la trampa en la Oposición que en el Poder que deje gobernar al PP hoy mismo.

....
Hoy mismo Rajoy puede contar con el respaldo del pueblo que le ha dado su voto, pero este mismo pueblo debe contar con un PP dispuesto a sanear españa de verdad. A despolitizar radicalmente la Justicia. A liquidar el derroche autonómicao. A reconstruir el Estado acabando con la desigualdad de los españoles ante la ley. A romper con el oligopolio informativo que en televisión llega al 95% de la facturación en tres empresas, pronto dos. En fin a tomar en serio a la nación española”.

A més de començar ja amb el “ que hay de lo mio” ( Jiménez Losantos i els seus canals de TDT ) , llegir tot l’article és un exercici d’entendre tot el que ens pot arribar a caure al damunt en aquets propers quatre anys de majoria absoluta.

Però paga la pena cercar la columna al web del diari. És bo per la salut mental i per la física i se’m permeti una petita variant escatològica. Si ahir   tots estàvem amb el “cul apretat” davant del resultats , columnes com aquesta son un purgant excel·lent per “jiñarse” com diu textualment Arturo San Agustín en un altre article antològic de la més barroera demagògia de títol “El miedo de nuestros viejos” en el que pertoca als resultats de Catalunya.

Articles i reflexions de tots colors. Serà qüestió de fer-ne afinada lectura.