dimecres, de novembre 16, 2011

PERDEDOR PERÒ NO RESIGNAT





Diumenge al vespre hauré perdut. Si tot va com està previst , i poques sensacions ens indiquen el contrari , a aquelles hores tindrem ja un nou govern in pectore que amb ample majoria , - segueixo somiant en que no assoliran la majoria absoluta -, tindrà a les mans el govern de l’estat. Un partit guanyador que podrà fer i desfer , i molt em temo que justament en la línia contraria del que jo desitjaria.

Seré dels perdedors ja que hauré donat el meu vot a Rubalcaba , encara que per aquelles incongruències de la llei electoral per fer-ho hauré d’haver votat a Chacón , un d’aquells personatges que mai entendre com té la barra d’encapçalar una candidatura a Catalunya quan és dels polítics més anti catalans que corren per aquests verals , com ha demostrat abastament .

Votaré socialista ja que estic convençut que n’és la millor opció malgrat que entenc perfectament la decepció de molts , - la meva també -, davant la nefasta gestió d’aquesta darrera legislatura. Ho faré a més amb el desig de que obtinguin el millor resultat possible i amb l’aparença de que la travessa del desert sigui també la més curta possible.
Però ho faré a més per dignitat personal i per que no vull sentir-me de cap manera resignat a un futur negre , però que molt negre socialment parlant, quan els senyors de blau campin crescuts per l’èxit que , no ho oblidem, els hi haurà atorgat el poble sobirà.

El meu vot estava decidit fa temps, però el d’alguns encara no ho està. He defensat sempre anar a votar , encara que sigui en blanc , i avui ho faig una altra vegada. Però no ho vull fer amb els mes pobres raonaments i prefereixo emprar les paraules que Almudena Grandes , militant comunista de sempre i votant de Iu, va emprar en la seva columna setmanal dels dilluns a “El País”. Paga la pena llegir-la i fer-ne reflexió. 

Resignación





Aunque parezca mentira, cualquier tiempo pasado fue peor. No considero la riqueza fácil de la burbuja inmobiliaria porque, en la medida en que sus consecuencias se manifiestan a diario, aún forma parte de nuestro presente. Hablo del auténtico pasado de un país pobre y acostumbrado a su pobreza, sometido a la oscuridad del analfabetismo y la superstición, humillado a un destino de perpetuas humillaciones. Esa es nuestra tradición, el indeleble carisma que marcó desde la cuna a generaciones y generaciones de españoles que, al mirar el mundo, solo alcanzaron a distinguir los matices del color negro.
Pienso en ellos al ver los debates televisivos, al leer las encuestas electorales, al escuchar los dictámenes inapelables de las múltiples encarnaciones del terrorismo financiero mundial. Y pienso que eran mucho más pobres que nosotros pero, a la vez, mucho más ricos. Porque les sobraba lo que a nosotros nos falta, determinación para tomar en sus propias manos las riendas de un futuro que, por definición, nunca está escrito. Y, sobre todo, porque les faltaba lo que a nosotros nos sobra, la resignación ante un porvenir escrito por otros.

En la última recta de la campaña, ninguna crisis me parece tan grave, tan triste, como el imperio de la resignación, la fuerza política que, según todos los indicios, será la gran ganadora del 20-N. Por eso escribo pensando en los más jóvenes, en los que gritan en la calle, en quienes no se merecen heredar este horizonte de desolación sin límites. Y no les pido solo que voten, sino que aprendan las lecciones del pasado. Así serán conscientes de que su voto es un arma muy bien afilada, y el único recurso capaz de desenmascarar a quienes mienten. Porque no hay nada escrito. Nuestro futuro está en nuestras manos, pero todos los caminos para conquistarlo pasan por la derrota de la resignación.

Almudena Grandes

La fotografia de l'escrit és de Triboniano.