dissabte, de novembre 19, 2011

CAPS.A. 11





El passat cap de setmana es presentà a l’espai de la Presó en nº11 de la revista objecte CAPS.A, que renaixia de les seves cendres a bon segur com a conseqüència de l’exposició presentada ala temporada passada a Can Palauet on es va fer repassada a la seva trajectòria física i també a la que podríem dir trajectòria intel·lectual, en el que d’influència va tenir en els àmbits contemporanis més propers i llunyans.

Ara , al magnífic i sempre desaprofitat espai de la Presó, ens ofereixen el nº 11 de la revista en el que, segons afirmen ells mateixos,  hi trobem diferents àmbits de la creació ( poesia, música , videoart, performance , escultura, fotografia, dansa ...)  d’ambients molt diversos quant a tècniques i edats que conflueixen en una idea comuna”.  Una idea ben reflectida en la dualitat opositora que ofereix la presó com tancament enfront a la llibertat com element primordial en tot concepte creatiu.

CAPS.A. 11 manté el nivell de brillantor de les seves antecessores ja que disposa de la ferma i compacta estructura dels seus pilars: Josep Manuel Calleja, Jordi Cuyàs i Jaume Simón que demostren abastament a les noves generacions que “ells” sí que son la veritable contemporaneïtat i no la filfa adotzenada i vulgar de tantes opcions que Mataró ha anat patint en l’oferta unidireccional de l’IMAC.

Una estructura mental que conjuga perfectament la relació espai/objecte/temps , encaixant una idea del segle XX ( l’essencia de CAPS.A.), amb elements del segle XXI ( el pen-drive com element d’emmagatzematge d’informació) , la mateixa “capsa” com element intemporal de recollida i que alhora comporta els conceptes no sempre parells d’ordre i diversitat. A més, presentat en l’espai de la Presó, un edifici emblemàtic del segle XIX , amb tota al força històrica del concepte panòptic estructurat per Elías Rogent, que alhora serveix de capsa ambiental en el sentit de tancament vers l’exterior.

Una CAPS.A. presentada en la data numerològica  de 11.11.11 i que acull a onze artistes diversos en tècniques i conceptes , disposats a resoldre creativament el repte presentat , i que com  és lògic i natural presenten ampla diversitat d’encerts i errades en les seves propostes.



Verònica Aguilera aposta per un acurat muntatge videogràfic hàbilment tractat i treballat capaç de generar un embolcall potent dur i alhora ben viu , creador d’un cert àmbit claustrofòbic, de mur impenetrable , que arriba amb intensitat i sotmet a l’espectador.

Josep Manuel Calleja  camina pels mateixos verals però es decanta , seguint el seu tarannà , per una mirada més poètica i visual, en aparença més dolça però que resulta ser molt més dura i punyent. Obra de mestre , com pertoca, a l’alçada de la seva vàlua.

Jordi Cuyàs és de llarg el millor artista d’aquesta línia ,per a mi mal anomenada contemporània. Potent en els fonaments , solvent en el raonament interior de l’obra i sempre encertat en el punt de realització, Cuyàs segueix aquí el diàleg que vàrem poder veure en la seva darrera exposició a ca l’Arenas. Excel·lent.

Pep Dardanyà n’és potser la imatge contrària. Molt poc intens , no sap lligar adequadament la imatge i la paraula i el resultat és enormement insípid. Sembla més una col·laboració per obligació que no pas per devoció.

Domènec fa una aposta densa i enfarfegada que penso ningú acaba d’entendre del tot. Et motiva en el començament però al fina desanima com un foc d’encenalls. Aquesta necessitat que tantes vegades té Domènec d’allunyar-se del receptor com si de cap manera fos digne dels seus pensaments, pesa massa i el fa feixuc i indigerible.

Santi Erill conjuga l’element musical com eina comunicativa i el cert és que comença molt bé però el diàleg s’allarga massa sense aconseguir mantenir el nivell de tensió. El mateix però més curt hauria estat molt millor.

L’obra d’Andrés Galeano té dues lectures diferents segons el lloc on es visioni. Magnífica i impactant al mateix espai de la Presó, amb aquesta reixa que potencia tot el sentir , i més tova si s’observa sols el vídeo. En la dualitat ens hem de quedar amb la millor cara i mirar-la  en aquest entorn o sentit.

Jaume Simón , com en els casos de Calleja i Cuyàs , és part de l’ànima de l’invent. Creu en l’aposta i va fins el màxim,  i ho fa en aquest cas mitjançant una ampla reflexió en veu alta , incidint en el concepte de passat / futur , de l’espai com element històric i alhora mutable, capaç com pocs , d’aglutinar les sempre renovades lectures que ens ofereixen els elements de sempre. Un discurs el seu, coherent, reivindicatiu i principalment creatiu en el que de mirada endavant significa.

Joan Urrios potser presenta el treball en aparença més anecdòtic però que escatat de la seva “documentalitat” ens ofereix una visó extremadament dura d’una “realitat” que potser en l’entorn del conjunt d’intervencions dels diferents companys podia quedar poetitzada o al menys descarregada en part de la seva evident duresa , quan no dir violència.

Punt i apart mereix el cas de Neil Harbisson i Moon Ribas. Crec que ja és hora de ser políticament incorrecte i dir en veu alta allò que tots sabem i que diem en converses privades sense acabar-ho d'explicitar-ho, que no és altra cosa que potser ja ni ha prou de la fal·làcia artística que significa cada treball de Neil Harbisson , que es mou en una camins ínfims de qualitat i que a bon segur no serien acceptats si no fos per el fenomen “cyborg” amb el que sap jugar tan bé.

És evident que respecto i admiro la seva lluita personal per superar les condicions adverses que li causen la seva  minusvalia , però els paràmetres amb els que s’ha de jutjar la creació artística van per altres camins. Un gaudeix de la música de Ray Charles o Tete Montoliu , per posar exemples coneguts , per la qualitat indiscutible del seu fer i no per la seva ceguesa , però en canvi  poc valora , artísticament parlant, aquelles obres que durant tants anys ens oferien per Nadal de felicitacions  amb pintures d’artistes que les realitzaven amb la boca o els peus. El paral·lelisme és el mateix.

El treball d’Harbisson i Ribas és tan dolent com la gran majoria que han presentat en la seva carrera meteòrica que els ha permet exposar injustament  en potents espais públics de la nostra ciutat , possibilitat vedada a artistes veritables i amb qualitat. Un treball que en el cas que ens ocupa és del tot prescindible i que distorsiona la intencionalitat i el nivell de la globalitat del col·lectiu.

CAPS.A. 11 , una molt valorable experiència de la que ens agradaria tingués continuïtat i que de nou diu molt i bo dels seus promotors. Accent positiu que s'ha d'intensificar amb la reivindicació de la Presó com element important en el circuit creatiu de la ciutat, tal i com estava en el punt de mira dels primers ajuntaments democràtics. Una reivindicació ben documentada en el treball de Mar Soteras que bé mereix una atenta lectura.

Per tot això i pel futur. Moltes felicitats.




9 comentaris:

Anònim ha dit...

Mentres Harbisson segueix sent criticat a Mataro, en Saatchi i els japonesos li compren totes les seves obres. Que ironic. I es que ningu es profeta a la seva terra!

Josep ha dit...

Hola Pere,
M'ha semblat del tot lamentós i ofensiu la teva comparació de Harbisson amb un minusvàlid, ho he trobat molt preocupant i d'una gran ignorància per part teva.
A més a sobre defenses la teva postura utilitzant el plural com el "tots sabem" i "diem" demostrant covardia a exposar la teva opinió en singular.
Sincerament,
Josep

pere pascual "pic" ha dit...

Josep
Et puc ben assegurar que no hi ha en la meva intenció cap mena de to lamentós i ofensiu respecte a Harbisson.

Harbisson té una minusvàlua com la tinc jo. Ell visual i jo auditiva dons soc sord d’una oïda per la que no hi sento res. Minusvàlua és el detriment o minva d’alguna cosa ( GDEC) i no hi ha cap menysteniment , ans el contrari, envers una persona que lluita per estar en les mateixes “condicions” que els demés.

Justament la comparança està clara. Eren Ray Charles o Tete Montoliu minusvàlids en el sentit que tu empres?.

El que jo critico és justament l’aprofitament personal de la seva pròpia minusvàlua degut a la seva peculiaritat ,per aconseguir uns reconeixements artístics en forma d’exposicions , col•laboracions i demés que al meu entendre no mereix ni de bon tros la qualitat dels seus treballs.

I aquí està la mare dels ous i l’únic punt a discutir. Té qualitat l’obra de Harbisson o no?. Per a mi i per al bon gruix de persones amb les que he comentat en diverses ocasions el fet , ja que el tema ve de lluny , no.

I això sí que és discutible , però en l’aspecte personal et puc ben asseguarar Josep que vas errat.

Amb el meu agraïment per la lectura

Pere Pascual

Josep ha dit...

Hola Pere,

De quines obres parles? de les que ha exposat a Venecia durant la Bienal d'enguany? si és aixi no entenc on hi veus la utilitzacio de la seva "minusvalia". Entendria el que dius si exposés obres en escala de gris pero en canvi el que ha fet és crear un nou sentit, el de escoltar colors!

Vaig assistir a la preso i tinc una capsa amb les obres on hi ha la de Harbisson. M'agradaria que m'expliquessis com esta "utilitzant la seva minusvalia" en aquesta obra.

Gracies.

Anònim ha dit...

Quina comparacio tan incorrecte Pere. Ray Charles i Montoliu eren cecs que es dedicaven al so. El cas de Harbisson nomes seria comparable a un sord que es dedica al so ja que Harbisson no veu el color pero es dedica al color. Em sembla que t'has liat una mica aqui... Salut!

Carles ha dit...

Com bé dius Pere, hem de seguir fent pressio perque en Neil Harbisson no exposi mai més a Mataro i deixi exposar als que realment ens ho mereixem. Tens tota la rao, el que fa aquest noi no es art, el que fa es com lo que rebem per nadal dels minusvalids que pinten amb la boca. Com be vam comentar en una conversa s'hauria de dedicar a vendre cupons de la once! una abraçada i força!

Sandra ha dit...

La modificació del cos de l'artista i la creació d'art a partir d'aquesta transformació és el que converteix en Neil en un artista del tot avantguardista. No pas "la utilizacio de una minusvalia". Que ignorant dir aixo! Vaig anar a la seva conferencia i exposicio de Barcelona i em va obrir els sentits i tot un món. Pel que veig el moviment artistic dels cyborgs o el cyborg art esta anys llum d'arribar a ser entes o vist com a art a Mataro. Dubto que en Neil llegeixi mai aquest bloc pero si ho fa estic segur que riurà una bona estona...

pere pascual "pic" ha dit...

Davant els comentaris apareguts crec que és bo fer algunes reflexions.

En primer lloc crec que mai s’ha de fer pressió ni per aconseguir que algú no exposi, ni al contrari. El que s’ha de fer és pressió per que el que s’exposi sigui de qualitat.
En segon lloc al respecte del comentari d’en Carles , mai he dit, ni recordo haver escoltat i evident no comparteixo en res , ans el contrari, la part final del seu apunt.

Però principalment en tot l’enrenou em sorprèn que no es parli en cap moment de la qualitat , si és que la té , del treball de Harbisson ( que és la clau), i sí es derivi vers l’anècdota.

És obvi que Harbisson no empra la seva minusvàlua per a la creació, però sí l’empra per afavorir la seva distribució i comercialització. La pregunta és senzilla. Si les obres de Harbisson anessin signades per Pepe Pérez , artista de tipologia “normal” , mereixerien la mateixa atenció?. O anant més enllà, les obres de Harbisson tindrien la mateixa rebuda si existís el desconeixement del seu “estat” cyborg?. Per a mi la resposta és clara i contundent: NO. I és així ja que , al meu entendre, els treballs de Harbisson son fallits i es mouen en l’anècdota no provocant ni sensacions ni emocions.

Harbisson és intel•ligent i ha entès la part de circ mediàtic que té bona part de l’art que denominen contemporani. I fa el mateix que feien altres elements amb circumstàncies semblants en els circs de primers del segle passat. Si llavors era l’home elefant o la dona barbuda , ara és l’home cyborg.
No importa en res el que fan, importa la seva raresa , el fet de ser únics.
I aquí rau al meu entendre el gran problema. Val o no val l treball de Harbisson?. Jo ja m’he definit amb un NO rotund ( l’expo de ca l’Arenas al voltant dels colors de les ciutats és element prou definitori ), però ara m’agradaria que els comentaristes / opinadors en diguessin la sva.

Núria Andreu ha dit...

Pere, tu ets el primer que enlloc de criticar la obra critiques l'artista. Ho fas amb gairebe tothom. Quan no saps parlar d'una obra, la teva critica es decanta a la persona. En cap moment defineixes ni parles de perque les obres son tan dolentes des del teu punt de vista. En canvi si que t'atreveixes a comparar a Harbisson amb un minusvalid que fa pintura amb els peus, o ara a Harbisson amb un home elefant d'un circ, o una dona barbuda. Increible, no tens vergonya. A sobre ens demanes a nosaltres ara et fem la critica de les obres quan tu nomes t'atreveixes a opinarles amb un "NO". Patètic. Pensava que erets un bon critic pero ja veig que ets un xarlatà de poble.