UNIVERSOS

D’ençà la seva inauguració la Sala de la Presó ha esdevingut com un tribunal acadèmic que ha de servir per jutjar el que podríem dir suficiència artística entre aquells artistes afeccionats que volen fer el salt endavant i passar a ser artistes que poden començar a ser “considerats”.

Davant d’aquesta revalida es presenten “alumnes” més preparats i altres que demostren que s’han mirat poc el temari i per tant els resultats de les exposicions que allà es realitzen son una veritable muntanya russa de qualitat. Al costat de veritables aprenents que semblen encara estar a les beceroles apareixen altres creadors que mantenen el to i que fan que , en espera de trobar-los, sigui obligat fer passada per la sala. És el que succeeix ara mateix amb l’exposició “Universos” de l’artista Isabel Sabé.

El darrer record que un té del seu treball era una abstracció de cromatismes verdosos que l’autora presentà en el sant Lluny de l’any passat. Era una obra interessant però que et deixava en el dubte de si era un treball aïllat , una provatura o era ja un inici d’una variant conceptual en el treball de l’artista. Ara , amb aquesta exposició, es desvetlla la incògnita ja que Sabé omple l’espai amb una dotzena d’obres d’estilística parella, en una relació de petites series , en les que domina un a abstracció que es pretén sense concessions , que tot recordant a les maculatures de Tharrats , li permet establir un cert equilibri entre el que podríem dir una fonètica de caire poètic i una altra més gestual i incisiva , en el que la força domina sense que per això es descuidi un component estètic global potenciat en la bellesa aparent.

Encara que la diversitat d’intencions i resultats del presentat denota que queda molt treball per davant, existeix també l’evidència que aquest camí està ben enfilat.

Ho està per que el treball tècnic s’estructura de manera adient encara que a vegades no s’acabi d’aconseguir l’adequada integració de la matèria en el mar diluït d’un fons ben treballat. Ho està ja que el contrast cromàtic  s’estableix de manera acurada ja sigui en l’aposta per uns cromatismes contrastats o en la recerca de la subtilitat amb els complementaris. Ho està per que l’obra desprèn una clara energia provinent del gest i del ritme potent que el mateix comporta. I principalment ho està ja que queda ben clar que aquests "universos" de les que ens parla l'autora son molt més interiors que no pas exteriors i per tant comporten les tensions vitals imprescindibles per conrear el camp de l'abstracció , amb el qualificatiu posterior que es vulgui.

Cert és que encara queden forces coses a millorar. Que a vegades l’obra queda una mica estàtica com si existís una prèvia massa estudiada que li fa perdre espontaneïtat i autonomia . Però la mostra en si deixa un bon gust de boca i ens permet ensumar els flaires d’una creació que de moment “pinta” bé, i valgui el joc de paraules.

Una exposició aquesta d’Isabel Sabé que cal visitar. Però cal fer-ho amb ulls de voler mirar més endavant. Amb ulls de voler veure les primeres passes serioses d’una autora que de seguir en aquest camí pot dir coses prou interessants en el món artístic local.