CAPS.A. 11

El passat cap de setmana es presentà a l’espai de la Presó en nº11 de la revista objecte CAPS.A, que renaixia de les seves cendres a bon segur com a conseqüència de l’exposició presentada ala temporada passada a Can Palauet on es va fer repassada a la seva trajectòria física i també a la que podríem dir trajectòria intel·lectual, en el que d’influència va tenir en els àmbits contemporanis més propers i llunyans.

Ara , al magnífic i sempre desaprofitat espai de la Presó, ens ofereixen el nº 11 de la revista en el que, segons afirmen ells mateixos,  “hi trobem diferents àmbits de la creació ( poesia, música , videoart, performance , escultura, fotografia, dansa ...)  d’ambients molt diversos quant a tècniques i edats que conflueixen en una idea comuna”.  Una idea ben reflectida en la dualitat opositora que ofereix la presó com tancament enfront a la llibertat com element primordial en tot concepte creatiu.

CAPS.A. 11 manté el nivell de brillantor de les seves antecessores ja que disposa de la ferma i compacta estructura dels seus pilars: Josep Manuel Calleja, Jordi Cuyàs i Jaume Simón que demostren abastament a les noves generacions que “ells” sí que son la veritable contemporaneïtat i no la filfa adotzenada i vulgar de tantes opcions que Mataró ha anat patint en l’oferta unidireccional de l’IMAC.

Una estructura mental que conjuga perfectament la relació espai/objecte/temps , encaixant una idea del segle XX ( l’essencia de CAPS.A.), amb elements del segle XXI ( el pen-drive com element d’emmagatzematge d’informació) , la mateixa “capsa” com element intemporal de recollida i que alhora comporta els conceptes no sempre parells d’ordre i diversitat. A més, presentat en l’espai de la Presó, un edifici emblemàtic del segle XIX , amb tota al força històrica del concepte panòptic estructurat per Elías Rogent, que alhora serveix de capsa ambiental en el sentit de tancament vers l’exterior.

Una CAPS.A. presentada en la data numerològica  de 11.11.11 i que acull a onze artistes diversos en tècniques i conceptes , disposats a resoldre creativament el repte presentat , i que com  és lògic i natural presenten ampla diversitat d’encerts i errades en les seves propostes.

Verònica Aguilera aposta per un acurat muntatge videogràfic hàbilment tractat i treballat capaç de generar un embolcall potent dur i alhora ben viu , creador d’un cert àmbit claustrofòbic, de mur impenetrable , que arriba amb intensitat i sotmet a l’espectador.

Josep Manuel Calleja  camina pels mateixos verals però es decanta , seguint el seu tarannà , per una mirada més poètica i visual, en aparença més dolça però que resulta ser molt més dura i punyent. Obra de mestre , com pertoca, a l’alçada de la seva vàlua.

Jordi Cuyàs és de llarg el millor artista d’aquesta línia ,per a mi mal anomenada contemporània. Potent en els fonaments , solvent en el raonament interior de l’obra i sempre encertat en el punt de realització, Cuyàs segueix aquí el diàleg que vàrem poder veure en la seva darrera exposició a ca l’Arenas. Excel·lent.

Pep Dardanyà n’és potser la imatge contrària. Molt poc intens , no sap lligar adequadament la imatge i la paraula i el resultat és enormement insípid. Sembla més una col·laboració per obligació que no pas per devoció.

Domènec fa una aposta densa i enfarfegada que penso ningú acaba d’entendre del tot. Et motiva en el començament però al fina desanima com un foc d’encenalls. Aquesta necessitat que tantes vegades té Domènec d’allunyar-se del receptor com si de cap manera fos digne dels seus pensaments, pesa massa i el fa feixuc i indigerible.

Santi Erill conjuga l’element musical com eina comunicativa i el cert és que comença molt bé però el diàleg s’allarga massa sense aconseguir mantenir el nivell de tensió. El mateix però més curt hauria estat molt millor.

L’obra d’Andrés Galeano té dues lectures diferents segons el lloc on es visioni. Magnífica i impactant al mateix espai de la Presó, amb aquesta reixa que potencia tot el sentir , i més tova si s’observa sols el vídeo. En la dualitat ens hem de quedar amb la millor cara i mirar-la  en aquest entorn o sentit.

Jaume Simón , com en els casos de Calleja i Cuyàs , és part de l’ànima de l’invent. Creu en l’aposta i va fins el màxim,  i ho fa en aquest cas mitjançant una ampla reflexió en veu alta , incidint en el concepte de passat / futur , de l’espai com element històric i alhora mutable, capaç com pocs , d’aglutinar les sempre renovades lectures que ens ofereixen els elements de sempre. Un discurs el seu, coherent, reivindicatiu i principalment creatiu en el que de mirada endavant significa.

Joan Urrios potser presenta el treball en aparença més anecdòtic però que escatat de la seva “documentalitat” ens ofereix una visó extremadament dura d’una “realitat” que potser en l’entorn del conjunt d’intervencions dels diferents companys podia quedar poetitzada o al menys descarregada en part de la seva evident duresa , quan no dir violència.

Punt i apart mereix el cas de Neil Harbisson i Moon Ribas. Crec que ja és hora de ser políticament incorrecte i dir en veu alta allò que tots sabem i que diem en converses privades sense acabar-ho d'explicitar-ho, que no és altra cosa que potser ja ni ha prou de la fal·làcia artística que significa cada treball de Neil Harbisson , que es mou en una camins ínfims de qualitat i que a bon segur no serien acceptats si no fos per el fenomen “cyborg” amb el que sap jugar tan bé.

És evident que respecto i admiro la seva lluita personal per superar les condicions adverses que li causen la seva  minusvalia , però els paràmetres amb els que s’ha de jutjar la creació artística van per altres camins. Un gaudeix de la música de Ray Charles o Tete Montoliu , per posar exemples coneguts , per la qualitat indiscutible del seu fer i no per la seva ceguesa , però en canvi  poc valora , artísticament parlant, aquelles obres que durant tants anys ens oferien per Nadal de felicitacions  amb pintures d’artistes que les realitzaven amb la boca o els peus. El paral·lelisme és el mateix.

El treball d’Harbisson i Ribas és tan dolent com la gran majoria que han presentat en la seva carrera meteòrica que els ha permet exposar injustament  en potents espais públics de la nostra ciutat , possibilitat vedada a artistes veritables i amb qualitat. Un treball que en el cas que ens ocupa és del tot prescindible i que distorsiona la intencionalitat i el nivell de la globalitat del col·lectiu.

CAPS.A. 11 , una molt valorable experiència de la que ens agradaria tingués continuïtat i que de nou diu molt i bo dels seus promotors. Accent positiu que s'ha d'intensificar amb la reivindicació de la Presó com element important en el circuit creatiu de la ciutat, tal i com estava en el punt de mira dels primers ajuntaments democràtics. Una reivindicació ben documentada en el treball de Mar Soteras que bé mereix una atenta lectura.

Per tot això i pel futur. Moltes felicitats.