DIA DEL MEDI AMBIENT

Sempre es diu que malament rai quan es celebra el dia d’alguna cosa. La celebració d’avui però va més enllà del caràcter específic dels gustos , circumstàncies i costums de cadascun de nosaltres per convertir-se en un problema global que ens afecta a tots.
En un dia com avui valguin les reflexions negatives envers EEUU i Xina , dues mirades diferents però absolutament egoistes. I en vagin dues positives que tenen el protagonisme ben proper, a Barcelona.

Per un costat l’actuació activa del “bicing” , aquest fenomen que tots els que ens movem per Barcelona hem notat. Èxit de públic, de civisme, de nombre d’abonats ... Quasi un morir d’èxit.
Un model que amb els seus paral·lelismes i limitacions haurien d’imitar moltes ciutats.

L’altre , el reflexiu , com ho és la instal·lació duta a terme per l’alemany H.A Schulz a la Pça Reial de Barcelona amb un exercit de tres cents soldats , que son escultures a mida natural , realitzades amb materials provinents de la brossa. Una magnifica composició artística i alhora una eina de reflexió igualment important.

CRÍTICS D’ART

No és aquesta la primera vegada, ni serà la última, que dic que m’agraden i molt, les crítiques artístiques d’en Ramon Bassas.

Avui publica en el seu blog un magnífic anàlisi de l’exposició que Perecoll presenta a Can Caralt ( Llavaneres) . Em cita i llegint el que ha dit , i el que diu un mateix , potser del conjunt d’ambdós en surt un comentari mínimament apreciable.

La deformació professional fa que un moltes vegades objectualitzi les exposicions en un anàlisi en un fonament de trajectòries anteriors i per venir. En Ramon en canvi les contextualitza , espiritualitzant-les si es permès el concepte.

Potser per això penso que un comentari a quatre mans podria ser molt divertit. Per ell i per a mi, ja que ens ho passaríem la mar de be. I per l’oposició podia ser un bon element de dispersió, per carregar sobre dos qualsevols que juguen a intel·lectuals i entesos d’art , quan haurien de dedicar-se a .....

Ramon, potser serà qüestió de provar-ho.

EXPOSICIONS

A l’espera de que el proper dijous s’inauguri la que us avancem com esplèndida exposició, com ho serà la mostra de les obres guanyadores i seleccionades a la 2ª Biennal Torres Garcia , tot per calentar motors i anar fent boca , aquest cap de setmana s’han presentant dues interessants mostres.
Per un costat a la sala de la seva seu ( Casal Aliança), els del Sant Lluc han tingut l’encert de presentar treballs dels guardonats en la primera edició. Encara que limitats en nombre i mides degut a les dimensions de la sala , la mostra és magnífica ja que el nivell dels protagonistes també ho és.
El conjunt que aplega la personal mirada de Gustavo Díaz Sosa, la poètica de Sebastià , el geometrisme de Llacuna , la intensa abstracció de Roma Vallés i la mirada interior de J.M.Codina, confegeixen un cocktail artístic enormement atractiu en la seva diversitat.

Per l’altra costat Perecoll presenta els seus àngels a Can Caralt de Llavaneres.
És aquest un espai que acull al Museu arxiu de Llavaneres i que mica en mica va guanyant-se el seu lloc en la vida artística de la comarca. Si el mes passat era un retrospectiva del mataroní Finet i en el proper serà Tomàs Safont Tria el que ocuparà l’espai, ara és en Perecoll el que ens ofereix , a vol d’àngel, una mirada a les seves darreres realitzacions.

Perecoll presenta dues pintures de gran format , una en el camp del negre sobre negre i l’altre en transparència que mantenen el camí més conegut del Perecoll pintor. Al seu costat son present un grapat d’aquarel·les en les que recupera aquell esperit de la guerra del golf . Dic esperit ja que el que hi està present és l’essència que ara ve matisada en unes formes i uns cromatismes més suaus i etèris, que s’escauen perfectament a les seves intencions.

En l’apartat escultòric Perecoll manté aquest sentit de ritme i moviment que no deixa de ser un eix en la seva trajectòria, però treballat des de un prisma diferent.
Si mirem detalladament les peces presentades hi podrem veure diversos conceptes usats en altres moments que ara es presenten en un conjunt unitari. Hi ha el tractament trencat de la seva època del mar ( Can Palauet) , les formes etrusques de la seva mostra a Nova York , el concepte permanent del ritme dels seus ocells... Tot amanit de nou, i a més amb una textura en el físic i el cromàtic, que manté i accentua els seus habituals conceptes de bellesa i elegància.

Jo diria que aquesta mostra d’en Perecoll és un tast interessant. Em sona com aquella prova que fan les companyies de teatre per veure com “funciona” l’obra front del públic, i quina és la seva resposta. Si és així, que no ho sé, el resultat de la mateixa és ben satisfactori. Hi ha idees , hi ha un correcte desenvolupament, encara que potser caldria accentuar proporcions i angles, per no caure en el record de temps passats, a bon segur positius , però en els que no caldria reincidir.

PACTES

La dimissió de Graupera, l’article de Rosa M. Cuscó , les declaracions lògicament interessades de Mojedano, Mora i Bassas , tot està fent bullir l’olla de l’opinió pública , que queda desvetllada en el desgavell que a vegades fa por , però que molta por, de les opinions del capgros.com.

Em sorprèn però que quasi ningú parli de l’única veritat inamovible, que és que Baron va guanyar les eleccions ja que el més gran nombre de ciutadans li va fer confiança , i a més les va guanyar tant en la teoria( més volts que ningú) , com en la pràctica ( possibilitat de governar en base al seu programa electoral).
Fer lectures a posteriori dels rèdits que ha significat estar en el govern i prendre tal o qual decisió és positiu , però és una lectura que ha de ser constant i no segons bufa el vent de l’interès personal , que no col·lectiu.

Ara arriba el moment de mullar-se. Fa quatre anys Mas va prendre el camí del tripartit sense ser necessari. Estar dintre o fora és sempre posició respectable , però s’ha de defensar explicitant sempre la raó.
I ara la única raó potser l’estratègia de partits. La patacada d’ICV ha estat d’època. La davallada d’ERC pel mateix camí. El PSC ha guanyat i a més ha augmentat el seu percentatge de vots .

Ja sabem que la política tristament massa vegades és allò de “ la puta i la Ramoneta”.
El que passa és que ara i aquí, tots sabem qui pot fer de “puta” i qui de “Ramoneta”.

LOGO

Per acabar be està en emsenyar el logo dels Jocs Olímpics de Londres que s’ha presentat avui mateix.

He vist a la tele la seva presentació visual i moltes de les seves possibilitats que tenen en la variabilitat dinàmica una gran poder.

A priori em sembla molt interessant i la primera impressió he de dir que ha estat ben positiva.

Però temps hi haurà per veure quin camí escollirà. El 2012 queda encara molt lluny.

(les fotos mataronines son del capgros.com)

JAUME GRAUPERA

Obligacions personals, professionals i familiars no m’han permès cap post en aquests dies, i això que en tenia ganes, ja que la noticia de la dimissió de Jaume Graupera és prou important com per fer-ne pertinent reflexió.

En primer lloc he de confessar que em va sorprendre la notícia. Malgrat que corrien els rumors , jo pensava que en Jaume seguiria endavant . Ha pres una decisió , i ja sigui personal o induïda , mereix tot el respecte quan a més la mateixa comporta dimissió i renúncia , cosa lamentablement gens habitual en els àmbits polítics propers i menys propers.

Personalment res a dir. Conec a n’en Jaume de fa prou anys com per saber quin és el seu tarannà, i mai he tingut problemes personals amb ell. És persona intel·ligent, culta , afable, i té aquell toc d’ironia que permet una dialèctica àgil i punyent, però sense acabar de ser feridora .Un bon acompanyant per a una llarga vetllada.Però com a regidor ha estat altra cosa.
És, en resum, el que li deia quan en mig de la interminable picabaralla del Fons d’Art , em trucava un dia tot convidant-me a sopar. La meva negativa va anar acompanyada d’una reflexió. Li vaig dir que amb en Jaume Graupera anava a sopar quan volgués i a on volgués , i a més pagava jo, però amb el Regidor de Cultura jo no anava a sopar de cap de les maneres.

Altra cosa és el seu pas com a regidor de Cultura. Allà a Beneficència ,en Jaume no ha trobat en cap moment el terme adequat. Sense una línia definida , acovardit davant un grup personal que ja fa temps que s’han fet els amos i als que cal tornar al seu lloc amb una postura valenta que Graupera no va tenir en cap moment, va patir a més la rèmora d’un director del Patronat , Rafa Milán , imposat per la direcció del partit , que amb la seva actuació va anar cavant dia a dia, la tomba del seu regidor.

Per això estic en total desacord amb les visions de Guirao i de Baron , lloant i individualitzant-li la tasca ben feta. En el que pertoca a Art no és de rebut atorgar-li Can Xalant , dat i beneit des de la Generalitat i que en la part que pertoca al PMC ens trobem amb un concurs més que viciat i una trajectòria que no respon en justa correspondència al que li atorga a la ciutat.
Ca l’Arenas va ser feina de Remigio Herrero i de Montse López. El paper del PMC i de Graupera, està en l’elaboració del nefast pla d’usos que ha desnaturalitzat l’esperit de la casa i l’ha convertit en una andròmina de nula transcendència.
No cal afegir ni el tema del Fons d’Art , ni la incapacitat de recuperar el taller de Gravat , ni... és a dir, un suspens absolut.

Però evidentment no és per això que ha dimitit , per què dons?.
Graupera arriba a cap de llista d’ICV després de la desaparició de Milà i quan ningú vol aquell marron. Accepta amb el compromís de estar-hi vuit anys. Quan les coses es torcen i això succeeix per la seva gestió ja que cal observar que Pep Comas malgrat ser del mateix partit , no tan sols no rep cap contestació, ans al contrari , rep lloances per tots costats , que Graupera recorda el compromís i es manté ferm.
És en aquest moment , en el punt en que comencen a disputar-se el que en diríem “primàries” quan al meu entendre , o Graupera havia de renunciar a la reelecció, o el partit havia de reconduir la situació per altres verals.


El manteniment per part de la direcció ,malgrat les dimissions de càrrecs , la contestació interna, la negativa de gent qualificada a aparèixer a les llistes , el trencament amb Esquerra Unitària.... Tot això s’ha de carregar més en el compte del partit que no pas de Graupera. I en aquest compte no oblidem, que qui hi te firma, és justament Toni Guirao que ara el substitueix.
Els resultats de les eleccions son justament els esperats. Les enquestes ho deien ben clar , això quan no marcaven uns resultats pitjors , i hom deia, a on vas bon home, quan Graupera cantava el quart regidor i les esperances a més, quan be sabia la impossibilitat d’aconseguir-ho.

Ara Graupera diu prou, o l’han obligat a que digui prou. Si volia o havia de fer-ho , millor ara que no d’aquí quatre dies, però penso que la decisió correcta era la d’haver renunciat a encapçalar la llista en el seu moment, per no sentir-se o prou capaç o prou recolzat. Ara , crec fermament que calia seguir endavant.


I ara què?. Segons sembla Guirao el substituirà en una decisió del tot esperpèntica. Si hi ha algú amb igualtat de responsabilitat que Graupera aquest és Guirao, tant com a cap del partit, i per tant responsable màxim tant de l’elecció de Graupera com a cap de llista , com per la seva responsabilitat en marcar les directrius polítiques municipals. Guirao per tant hauria de dimitir i deixar el lloc a.... Mama , por!.

Sigui com sigui ara ICV perd tota la seva força en el consistori. Parlar de no formar part del govern és foc d’encenalls i ganes de mantenir una mínima dignitat política, però res te ja a discutir. Sortosament per ICV , Conchita Calvo te predestinada i pactada la regiduria d’Ensenyament , a la que no hi ha cap aspirant en els altres partits i Guirao s’haurà de conformar amb Cooperació i elements residuals , fet al que penso ja està d’acord.

Ara el que pren força és ERC. Treien pit de ser decisius quan la seva força no estava en ells mateixos , la pèrdua de vots ha estat sagnant , i sí en la debilitat dels altres. Sabedors de que Baron no és gens amant de governar en minoria i desitja sempre una estabilitat que li permeti establir un pas tranquil, intentaran apretar per aconseguir unes tasses de representació superiors.
Si fins ara apostaven per Habitatge i Cultura, vista la negativa frontal a que el PSC cedeixi l’IMPEM, ara aniran per una cartera més significativa que Cultura. Cedirà el PSC o el mantindrà en la ratlla del lloc que li pertoca?. Una bona pregunta amb resposta que ha de ser prou immediata.

PS.- Com es pot observar el PSC segueix sense apostar ni un ral per Cultura que si acaba caient en les seves mans serà per què ningú l’haurà volguda.
Per amí, i penso que per a molts , és un fet trist i lamentable. Si no s’agafa ara , sols en l’època de majoria absoluta ,i per tant per obligació, haurà estat en mans dels socialistes.
Ara que encara s’hi està a temps , potser caldria fer una petita / gran reflexió.

PS II.- Jaume, si tornes al mon editorial, fa un altra sopar a casa amb la Bet i en Martí Català ( fill de Català Roca) i tornem a aquell projecte de l’art de Mataró del segle XX . Potser ara , tant la Caixa Laietana com l’Ajuntament en seran més receptius.
Una abraçada i Sort!.

Les fotografies son de capgros.com

QU4TRE / SANDRO SORIANO

Diumenge , just abans de viure les emocions electorals del recompte , vaig fer ullada a la mostra qu4tre a l’Ateneu Laietana, que havia estat inaugurada el passat dijous. Va ser una mirada més ràpida de l’habitual, de la que en vaig sortir amb un cert bon gust. El dilluns , tot donant al replay del CPU cerebral, vaig veure que hi havia quelcom que patinava. Una nova i obligada visita em donava finalment la raó, a qu4tre domina l’aparença.

QU4TRE va néixer fa pocs anys en un afany de potenciar l’art jove, en una mostra que podríem dir multifunció ( quatre en una) , ja que no és una col·lectiva amb un nexe d’unió i sí son quatre mirades individuals aplegades sota un aixopluc comú.

Enguany la cosa varia. No es pot parlar d’art jove amb tres creadors que estan al voltant ( més / menys ) del 35 i l’alta voreja els cinquanta , circumstància que ens ha parlar per tant d’autors amb un cert criteri, amb un cert idioma plàstic.

SANDRO SORIANO està en una camins evolutius de clara personalització. Les seves ziga-zagues creatives semblen haver-se deturat per centrar-se en aquests personatges personals, propis i inconfusibles , mitjançant els que desenvolupa la seva filosofia pictòrica.
Amb aparença i arrel de còmic, encara que un el veu especialment com autor d’una tira diària, Soriano desenvolupa les seves reflexions mitjançant protagonistes que ofereixen sense embuts les seves reflexions personals.
Formalment Soriano ha assolit un molt digne nivell tècnic. El seu joc, atractiu i directe , malgrat una clara aparença infantiloide, assoleix objectius i provoca sense embuts la reflexió de l’espectador.

La llàstima està potser en la poca volada de les intencions dels creador. A Soriano,li falta un punt més, un petit atac de mala llet, per motivar –lo a una acció més directa, i que per tant incideixi d’una manera més directa en la reflexió de l’espectador.

Si un bon acudit és com una editorial, a Soriano li falta encara doctorar-se en aquesta reflexió profunda que va molt més enllà de l’atractiva mirada a la que ens convida el seu treball.


BLANC

Ni més ni menys que 1270 persones ,que corresponen al 3.2 % dels votants, van votar en blanc a Mataró.
Votar en blanc no té res a veure amb l’abstenció. És tenir plena consciència del “deure” de votar , però desconeixent la millor opció, o a bon segur, convençuts que cap opció els hi fa el pes, mostrar la seva adhesió al sistema i el seu rebuig als protagonistes del mateix, amb un enlluernat vot blanc.

1270 persones responsables, donant el seu vot al llimb dels vots blancs , és demostració fefaent de que alguna cosa s’ha fet malament.

A bon segur un element de discussió, amb lectura tant o més important que la que sembla haver-se motivat amb l’alt nivell d’abstenció , fet que ha de provocar avui i en el futur.

PACTES

Comença a treure fum la fogata dels pactes. Que si jo vull, que què t’has cregut. Però ,home a on vas a parar ?...,
Mil i una expressions per aquest mercat negre ( i mai tan ben definit) que significa la cerca i cacera d’una plaça amb vistes a les decisions.
De les apostes , més o menys definides, un, res a veure.
De la resta, l’emoció d’aquell que ho viu en la certesa de que ben aviat hi hauran decisions favorables i s'aconseguiran els objectius desitjats al començar aquesta sempre difícil carrera de fons.

ARA , A GOVERNAR.....

Els pactes polítics , com les venjances , cal cuinar-los en fred. Cal sospesar pros i contres , analitzar els detalls , veure que la balança esta compensada. No deixar cap detall a l’atzar i al final fer allò que veritablement identifica al fet de governar , és a dir, decidir.

Els resultats electorals han estat tan poc sorpresius que hom te clar el que pot oferir i el que pot demanar. I potser el més important, fins a quin punt pot demanar i prémer. El pla “A” per tant és suficient i ni tan sols cal endinsar-se en l’opció “B”.

Millor hauria estat el regidor 12 , - casualment perdut per l’abstenció en els barris més mimats , mentre curiosament resistien aquells més maltractats en la seva representació -, però en la realitat actual el PSC s’ha de fer fort en la seva visió. Està be que Conchita Calvo sigui l’aposta per Educació, però llavors a Graupera li tocarà el que li toqui, que tot sembla cartera més d’aparador que no pas d’acció directe ( Ciutat sostenible , per ex.) .

Per el cantó d’esquerres , que s’oblidin de l’IMPEM ( imprescindible per a la nova visió de ciutat) , que segueixin amb habitatge , i per Panadés qualsevol altra domini d’aquells que semblin apostar per molt , però que en realitat son poc. Una participació ciutadana amb l’afegitó d’associacions de veïns, associacions socio-culturals, normalització lingüística, festes populars , figures populars , Les Santes...

I cultura per el PSC que ja toca

Una cultura fonamentada en la formació, aposta per la creació, activitat cultural, elements culturals...., estructurada en l’eix transversal IMPEM- Cultura . El primer recolzant la marca “Mataró Cultura” i el segon amb una programació adient i atractiva per a una ciutat del nivell de Mataró.

Tot sota el paraigües d’un nou estament , o si més no, d’un nou PMC que esdevingui àgil, participatiu, amb sensibilitat eclèctica i qualitativa, defensant el paper principal dels agents culturals, i el del públic com receptor obligat de qualsevol acció cultural.

Una dinàmica diferent al que cal un regidor hàbil i dialogant, però amb un director o semblant, de suficient caràcter , esquenes amples i capacitat d’aguantar , que sigui capaç de generar confiança en els creadors i que alhora posi ordre en el desori administratiu, marcant pautes i espais a uns tècnics que han perdut el nord , en el que pertoca a la realitat del seu paper.

Una aposta difícil, que cal resoldre amb cura , apostant sobre segur .

Un repte en l’elecció, que pot marcar , i molt , el futur de la cultura oficial mataronina.

HEM GUANYAT !!!

Així de clar, avui em sento guanyador. Millor dit , em sento guanyador des de ahir quan passaven pocs minuts de les nou del vespre. Em sento guanyador de tres maneres diferents , i totes elles importants:

Com a ciutadà de Mataró. Penso que el resultat de les eleccions ha de permetre una gobernabilitat que haurà de ser catalitzador del seguit d’actuacions que precisa per convertir-se en aquella ciutat important en la que tots els mataronins somiem.
Com a simpatitzant del PSC que ha guanyat amb claredat les eleccions , mantenint aquell suport de la ciutadania que l’ha mantingut al capdavant de la ciutat d’ençà l’esdeveniment dels Ajuntaments democràtics.
Com a membre de la Plataforma Baron , amb uns objectius plenament assolits.

Però sentir-se guanyador , ser feliç de ser-ho i pensar que és el millor que li podia haver succeït a la ciutat , no ha de deixar de costat altres reflexions que apareixen al vol, quasi sense buscar-les.
Unes reflexions que cal posar en el punt just. Avui veia una fotografia en un diari que m’hi ha ajudat. Era en referència al tancament per part de Chávez de Radio Caracas Televisión. Era una pancarta que deia : “Prefiero una democracia imperfecta que una dictadura perfecta”. Excel·lent pensament que serveix en el gran punt de reflexió final dels resultats electorals, l’abstenció. O pitjor dit, el sentit majoritari de la mateixa.

Sobre aquest punt en sentirem de tota mena i de tots colors. Estic bàsicament d’acord amb el post d’avui mateix de Ramon Bassas. Però al costat d’aquests grans aspectes globals, com si d’una macro-economia parléssim , cal afegir-hi els aspectes domèstics, aquells que estan més en la pell dels ciutadans , especialment d’aquells conscients de la vàlua del seu vot, però que no l’exerceixen en la més dura de les desercions, la que procedeix del desencís proper i sentit.

En aquests dies he fet molt cas a Baron. He treballat, treballat i treballat per convèncer als desencantats i als indecisos que calia anar a votar, i si era Baron millor. El cert és que no he tingut molt èxit. O potser caldria matisar , no he tingut l’èxit que esperava.
Hi ha hagut una resposta que s’ha repetit molts vegades: “Jo a Baron el votaria , però amb aquesta llista...”. Aquest concepte , dit d’una o altra manera,ha estat constant. El cert , és que davant d’aquesta afirmació , no hi havia possibilitat humana de desactivar-la amb una resposta , no ja contundent, però sí al menys convincent en un petit grau.

Els polítics no tenen la culpa de tot , però en tenen una de molt important, el d’haver burocratitzat l’elecció. Les llistes , no ja tancades , sinó ni tan sols en possible discussió en els propis partits ja que venen marcades a partir de les decisions de l’aparell , s’han convertit en uns elements que sols poden ser acceptades en un sentit de fe espiritual, de la que no disposem la gran majoria de ciutadans.

Hem d’escollir als nostres governants sabent de que son capaços i jo , que soc curiós en això de la política tan sols puc ensumar , i de lluny, quines poden ser les seves capacitats.
Escollim el PSC, els meus. Donem per coneguts els que repeteixen lloc a l’Ajuntament. I de la resta?.Si ens deturem en la informació que ens donen,els grans “mèrits” per ser aspirants a regidors son tan consistents com ser membre d’UGT , de l’AMPA de l’escola , president d’una Associació de Veïns , administrativa o soltera.

Mataró és una ciutat important i cal una “cert nivell” , i quan dic això no em refereixo a l’acadèmic , per poder decidir amb responsabilitat i eficàcia.Potser aquesta aspirants la tenen, però ni la mostren ni la demostren , ja que a més a més , el PSC en una campanya errònia en la comunicació, i ho sento molt per la Montse López a la que tant aprecio i que sé s’hi ha dedicat en cos i ànima, ha preferit guardar-los amagadets i així han arribat a regidors , desconeguts de tots i per a tots.

Mataró és massa important per apostar a cegues. L’aposta del coneixement és el primer pas per destruir l’abstenció. Quan es coneix és més difícil passar de llarg. I ja que no s’ha fet quan tocava , campanya electoral, caldrà fer-ho ara. La llista electoral , que ningú s’enganyi, ha estat un element important en l’abstenció i la davallada de vots del PSC.

Per acabar aquesta primera reflexió, ho resumiria amb una frase amb la que em va contestar una professional més que competent, votant habitual del PSC , que m’havia comentat la seva decisió d’abstenir-se. Quan jo defensava Baron com esquer per cercar el seu vot , la seva resposta va ser contundent: "No deu ser tant bo, quan ho ha escollit aquesta llista , o l’ha acceptat”. Com és natural vaig quedar-me sense paraules.

Però tot això son punts de reflexió dels que caldrà tenir cura per un futur. Tenim el que tenim , i amb aquests vímets hem d’aixecar una ciutat potent. Cal treballar i estic convençut que ho aconseguirem.

ALEA JACTA EST

Passen deu minuts de les sis, queden per tant menys de dues hores per que comenci a saber-se la veritat, i malgrat ser sempre molt optimista comença a rodar per mi un run- run. Estic esperant el resultat de participació de les sis , per què el vist el de les dues, fa fredar, i de seguir així aquells que tenen responsabilitats en els partits , en tots , haurien de fer-s’ho mirar.
Però segueixo esperant uns resultats ben positius que poden donar-nos la força suficient per fer el veritable Mataró que tots volem.

Mentre ,avui dia tranquil amb lectura de diaris, dinar amb la mare , cafè amb el fill i amb la Lorena , la seva parella, que així es presentada “oficialment” , començant a ser una maresmenca més , i tot esperant els resultats definitius.

Mentre queden dos apunts:

TERRES DE L’ARAGÓ

El País Semanal parla del Cid. En el seguit de fotografies, dues que ara presento que corresponen a unes terres ben estimades. L’inferior correspon a un lloc ben conegut com és Santa Maria de Albarracín. Una fotografia magnífica en la penombra boirosa de l’hivern castellà-aragonés.
L’altra de El Poyo del Cid. Diu el Cantar. “...legaron a un poyo que está sobre Monreal...”. Un Monreal que és el poble de la dona , al que estimo profundament i en el que passo cada estiu algunes de les millors hores de les vacances.

FEINA PER L’IVAN PERA

Estic del tot convençut que l’Ivan Pera serà el nou regidor de Cultura en la propera legislatura. Potser per això, i no fos cas que davant un cartipàs buit de necessitats immediates (?) , el bon amic Iván no sabes en que passar les hores mortes , avui li llenço el primer repte.
“El País”. (Catalunya. Pàg 50). “Estius de pintura i absenta”. Article al voltant de la presència de Santiago Rusiñol a Arbúcies.
Després d’explicar les raons i causes d’aquesta presència i de les discussions amb la veïna Sant Hilari , tota discussió s’acaba ja que tot està documentat per les fotografies del fotògraf Santiago Carreras ( els hi diu alguna cosa aquest nom).

Dons be , un conjunt de fotografies de l’avi Carreras s’exposen en el Museu Etnològic del Montseny a Arbúcies, en el marc del 75 aniversari de la mort de Rusiñol.
Tenint en compte que aquestes fotografies deuen formar part del Fons Carreras , que en el Museu de Mataró hi ha uns quants Russiñol, que és any de celebració i que a Mataró fora del detall de la sala Cabanyes i de considerar una pintura seva com destacada en l’entorn del dia dels Museus , dons res de res....

Per això vagi ja la primera feina per l’Ivan. Rusiñol, la seva obra i les fotos de Carreras.
Per després queda el centenari d’Alfred Opisso.

I seguirem....

TRAVESSES

Tinc un gran amic, lector diari d’aquest blog del que em fa oportuns comentaris via mail ja que segons diu, vol conservar la intimitat, cosa que no aconseguiria amb un comentari al post, que ultimament m’està provocant.
Defensa aquest bon amic que jo , molt mullar-me, però d’apostar resultats ,res de res , i de com quedaria el consistori , encara menys. Sap que em pica i que acceptaré la juguesca, i encara que pactem deixar en secret la seva , un està disposat a quedar en pilotes i dir senzillament:

Els resultats de les eleccions municipals 2007 seran:

PSC 12 CiU 6 PP 6 IC 2 ERC 1

En el govern es repetirà el tripartit i les carteres estan distribuïdes així:

Alcaldia i Seguretat ciutadana..........J.A.Baron
Urbanisme ........................................R.Bassas
Promoció Econòmica.......................A.Romero
Obres................................................M.López
Serveis centrals................................Oriol Batista
Presidència.......................................E.Terradas
Manteniment i Mobilitat.................... F.Melero
Sanitat i Serveis Socials ................. C.Esteban
Joventut ......................................... A.Barrera
Esports........................................... C.Fernández
Cultura..............................................I.Pera
Dona................................................ N.Aguilar

Participació ciutadana / Ciutat sostenible.... J.Graupera
Educació...................................................... C.Calvo

Habitatge....................................... F.Teixidó

Com veieu , això sí que és una aposta. I estic per dir que a cegues,
Però no patiu. Soc dolent, però molt dolent, en això d’encertar.
És a dir que no encertaré ni de bon tros.
I potser serà veritat. Malgrat tot, els resultats encara poden ser molt millors.
Però que molt millors
( és que al temps han dit que podia ploure)

PLATAFORMA BARON

Ahir es realitzà en un Can Palauet ple de gom a gom l’acte central de la Plataforma Baron. Va ser un bonic acte amb la presència a la taula presidencial de Pere Vilaseca, Gustavo Herraiz, Xavier Ubach, Lluis Garcia i Teresa Carreras.

Excepte amb el primer , amb tots tinc batalletes per explicar. Perque, poca gent va veure l’exposició a la Pça de l’Ajuntamnet , en un Sant Jordi de fa uns quinze anys , de Gustavo Herraiz amb en Pombo, en Navarro ( fill de Antoni Navarro de la Laietana)i d’altres en una experiència dita “L’altre art”. I menys recorden a la Teresa Carrerras a Ràdio Mataró , fent cursos de català. Essent ja privat , les gresques que en Lluís Garcia i els seus amics de Torrelles es muntaven en els mítics campionats de futbol sala d’Argentona . I que dir de les eternes disputes , ben amigables , que tinc amb en Xavier Ubach que ahir ens deixà bocabadats a tots fent el panegíric del PMC ( viure per veure).

Juntament amb altres companys vaig ser convidat a dir quatre paraules , en les que al costat de l’elogi ( merescut ) del candidat , vaig afegir la recomanació de mantenir el lligam entre la classe política i aquesta teixit social que diu ben clarament quina és la seva aposta.

Lamentablement donar la cara per una aposta de ciutat s’ha perdut. Sembla que es busqui la menjadora. Potser jo ho noto menys ja que és habitual en mi mullar-me. I així em va . Però crec que cada vegada més els ciutadans haurien de ser conscients que es bo explicitar la nostra tria.
Ni jo, ni penso que ningú, es casa amb cap candidat. La nostra “no militància” , expressió que m’agrada molt més que la de “independència” , no es fa ser ulls clucs. No estem d’acord amb tot. Per exemple queda molt clar per a mi que la llista del PSC és fluixa i hi ha alguns noms ( Esteban , Barrera i especialment Fernández) que no és de rebut que esdevinguin regidors i per tant els nostres representants. Ningú coneix els seus mèrits , en canvi dels seus demèrits ( especialment d'un d'ells ) hom en va ple.

Però això ja tindrà solució. Seran escollits , podran demostrar-nos la seva vàlua ( i llavors un serà el primer en menjar-se les seves paraules) , o s’estavellaran i hauran de dimitir ( o així espero). Però l’important està en aquesta comunió, trencada, ara per ara , entre la societat civil i la política.

Hom aposta per una més que forta abstenció. Jo també n’estic convençut. Parles a la feina i els votants convençuts els troben en comptagotes. I la culpa ( tota, tota ,tota) és dels polítics. Ho és per moltes raons ( a bon segur dilluns ja podem començar a discutir-les) , però els que es dediquen a això, o donen la volta a la truita , apostant per la netedat , claredat , participació real, implicació dels ciutadans en el govern de la ciutat, i especialment trencant aquest càncer establert en les arrels dels aparells dels partits, veritable limfoma maligne, que està minant la democràcia des de dintre, i que cal airejar amb una visió neta de la realitat en la que els protagonistes , i no els enemics, siguin el poble, eix, raó, essència i ànima de la veritable democràcia, o tot se’n va a la merda.

Però l’important estava allà. Amb un grapat de gent que no mentíem quan dèiem que Baron era el nostre candidat.

I cal deturar-se en la paraula i el personatge: Joan Antoni Baron.

Ningú va dir mai PSC, I està clar. Llavors , probablement , més d’un s’hauria aixecat de la cadira.

I això és un fet davant del qual el partit ( mala paraula aquesta) , hauria de reflexionar.

FUNDACIÓ SUÑOL

Ahir va obrir les portes al públic la fundació Suñol, situada a Passeig de Gràcia, just al costat de Vinçon.
En el moment que es va presentar públicament ja em vàrem fer l’oportú comentari, tot dient que la col·lecció que presentava era una veritable delícia i que caldria veure amb amplitud aquesta primera selecció e Sergi Aguilar qui n’és el comissari de la Fundació. Avui la noticia surt a tots els diaris amb comentaris a quin més elogiós.

No cal ni que dir que estem ansiosos per veure aquesta primera mostra , i més quan el seu espai físic es troba tan a prop del nostre lloc de treball.
De moment però vagi aquesta magnífic retrat de Mao , de la mà de Warhol per anar fent boca

CAN XALANT

Potser la gent de Can Xalant no està tan ansiosa com nosaltres per veure aquesta primera mostra de la Col·lecció, però ara que en l’entorn del festival Loop’07 tenen presència a La Virreina , en el seu espai 4, be podrien aprofitar-ho i veure bon art que sempre es convenient.

Juntament amb el turc Ergun , és la mataronina Casas Brullet l’encarregada d’ocupar l’espai, però llastimosament ho fa amb un vídeo de 2001 i un de 2005.
Molt currat, dons com així que no es veu la cosa.

Però qui gosa a discutir a Can Xalant, sota anatema d’antiqualla vivent?.

CULTURA POPULAR

Problemes d’organització domèstica em varen impedir assistir ahir a la presentació del programa de Cultura Popular per part del PSC. Ho lamento , i més quan m’he assabentat de que es va parlar també de la cultura en genèric.

El tema de la Cultura Popular crec que és un tema molt important, especialment en com i de quina manera ubicar-la. Juntament amb el tema del PMC han de ser els dos elements més a discutir en l’entorn del futur de Cultura a Mataró.
No hi ha dubte que és un tema espinós i que fereix sensibilitats. Però igualment cal agafar el toro per les banyes i actuar en conseqüència . I per davant de tot , cal mullar-se .

Ja fa temps vaig escoltar un animat debat a la ràdio del que em vaig quedar amb un concepte amb el que combrego. El ponent, del que no recordo el nom, explicitava un exemple ben proper. Deia: “El flamenc i els castells formen part de la cultura popular , però a Andalusia i a algunes comarques de Tarragona. La Feria d’Abril de Barcelona i els Capgrossos de Mataró , poden ser cultura , però no son cultura popular”.
Com veieu , un bon aperitiu per a la discussió, en uns termes amb els que fonamentalment estic d’acord.

Cultura , cultura popular , tradició, folklore ...., molts elements sobre els que caldria establir unes bases fermes de col·laboració, sabent però el terreny en que ens movem

.
Jo defenso una postura semblant a la que enguany ha dut a terme la Generalitat amb la feria d’Abril barcelonina. Col·laboració únicament amb els fets culturals , en aquest cas concerts , en la resta res de res. Ha estat la Diputació i l’Ajuntament barceloní els que han cobert aquest paper.
Un fet semblant reivindico per Mataró. Cultura a cobrir les activitats culturals estrictes , la resta cal fer-ho per altres indrets.

Per això defenso que Associacions de Veïns, Cases regionals , Confraries i tot allò d’aquest caire que vostès vulguin imaginar, han d’estar sota el control de Participació Ciutadana.

I molta cura especial en el camp de les Festes de Barri. Us puc ben assegurar que en el que pertoca al meu ( Molins / Torner ) , la festa popular no tan sols no és una manifestació cultural, ans caldria dir el contrari. Subvencionar i finançar activitats com aquestes sota un sucursalisme mal entès, és un greu error en el que no s’hauria de caure en la propera legislatura.

ATENEU CAIXA LAIETANA

No vull que se’m passi per alt la noticia que es feia pública la passada setmana del fet de les importants modificacions en els equipaments culturals de la Caixa Laietana. Variacions que comporten el trasllat del centre multimèdia , l’ampliació de la Biblioteca Popular i en el que pertoca a la passió particular , la consegüent ampliació de l’espai expositiu de l’Ateneu.

És ben cert que hi ha molt d’agrair a la Caixa Laietana en el que pertoca a la seva faceta envers l’art. Fa molts anys que hi ha prestat atenció amb exposicions de tot tipus i nivell, havent esdevingut durant molt de temps , especialment en temps difícils i conjuntament amb el Museu, referent del concepte artístic dominant en el país.

Però igualment s’ha de dir que ja fa un temps que ha perdut en bona part el nord. Les seves sales d’exposicions , en aquesta barreja de sala cultural i social, compaginant exposicions artístiques, amb altres de culturals, altres de lleure , sense oblidar les degudes a efemèrides diverses, les ha convertit en un poti-poti , que valent per a tot no ha esdevingut referent per a res.

Per això molt ens agradaria que aquesta nova possibilitat espaial , vingués acompanyada d’un tarannà que l’equiparés culturalment amb entitats properes i paral·leles en el que pertoca a importància i recursos, com ho puguin ser les Caixes de Girona, Terrassa, del Penedès.... , totes elles amb una forta infraestructura expositiva que els hi permet efectuar mostres artístiques de producció pròpia i aliena, de primera qualitat.
Aquest salt qualitatiu . juntament amb el salt quantitatiu en el que pertoca a espai , podria convertir a l’entitat en un veritable referent , en un punt de privilegi que ha perdut fa ja un temps

.
Esperem que el projecte sigui el suficientment engrescador com per obtenir uns resultats prou satisfactoris per la ciutat i per els amants de la cultura.

CAMPANYA

Segueix la campanya amb l’avorriment per bandera. No hi ha manera de que surti aquell projecte engrescador que motivi a la ciutadania , i encara que potser justament no es tracti d’això , i simplement es tracti de millorar en el dia a dia i en tots els components que ens permeten una vida millor, aquest run run de projectes repetits deixen adormit al poble pla que no sap per quin cantó tirar.

Una propaganda electoral carregada de projectes (PSC) en tant alt grau que els converteix en no llegibles. Molt millor en el senzill full explicitant les millores del barri , que es dona en les trobades de districte.
Propaganda molt d’estar per casa (CiU) com explicitant molt bé de que com que no hauran de governar , amb quatre pinzellades ja està tot dit. En canvi son sols quatre les pinzellades que ofereix ERC amb una imatge senzilla però eficaç. Potser massa pobre , però que obliga a llegir els seus conceptes.

Altra cosa son el PP i IC . Cadascun en el seu pal ofereixen una certa imatge de superioritat i distància. Sembla que ens renyin i en canvi no ofereixen una possibilitat de salvació. El pragmatisme obliga a una actitud, fora de la qual no hi ha camí.
Finalment la CUP , única força fora de l’Ajuntament amb possibilitats d’entrar en el mateix, ens sepulta davant de tal munt de propostes que fa que un ciutadà benpensant arribi a la conclusió que millor quatre de comptades i amb possibilitat de dur-les a terme, que aquesta pluja d’idees que sembla no portar enlloc.

Potser amb tot això queda clar allò que m’explicitava un bon amic. Si no hi ha fe , millor oblidar-se de tots. Però segueixo pensant que cal tenir fe , ja que Mataró té futur, i més si el proper diumenge guanya aquell a qui donaré el meu vot.

La llàstima és que potser és cert el que em deia avui mateix un altra company , preocupat com jo per la ciutat: Anem malament , em deia. Son uns conceptes tan diferents que ni tan sols s’acosten. Per resumir-ho, ni tan sols coincideixen en el sexe de la ciutat: PSC / femení ( per una Mataró) . CiU / masculí ( un altre Mataró ). La resta , segons , sense definir.

Però ja sabem que a Mataró som diferents. O algú coneix un poble que vagi a “mar” ( a ser possible cal pronunciar-se amb “c” final ) i no a la platja ?.

BRUMMEL / BARON

Potser Brummel va ser la primera gran colònia publicitada amb mitjans televisius. Abans, i d’entre la variada publicitat del ram , era remarcable la de Myrurgia amb una plana sencera cada cap de setmana a ”La Vanguardia” dominada per un dibuix femení de l’Alfred Opisso, aquest artista mataroní del que enguany es celebra el centenari del naixement sense cap acte especial, malgrat les promeses d’una antològica feta per la Regiduria de Cultura.

Estic convençut que Baron no usa Brummel, colònia que ha esdevingut més aviat de gent gran i a ell més aviat li correspon una colònia seca amb aromes a fusta i bergamota , però el que si l’hi escau a la perfecció és aquell eslogan publicitari que deia una cosa com “ és en els espais curts quant un home se la juga”. I ho dic ja que Baron és en aquesta proximitat en la que es troba més be i aconsegueix els seus millors resultats.

Avui ho ha demostrat una vegada més. Acompanyat de la seva guàrdia pretoriana , i mantenint aquesta absència eterna dels nous noms de la seva llista als que sembla mantenir amagats no sigui que obrin la boca i..., s’ha acostat al meu barri (malgrat els infundis d’alguns soc home de barri, i a molta honra) , per donar una altra gran lliçó.

Baron no es troba còmode davant les audiències. Llavors es posa a la defensiva , comença a treure xifres , dates, a dir el que han fet amb tot detall, el que faran i ... A més ho fa amb un to en certa manera alterat que en res l’afavoreix , ja que sembla d’una agressivitat controlada que no va amb el seu tarannà.

Ben diferent és quan es troba en petit comitè. Llavors apareix la seva vessant de professor. Explica amb tranquil·litat , apunta intencions, ensenya opcions, desactiva operacions de l’oposició, i fins i tot es permet alguna que altra ironia, poc feridora, per seguir apuntalant la seva posició.

D’aquesta manera ho ha fet avui als Molins. Amb una audiència entregada , amb ganes de sentir a l’alcalde, i aquest amb ganes de deixar-se sentir, la xerrada / esmorzar / vermouth ha estat un bàlsam per a ell i per els que l’hem escoltat que l’hem sentit definitivament alcalde.

DETALLS ELECTORALS

Llegir-se totes les propagandes electorals, permet fer oportunes re-lectures.
D’elles en vull fer dues:

1.- L’absència generalitzada dels creadors culturals.- En cap llista , ni en els llocs de la morralla , apareix gent de la cultura , amb el que es poden fer dues lectures o que aquesta no interessa a cap partit , o que la gent de la cultura no volen saber res de la política , fet encara més preocupant encara

2.- La filla de Jordi Pujol ocupa un dels darrers llocs de la llista mataronina de CiU , fet que sembla del tot natural.
El que no he sembla tant és que aparegui com independent.

I aquí les lectures son com vostès vulguin.

ART JOVE

De cop i volta , i per a sorpresa de quasi tothom ja que la convocatòria va ser del tot clandestina, Can Palauet ens presenta la sisena edició de la Mostra d’Art Jove.
Aquesta mostra va ser un invent de Consol Prados i Alícia Romero quan es movien per Joventut. La primera edició, al Sidral, va ser una gran sorpresa per la qualitat i la participació. Sempre recordaré la Taula rodona final , el dissabte abans de Santes a les sis de la tarda , a la que vaig acudir en el convenciment de que acabaria essent una xerrada entre quatre i em vaig trobar amb un espai ple de goma a gom i amb un interès fora de mides.

La mostra va seguir en les mans de l’Arcàdia fins que el PMC la fa seva dirigint-la, com és costum en ell vers la seva línia dictatorial, amb el que la mostra no sols camina en una davallada participativa i qualitativa, si no que va més enllà com en l’any anterior, en que la postura ètica de part del jurat ( Dardanyà i Alberch) votant als seus poulains la va estigmatitzar definitivament davant qualsevol participant honest que volgués ser jutjat en equitat.

Potser per això enguany la convocatòria ha estat del tot clandestina. Ho dic , no per què un no hagi tingut cap notícia , és norma del patronat no fer-me cap comunicació dels seus actes , però és que periodistes com Vern Bueno ( cap de cultura de Capgròs) o Joan Salicrú ( cap d’informatius de Mataró Ràdio) desconeixien igualment aquesta convocatòria. El mateix ha succeït amb els artistes locals que no son de la corda.

Malgrat això i que la participació es va caçar a cop de telèfon i de Can Xalant, el resultat final és prou positiu i és sens dubte la millor de les darreres edicions, això sí, amb l’enorme taca de donar el premi al treball de l’Albert Ibanyez.

No ha estat sorpresa el nom del guanyador. Qualsevol que estigui en la pomada sap que Ibanyez és l’artista emergent al que cal elevar com el nou Messies de l’art jove mataroní. Encara que faci relliscades tan clamoroses com la de la seva lamentable presentació a Ca l’Arenas, o com la instal·lació que ha merescut (?) el premi d’aquesta mostra, amb un treball ridícul, mancat de tota imaginació, i el que es pitjor, reflexió, en una proposta viciada en la base, mal estructurada en el concepte del discurs , i pèssimament desenvolupada en la realització final. Un treball que mereixeria un clamorós suspens en qualsevol elemental valoració acadèmica.

De la resta de tot hi ha a la vinya del Senyor. Suspens per Cecilia Postiglioni i Gemma Tro amb uns treballs poc meditats i gens atractius. Aprovat alt per Cristina Ibañez-Tarter amb una aposta reflexiva que partint del físic arriba a la personalitat interior. Notable per els exercicis visuals de Mateo Lara que segueix avançant a grans passes en aquest exercici visual que va del grafitti a l’animació i per Raül Roncero amb la seva dinàmica interpretació dels objectes coneguts i la seva reinterpretació.

Finalment , màxima nota i evident guanyadora moral de la mostra , Emília Lloveras , amb un treball que recull i aglutina les virtuts i intencions en que es realitzen aquest tipus de convocatòries.
Idea intel·ligent, desenvolupament correcte , tècnicament notable i exposició ben correcte, el que li fa aconseguir una excel·lent comunicació amb l’espectador.

Resumint , una nova edició de la mostra d’art jove ,a bon segur més viciada en la base que mai, però amb uns resultats prou atractius i que mereixen la visita , alhora que cal lamentar el veredicte final.

(Les imatges corresponent al treballs de Lara, Roncero i Lloveras)

REFLEXIONS A AFEGIR

Can Xalant ofereix com activitat paral·lela a la mostra un Workshop titulat “ Textualitats i runa ( poètiques, rebuig, palimsest)" que segons informen és un taller que posarà en materials de rebuig la formalització de poètiques al voltant del procés, la gènesi i la permanent reconsideració de les constants reescriptures de l’obra artística dels participants.
Aconsello al nou regidor de Cultura que hi prengui part. Potser així, i de manera totalment contemporànea , podra aprofondir en la reescriptura del conveni de Can Xalant que sota cap concepte pot mantenir-se , però ni de bon tros, amb les característiques actuals.

Tot això tenint molt present el que ja havíem comentat en un post anterior. Justament quan la fira més contemporània d’art “Swab” , recentment celebrada a Barcelona, estableix el domini de nou de la pintura com element més emergent, aquí seguim rebutjant-la en la seva totalitat.

Certament, viure per veure

MALALTIA

Michael F.Marmor, professor d’Oftalmologia de L'Universitat de Stanford, ha publicat a “Archives of Oftalmology” , un article en el que manté que els canvis d’estil que Degàs i Monet van realitzar en els seus darrers anys de carrera , no responen a una evolució cap a l’art abstracte, si no que es deguda a les afeccions de vista que ambdós varen patir en raó de l’edat.

Mitjançant un programa informàtic Marmor ha descobert el que en realitat veien els artistes i el que varen pintar ( tal i com es veu en la foto adjunta. La realitat pintada per Monet amb cataractes i la manera en que ho veia el creador). Igualment afirma que son mentides les observacions que tradicionalment parlen d l’astigmatisme de “El Greco” per justificar el seu peculiar estil, o els problemes amb certs medicaments en parlar de Van Gogh.

Com veieu si exercir de crític era ja de per si difícil, ara caldrà exigir certificat mèdic oftalmològic per a tal de prendre accions de manera atinada.

DIA DELS MUSEUS

Demà, o avui divendres si ja és en aquest dia quen vostè llegeix aquest post, que es celebra el dia Internacional dels Museus.

Que no ho sabia?. Que malgrat passejar per el seu barri i aquesta tarda per el centre , enlloc ha vist anunciat cap acte, ni tan sols la diada en sí? Dons sí. És el dia dels Museus , encara que a Mataró ningú en tingui coneixença.

Per aquells a qui interessi , em diu un ocellet que el Museu Arxiu hi ha una conferència “El Museu com a eina pedagògica” a càrrec de l’historiador i arxiver Joan Florensa. M’agradaria pensar que Carlos Marpha , és a dir el responsable del Museu , hi assistirà. A veieam si hi ha sort i aprèn alguna cosa.
Fora d’això, a l’entorn de “Descobreix una joia del Museu”, el Museu Arxiu de Santa Maria presenta el llibre de baptismes de l’any 1508, i en canvi Can Serra presenta l’obra de Rusiñol en referència a Sant Pere de Galligans. La llàstima és que aquesta obra va estar exposada en la mostra “ Una mirada...” que varen presentar la xarxa de Museus Locals fa menys de cinc anys. No seria d’estranyar que com que ara la tenim a mans....
És a dir , res de nou a la terra, i demà ja serà un altre dia.

SORT

A vegades la sort no és del que la mereix. Fa molt poc que m’ha quedat la cara trista veient el desencís de la meva filla. Li queden molts anys per tornar-ho a intentar.
Em dol per ella, per en Jose Spà, per en Pep Comas, en Martí Ramoneda, en Cullet , en Paco que ens havia promés cava demà per dinar , en....
Per més culé que sigui, volia que avui fos el dia de l’Espanyol.
Que hi farem....

DEBATS



La campanya electoral va d’un avorrit que fa pena. Cap partit provoca trempera i tot sembla anar cremant dies fins arribar al moment definitiu. El que succeeix que amb aquest tarannà l’abstenció guanya i per tant perden els partits majoritaris i en surten afavorits aquelles agrupacions testimonials que poden arribar a l’Ajuntament.

La raó, ves a saber, però a bon segur està en la manca de discussió del programa electoral, que sembla el gran amagat de tots els partits , per entrar en aquesta absurda dinàmica de debat diari, sense solta ni volta.
Que si dos debats de TVM, el de Capgròs i Mataró Ràdio, el de la Federació d’Associacions de Veïns, el dels empresaris, el del barri de l’Havana....
Debats a mil amb el temps just per dir hola, adéu i poca cosa més. Resum del passat , desitjos de futur , i bona nit i tapat.

Enyoro , de veritat ,els debats sectorials d’altres temps. Eren diversos debats ( cultura , esport , joves , habitatge , seguretat...) que tenien com a final el debat general dels caps de llista.
Eren debats en els que per els partits hi anaven els teòrics responsables del tema. Entre el públic, gent interessada en l’especificitat. Propostes i debat , amb preguntes del públic. El resultat ,magnífic. Ara , res de res. El poble, com sempre el gran perjudicat.

Per això avui us porto la banderola del debat municipal de “Política Cultural”. Era l’any 87. Observeu els noms , observeu els partits. I si em permeteu l’orgull, observeu el moderador.
Eren temps difícils. L’Ajuntament estava en la barrabassada ( que va acabar duent a terme) de carregar-se l’edifici de “La Peixateria” per convertir-lo en un restaurant, que després de la seva desfeta ha esdevingut en el que veiem ara.

Hi va haver una campanya ciutadana , a l’estil can Fàbregas, que no va servir de res. Amb l’Alcoy , en Pepe Novellas, en Perecoll es va fer neteja de l’espai, i recordo un enorme mural de Novellas marcant “El Racó d’en Migio” , a imatge del famós restaurant argentoní “El Racó d’en Binu” que llavors lluïa estrella Michelín.
En aquell espai és va fer aquest debat electoral. Ple de gom a gom , tant l’espai de la Peixateria, com de la plaça que l’envolta. Quina enveja.
Era una manera , bona , d’entendre la democràcia.

Ara, tot queda entre periodistes, weeb, blog, internet, i casi res queda del contacte directe. Llavors es demana participació, i els partits no entenen que la gent faci botifarra , que és ni més ni menys el que es mereixen.

Em queda molt clar que els que decideixen l’han errada. Tants debats que no serveixen per res, i en canvi es carreguen aquells que si valien. A bon segur, maneres de protegir els líders.
Maneres que porten al no res. Esperava l’arribada del candidat al meu barri. Ja que els partits en fant oïdes sordes a la participació directa i específica ,esperava en viu les seves respostes. No hi seran. El PSC ha programat acte el diumenge a les dotze del migdia. Aneu a dida , i de pas us emporteu per davant a aquell que ha dirigit la campanya.

Tres actes a la Romeria del Rocío , en bona hora , com no. Al meu barri , a les dotze del migdia de diumenge, i en lloc tancat. De veritat hi ha seny a la campanya?. Que voleu que us digui.

De cor: Aneu a dida.

DEFENSA

Magnífica la idea de Capgròs de realitzar entrevistes als alcaldables i més fer-ho sota el prisma de visió de dos ciutadans interessats i diferents, amb ample pedigree, com ho son en Perecoll i en Ramon Reixach . Les dues que he pogut llegir fins ara son excel·lents i ens permeten un angle diferent de visió de l’habitual que ofereixen els polítics acostumats a unes preguntes més encotillades i a les que responen quasi de memòria. El pitjor però està en els comentaris afegits.

El tema de la identificació dels usuaris que opinen és un tema que caldria resoldre , a bon segur amb una identificació prèvia a l’estil de les cartes al director de la premsa escrita. Potser així no tan sols s’estalviarien insults barroers , ans també opinions tan perilloses com algunes que ja han estat públiques, i de les que d’un parell de casos en vull sortir en pública defensa.

Cas és el de defensar carta de naixement a la ciutat per a tal de poder-la governar. Acusar a Baron de no haver nascut a Mataró, com fer-ho amb Mora per no viure-hi , és una gran vilesa. No cal ni entrar en les dites tan conegudes del “ néixer o créixer” o en allò tan castellà de “ donde se nace o donde se pace”. Ni recordar que grans polítics mataronins vivien i viuen fora de la ciutat ( Milà a Argentona, la família Sagarra a Canyamás ...) i això no va afectar en res a la seva tasca.
L’important no és néixer a la ciutat o viure a la ciutat. El que val és viure la ciutat. Baron ho fa amb escreix i m’agrada pensar que els altres candidats també.

L’altra tema és el de la qualificació acadèmica. Una alta titulació no garanteix una millor gestió política. Jordi Pujol o el fa poc desaparegut Antoni Gutierrez “Guti” , per emprar dos exemples de dos costat ben diferents del ventall, són clara imatge d’allò que s’anomena “animal polític”. Crec que a ambdós poc els hi va servir la seva titulació acadèmica com a llicenciats en Medicina.

Valgui això en defensa de Ramon Bassas. Estic d’acord amb Joan Antoni Baron que Bassas és de les persones , si no la que més , més intel·lectualment preparada de tot el Consistori. Llegir els seus comentaris artístics o literaris, o emprant un genèric, “culturals” , que publica en el seu blog és signe prou significatiu d’un nivell cultural que ja voldríem molts, entre ell jo mateix.

Amb tot això i quasi com a lamentable resum, em ve al cap l’anècdota que reflectia Antonio Martínez el passat diumenge a “El País”. Explicava que parlant Felipe González amb Fidel Castro li deia que calia eliminar el delicte contra la Revolució . “Has d’entendre Fidel, que no es pot posar a la gent a la presó pel fet de que et critiqui” li deia Felipe. Fidel contestava: “ Sí, sí , ja se que la democràcia consisteix en que a uns els hi sembles be i altres malament”. González va replicar: “No, no, no t’equivoquis Fidel. La democràcia consisteix en que uns es caguen en ton pare , i els altres en ta mare”.
El columnista acabava assegurant que aquest acudit hauria de figurar en la porta de tots els governants. O dels que es dediquen a la política, afegeixo jo.


RETRATS

A Ca l’Arenas s’acaba d’inaugurar una magnífica exposició, com és el cas de “Joan Abelló, pintor retratat” , que ens ofereix un exigent ventall d’obres de grans artistes catalans , units per la temàtica comú de retratar a aquest altra gran artista català que n’és Joan Abelló.

Abelló és un artista que m’agrada molt i amb el que tinc un lligam interior especial. Tot ve d’una vella història. A Argentona , allà per els anys 50 , existia una gran vida artística. La causa era el Dr. Estil·les home apassionat de l’art que aplegava al seu voltant a un bon grapat de grans artistes dels temps, tot ajudant-los. Tots ells van exposar a Argentona , lloc que es va convertir en espai de tertúlies, sopars i celebracions artístiques de tota mena. Per ex.la foto que acompanya el post treta d’un llibre de Josep Tur, ens mostra un d’aquests dinars a l’Hotel Solé, amb protagonistes com Jordi Alumá, Casaus, Xifre Morros, Josep Tur i Joan Abelló (amb barba i a primer terme).

D’aquell temps és una batalla d’àngels , intensa, esbojarrada , vibrant , que el meu germà i jo vàrem tenir a la capçalera de l’habitació durant tota la infantesa, i que després m’ha seguit acompanyant com ara mateix lluint en el passadís de casa. És a dir que un Abelló ha estat de sempre una de les primeres coses que he vist cada dia en obrir els ulls.

Fa uns anys vaig tenir el plaer de presentar-li una exposició a l’Aixernador , aquella enyorada sala d’Argentona, i mantenir una llarga conversa parlant d’aquells temps i aquells moments. Ara la mostra de Ca l’Arenas m’ha portat aquell record , ja que justament moltes de les peces presentades son d’aquells temps.

Però tornant a l’avui us vull recomanar enormement la visita i fer-la amb doble lectura. Per un costat us recomano fer-ne ullada sense mirar cap cartela. Una volta deixant-se imbuir per el tarannà general de la mostra , tot observant les diferents estètiques, els variables estils, la manera d’enfocar el retrat tant en l’aspecte formal com en la vida que traspua el retratat. Serà un visió intensa i encuriosida.

Ara , cal fer una altra mirada , fixant-se amb el creador i en l’any de realització. Amb aquestes dades fer paral·lelisme i repuntar envers la trajectòria del signant de l’obra. Observar la identificació o no d’aquell estil amb el que dominarà la seva trajectòria artística , tot analitzant similituds i diferències.

Serà una experiència ben excitant , ja que els noms dels protagonistes parlen per si sols: Tàpies, Râfols Casamada , Hernández Pijoan, Aguilar Moré, Tarrassó, Rebull , Morató Aragonés , per acabar amb Picasso i Dalí.

El resultat final , una visita plaent per la mirada , repàs històric d’una gran generació d’artistes del país, i amb un cert deix de lliçó magistral tot demostrant que la forma, la tendència , l’estil, no importa. Que la clau està en l’ànima, en l’essència de la creació, que definitivament és la capaç de generar aquesta força interior que converteix un dibuix, una pintura , una escultura , en una veritable obra d’art, amb tot el que això comporta.

(Les obres reproduides son per ordre , les de Aguilar Moré, Tarrasso i Morató Aragonés)

PARTICIPACIÓ

Ahir, com ja he explicat vaig assistir a l’acte del PSC. Cent persones tallant al ras. Em passejo per les noticies d’altres actes dels diferents partits i veure les fotografies és per caure l’ànima als peus. No hi ha ni tan sols la família. Amb pocs participants i el PSC guanya per golejada.

Aquest fet , que depassa l’anecdòtic, sembla marcar la tendència del que succeirà el proper diumenge 27 , i tot sembla establir-se per els camins d’una alta abstenció. Quan fa pocs mesos , les eleccions més importants del nostre país, aquelles que en determinen qui se serà el seu president, varen assolir una xifra mínima que feia fredar , els polítics de torn varen entrar en la dinàmica dels tòpics de que cal examinar les dades i posar remei a aquesta devallada incomprensible...
Han passat pocs mesos i les coses van de mal en pitjor. I un , ciutadà de peu, es pregunta , que han fet els polítics per motivar la meva curiositat, ensenyar-nos el seu paper, motivar-nos en l’elecció... I un ha de contestar sincerament que res , per no dir , menys que res.

En aquestes eleccions els partits han establert una nova moda. Els polítics ja no presenten el seu programa a la gent interessada. El presenten als periodistes i son aquests els que traslladen allò que han sentit i més o menys entès. Així el ciutadà es queda bocabadat , sense ànim de replicar o ni tan sols amb la possibilitat d’expressar el seu neguit, opinió o postura.
Posem exemple. Es presenta el tema de Cultura un matí en hora de treball ( és clar que tots sabem que els artistes ni treballen, ni tenen hores). Es diuen les frases de rigor i anem a per un altra.

El periodista, que a més això de la cultura li porta fluixa ( sortosament no és el cas dels mitjans informatius en els que col·laboro) escriu el que bonament entén i demà serà dissabte.
No és mala estratègia per el polític. Mai ha dit res , el que passa és que el periodista ha mal interpretat les seves paraules. I per aquell que té dubtes , dons allò de “ si tienes guardia jodete..”, ja que no tindràs ocasió de parlar amb ningú i aclarir-les.

Potser per això la persona normal, aquella que justament creu que son els partits polítics els que s’han d’acostar a ella i no ella als partits polítics, acaba fen botifarra o dient allò de que ja us apanyareu.
Posem un exemple. I en aquest cas personalitzem. Un , fa trenta dos anys que exerceix un paper cultural a la ciutat ( no cal entrar en la vàlua del mateix) . No milita en cap partit, però fa molts anys que s’ha decantat particular i públicament per el partit que governa , malgrat mantingui una postura crítica envers la seva actuació. S’apunta a les plataformes que calgui , defensa el que i a qui , creu que s’ha de defensar , i sota cap concepte pot ser tractat com un enemic o un talp.
Dons be , aquesta persona a hores d’ara no té exacta idea de quin és el programa cultural del partit al que votarà , al que defensa i en qui confia cegament per millorar la ciutat.
La raó, senzilla. Diuen que si vols un programa, barallat amb internet i si tens sort en podràs baixar algun tros. Dons jo , que voleu que us digui, no estic per la labor.

Repeteixo , el paper dels polítics ha d’estar en explicar el seu projecte. I fer-ho a les persones interessades. Qualsevol altra cosa és fugir d’estudi , no permetre el contacte directe i escapolir-se de l’escomesa ( com diria el mestre Puyal) d’aquells ciutadans interessats en la ciutat i en la seva millora.

És per això que demano que aquell que disposi del programa de cultura del PSC ,o de qualsevol altra partit , m’ofereixi la possibilitat de fer-ne coneixença en profunditat.
Però sigui com sigui , jo no faré cap pas. Son els partits que han de convèncer als ciutadans , per tant espero amb ànsia l'enviament d'aquests programes culturals.

Encara que potser millor que ho faci assentat. Fa dos dies que reclamava responsabilitats en la contumàcia en l’error en la senzilla manca d’un accent, mil vegades avisat.
Com calia esperar , la callada per resposta. Potser podem pensar que Carlos Marpha , que segons tinc entès és com s’escriu el nom de qui mana en el Museu, fa festa en començar la setmana. Però un no desespera i segurà informant,

Ja son dos dies sense noticia al voltant de l’errada , avisada a tothom, feta a Ca l’Arenas al voltant del nom d’un protagonista de la mostra anyal. Vull explicacions i exigeixo responsabilitats.

ACTE CENTRAL

Avui, com simpatitzant convençut, i més fidel que molts d’aquells de carnet a la cartera i tu no sap amb qui parles, que jo tinc contacte directe amb..., he assistit a l’acte central del PSC al Casal Aliança.
Tres quarts de retard en començar (esperem que la puntualitat en l’actuació municipal sigui millor) , i un centenar ras de persones per escoltar el que Manuel Mas , Carme Chacón i Joan Antoni Baron , amb l’afegitó no esperat de Pere Vilaseca , ens havien de dir.

Ha estat un bon acte. Manuel Mas , distès , amb un deix d’ironia , com en un cert distançament ha realitzat les tasques de presentador i de nexe d’unió presentant Baron com continuador de la seva tasca, el que és cert, recolzant els punts positius aconseguits i allò que estava per venir.

Chacón ha fet el que fan aquestes “figures” que es porten com esquer i que amb prou feines saben el lloc on es troben i de quin candidat han de parlar. Discurs generalista , ampul·lós, sense cap autocrítica , en el camí de “los socialistas somos la hostia, viva la madre que nos parió...” i que d’estar en el Congrés hauria depassat amb molt aquella llumeta vermella que s’encén. Però he de dir que en aquesta ocasió no soc objectiu. Hi ha dues persones del PSC que em treuen de mare. Son Corbacho i Chacon. La seva actitud generalment xulesca, de superioritat absoluta amb aquell deix de perdonar vides em depassa. Avui Chacón ha actuat una vegada més en aquest camí.

He dit que sols eren un centenar ras de persones i ha estat una llàstima. Era d’esperar aquesta assistència. Fer un acte com aquest un diumenge de maig a les dotze del migdia i en un lloc tancat , és per acomiadar directament al responsable de la direcció. Tos sabem que calia un lloc obert en el que a més dels seguidors fidels es podia haver arreplegat als que prenien el sol, els que passaven per allà, els... i arreplegar un bon grapat de vots ja que , cal dir-ho, Baron ha estat esplèndid , com mai.

Baron ha fet allò que mai fa l’Ajuntament, com és comunicar , explicar , donar dades , apuntar raons, reconèixer mèrits. A més ho ha fet amb agilitat , convenciment i si no fos per un to al que perjudicava la dolenta i elevada sonorització de la sala, dirien que Baron ha fet un dels seus i més convincents discursos. Llàstima que era per a cent convençuts seguidors.
Baron ha explicitat fets, ha presentat projectes, ha contradit als contraris, s’ha ficat amb qui calia i ha reconegut mèrits a qui també calia. Un discurs bo, quasi rodó, i que a bon segur podia haver donat vots d’haver-lo escoltat. Però érem els que érem, i tots convençuts. Així que... Dons un error més, i van , de la seva més que errònia campanya.

PS.- Baron acusa a l’oposició de no saber la taula del quatre , cosa que és cert, però es nota que és de ciències i les lletres no les domina tant bé.
Baron constantment parla dels seus compromisos adquirits , que li serveixen per diferenciar-se dels altres que sols fan promeses.
Dons , ho sento senyor Baron , però la qüestió es parella, per no dir que en realitat és el mateix. Segons queda clar en el DGLC, compromís és l’obligació contreta per una promesa. Dit d’altra manera , qui fa una promesa contrau un compromís.
Altra cosa és si cal confiar en certes promeses o compromisos. I aquí teniu tota la raó. Hi ha en qui cal confiar ( Baron) i altres que ens provoquen tota desconfiança.

ART JOVE

El passat divendres es va inaugurar la 6ª Mostra d’Art Jove de Mataró. Sens dubte la més obscura , clandestina, dirigida i manipulada de totes les que s’han fet fins ara mateix.
El guanyador ha estat qui s’esperava ( hi ha testimonis que poden demostrar que sols en saber-se el llistat de classificats per la final vaig apostar a tot o res per el guanyador, nom destinat per la contemporeneitat local per a ser el nou messies de l’art mataroní, i que òbviament he encertat).

En parlarem abastament el més aviat possible, però avui no vull defugir una consideració:
6ªMostra d’Art Local. El presentat es redueix a instal·lacions, vídeo instal·lació, vídeoprojecció continuada..... En cap cas apareix cap del que podríem considerar consideracions artístiques tradicionals ( pintura ,escultura...).
Justament avui mateix. “El País” pag 47. “El triumfo del lienzo”. “Swab devuelve a Barcelona una feria de arte contemporáneo donde se ha impuesto la pintura”.
I podríem afegir el que diu l’article.

Però no cal. Ja veieu que a Mataró amb Can Xalant i el PMC estem a l’última, al no va más. Som la més absoluta modernitat , perdó, contemporeneitat.
Que voleu que us digui. Dons que ,ja, ja, ja ....
Ah. I encara que ja en parlarem , he de dir que aquesta mostra d’art jove supera en molt les anteriors edicions, malgrat el poc encert (?) en determinar el guanyador. En la mostra hi ha unes poques peces que be mereixen la visita.

CRÍTIC

Aquest vespre he llegit el post de la Joana i encara ric. Xafarder que n’és un , he clicat sobre "crític"per veure de quin blog es tractava, i , oh sorpresa! , era el meu.
Així que com si fos un Playboy de la meva època , el meu blog es llegeix d’amagatotis i hom ho nega. Carai, quin mèrit.

Però no ens enganyem , aquests comentaris no ho son gens de crítics. Sols escaten una mica . Però hi ha tanta hipocresia en els partits que aquells que sols volem aportar, i no desitgem treure res , sempre som uns enemics potencials.

Per què és clar, de cop i volta podem dir que no és mala idea allò de treure cadires per fer veure que estava més ple. O comentar que de les diverses versions musicals de la campanya del PSC, a Mataró avui s’han marcat la “rumbera” , serà per Peret dic jo. O que no deixa de ser curiós que no tots els membres de la llista estaven en l’acte , i alguns dels que ocupen lloc de sortida han arribat tard.
O que ...
I que.... Però això és pecata minuta. El que val és que la seva opció és la millor i que estic convençut que per sort de Mataró, guanyarà .
I ho farà amb el meu vot i amb tots aquells que a bon segur sabré convencer, si és que ja no ho estan.

ELOGI DELS POLÍTICS

Aquest matí quan he anat al Mercat m’he trobat a un grupet de bons amics , que formen part de la llista electoral del PSC. Els hi tocava fer mercats, és a dir passejar amunt i avall del mercat oferint propaganda electoral de la seva opció política. Que em perdonin, però m’han semblat aquells endiumenjats fidels dels testimonis de Jehovà, predicant la seva doctrina, porta a porta, tot desitjant que algú els hi deixi escletxa per platicar.

Els que jo he trobat son gent preparada , amb capacitat per discutir projectes , realitats, somnis i desitjos. Per explicar el per què d’unes coses i el per què no d’altres. Però no es veien còmodes. Estaven en un camp estrany . Estaven en un espai que els hi era aliè.

Potser per què lamentablement la política cada vegada es cuina més en els despatxos que no pas en el carrer. Potser per què els ciutadans han perdut confiança en el polític al que es veu llunyà en la seva torra d’ivori i que es considera incapaç d’escoltar al senzill ciutadà, preocupat com està en els grans projectes, les àrees mestres , el futur de la ciutat....

Per això defenso aferrissadament el “regidor” de barri. Aquell que coneix el territori i els seus habitants, capaç de veure i arrenjar els petits problemes , que son generalment els promotors dels més importants aldarulls. Una figura que algú hauria de recuperar.
Potser així s’aconseguiria recuperar també el sentiment de treball per la col·lectivitat , que ha estat esborrat de les virtuts bàsiques de les que hauria de disposar qualsevol regidor.

Parlar de qualsevol que es dedica a la política , i més si és local, es carregar amb un munt de qualificatius, que tenen problemes per discernir quin és el més negatiu. Gandul, aprofitat, inútil ... , per no entrar en altres pitjors com corrupte , munyidor de diners en benefici , interessat....

No es pot negar que existeixen casos, alguns ben evidents ,però crec que cal sortir en defensa de la integritat d’aquells que dedicaran un anys de la seva vida al treball públic municipal. Alguns ho faran molt be, uns tindran sort , altres no tanta, i alguns actuaran com el que son,uns inútils que mai acabarem d’entendre com poden estar en una llista municipal i exercir poder en la seva parcel·la,

Però tots mereixen per part meva , el respecte per aquell capaç de pensar que la comunitat val la pena i que be es pot dedicar un temps de la seva vida per intentar millorar-la.
Un elogi que vull arribi a tots aquells que , sigui quina sigui la llista en la que es presenten, volen el millor per la seva ciutat i els seus conciutadans.
Per ells, vagi avui el meu més absolut respecte. I que no pateixin, de ser escollits , estic convençut que hi haurà ocasió deguda també per a una bona crítica.

ELOGI DE LA INUTILITAT

Quan sigui gran vull ser un inútil, i per tant aconseguir treballar en el Museu de Mataró, i a bon segur arribar al més alt càrrec.
Ho dic ja que el que passa en aquella casa, des de fa molts anys, i sense que ningú s’hagi atrevit a actuar,és tema de quart mileni, psicofonies, elements paranormals i altres esdeveniments fora de lògica.

Dic això ja que avui en acostar-me a visitar les exposicions inaugurades recentment , he pogut fullejar el catàleg de la mostra anyal. Ho he fet amb curiositat malsana. Volia saber si la seva incapacitat era tan gran que haurien caigut en l’error escrit. Volia saber si el seu orgull els incapacitaria per acceptar un error. He vist que tot el que temia era possible en el pensar malaltís de qui dirigeix un ens capaç de tanta baixesa cultural, artística i ètica.

M’explicaré:
Abans d’inaugurar-se Ca l’Arenas vaig rebre un mail amb l’opuscle de l’exposició “Senyors i Senyores” que hauria d’ocupar durant més d’un any el pis principal del Centre. Vaig observar un error. De poca monta per ells, important per a mi.

En l’opuscle figurava un retrat de Santí ( així amb accent, que correspon al castellà Centino) Surós , que estava escrit com a Santi ( en castellà diminutiu de Santiago). Al ser Santí Surós un artista important del fauvisme català, gran amic de Picasso i promotor del Saló d’ Octubre , vaig creure que calia subsanar aquest error.

Vaig enviar el corresponent mail a Alcaldia, Regidor de Cultura , Director del PMC i Museu de Mataró... L’exposició es va inaugurar sense cap mena de correcció.
Vaig tornar a protestar , llavors ja de forma airada , en aquell dia. Algú em va dir que no hi havia hagut temps, però que en quatre dies...

Han passat deu mesos. Cada vegada que he anat a Ca l’Arenas he repetit la queixa. Ho sap el vigilant, la noia que abans estava a recepció, el moderno que ara navega per Internet en el mateix lloc. Tots m’han donat les gràcies, i s’han compromès en avisar , en notificar-ho, en fer l’oportuna correcció.

S’ha presentat el catàleg. Fent honor a l’apel·latiu de capgrossos , en el catàleg oficial de la Primera exposició de Ca l’Arenas apareix l’obra del possiblement el millor dels nostres fauvistes, Santí Surós, com signada per un desconegut Santi Surós.

I que ningú gosi dir que la cosa no va d’un accent més o menys.

Com mai, exigeixo una explicació. L’explicació d’aquest desori del Museu a qui ningú gosa posar en ordre. Una tasca primordial per aquell que agafi cultura en al propera legislatura.

I vist que el meu mail va anar a Alcaldia ( Joan Antoni Baron) , Regiduria de Cultura ( Jaume Graupera) . Director del PMC ( Rafa Milan) , Vice-President del PMC ( Ivan Pera) , Museu de Mataró (Carles Marfà i Àngels Soler) , com a ciutadà, i com a ciutadà responsable que ha explicitat un error i del que no s’ha fet cas, arribant-se a la publicitació del mateix en un catàleg general, vull saber com és possible mantenir un error d’aquest tipus durant tants mesos, qui ha estat el culpable, i quines son les mesures per fer l’oportuna rectificació.

D’avui i com a mínim fins el dia de les eleccions en faré seguiment públic de les respostes.