CA L’ARENAS. MODERNITAT EN TEMPS DIFÍCILS.

HONOR PER A L’ART CATALÀ I UNA 

ESCOPINADA PER A L’ART DE MATARÓ

“La supervivència i la recuperació cultural de Mataró durant la postguerra va ser un procés laboriós compartit per individualitats i col·lectius. Per explicar aquest complex període s’ha pres com a fil conductor el paper de lideratge del Museu de Mataró durant els anys que van des de la seva fundació fins a la mort del seu impulsor i primer director, Rafael Estrany. La sala d’exposicions del Museu va exercir rols de suplència cultural per manca d’altres infraestructures privades i públiques. Van ser uns anys difícils però, alhora, emocionants i profitosos per Mataró, en els quals es van produir debats i experiències diverses que van posar a la ciutat en un lloc privilegiat en el mapa creatiu del país...

L’exposició central de la temporada, “Modernitat en temps difícils”, al primer pis de Ca l’Arenas, fa una revisió interpretativa de la programació expositiva i cultural del Museu de Mataró dels anys quaranta i cinquanta del segle passat, i ens hi aproxima a partir de l’exhibició de l’obra dels artistes que van exposar en aquella època i que ara pertanyen a col·leccions públiques i privades. Artistes importants de la ciutat com Estrany, Cuyàs o els Germans Arenas van conviure en aquells anys amb avantguardistes com Rovira-Brull, Alcoy o Villèlia i, tots ells, al costat de noms essencials com Tàpies, Ponç, Cuixart, Hernández Pijuan o Tharrats -entre d’altres-, que van exposar individualment al Museu, alguns d’ells per primera vegada.”

Amb aquesta prèvia per bandera , - es tracta de la nota oficial municipal en relació a l’exposició-, ens vam acostar a ca l’Arenes. Ho vam fer desitjosos de gaudir d’una mirada històrica sobre l’art mataroní. Una mirada històrica que tanta falta fa , en una mancança de la que ens hem queixat moltes vegades. Però el cert és que si varem entrar il·lusionats , varem sortir desencaixats i molt més enllà d’allò que en diem sabor “agredolç”.

Podríem haver sortit plens de joia i exultants per haver pogut gaudir d’una mirada excel·lent a la realitat artística del nostre país en aquells anys de la meitat del segle passat. Però alhora , com amants de l’art de la nostra ciutat , del seu passat , present i futur, varem sortir del vell casalot del carrer Argentona, deprimits , insultats , vexats , amb la mirada perduda tot dient-nos cap a dins  que com era possible tanta desídia, tants errors , tanta manca de plantejament històric, tants oblits , tanta desmemòria.

Com era possible, en poques paraules, que un museu local que té per definició i essència , lluitar per preservar la memòria històrica de la població en tots els seus àmbits , pogués exposar en la seva seu una mostra que desinformés, quan no tergiversés la història artística de la que en bona part n’havia estat protagonista?. Una pregunta sense resposta però sí amb responsables i culpables , la direcció del Museu i la direcció del comissariat de la mostra.

ANANT A PAMS. L’EXPOSAT

Però està clar que passejar-se per l’exposat és un veritable plaer. No és gens habitual, o dit de millor manera, és excepcional poder passejar-se per un espai artístic mataroní ( fora de la Nau Gaudí) i poder “gaudir”, i valgui el joc de paraules, d’un antic Francesc Masriera , que juntament amb el seu germà van inaugurar les sales del Museu ,establert amb bona companyonia amb obres certament remarcables , que mereixen totes elles atenció i admiració, de noms tals com els de Jordi Mercader, Tàpies, de Sucre, Ponç, Cuixart , Hernández Pijuan, Carles Planell, Tharrats, Vilacasas, Chin, Tábara, Joan Rebull, Bosch Roger... Una col·lecció de noms de primera i excelsa qualitat.

Obres totes elles certament seleccionades amb encert  que mostren la realitat de l’art emergent català que sortosament de la mà de Rafael Estrany , però principalment de Lluís Terricabres ”Terri” , van tenir en el museu de Mataró un indret en el que poder exposar en les seves beceroles creatives i així, mentre rebien l’esperó de públic i crítica , eren capaços de generar en la ciutat intensos debats al voltants d’ells mateixos i de l’art evolucionista del moment. ( Algun d’ells , com per ex. el que provocà l’exposició de Tàpies es pot seguir en la més que escassa documentació existent en la sala a l’ús).

Uns noms que en la mostra apareixen a l’entorn de dos úniques exposicions , una del “Saló d’Octubre” i l’altre del saló “Revista” que foren presentats una vegada ( cadascuna d’elles) a la ciutat.  Dues exposicions que ocupen dues terceres parts de tot l’espai expositiu, fet difícil d’explicar i que per se converteixen en poc representativa la mirada realitzada.

Un espai expositiu amb aquest  seguit de noms que venen complementats per alguns d’altres que van mantenir una més intensa relació amb Mataró, com son els cassos de la vilassarenca artista “naïf” Carme Rovira, o de Josep Mª Rovira Brull (excepcional la seva obra “El cinema”) i Eduard Alcoy ( igualment de gran qualitat el seu músic de jazz), que en els seixanta aterraren definitivament a Mataró i van crear escolàstica, o el de Moisés Villèlia que va venir de jove acompanyant al seu pare , de professió ebenista , contractat per a recuperar els retaules de Santa Maria i Sta Anna i que a Mataró va explotar, encara que la seva gran exposició no és justament fins el 1959 , és  a  dir , més enllà dels àmbits d’aquesta mostra inicial.

Complementat igualment  per una minsa mirada al paper realitzat en aquells moments  per Terri , del que s’ofereixen una petita col·lecció d’àngels ( a bon segur el seu treball més anecdòtic) i un sol ferro vinclat que no expressa de cap de les maneres , ni el seu paper artístic ni la importància de la seva tasca en el context històric de l’època de la que es tracta.

Tot confegint un conjunt d’obres de gran qualitat en una exposició de primera magnitud, que com dèiem no és habitual en les nostres contrades , i que permet perfectament fer-se idea clara del que va ser la realitat artística emergent de Catalunya en aquells anys foscos dels 50.

LA CARA MATARONINA

Però per el que entenem de la nota pública que encapçala aquest post, la intenció de l’exposició  és  la de reflectir la realitat de l’art mataroní , confrontant-lo amb aquell que se li va acostar d’altres contrades. En aquesta confrontació,  que s’ofereix d’art mataroní?. Dons la resposta és simple, clara i contundent, una visió limitada, vergonyosa, lamentable, insultant i que no correspon a la realitat del moment.

I aquesta valoració ho és tant en el que pertoca a les obres com a les indicacions escrites , plenes d’errades i irregularitats. Unes indicacions en les que sols de trascantó s’anomena la Biblioteca Popular (essencial la seva sala d’exposicions per entendre el context general),  no es diu ni un borrall dE l’escola d’Arts i Oficis (espai cabdal per entendre el gruix d’artistes que apareixien a la ciutat i l’afecció generalitzada per a l’art de tota mena) . Com tampoc s’anomena la Col·lectiva de Sant Lluc que per l’especificitat de la seva organització permet veure qui era considerat com artista en els entorns culturals de la ciutat tradicional.

I òbviament no existeix ni un apunt a la tasca de difusió periodística, mitjançant el “Diario de Mataró” i “Radio Maresme de Mataró”, que va dur a terme el meu pare , Pere Pascual Clopés “PIC”. Una tasca realitzada sempre amb ttal col·laboració amb el Museu, el que va fer ser recompensat en diverses ocasions per els mateixos artistes i que li va valdre el reconeixement unànime del món de l’art . Una tasca ara menystinguda i oblidada , com si no hagués existit, en un gest que no vull qualificar per no haver d’emprar paraules de mal to.

Una ineptitud que es fa palesa en el petit racó localista amb disbauxades errades com parlar del paper d’Alcoy i Rovira Brull en l’entorn artístic mataroní, quan sí que el van tenir, i molt, però  a posteriori. ( Rovira Brull aterra a Mataró en el 1960 i Alcoy en el 1966). O quan s’exposa una obra d’Alfred Opisso de l’any 1940 , quan a bon segur ni tan sols havia trepitjat la ciutat a la que arriba en el 1947. O parlar de les quimèriques relacions amb altres ciutats com Vic o Salamanca, que sols es poden agafar en el camí dels paral·lelismes i mai en el de la realitat.

O exposar dues obres de Rafael Estrany molts anteriors a l’època de la que es parla. L’oli és de 1930 i el gravat a bon segur de 1922 , en la sèrie de gravats que realitzà del port de Barcelona , dels que un d’ells va ser adquirit per l’Academia Nacional de Grabado de Madrid.

O simplement quedar-se per exposar , com a únics exemples de la realitat artística mataronina, obres de Manuel  Cuyàs, els germans Jordi i Jaume Arenas, en Jordi Puiggali ,Emília de Torres,  Santi Estrany , i curiosament el seu germà Jordi que va conrear artística i professionalment  l’arquitectura però no pas el camp plàstic, més enllà de la simple afecció.

En canvi però, i de manera del tot lamentable hi ha l’inexplicable oblit de tants altres , dels que citarem únicament  els noms d’aquells autors locals que van exposar en aquells temps al Museu , segons les fitxes informàtiques que estan  a l’abast dels espectadors.

Noms com els de Miquel Massot ( continuador de l’obra de Sert a la catedral de Vic), Joan Finet ( mestre d’un bon gruix d’artistes mataronins), Marcos Zaragoza ( idem de idem), Josep Noé, Joan Grau ( artista argentoní que dominà el camp de la pintura paisatgística amb una escolàstica propera a la d’Olot però amb un toc mediterrani que l’emparentà amb el fer de Martí Alsina), Lluís Muntané ( per aquells temps director de l’escola de Belels Arts de Barcelona), Prat-Giné, els germans Rodolf i Josep Tur ( amb ample carrera a les seves esquenes , especialment en el cas d’en Josep que ha dut a terme un intensa carrea artística en terres castellanes),  Sixte Albertí (continuador del paper de pintor oficial dels jardins d’Aranjuez , que havia dut a terme Santiago Rusiñol) , Tomás Aymat ( artista del tapis , iniciador de l’escola de tapissos de sant Cugat , amb noms tan emblemàtics com Grau Garriga), Antoni Ayné ( conegut ninotaire del TBO).

Cap d’ells mereix el més mínim reconeixement del seu fer en una exposició, que segons marquen els seus paràmetres , ha de servir per fer avinent a tots  el paper dels artistes mataronins en aquells temps tan difícils. Algú ho pot explicar?

Dons senyors , si això és el que es pretenia el fracàs es rotund, absolut, d’allò de zero “patatero”.  Però el trist de tot és que l’oblit i l’absència és inacceptable, denigrant, menystenidora , insultant. És reduir a tan sols quatre , el paper creatiu d’un bon gruix d’artistes locals , que amb el seu esforç van fer que Mataró tingués una vida cultural viva i activa , i a més , amb qualitat.

El paper del Museu de Mataró en general i el del comissari en particular , ha estat el de col·locar en un bonic panteon als seus quatre elegits , mentre condemnava a la fosa comú, a la resta . I això a més de ser innoble no té cap lectura artística que ho pugui sostenir. I evidentment no s’hauria de consentir de cap de les maneres.

Tot en un conjunt que esdevé una veritable escopinada a la cara  a l’art de la ciutat de Mataró d’aquells temps, a l’entorn que va existir en aquells anys, i molt especialment a tots aquells que tant van fer i treballar per el mateix, en molts casos amb qualitat remarcable, i que ara han estat enterrats en el silenci d’un oblit immerescut, que és el silenci més lamentable.

CONCLUSIONS

Exposició que obligatòriament s’ha de visitar. El gruix i la qualitat dels artistes forans que la composen , donen una visió magnífica de la realitat artística de la Catalunya d’aquells anys i per tant esdevenen un punt enormement enriquidor per a tot visitant. Però alhora s’ha de lamentar , i molt, la patètica mirada a l’art mataroní, que hauria de ser la raó i causa de tota la mostra. Una mirada que no respon en res a la realitat de la ciutat i el temps.

Una mirada que converteix per tant en un fracàs absolut al conjunt, ja que no s'assoleixen els objectius previstos per la mateixa.

PS.-PETICIÓ

Per el vist en la difusió que s’ha fet d’aquesta exposició, no està previst cap acte complementari. Crec sincerament que el Museu en general , i el comissari en particular , deuen explicacions públiques del seu treball i de les seves decisions  ,tant de la tria com principalment dels oblits. No seria convenient una xerrada complementaria?. 

Sens dubte que som molts els que la desitgem.

FORJANT CAMINS . POL CODINA

No totes les exposicions son igual d’importants. La importància de les mateixes rau no tan sols a l’espai que es realitzen i sí principalment en el sentit que aquella exposició té en l’esdevenir del creador.

En Pol Codina exposa aquests dies al Museu Arxiu de Llavaneres la seva mostra “Forjant camins”. Una mostra important per l’ indret, dons tots sabem que actualment Can Caralt marca pedegree, però principalment per el fet de veure si l’artista era capaç de sortir d’aquesta mena d’atzucac en que estava ficat, i el cert és que l’exposat marca ja uns vectors de recuperació que cal valorarpositivament i que nosaltres celebrem.

Pol Codina va començar molt jove en el camp creatiu. Ho va fer a més amb un èxit total amb un esclatant reconeixement de públic i crítica , rendits ambdós a una escultura tècnicament impecable, amb un ideari fresc que donava potència i solvència a uns treballs seductors en la forma i reflexius en el fons. Unes característiques que li van dona una prematura maduresa en dues obres d’alta qualitat com ho son el peix de la seu de la Caixa Laietana o l’escultura “Gràvida” que es troba en el MEAM.

Lògic era doncs que després d’un esclat tan espectacular apareguessin dubtes,  alguns moments d’una certa relaxació creativa quan no d’una certa sequera de noves idees, que son justament els que ha viscut en aquests temps, amanits a més a més amb el seu més que desafortunat cartell de Les Santes. Aquesta exposició havia dons de marcar tendències i senyalar un camí de futur, pel bo o per el dolent.

I el cert és que les llums tornen a aparèixer en el seu fer . En les seves noves peces reapareix el creador potent capaç de generar vibracions comunicatives intenses , com es fa palès en el seu autoretrat o en aquestes peces d’arrels mitològiques . 

Unes peces vibrants per si mateixos però que no acaben d’assolir la seva plenitud ja que en totes elles apareix com un cert temor a la duresa formal, o a no ser compreses . Llavors sorgeix un element explicatiu que maldestrament trenca l’harmonia formal, i especialment la potència espiritual, rebaixant-les a uns camins més decorativistes.

Així la gran potència del Minotaure , amb un cap banyut espectacular, s’esfilagarsa, i mai tan ben dit, amb el fil daurat i amb el muntatge general del conjunt , amb una base desaprofitada ja que per se és una magnífica escultura , el que converteix el tot en un conjunt massa explicatiu. El mateix hauríem de dir del Prometeu encadenat , exultant de força i vigor , però llastrat per un encadenat feixuc que acaba dominant i per tant encarcara el conjunt. O els afegitons cromàtics i purpurinats de certes peces.

Pol Codina hauria d’entendre que la seva gran virtut és la de la força i potència que sap engendrar en les seves peces. Una força que curiosament es situa en dos camins que semblen contradictoris, com ho son els seus treballs més esquemàtics i simplificats , quasi minimalistes , o justament els contraris , els més exacerbats , aquells que podríem definir com d’estètica “fura dels baus”. En ambdós estilístiques els resultats son espectaculars , però en canvi baixen de nivell quan esdevenen més asèptics i explicatius , per no dir quan redueix el seu nivell per assolir una vesant més decorativista.

I és en aquest camí potent en el que cal cercar el futur i crec que és el que s’apunta en aquesta exposició malgrat els deixos que es mantenen i que hem comentat , dels que s’ha de desempallegar per seguir essent el Pol Codina que tots , i ell el primer , volem.

Una exposició que cal visitar i gaudir malgrat el seu més que atapeït muntatge ( sobren la meitat d’obres ) . Un detall que l’artista hauria de cuidar més, ja que no permet la més adient contemplació del seu treball de la manera més acurada , alhora que confon a qui no coneix la seva trajectòria amb el desgavell del passat i el futur.

Una exposició molt important per a Pol Codina i de la que n’hauria de treure positives lectures , en el conjunt del molt de bo que hi ha i dels defectes que cal polir per seguir essent el que tots pensem que és , un bon escultor amb un poderós futur i camí. Un camí que sens dubte va forjant .

( Les fotografies han estat estretes del fb de l'autor)

ESPAI TORRES GARCÍA

Per gentilesa de la gent del Sant Lluc rebo via mail el targetó oficial de l’Ajuntament convidant-me a la inauguració oficial de l’Espai Torres García, al foyer del TecnoCampus , en el que ja estan dipositades les obres guanyadores de les anteriors Biennals i ara prendrà espai l’obra de Martín Carral, guanyadora de la darrera edició.

L’espai Torres Garcia va ser inaugurat el passat mes d’abril en un acte realitzat a corre cuita , de trascantó i mig d’amagatotis, quasi en una absoluta clandestinitat. Davant de les queixes de molts , entre els que m’hi trobava, es va decidir fer una inauguració pública oberta a tothom en el moment del lliurament de l’obra de la darrera biennal. Ha arribat el moment i bo seria que tots els artistes prenguessin nota de la data ja que és un acte important que mereix una assistència massiva. Un acte en el que podrem gaudir de la contemplació de les cinc obres guanyadores de les respectives Biennals.

Però com que sembla que Ajuntament i plàstica estan tan renyides que no hi ha manera de que la cosa més senzilla funcioni sense entrebancs, de nou ens trobem amb problemes amb el targetó d’invitació. Si a ca l’Arenas era per a un dia inexistent , ara ni tan sols escrivim bé el nom de l’Associació protagonista , que com tots sabem és la gent del Sant LLUC i no pas del SANT LLUCH , amb aquesta “h” final que esgarrifa i que indica més cognom que no pas el nom del patró evangelista.

De veritat , ¿ amb la gent que treballa a la Casa Gran, no hi ha ningú que faci una correcció final abans de donar el vist – i plau?. O simplement és un tema que apareix espontàniament degut a l’ al·lèrgia evident que existeix entre el govern i la plàstica?.

MUSEU D’ART CONTEMPORANI DE MATARÓ. COL·LECCIÓ BASSAT A TV2

Col·lecció Bassat d'art contemporani - Eduard Arranz-Bravo

• Col·lecció Bassat d'art contemporani - Eduard Arranz-Bravo

El museu d’Art Contemporani de Mataró, o Museu Bassat , que és així com el coneixem tots , segueix en el seu desig de fer-se ben present en el conjunt de Museus i col·leccions del país, i conseqüentment espera arribar al major nombre d’espectadors possible.

Un intent evidentment fonamentat en la qualitat de les exposicions que realitza  però també en el seu fet diferencial , que no és altre que el ser una col·lecció establerta en raó de la gran qualitat dels artistes del nostre país, massa vegades absents de les col·leccions oficials.

En aquest afany i des del passat diumenge 3 de Novembre , a les 12.30 hores i a TV2 podem veure l’espai “Col·lecció Bassat d’art Contemporani” que en aquest primer programa ha gaudit del protagonista d’Eduard Arranz Bravo , al que seguiran  Xavier Serra de Rivera (10.11), Francesc Artigau (17.11), Rafael Armengol (24.11), Gerard Sala (1.12), Artur Heras (8.12), Miquel Vilà (15.12) i Manuel Boix (22.12).

Un programa  televisiu del que cal gaudir, tant per l’ interès dels seus protagonistes, com per la difusió que en fa de la col·lecció i de retop de la nostre ciutat.

LA PELL DE BRAU. RAÚL CAPITANI

Els espais expositius de les Biblioteques Públiques de Mataró, la Pompeu Fabra i Antoni Comas , presenten en aquets dies i fins el 15 de Novembre  en l’entorn de l’any Espriu, la sèrie de gravats que Raúl Capitani realitzà a primers dels anys 80 al voltant del poemari  de “La pell de brau”. Uns gravats que es publicaren reunits en una carpeta editada per l’Aixernador ( 1984) amb pròleg de Ramon Pinyol i Balasch.

Com molt bé va explicar el mateix autor en la seva xerrada que inaugurava la mostra , la seva atracció per “La pell de Brau” i Espriu va néixer en arribar a Catalunya de la seva Argentina natal de la que va marxar per raons polítiques. Va ser aquesta una atracció de tal intensitat que amb certa prestesa va realitzar-ne un bon grapat que presentà a la galeria Roger , que es trobava al Torrent de l’Olla en ple barri de Gràcia. 

Una magnífica exposició que recordo perfectament i que de fet va comportar la primera de les moltes crítiques que he pogut efectuar a l’obra de Capitani. Ara retrobem perfectament exposats un bon grapat dels treballs de Capitani , acompanyats dels corresponents poemes que els motivaren.

Sempre és difícil de confegir la mirada plàstica il·lustrativa envers una obra literària. Si en la novel·lística cada lector crea un imaginari físic i d’entorn ,en relació als personatges de la novel·la, quan el que es tracta és de fer translació plàstica d’un poema l’aposta es complica. I que a dir si quan el poeta és complex en la intenció i el text , com és el cas d’Espriu.

Davant d’això Capitani actua de la manera més intel·ligent possible que no és altra que mantenir la seva personalitat plàstica i adequar-la, sense perdre cap matís, a la lectura d’Espriu. Per això ens trobem amb aquestes obres barroques en el traç i la lectura , d’un expressionisme visceral en el que fa recaure tota la intensitat del poema i amb aquesta densitat d’intencions , en unes peces que sempre semblen en teoria massa curulles , però que alhora es veu perfectament que corresponen en el tot a aquesta idiosincràsia particular del concepte plàstic argentí, amb aquest drama latent i permanent , que a bon segur és on rau el lligam entre l’obra dels dos artistes.

Una exposició amb obra a la que en general no se li nota el pas del temps , el que demostra la seva vàlua , i que incita en gran manera , no tan sols a enfrontar-se en plenitud al poemari d’Espriu , ans també a cercar la plàstica d’aquesta autor argentí , tan arrelat entre nosaltres , que a bon segur coneix millor el ser i el sentir dels nostres petes , que no pas nosaltres mateixos.

Una exposició que s’ha de visitar i que finalment , i tal com va prometre Jaume Calsapeu , ve acompanyada d’un magnífic desplegable en el que s’evidencia el ser i el fer d’aquest bon artista i amic que és Raúl Capitani.

ABSÈNCIA ABSOLUTA

El fb del Museu de Mataró publica un munt de fotografies de l’acte inaugural de “Art a Mataró 1942 -1958, els anys de la represa” a Ca l’Arenas , que es celebrà el dissabte de la setmana passada. Per el que es veu, penso que reflecteixen adequadament la realitat de l’assistència al mateix.

El curiós i lamentable és que en cap d’elles apareix ni un sol pintor de Mataró, ni un sol artista plàstic i ni una sola persona que estigui en relació amb la pintura i la plàstica mataronina. És a dir , a ca l’Arenas, casa que per desig de Jordi Arenas havia de ser espai de reunió i difusió de l’art i el fer dels artistes mataronins , aquests deserten en massa i es fan fonedissos en la seva totalitat en el dia en que segons l’oficialitat , es comença a reescriure la història de l’art local dels darrers setanta anys. Difícil d’entendre-ho.

Jo si fos regidor de Cultura , Director del Museu , o tingués qualsevol càrrec de responsabilitat cultural a la ciutat , estaria preocupat per aquesta absència absoluta i hauria començat a llençar hams per establir converses amb els absents i per intentar entendre i remeiar allò que evidentment s’ha fet malament.

Però en el que pertoca a la plàstica la irresponsabilitat dels que manen , - tots sense excepció -,  és tan gran que qualsevol cosa que no sigui la seva immediata dimissió podria servir per refer ponts. I és que en el fons , en la raó i la causa , l’explicació és palmària. Ells ho fan molt bé. L’aniquilació de la realitat actual i passada de la plàstica a Mataró és un fet. El genocidi artístic segueix en marxa i per bon camí.

I tot amb el silenci vergonyant d’uns marmessors que no sols incompleixen el seu precepte legal de vetllar per les disposicions testamentaries de Jordi Arenas , ans també el que hauria de ser precepte personal i ètic en el record i en la transcendència de l’amistat.

Un silenci que comparteixen amb una associació anomenada d’Amics de ca l’Arenas que no aixequen la veu per fer queixa del lamentable fer de l’indret , fet que per lògica hauria de ser el seu punt primer i més important del seu programari. Per fer-s’ho mirar.

Felicitem-nos doncs tots. I Visca Les Santes!!!

(Quins collons... )

PS.- I evidentment , no son molins.

MIQUEL ARNAU , ARTISTA

En cada programa d’Espai d’Art , abans de començar el mateix hi ha una pregunta obligada procedent del regidor: Nom i “ofici” , per poder identificar en el programa al protagonista. Generalment aquells que tenen una activitat més específica ( escultor, gravador, ceramista... ) ho tenen ben clar i aposten quasi sempre per ella, però quan es tracta d’un pintor el dubte apareix . Posem artista o posem pintor?. La resposta no deixa de ser un senyal identitari important. Curiosament aquells que tenen menys vàlua acostumen a apostar per “artista” , mentre que els més reconeguts no es fan de menys per definir-se com a pintors.

En Miquel Arnau, protagonista del darrer programa , que per cert us recomano amb plaer dons en ell Arnau exerceix mestratge , va apostar ràpidament per pintor . Si per a mi hagués estat , com en poques ocasions hauria emprat l’epítet d’artista ja que en reuneix totes les condicions. Un artista amb tots els ets i uts i que lamentablement no es conegut i reconegut ni en els seus propis entorns.

No puc negar una certa debilitat per el treball de Miquel Arnau. Certament el conec de sempre , quasi podria dir de naixement, i he seguit amb tota atenció el seu lent caminar per la creació artística . Un caminar que lamentablement té moltes llacunes degut al seu ofici de restaurador, camp en el que es reconeguda a alt nivell la seva solvència. Un caminar del que ara ens ofereix les seves darrers passes a la Casa Gòtica amb l’exposició de títol “Esse est percipi”, frase que pertany al filòsof i  bisbe irlandès Georges Berkeley. Un concepte aquest de “ser és ser percebut”  que és ben definitori del pensament creatiu actual de l’autor.

Miquel Arnau és autor d’arrel paisatgista que ha anat avançant en la depuració de la seva obra en un constant i permanent eliminació de l’anècdota vers aquesta mena de paisatgisme abstractiu que ara ens ofereix. Durant molt de temps Arnau ha anat creant de manera repetitiva al voltant dels dos punts que observa des del seu estudi a la masia de Can Polsaguera a Argentona, que son el Turó de Cerdanyola i el Castell de Burriac. Dos indrets emblemàtics, dos espais amb aura especial que han estat disseccionats en el temps, en un anàlisi permanent en el que cada dia s’aprofundia més en l’esperit i desapareixia una fina capa de la percepció visual identificativa. Un camí que havia de portar de manera indefectible a la realitat que ara ens ofereix en aquesta exposició.

Miquel Arnau ens sorprèn amb uns veritables paisatges interiors, com viatges a les profunditats creatives més intenses . Mitjançant la dinàmica del cercle construeix una estructura visual que voreja l’abstracció , en la que conjuga el seu perfeccionisme tècnic en el que gruixos i matèria es donen la mà amb pinzellades subtils que marquen no tan sols ritmes gestuals , ans ens dirigeixen sàviament cap aquells sentiments interiors , certament passionals, que emergeixen amb força dominant la pintura.

Ser és ser percebut ens indica l’autor. I la percepció que rebem amb les imatges que Arnau ens ofereix ens transporten també a la reflexió que ja feia Ramon Llull tot refutant la bellesa formal ja que el que compte és “el contingut del procés psíquic d’associació d’imatges, pensaments i sentiments suggerits per l’objecte contemplat”, com molt bé ens recordava Antoni Tàpies.

Un contingut “emocional” , que a bon segur serà ben diferent per a cadascun dels espectadors , però al que s’ha d’afegir la força i la potència d’una bellesa formal exterior que malgrat el seu nivell i potència no emmascara la veritable bellesa interior de l’obra que avui ens ofereix l’artista.

I ja que parlàvem de Tàpies, quedem-nos per acabar amb un dels seus pensament clàssics que més li feia complaença. És d’Heràclit i diu: “Allò oposat és útil. De les coses contraries neix la més bella harmonia. Tot prové de la discòrdia. El món és a la vegada múltiple i un”.

Potser tan sols posant aquesta frase hauríem definit del tot el treball de Miquel Arnau. Aquell que és present fins a finals de novembre a la Casa Gòtica d’Argentona i que no us heu de perdre de cap de les maneres. Una obra que si fins ara seduïa  ara , al menys en el que a mi pertoca, addueix.

Felicitats.

LAIA L’ARQUERA. 15 ANYS

Avui fa quinze anys que a la per un llavors encara no acabada de construir “Porta Laietana” , o giratori d’entrada a Mataró per la cara sud, s’inaugurava la gegantina escultura de Josep Mª Rovira Brull, de títol “Laia l’arquera” , que volia en un sols treball retre homenatge a la realitat històrica i social de la ciutat , alhora que obria un pont entre passat i futur, i el cert és que ho va aconseguir.

El pas del temps és el millot jutge per a una obra de creació, ja sigui llibre , música ,obre d’art o semblant. Ara , quinze anys més tard , Laia l’arquera domina exultant , no tan sols el giratori que li va ser assignat per donar la benvinguda a tot viatger que s’acosta a la ciutat, ans també a tota la ciutat que l’ha fet seva i l’ha convertit en la veritable icona que la representa i n’és símbol.

Ara quinze anys més tard és l’hora del record. De pensar en l’esforç de Rovira Brull per fer realitat aquell somni que presentava en forma de maqueta en la seva antològica de Can Palauet. Recordar l’aposta de l’alcalde Manuel Mas , ves a saber si com a desgreuge del poc afable tracte , per a no dir insultant, que el govern de la ciutat li havia donat en la mostra de Can Palauet. Però fos com fos, una aposta ferma i en ferm , que va dur amb seriositat fins el darrer moment , amb l’incondicional suport de Salvador Milà, que amic de l’artista , va fer de pont en els moments difícils que hi va haver.

Hi recordar , per que no, la gent que s’hi va oposar , amb la regidoria de Cultura al capdavant, que presidida per Carmina Benito va fer prevaldre inquines personals per damunt del sentiment de ciutat que ha de ser l’únic objectiu d’un polític local. Unes desavinences fetes evidencies en el tema publicitat ,( sortosament la professionalitat de Jordi Cuyàs i el desig de Rovira Brull van impedir la consumació de la venjança de Benito), i principalment en l’absència en el moment inaugural, un fet que va doldre en l’ànima a l’artista i del que mai va entendre la raó.

Just el dia anterior, un escrivia a Crònica de Mataró ( 31.10.98) un article de títol “Símbol” , en el que deia entre altres coses:

“.. Algun capsigrany havia arribat a creure que Rovira Brull estava gagà, que la seva vàlua artística era fruit d’altre temps i altres vents i que ben poc tenia a dir en aquest canvi de segle que tots albirem. Sortosament ell creia més en ell mateix que quasi ningú.

Coneixedor que crear és més cosa de cap, i si voleu de cor, que no pas d’estranyes necessitats pseudo-esteticistes , Josep Maria Rovira Brull posava en marxa un cop més, la saviesa del fabricant d’enginys i ens donava pas a un nou esser escollit per a ser quelcom més que un simple bibelot. Ens regalava amb somriure sorneguer una jovencella esdevinguda arquera, que tot foragitant els mals esperits marcava els límits d’una nova ciutat, ens ensenyava el camí del passat i tot fent pont entre passat i futur ens convertia en joiosos copartíceps del present més intens i engrescador.

Laia l’aruqera és quelcom més que ina simple peça d’art. Formalment impecable. Tècnicament admirable,estèticament impactant comporta un seguit de simbologies  personals i col·lectives que li donen aquest quelcom més, de segur indefinible,  que l’està portant a uns nivells d’admiració en el camp plàstic i d’identificació en el popular, que l’han convertit ja en una peça estimada i sentida per tots.

Sempre son necessaris els símbols com a elements d’acolliment col·lectiu. Diguem el que diguem , i amb petites excepcions,Mataró no gaudia fins ara d’un element capaç de reunir i fer seus els sentiments col·lectius  de les més diverses maneres de pensar que s’engloben en el seu sí.Laia ha aconseguit aquest miracle que fa que ja abans de nèixer sigui l’obra d’un i el sentiment de tots.”

Ho deia fa quinze anys. Ara ho subscric i a més pensant que la vaig clavar.

Però no vull acabar aquest homenatge , personal, humil i senzill , dedicat a la Laia, i com no, a n’en Josep Mª , sense oferir, per primera vegada en escrit, el discurs que en Pepe Novellas va realitzar en el moment de la inauguració.

La seva reproducció , feta gràcies a la impagable col·laboració del bon amic de tots ( en Josep Mª, en Pepe i meu) que n’és en Manuel Patrició, em serveix per aquest homenatge conjunt a aquells que ja ens han deixat però ho han fet amb petja indeleble.

Quinze anys d’una història de la que sols n’ha fet record Mataró Ràdio. Felicitats per a ells.

Heus aquí el discurs inaugural:

Senyors Subdelegat del Govern, President de la Diputació de Barcelona, Alcalde de Mataró, Regidors, estimat i admirat Josep Maria Rovira-Brull, veïns i amics:

En deixar-me dir aquestes paraules vagi el meu sincer agraïment, perquè puc manifestar en públic coses que sento molt dintre meu. Quan era poc més que adolescent, voltants del 68, vaig conèixer, entre els molts artistes que hi havia a Mataró, Josep-Maria Rovira-Brull. Eren temps exultants. Teníem un enemic comú i volíem canviar el món. En aquells moments l’art es plantejava preferentment com a presa de postura. Jo vaig fer-me un amic que posà a la meva disposició la seva maduresa intel·lectual i un saber fer artístic sense concessions. Va ser un mestratge sense càtedra, peripatètic, a la tasca del carrer Sant Pere mes Alt, a les nits recordant els seus comentaris o mirant, una i altre vegada, les seves pintures. Rovira-Brull és el meu pare artístic, encara que, a voltes, hagi estat el seu fill entremaliat. Per a ell, ensenyar, és tant natural com somriure, ho fa encara que no parli, amb una mirada o dient-te “nano em sembla que t’has despistat”. Tots sabem que hi ha dedicat molts anys a la docència a escoles de pedagogia moderna com l’Anxaneta, el Gem o el Meritxell. Recordo l’aventura experimental del Foment Disseny.

Avui estem al peu d’una obra d’art d’en Josep-Maria que a, més de ser-ho, ens està ensenyant des de història fins a disseny. Aquesta arquera sense sageta, aquesta mataronina encantada, te potència de símbol per a tots els que som de Mataró; crec que ens ajudarà un xic en la qüestió tan psicoanalítica de la identitat. Aquest és un regal amable i meravellós per a nosaltres i els nostres visitants. Estic segur que qui passi per aquesta cruïlla de carreteres no oblidarà mai més Mataró. Per a tots els que ens movem en el món de les idees i la seva plasmació interpreto un  missatge a la corda de l’arc: “aprenem, cerquem la sageta del coneixement, el passat i el futur son una mateixa cosa, l’art te quelcom d’etern.”

De bona gent és l’agraïment i vull donar les gràcies, com ciutadà mataroní i com pintor, al Sr. Manuel Royes, perquè la Diputació de Barcelona a posat mitjans econòmics per cosir les faldilles de la Laia; al nostre Alcalde Manuel Mas i el seu equip de govern, per l’entusiasme amb el que han treballat durant anys perquè l’arquera fos una realitat. I, com no, a Josep Maria Rovira-Brull, que ha creat una deessa per a nosaltres. Gràcies per la teva Laia, gràcies pel teu magisteri i, per d’amunt dels 34 metres de l’arquera, gràcies per ser el meu amic.