JOAN GELABERT. DALÍ JR. LA DARRERA, GRAN I INSULTANT PALLASSADA DE CULTURA MATARÓ

El gener de 1953, és a dir ,ara fa just 65 anys , el Museu de Mataró va presentar una exposició de Tàpies. Era la seva tercera exposició i corresponia després de finiquitar Dau al Set i just abans del canvi  definitiu cap a l’abstracció. L’exposició va anar acompanyada d’un article d’Alexandre Cirici , publicat al diari de Mataró, lloant l’obra i l’artista al que arriba a comparar amb el Miquel Àngel de la Capella Sixtina. Uns dies després Antoni Comas, per un llavors comentarista d’art del diari, rebla el clau amb un altre article absolutament elogiós, considerant a Tàpies com el millor dels artistes joves catalans.

Ambdós articles provoquen una airada rèplica en forma de carta al director per part de Jordi i Jaume Arenas, Manuel Cuyàs i Marià Ribas, artistes que hem de considerar corresponien a un art més tradicional, acadèmic i burgés, carta a la que acompanyarà a posteriori un acudit caricatura de Cuyàs.
Una  polèmica que s’extendrà pels àmbits culturals de la ciutat que produirà en la mateixa dos bàndols ben diferenciats: els defensors de la nova modernitat (pocs), front dels defensors de l’academicisme i de l’art  concebut més en la bellesa i l’estètica que no pas en el concepte ( la majoria). 

Una polèmica que mantindrà Antoni Comas amb les seves crítiques davant  el Saló dels Dotze, formas per Arenas i afins  i la Col·lectiva Sant Lluc que acabà d’encendre els ànims i va fer deixar el comentari artístic a Comas, essent substituït per el meu pare Pere Pascual i Clopés , comentarista literari en el mateix diari i artístic a Ràdio Maresme, i que agafà el pseudònim de PIC.

Fa cinquanta anys dons , l’art i els artistes de Mataró es revoltaven davant l”agressió” oficial de presentar a un artista , acompanyat en el decurs de la temporada d’un gruixut calendari d’exposicions d’altres igualment pertanyents al que podríem dir art d’avantguarda, que soscavava la vàlua i el concepte de l’art tradicional, i que per tant els perjudicava en la seva valoració.

Avui 50 anys més tard, succeeix quasi tot el contrari. Cultura Mataró no és que ens presenti l’obra d’un artista potent , far  de la nova contemporaneïtat, ans el contrari, aposta per un pintamones local, essent benvolent en l’ús del qualificatiu, al que vol enlairar com a icona d’un desconegut art underground local, presentant “pintures i collages de l'artista i músic que recorren els seus mons i passions: els extraterrestres, els ovnis, la fi del món, i les interpretacions oníriques del seu personalíssim imaginari” (sic). Quan evidentment Gelabert

autodenominat Dalí jr , que és de qui es tracta , evidentment no és ni Mariscal, Montesol, Ceesepe , Nazario i molt menys Ocaña.

Davant això, els artistes mataronins no presenten cap acte de rebel·lia ja que , siguin de l’estil que siguin, fa catorze temporades que cap artista plàstic  ha pogut exposar a Can Palauet, que com indica el rètol de l’entrada , és la sala d’exposicions municipal.
 I mentre ells son vedats, ara, amb “pompa i boato” , s’entronitza el treball artístic (?) de Joan Gelabert que depassa per baix tots els límits  d’allò que cal considerar com art , tant en el tècnic i el conceptual com en el de presentació d’emocions per a ser compartides per l’espectador.

Un silenci esdevingut indiferència fora de quatre minses conyetes en les xarxes social i l’oblit en el que pertoca a la visita i difusió de tan demencial exposició, n’ha estat l’única resposta del col·lectiu plàstic mataroní

Una resposta que hauria de preocupar i molt a Cultura Mataró, per aquesta desconnexió absoluta que la plàstica local ha realitzat ja, envers l’ens públic que hauria de protegir i divulgar la seva creació.

Però és clar, que cal fer davant tal exposició  que no serveixi per ser usada en el seu favor?. Un mateix s’ha plantejat seriosament si el silenci i l’oblit no hauria estat la millor resposta davant tal disbarat expositiu, però crec sincerament que no. L’insult i el menyspreu que significa per a la plàstica tal exposició mereix una resposta clara i pública.

Gelabert no és un artista i crec que ni arriba al pintamones  de qualificatiu que emprava abans. La seva obra és una fantasmada, sense criteri de cap mena, sense la més mínima qualitat d’ofici i en un desmadre conceptual indigne de ser qualificada com art i molt més indigne encara de rebre un reconeixement en forma d’exposició oficial, amb curator i tot,  que deu anar per un pressupost que estarà entre 3 i 5 mil euros ( malgrat haver demanat la dada, no he obtingut cap resposta).

Aquesta exposició de Gelabert que hem de considerar com antològica per no dir que ocupa tot el seu treball creatiu,faria riure si no fos que fa plorar per  el mensyteniment que té envers l’art i , els grans artistes i les seves obres més icòniques.. Aquells” àngels grisos   que durant les festes d’aquelarre .. van complementar la seva formació acadèmica”(sic, en el catàleg) , millor haurien estat en altres menesters.

La pintura del futur és el títol que s’ha donat  a l’exposició. I d’ella el seu comissari diu:Joan Gelabert, o Dalí Júnior com es fa dir, artista i músic del grup “Los Berberechos Blues” és nascut a Mataró el 1954 i compte amb un gruix considerable d’obres pictòriques d’un art estrambòtic, un “trajecte psicodèlic per combinacions estridents de colors purs. Grocs fent comparsa amb forts vermells per anunciar l’apocalipsi mentre plats futuristes xiuxiuegen narracions blanquinoses a sensibles liles sobre albiraments extraterrestres que han tingut lloc”, son paraules del comissari en el catàleg.

I "L’exposició pretén endinsar el visitant en l’imaginari catastròfic de l’artista que contrasta amb la lluminositat i color de la seva obra. Un passeig pel seu caos, la seva manera surrealista de viure i d’interpretar la realitat que defineix com “l’escenari d’un argument de còmic de ciència ficció distòpic.” , continua dient Crec que mb aquestes paraules tot queda clar, en especial de la fantasmada  de la que es tracta. 

No seré però jo qui em queixi del fer d’aqueta exposició. A fi de comptes , en motiu de la seva expo a “La Rosa del Vietnam”, just fa ara 8 anys i de que Vidal Folch li regalés un no menys estrambòtic article, vaig dir en aquets mateix blog:

Però qui és Joan Gelabert , ja que a bon segur pocs el coneixeran pel nom però si ho faran pel seu posat ja que es tracta del “friqui” ( i no entraré en discussions semàntiques de quina és la correcta ortografia de la paraula ) autoanomenat Dalí Jr , “artista” divers , músic diferent ( Berberecho Blues) i capaç de presentar obres en les que naus espacials addueixen la Torre Eiffel, el Crist de Velázquez , o destrueixen París.

Aquest entranyable personatge ha assolit avui un nivell que ja voldrien molts dels artistes mataronins consagrats , encara que òbviament d’una altra manera. Però ara, famós, reconegut i amb un plantejament artístic de contemporaneïtat sols manca que l’IMAC li organitzi una exposició.

Penso que seria un fet, si més no de coherència.

I ha tardat però aquí està. Coherència de Cultura Mataró defensant l’indefensable com ho és aquesta exposició a al que em nego a considerar com fet artístic i seguint vexant amb el silenci l’obra de tants i tants artistes qualificats a qui es nega de totes totes a donar veu en les sales municipals.

La llàstima és que davant d’aquesta negativa existeixi la dels artistes locals a reclamar allò que els hi pertany per dret.

Resumint doncs, ens trobem amb una exposició que hauria de ser d’obligada visita, no per gaudir de les excel·lències pictòriques i artístiques, que no n’hi ha cap, i sí per evidenciar la deriva final de Cultura Mataró que hauria d’obligar a  Núria Moreno, regidora de Cultura, a donar un cop de puny damunt la taula i dir prou a tal desideràtum.

TOMÀS SAFONT TRIA. VARIACIONS PROFUNDES

Deia el gran pintor Jorge Ballester, nebot del cartellista Renau que li agradava molt pintar, però que no era un pintor, i ho explicava  en el sentit de que el concepte de ser pintor, no deixava de ser un sentit d’ofici i mercantilisme, creant obres més de recreació que de creació, en les que en certa manera mana més l’estètica dedicada al públic que no pas la interior del creador. En canvi pintar, és donar volta a les pròpies idees i és projectar el propi jo, és fer el que surt del Collons (sic) de l’ànima de l’artista a partir  de l’íntima soledat del creador.

En Tomàs Safont Tria, que ja no és pas un jovencell, pinta de tota la vida. Durant molts anys va ser un pintor que reflectia la primera part de la nostre reflexió inicial. Impressionista, fregant a voltes el puntillisme, cercava essencialment la bellesa apostant per la llum i el color. Era una digne pintura comercial però que es mimetitzava amb tantes d’altres que realitzaven els seus companys i amics.

Un terrible sotrac personal el va deixar , com ell diu, “sec” i la pintura va desaparèixer de la seva vida. Esperonat per bons amics, entre els que penso m’hi puc comptar, vàrem aconseguir que l’art de nou prengués protagonisme en la seva vida. La seva rentrée inaugurant l’espai capgròs, ara fa quinze anys , amb una exposició compartida del “vell” Safont i del renovat  ja ens oferia suficients pistes per saber com anaven els trets. La pintura s’havia agitat , el color havia pujat i apareixia una nova mirada que semblava acostar-se al fauvistes, però amb un toc personal en la pinzellada i ritme gestual de la creació. La llum i especialment el color, esdevenia eix de l’obra i no pas la  temàtica que esdevenia accidental.

Sense saber-ho havia seguit les directrius dels que havien estats els seus mestres.: “Un artista ha d’expressar el seu sentiment mitjançant l’harmonia, o idea del color. No ha de copiar res. Per damunt de tot ha d’expressar una visió del color, l’harmonia del qual correspondrà al seu sentiment. I sobre tot ha d ser honest amb si mateix” (Matisse) o havia seguit el consell de Gauguin: “No copiï excessivament de la natura. L’art és una abstracció: extregui-la de la natura, somiant-hi al davant i pensi més en la creació que en el resultat”.

Ara, quinze anys més tard, aquelles intuïcions de desenvolupament han esclatat definitivament convertit al color en la seva harmonia en el centre cabdal de la seva producció. I en aquesta  recerca Safont Tria , ves a saber si “envejós” de la seva dona Cecília Morales que té el taller paret per paret amb el seu i que com a gravadora que és , manté les sèries conceptuals com a  fonament del seu treball, que Safont Tria ha volgut traslladar aquest modus operandi a la pintura i així a partir d’una obra base, i com si d ‘un conjunt de “matrioshkes” es tractés, va eliminant en cada treball l’anècdota que li sobra , en la recerca de la puresa absoluta , fet que el porta a un pas de l’abstracció.

Melòman com és l’artista, sembla haver -se inspirat en les cèlebres variacions Goldberg de Bach, que es tracten d’un tema únic que serveix de base per a totes les variacions, per que al final es torna a repetir amb  l’ària inicial. El que lliga totes les variacions  no és la melodia del tema sinó la base harmònica , en el cas que ens ocupa, el color.

Així avui l’artista ens ofereix una dissecció fina i textural d’unes obres base  estructurades ja amb el color, el gest, el ritme i l’harmonia com a  fonament. Unes obres que malgrat van perdent l’anècdota visual , queden perfectament lligades en el concepte vivencial del creador.

Unes obres intenses, vives, cromàtiques i esdevingudes més en essència i perfum, amb detalls espectaculars en especial en les obres de mida més petita , que acumulen una intensitat superior que esdevenen veritables concentrats del seu art.

Unes obres que malgrat en aparença podríem imaginar “repetides”, però que no ho son per la personalitat individual que apareix en totes i cadascuna d’elles de modus i manera que semblà deslligar-les de l’obra mare inicial.

En resum una exposició molt interessant, plena de valentia, sense ni un bri de comoditat creativa , a la recerca del més intern i pur i amb una força comunicativa que no deixa indiferent  a l’espectador que penetra en el concepte i el fer d’aquest veterà artista , però ple de joventut en el desig de seguir buscant noves a l’art alhora que segueix buscant la seva pròpia veritat.

Una exposició que mereix una atenta i detallada visita.

Felicitats.

TINTA INVISIBLE. EDICIÓ I QUALITAT

No deixa de ser curiós que malgrat que Mataró no sigui una població  en la que proliferin els col·leccionistes , el món del gravat ha assolit un paper de privilegi notable tant entre artistes com per el nombre d’exposicions dedicades al camp de l’estampació.

Començant pel fet de que la nostra , és una de les poques ciutats amb la col·lecció complerta de les estampes de Goya i que encara que molta gent ho desconeix, Rafael Estrany és més apreciat internacionalment com a gran gravador, que ho va ser  principalment en el camp de l’aiguafort i dintre de l’escolàstica flamenca , que no pas com a pintor que és com és lloat i reconegut a casa nostra.

Si això hi afegim la llarga història del taller de Gravat que va encapçalar Raúl Capitani i van seguir Jordi Rosés i Claudia Lloret , fins que el més nefast regidor de Cultura de Mataró, és a dir Quim Fernàndez , el va finiquitar per una estira i arronsa de mil euros, encara que hom sap que va ser per no plegar-se  a les seves directrius del tot discutibles.

Això ha fet que a Mataró existeixi un nombre important d’artistes que el practiquen i alhora que sovintegin les mostres a ell dedicades.

Com és el cas d’aquesta magnífica mostra presentada a La Destil·leria,  per part de Tinta Invisible, aquesta editorial d’obra gràfica d’altíssima qualitat dedicada a “les arts del llibre”: el gravat calcogràfic, l’enquadernació artística, l’estampa digital giclée i el disseny gràfic, i que disposa d’un gran fons editorials amb obres d’importants artistes entre els que destaca Josep Guinovart de qui van ser els editors de tota la seva obra gràfica, per la raó de parentiu d’un dels editors amb l’artista.

Ara ens ofereixen un variat mostroari  en diversitat d’estils i tendències, amb noms tan destacats com ho son Alfons Borrell, Ràfols Casamada, el propi Guinovart, Jordi Alcaraz, Regina Giménez, Antoni Llena, Joan Fontcuberta, Soledad Sevilla, Eulàlia Valldosera, Evru, Ramon Enric, Frederic Amat i altres.

Unes obres escollides, de gran qualitat i que responen tant a totes les possibilitats de gustos estètics com possibilitats de butxaca ( de 200 a 2000 euros, amb una amplia majoria que vorejen els 500 euros).

Ens trobem doncs davant una excel·lent exposició de doble i obligada visita, tant per la gran qualitat  del presentat com per l’excel·lent  oportunitat d’adquiri a un excel·lent preu una bona obra d’una prestigiós artista.

Felicitats.

MANUEL CUSACHS. EL PAS DEL TEMPS

No fa pas massa, que parlàvem de Manuel Cusachs. Va ser degut al tastet que ens va oferir en el 15 aniversari de l’espai capgròs. Llavors vàrem fer una remembrança més personal que no pas analítica de l’exposició, degut a que la mateixa era en realitat un petit poti-poti, personal i de qualitat , del seu fer, i no donava pas a la possibilitat d’un examen detingut de l’obra i la trajectòria.

Ara ,i de la mà dels Amics de Ca l’Arenas, ocupa la planta baixa de l’Ateneu Fundació Iluro,( El pas del temps. 70 anys d’ofici) amb una exposició retrospectiva de caire antològic que ens permet veure no  tan sols la seva evolució creativa, ans també ens permet deturar-nos en la varietat i diversitat dels conceptes creatius que ha desenvolupat en el decurs de la seca llarga i exitosa carrera.

L’exposició, comissariada per Maria Cusachs, filla de l’autor, no es desenvolupa de manera cronològica i en canvi s’estructura en diversos àmbits  de conceptes creatius. Certament un encert ja que Cusachs no és un creedor evolutiu sense marxa enrere, ans el contrari, va i bé, torna i retorna, i son moltes les vegades que beu de les seves pròpies fonts per en forma d’una mena de flash-backs, seguir avançant.

Un dels punts fonamentals per entendre la mirada artística de Cuscahs és fixar-se quins van ser els seus mestres. La gran majoria d’artistes mataronins que depassen els 50 van estructurar la seva formació de la mà de Jordi Arenas i/o de l’Escola d’Arts  i Oficis. Manuel Cuscahs en canvi té per a mestres a Manuel Cuyàs i Emília de Torres en el pictòric, i l’academicisme clàssic italià, aprés a Perugia i a posteriori amb Rebull a Mallorca.

Aquest és un fet que implica  que pictòricament s’allunyi de l’habitual pintura volumètrica que fan els escultors, que en realitat fan esbossos  bidimensionals  com si de projectes d’escultura es tractés, i ell en canvi té una mirada més de pintor, alhora que quan fa escultures , en especial retrats, sap copsar no tan sols l’aparença ans també i de manera fonamental , l’ànima del personatge, ja sigui  una figura viva, o una figura imaginada o del passat.

L’exposició comença amb la contraposició d’una de les primers obres de l’autor, realitzada fa uns 70 anys , amb Emília de Torres com a mestre i companya. Son unes alzines d’un bosquet d’Orrius i respon perfectament al tractament pictòric de de Torres , molt en l’aire de Cézanne. Al seu costat una obra ben recent, de caire conceptual, en la que Cusachs aposta per una mirada fresca i actual d’aquell mateix indret, amb un concepte més de volum i amb l’afegitó d’altre materials.

A partir d’ella podem anar passejant per els diferents àmbits. Bo és començar per el familiar amb l’excel·lent mostrari de retrats escultòrics dels nets, realitzats tots ells, a l’edat de cinc anys dels protagonistes. Un racó que està dominat per el retrat de tota la família, en un estil particular de “Menines”, que respon de manera perfecta a uns plantejaments equilibrats en estructura i color.

 El retrat de la seva esposa, gràcil i jovial dona el to global al que ajuden diverses pintures d’àmbit proper i molt especialment un seguit d’apunts tractats amb mà ben destra i àgil.

No es pot passar per alt el que podríem considerar com a “divertimentos” amb especial interès en el capitell del claustre laic de la Seu d’Urgell, en el que reverencia al cinema; així com a la gràcil escultura dedicada a Cruyff  o unes petites terracuites que son veritables bibelots amb una dosi de sensibilitat fora de mida.

El granet, que l’artista va aprendre a treballar amb el mestratge del picapedrer Pere Barbanys , ocupa el seu lloc d’importància, presentant quatre obres de caire diferent. Una feta en estil tradicional, l’altre amb ajuda pneumàtica , l’altre ja mitjançant ajut informàtic i altre , amb granet verd , provinent de dovelles de cases i finestres de cases antigues.

No podia passar per alt l’apartat d’il·lustrador, un dels punts en el que més gaudeix l’autor, que aquí està present en el “bestiolari” i en la mirada als poemes de Carles Duarte. Així com alguns dibuixos eròtics d’intensitat ligth, alguna que altre litografia i un petit mostroari de dibuixos a tinta d’indrets de l’Empordà de gran potència artística i alçaria qualitativa.

La traducció plàstica de l’univers literari ha estat de sempre un els valors segurs i més ben estructurats del treball de Cusachs, que en aquesta mostra té un amplíssima representació amb el seguit d’obres de “El caminant i el mur” , i altres obres que donen fe  del seguit de sèries  de terra i país que ha dut a terme l’autor en el decurs de la seva carrera.  

El retrat , especialment en forma de bust , ha estat element diferenciador de Cusachs. Aquí ens ofereix un amplíssim mostroari que aplega a personatges propers i de país, de tot el ventall cultural i social. Uns retrats en el que l’artista es llueix  no sols amb l’exactitud de la seva aparença externa , ans també en copsar perfectament la personalitat que els fa identificables a primera vista, ja sigui la boina de Pla, els ullets de Porcel,  el rictus de Barbany, o la potència d’Espriu. 

L’art religiós, com no té la seva importància , amb aprofundida mirada a les peces que es troben a Montserrat o la Sagrada Família, algunes d’elles presentada amb una clara intencionalitat didàctica. I per acabar hi ha una excel·lent representació de la nova mirada de Cuscahs amb aquestes interaccions arbòries de gran potència plàstica i imaginativa.

Una exposició digna de qualsevol museu que es precií i que dona rellevància a un artista conegut i admirat del que ara se’ns permet fer ullada , triada i especial, a tota la seva trajectòria , en una exposició d’obligada, detinguda i repetida visita per els afeccionats a l’art.

Moltes felicitats

Per una millor comprensió de l'expo aquí podeu trobar el vídeo realitzat per la Fundació ILuro

PS I.- Cada dimarts s’ofereix visita guiada a la mostra per part de Maria Cusachs, filla de l’artista i comissària de la mateixa, i per el que això escriu. Hora: 19 hores. Durada: 1 hora aprox.

PS II.- Una exposició que hauria de fer reflexionar i molt a la Cultura oficial de Mataró, i no sols per la raresa d’aquest tipus de mostres amb el protagonisme del seguit de bons artistes locals dels que disposem.

Hauria de fer pensar i molt, que aquesta exposició estigui organitzada per l’Associació d’Amics de Ca l’Arenas, que curiosament en lloc de presentar-la en els espais que volen defensar amb l’associació, és a dir a Ca l’Arenas, la traslladen a un altre indret, fet sobre el paper difícil d’interpretar i que és tan contradictori com si els Amics de El Prado, donessin les obres que adquireixen al Museu Thyssen.

Per petit anàlisi que fem queda clar que Ca l’Arenas ha esdevingut un lloc aspre, inhòspit i quasi inexistent per a la ciutat i per tant no paga la pena fer-hi una gran exposició ja que no tindrà cap ressò. D’aquí les negatives de Jordà i el trasllat de l’expo de Cusachs.( En una setmana l’expo de Cusachs ha tingut més visitants que els que han passat per Ca l’Arenas en tot l’any passat).

Cal dons, i de manera molt urgent, revitalitzar Ca l’Arenas i fer-ho no des de la distància, la fredor i el desconeixement de la realitat mataronina , tal i com s’està fent ara, i sí cercant la complicitat dels artistes mataronis que son , no ho oblidem , el veritables receptors de la deixa testamentària de Jordi Arenas. Cal fer visible el lloc, cal retornar a uns horaris normals i cal potenciar amb una temporada coherent i no com ara que després d’Alcoy, arribarà Viladomat, quan aquesta nova expo està clar que tindria de ser exposada a Can Serra per el seu valor històric i patrimonial.

Però no cal patir, no succeirà res, i Ca l’Arenas seguirà en aquesta davallada fulminant fins que deshauciada acabarà amb el seu tancament. I s’admeten apostes.

Altre reflexió  seria per saber quin ha estat el paper de Cultura Mataró en la mostra de Cusachs ja que apareix com organitzador. Les visites guiades he de dir que en el que per a mi pertoca son gratia et amore i les vaig acceptar per ser petició expressa de l’autor que és amb l’únic amb qui he parlat. Si arribo a saber que cultura Mataró hi era present en l’organització, no hauria acceptat. I menys quan les publicita en les seves xarxes emprant el meu nom.

És evident que en una expo com aquesta és més obligada que mai un catàleg fet amb cara i ulls,. Un catàleg  que fos veritable resum d’una vida d’un autor mataroní de naixement i de fets , i que ha exercit com a tal portant el nom de la ciutat per arreu. És absolutament incomprensible que Cultura hagi realitzat acurats catàlegs per altres exposicions i ara en canvi no ho faci. Crec que encara s’hi està a temps.

CÀNTIRS A L,ANTIGUITAT. COL.LECCIÓ JAUME BAGOT

La sala d’exposicions del Museu del Càntir, llueix com quasi mai, ocupada com està per un fet purament museístic  adient a la seva activitat, amb la presentació d’un petit tastet de càntirs de l’antigor procedents  de la Col·lecció de Jaume Bagot, el jove argentoní que dirigeix i regenta una de les galeries arqueològiques més importants de Barcelona, si no la que més, i amb una gran relació amb grans col·leccionistes i alguns dels més importants museus del món .

Per aquesta ocasió, que esperem i desitgem no si pas l’última, Bagot ens presenta un parell de dotzenes d’ ”askos” , procedents des de l’edat de bronze, l’imperi Hitita i la cultura xipriota ( totes ells del segon mil·lenni abans de Crist) , fins a peces pertanyents a la cultura Daunia, Canosa i Apúlia( Itàlia) , dels segles IV i V a. de Crist, amb l’afegitó d’alguna peça de la cultura micènica , del segle XII a. De Crist.

Una col·lecció impressionant per la seva importància històrica però alhora també per la seva gran bellesa plàstica que a més a més ens permet fer-ne una translació mental a peces actuals i tradicionals de la ceràmica més propera.

Unes peces , els askos, destinades  per guardar líquids: olis, perfums i potser aigua lustral per a fer cerimònies religioses. És a dir aigua que no era per els homes i sí dedicada als Déus.

 Unes peces que vistes ara i aquí ens emocionen per la seva història, però també per el seu especial magnetisme estètic plàstic.  Obres , les zootròpiques, emocionants per la seva simplicitat  i alhora intensitat. I que dir de la ceràmica més pura i formal, amb una senyorial estructura de volums i decoracions, tot per acabar amb les peces ceràmiques d’estructures escultòriques i policromades , veritables joies plàstiques en les que l’equilibri entre formalitat i intencionalitat en el concepte se’ns presenten amb una rotunditat tal que bé podrien haver estat gestades per un artista de l’actualitat.

Una exposició que no s’hauria de perdre ningú. Ja siguis amant de la història i/o l’arqueologia, o simplement siguis amant de l’art , sigui quina sigui la seva estilística o tècnica , trobaràs en aquest petit i meravellós tastet la millor font per sadollar la teva set cultural.

Una exposició meravellosa que mereix tot aplaudiment , i com no , l’agraïment al col·leccionista Jaume Bagot, que esperem ens segueixi delectant de tant en tant amb tastets d’aquesta mena.

Felicitats a tots els que ho han fet possible.

Museu del Càntir. Argentona. Fins el 25 de febrer de 2018

PARVUS VIRIDIAN. JOAN DE LA OSSA.

Estava decidit a no fer cap comentari de l’exposició de Joan De la Ossa que sota el títol de "Parvus Viridian” presenta actualment a l’espai capgròs. Creia i crec que no val la pena  ja que res de nou aporta la seva mostra, per tant sols us indicaré l’enllaç de la crítica que vaig fer fa unes temporades a la seva darrera exposició a Mataró, a la sala del Col·legi de’Aparelladors. És perfectament vàlida i actual i la subscric totalment. (Podeu llegir-la clickant aquí i la trobareu amb el pertinent comentari que em dedicà l’autor).

 Però si vull fer reflexió  davant  les falsedats que diu  en  el comentari promocional que li dedica la revista capgròs per que crec que és just  que la gent sàpiga la veritat.

De la Ossa s’adscriu a la corrent del realisme madrileny i apunta els noms de Guillermo Muñoz Vera i Eduardo Naranjo.

Simplement aquí us deixo els enllaços  amb imatges de l’obra d’ambdós autors, segons Google i amb l’enllaç a l’exposició sobre el realisme madrileny ( per veure les obres , desplaçar el cursor del lloc numèric)que s’exposà al Museu Thyssen fa un parell de temporades.

Passin, mirin i jutgin.

D’exposicions n’hi ha de molt bones , bones, acceptables, dolentes , molt dolentes i tramposes . No hi ha dubte que aquestes son les pitjors.

EDUARD ALCOY. ART I ENCANTERI

Bé està el que bé acaba.  I evidentment poder gaudir de l’obra d’Eduard Alcoy, tot recordant el 30 aniversari de la seva mort, és un fet remarcable del que tots hem d’estar contents, malgrat que s’hagi produït després d’una negativa inicial, i simplement com mostra oportuna per tapar el forat produït per les negatives de Ricard Jordà i Pere M. Brasó, per raons diverses i oposades , a ser els protagonistes de l’exposició compromesa per Cultura amb els plàstics locals per compensar el seu abandonament habitual.

És important aquesta exposició , no tan sols per la vàlua i l’interès del presentat, ans essencialment per què malgrat que Alcoy forma part del Parnàs artístic local, el cert és que el desconeixement del seu ser i el seu fer és majoritari, essencialment per dues raons. Per un costat pel fet de que cap dels seus treballs estigui visible en les col·leccions municipals, a bon segur per la lamentable i inexcusable absència d’obra seva en les col·leccions públiques , mentre que la seva única obra pública ( mural Palau Josep Mora) quasi ningú sap que és d’ell , i en segon lloc per que des de la seva mort (1987) tan sols han estat tres les exposicions que s’han fet de la seva obra. La primera a la sala d’exposicions de la Caixa Laietana/ Riera (1992) , que un va tenir el gran goig i honor de presentar, la segona la gran exposició antològica (1999) omplint les sales de l’Ateneu Caixa Laietana, Museu de Mataró i Can Palauet i la darrera , el passat mes d’Octubre , celebrada al Museu de Llavaneres, Can Caralt, exposicions a la que es podria afegir el petit tastet fet en el 2014 en la mateixa Ca l’Arenas en el cercle històric que es realitzà

.

Aquesta més que escassa presència pública , fa que sols aquells que depassin amplament  la cinquantena i fossin afeccionats de ben joves, no en tinguin coneixement fora de les referències essencialment orals, de la veritable dimensió artística i personal, i molt especialment del que va significar per a la ciutat de Mataró, la figura d’Eduard Alcoy.

Un desconeixement que ara en part es reparat per aquesta exposició que malgrat les seves òbvies limitacions espaials i pressupostaries, que no ha permès l’arribada d’algunes obres emblemàtiques, ni entrar en aspectes complementàris, permet descobrir a varies generacions , la veritat creativa de l’artista.

La mostra presentada amb el subtítol “Art i Encanteri ( 1950-1987)” ha esta comissariada per la seva filla Rosa Alcoy, catedràtica d’història de l’Art a la UB i gran especialista en l’obra del seu pare que coneix millor que el palmell de la seva mà, fets ambdós que permeten una raonada selecció i alhora distribució ambiental de l’obra presentada, que en aquest cas es distribueix en 5 àmbits que ens permeten seguir l’evolució de l’artista  des dels seus primers espais màgics, seguint per la no figuració i l’expressió geomètrica, el grup Sílex i l’informalisme, l’autrisme figuratiu, amb les seves metafísiques, realitats impugnades, apocalipsi, ocells, caos i Bosch, amb parada especial a l’infern, per acabar amb l’època de comiat que de forma clara i per incidir en el tancament del cercle es situa en la primera sala al costat de les obres inicials.

Un recorregut no estrictament cronogràfic, amb salts però sense fissures, que permet seguir i entendre la seva evolució creativa i que alhora permet recuperar èpoques, com la de l’abstracció geomètrica i l’informalisme, molt més desconegudes en les nostres contrades més coneixedores de la seva etapa de mons màgics que corresponen a la seva estada a la ciutat.

Passejar per l’exposició a més d’un gran plaer és un apassionant aventura ja que davant de cada època, moment i obra , se’ns ofereixen reptes per desxifrar  la rotunditat filosòfica, simbòlica i iconogràfica present en tots els seus treballs.

Eduard Alcoy és un artista peculiar . Ho és en la seva obra  a la que quasi tots hem encasellat en el camp del realisme màgic , però sabent alhora que la seva obra és molt més. 
Certament la seva obra és inconfusible. Si col·loquem un dels seus personals treballs en mig d’una multitud d’obres d’autors que s’hagin mogut en aquests camps, la seva sempre  serà del tot identificable per la seva personalitat  quan curiosament , i en aquesta exposició s’evidencia prou bé, l’evolució d’Alcoy s’estableix en una síntesi i digestió d’innombrables referències esdevingudes influències.

 Aquesta gran capacitat de síntesi que l’apropa  a noms ben clars com és el cas De Tàpies i les avantguardes de Dau al set ( braus / toreros i altres obres dels començaments). Klee, Viola, Millares ( en l’abstracció geomètrica i l’informalisme). Picasso i Magritte en la renovació de la figuració, i òbviament el Bosco i els surrealistes en al definitiva estructura del seu llenguatge plàstic.

Una síntesi que fa de la seva obra una obra que es pot considerar surrealista, però no en el sentit més clàssic del concepte i sí en una vesant onírica , però que alhora es vesteix amb l’estructura de formes arquitectòniques, amb total equilibri conseqüència d’aquella abstracció geomètrica amb la substitució de l’espai volumètric per la   figuració.

Una capacitat de síntesi a la que acompanyen , com molt bé diuen els experts en la seva obra, una gran capacitat literària  i també una aposta per un apropament per el concepte clàssic de l’art , tant el tema d’ofici com de pensament humanista.

Un component literari no tan sols d’apropaments als literats, la presència d’alguns d’ells en les seves obres és evident  i la plasmació plàstica de conceptes i poemes també (“Grita el rojo com el cuchillo” de Goytisolo és per ex. l’eix de l’infern, el darrer capítol de l’exposició). És un component literari ja que Alcoy ens explica coses, quasi podríem dir que una història en cada obra , amb els seus personatges, les seves passions i emocions. Cada quadre és una història i cada bocí un capítol, essent apassionant intentar desgranar-la obra a obra. Amb petits detalls i elements que salten de peça a peça per establir un ignot lligam.

Unes històries de les més diverses lectures. El mateix Alcoy m’explicava un dia que li agradava molt acudir a les seves exposicions i estar atent als comentaris dels espectadors. Per un que encertava les meves intencions , em deia, apareixien mil històries diferents , una bona part amb lectura justament contraria a la meva direcció, però per altre costat sempre apareixia alguna lectura que em servia com a font d’inspiració per a una nova obra

.

I no cal deixar de costat l’aspecte clàssic en l’obra d’Alcoy. Clàssic en el fons i en la forma. Formalment Alcoy era un enderiat de la pintura , com queda ben evident. I una pintura ben feta , amb domini de l’ofici i perfecció en el seu desenvolupament. Una pintura estructurada en certa manera en el cànon , encara que disbauxada en la realitat del seu onirisme. Però també clàssica en el concepte de que l’art no ha de ser tan sols una plasmació estètica de la realitat o de sensacions i emocions de l’artista i sí en canvi ha de ser una crida constant en el conjunt de reflexions, dubtes en el context de la sempre necessària crítica social que ha de pregonar l’artista si és que es vol considerar com a tal.

Totes aquestes reflexions queden visibles en la passejada per l’exposició que recomanem lenta i detinguda i en la que us recomaneu presteu atenció  a les peces inicials especialment amb figures com la dels braus i els toreros (1953-54) que ens poden transportar a Tàpies i al record dels apunts taurins de Hernández Pijuan per el Ciero. S’observa la capacitat de reflexió personal davant el treball de diversos autors que clarament influencien en el seu caminar  i que seran clarament digerits per la personalitat pròpia. Comencem a notar a Picasso, Chagall entre d’altres i molt especialment a Klee que romandrà actiu en la seva època de l’abstracció geomètrica.

Especial atenció cal prestar  l’època de l’abstracció geomètrica i l’informalisme ja que son claus per esbrinar la concepció posterior i també per ser generalment la més desconeguda de l’autor, amb obres tan cabdals i riques com el “Yellow Dog blues” ( 1955), una de les seves obres essencials, veritable prodigi d’equilibri en una geometria quasi musical en moments en que el jazz  agafava volada no sols en l’obra d’Alcoy ans en la modernitat artística barcelonina. Una obra en la que cal deturar-se en la pell de la mateixa per gaudir de la multiplicitat geomètrica i cromàtica existent en un homenatge suprem a Klee del qui traspua tota la seva sapiència. Això per seguir amb les seves obres informalistes de finals de la dècada, de potència aclaparadora , amb relectures de MIllares en el textural o de Viola en el gestual.

En el retorn a la figuració cal fer esment de l’homentage a la Gioconda , al Bosco,el Crit i al parell d’obres en aparença menor que ens retrotrauen a una evolució dels inicis en uns entorns màgics i maquinistes.la planta superior queda evidentment marcada per l’impacte excepcional dels seus “Quatre genets de l’apocalipsi”, que engloba en ells mateixos tota la filosofia vital i pictòrica de l’autor. Quatre obres espaterrants  que abdueixen seduint  per la seva altíssima qualitat, essent inici i final alhora del concepte formal i conceptual de l’artista.

Ben a prop  i donant inici a la fase més coneguda ens trobem amb “Àvila” un altre obra excepcional  que ens hauria agradat poder visionar al costat de l’obra parella feta per Rovira Brull i que no fa tant va estar exposada en les mateixes parets. A continuació apareix definitivament l’Alcoy més conegut dels mataronins , l’Alcoy dels magnífics homes ventall, homes vaixells, etc. i de tot el seguit de treballs que podríem qualificar com “desplegables” amb caos, museus, barques de folls, i tota mena dels seus paradigmàtics personatges , en aquest referència habitual al món màgic del Bosco,amb especial atenció al món de dimonis, excel·lentment recollit en el darrera àmbit , en el que el cromatisme vermell de fons, enlaira encara més la força i intencionalitat de les obres presentades.

Tot per conformar una esplèndida exposició en la que malgrat  en la que posats a trobar algun petitíssim defecte , trobem a faltar esment del que podríem qualificar com creacions accessòries ,ja sols un parell de joies i escultures  marquen la nota , deixant de costat tot el mon de la gràfica , tant en el cas serigràfic com en el de cartells , especialment els locals com el de Santes i altres esdeveniments que a bon segur haurien arrodonit encara més aquest recordatori alcoià.

Com igualment , un petit recull de catàlegs i molt especialment algun acte complementari més enllà de les visites guiades o activitats infantils, com podria ser una conferència sobre l’autor i principalment una desplegament al voltant e la importància d’Alcoy en el món artístic i cultural de la ciutat , tant en el que d’influència artística com en el seu paper de despertar a un art nou, la mirada tradicional d’una adormida ciutat com era la Mataró quan ell hi arribà.

i com no, lamento que la mostra no s'acabi podent creuar el carrer i acostar-nos a la casa Coll i Regàs a on presuposso es manté la col·lecció del Tarot del que una peça si és present a l'exposició.

I per acabar no m’estic de fer esment una profunda , alhora que aparentment contradictòria, reflexió que Francesc Miralles feia en el catàleg de l’exposiicó celebrada el 1992 a la Caixa Laietana. Deia: “Eduard Alcoy poc té de màgic, poc té de mediterrani: la seva obra desenvolupa plàsticament les mateixes angoixes i incerteses que sentien i vivien un Werther o un Kirkeegard”. Per pensar-hi

Un magnífica exposició d’obligada, repetida i detinguda visita.

Felicitats

Les fotografies del post han estat extretes de la xarxa i poden no ser d'obres presents en l'exposició