DE PATRIMONI

Si hi algun tema pelut de parlar per les grans discrepàncies que provoca no és altra que tot aquell que es referix a temes de patrimoni. Certament existeix un concepte global comú que no és altra que cal preservar el patrimoni artístic i cultural de totes totes , però la discrepància comença quan s’escata i s’entra en la individualitat i per tant toca discutir el nivell del patrimoni, la vàlua del mateix , el tipus de conservació, el seu ús, etc, etc. Un dilema que m’ha vingut al cap aquesta setmana tot rellegint l’enrenou provocat per el fallo del premis Puig i Cadafalch per un cantó i per la mirada que m’han provocat degut a un ràpid viatge a València per un esdeveniment familiar , l’església de Sant Agustí i la cartoixa d’Ara Christi a la població de El Puig , a uns Km de la capital.

No sé per quina raó els Premis Puig i Cadafalch no han acabat d’arrelar anímicament en el nostre territori. Mentre que guanyar un FAD és sinònim de rigor i qualitat , en el cas dels Puig el sentit s’esvaeix i sembla com un repartiment per acontentar “egos” locals que en el camp arquitectònic, que no és pas dels més reeixits en el territori. Enguany però el tema s’ha enfilat potser massa.

No soc expert en la matèria i no acabo d’entendre exactament quin és el punt de diferenciació que ha d’atorgar definitivament el guardó , però queda clar a ulls de tothom que enguany el jurat l’ha vessada en el que pertoca a l’edifici de Pumsa de la Baixada de les espenyes , més conegut en l’argot com “el bunker”.

No conec l’edifici per dintre i per tant no puc avaluar els miracles arquitectònics que s’han pogut produir en ell per aconseguir que aquells inhòspit queixal esdevingui un edifici amb possibilitat d’usos. Estic per dir que sols per aconseguir treure un mínim profit d’aquell volum , aquells agosarats professional mereixen un premi , però esta clar que no pas el Puig i Cadafalch.

Jo entenc aquest guardó com un reconeixement professional a aquells obres de mèrit arquitectònic en l’entorn proper, i per a mi un dels més importants element de mèrit d’un edifici està en la integració en el conjunt que l’envolta i el respecte absolut al mateix. I així com crec que l’edifici que ocupa l’anomenat “hotel vela” a Barcelona , és un veritable pegot que trenca tota l’harmonia marítima, el cas de l’edifici de la baixada de les espenyes ofega de manera aberrant la mirada a la bona recuperació que s’havia aconseguit de les restes de la muralla que envoltava a la nostra ciutat.

Per tant , i en la balança de mèrits i de mèrits, el seu menyspreu per l’entorn és molt superior al mèrit d’aconseguir un edifici “especial” en lloc inhòspit, i mai hauria d’haver estat mereixedor del guardó que se l’hi ha atorgat.

Altra cosa és el cas de la Nau Minguell. Encara que el resultat final de l’edifici en el que pertoca a l’ús ha estat un dels grans fiascos de l’anterior govern i l’edifici actualment està infrautilitzat i crec que hauria de replantejar-se sèriament el seu és , - és a dir , res diferent al que vaig estar dient durant molt de temps i que moltes batusses em va provocar -, cal reconèixer i felicitar a aquells que van dur a terme la rehabilitació i que van aconseguir un edifici en el que mantenint el concepte històric del mateix en el que pertoca a l’edificació, li van donar un nou aire adequat a la nova època que ara li toca viure.

Un tema el de la rehabilitació que he pogut veure de primera mà aquest cap dissabte en un ràpid viatge a València en raó d’una celebració familiar (casament). Per un costat en el que pertoca a una més llunyana recuperació , com és el cas d l’església de San Agustí , ben coneguda per tothom que visita a València ja que és troba just al centre de la ciutat , en la cruïlla dels carres Xàtiva i Marqués de Sotelo. Una rehabilitació feta després de la guerra civil i que malgrat els personalismes de l’arquitecte responsable, va saber ajuntar els diversos elements històrics com per obtenir un resultat acceptable.

Però l’altra sorpresa ha estat més important, dons el convit s’ha celebrat en l’antic recinte de la Cartoixa d’Ara Christi que es troba en la poblacio de El Puig a uns quinze km. De la capital.

Aquesta cartoixa , datada de 1582 , i que va assolir nivell més que important en el decurs de la seva història , havia caigut en la decadència  i estava en un estat deplorable que en poc temps l’hauria portat , a bon segur ,a  la seva desaparició. L’adquisició per part d’un grup hoteler per convertir el noble edifici conventual en un indret dedicat a l’hostaleria en els seves múltiples vessants , ha recuperat l’espai i l’ha salvat de la seva destrucció i desaparició,  encara que el concepte de “dignificació”  estigui sobre volant tota la història.

Certament frapa celebrar un aperitiu en la sagristia sota una gegantina pintura del sant sopar , fer un àpat de nivell en el sempre frugal refectori cartoixà, i que dir de veure convertida l’església conventual d’una ordre en el que el silenci és llei, en una moderna i sorollosa discoteca , això sí, amb il·luminació absolutament blava ves a saber si per portar remembrances celestials, tal i com es pot observar en les imatges, que son comparatives de l'ahir i l'avui.

Restauració i rehabilitació. Cal conservar l’ahir o cal readaptar per avui ?. Una pregunta de sempre difícil resposta , però sigui la que sigui , sempre més fàcil d’acceptar que “el bunker” hagi guanyat un Puig i Cadafalch.