ORIOL DE LA HOZ. PAISATGES

 Diuen que els bons crítics no han de tenir preferències ni debilitats per artistes o estils. Però jo crec que això és impossible i a més, com que no soc un bon crític m’he permès sempre tenir preferències estètiques i com no , debilitats. Eduard Comabella, David Salvadó, Rosa Codina-Esteve o Mònica Vilert en son  uns exemples que mai he amagat. Darrerament el cert és que  no havia trobat aquell artista en el que dipositar les meves complaences fins que de fa un parell d’anys ja he decidit que  Oriol de la Hoz mereix tot el recolzament i suport  i que representa la mirada més contemporània, fresca i alhora intel·lectual de les darreres generacions d’artistes locals, i l’Oriol, excel·lent persona també, m’ha volgut donar la raó amb una impressionant exposició al Col·legi d’Aparelladors.

De la Hoz és a bon segur un dels pintor més personals i peculiars de l’escena artística mataronina. La seva pintura parla sols de les emocions, de la síntesi  d’allò que veu, viu i sent. A l’estil de la pintura metafísica, de la Hoz aposta per explorar la vida imaginada dels espais quotidians representats fora dels seus contexts habituals, la separació en l’espai i la seva simplificació dona lloc a uns diàlegs particulars per a cadascún dels visitants.

És en aquesta ubicació llunys del temps i de l’espai que de la Hoz ens fa un viatge iniciàtic per la ciutat de Mataró amb parada en els més emblemàtics indrets que son representats nets i purs lluny de la seva funcionalitat, assolint un magicisme seductor que els converteix en part de la nostra història personal i de les nostres vivències. L’estació, la Presó, el parc central i els més espacials indrets mataronins assoleixen una potència artística com estic per dir, mai havien estat representats per els  artistes locals.

Però tan magnífica exposició també té els seus peròs. Un, l’habitual d’Aparelladors, que és el de la sobre càrrega d’obres, doncs en sobren una bona part el que hauria permès una major intensitat de les mateixes i una correcte il·luminació. L’altre el monòton muntatge que redueix el voltatge del conjunt.

 I finalment, un detall propi de l’autor que és la mida. Ha arribat ja l’Hora d’ampliar espais en els que aquesta pinzellada llarga, intensa però alhora suau i gestual que ens retrotrau als primers Matisse, a Chagall i a Kandinsky assoleixi privilegi. A bon segur llavors ens trobaren amb la magnificència d’un autor  que ja forma part de l’elit d’artistes mataronins força pel damunt d’altres consagrats i que tot afeccionat hauria d’apuntar amb majúscules a la seva agenda.

Els paisatges ( olis sobre cartró ) d’Oriol de la Hoz al Col·legi d’Aparelladors és una de les millors exposicions realitzada per un artista local en els darrers 5 anys i és d’obligadíssima visita. No us penedireu.

Oriol de la Hoz. Paisatges

Col·legi d'Aparelladors del 8 de març al 31 de març de 2019

EXPOSICIONS MENORS AMB SORPRESA

Moltes vegades m’han preguntat com és que segueixo visitant tantes exposicions per petites que siguin i desconeguts que siguin els seus protagonistes. Al costat de la resposta genèrica de que per a mi visitar exposicions és un dels pocs grans plaers de la vida que em puc permetre i puc dur a terme sense daltabaixos, i en segon lloc per que sempre acabo trobant aquell detall, aquell apunt, aquell nom que em gratifica la visita, encara que m’hagi d’empassar molta però que molta morralla.

Certifica el que dic una magnífica exposició que a bon segur passarà desapercebuda per a molts com és “Fet al taller” que correspon als alumnes del taller de ceràmica del Museu del Càntird’Argentona i s’exposa a la sala del mateix museu.

L’escola de Ceràmica del Museu del Càntir d’Argentona, dirigida per dos grans ceramistes i mestres com son Joan Serra i Mia Lllauder ha esdevingut centre de referència ceràmica del país com ho demostra el fet de tenir complerta la seva matrícula, i amb llistes d’espera, i amb alumnes procedents d’indrets no pas propers. És clar que amb això no n’hi ha prou i cal veure els resultats i els que veiem en aquesta exposició son magnífics. Òbviament és un taller escola i per tant hi ha diferències ,a voltes abismals, entre els protagonistes, que en aquest cas en que gent amb gran experiència i saber conviu amb nouvinguts a la ceràmica. Però la visió general és tan excel·lent que obliga a una detinguda visita. Llàstima de les dimensions de l’espai que no afavoreixen en res la contemplació de tan excel·lent lliçó didàctica.

I a la sala del casal justament , una alumne d’aquest taller exposa el seu fer. Es tracta de Mònica  Arnan i demostra prou qualitats encara que en el conjunt la disparitat sigui massa accentuada i no es pugui esbrinar exactament quin és el camí que vol seguir l’autora, però queda clar que els vímets existeixen i que ara sols és qüestió d’evolució i definició.

Finalment l’argentina Susana Baldís fa explosió de la seva perfecció aquarel·lística a l’espai capgròs. Dominadora evident de la tècnica i a un nivell elevat provoca que aquesta predomini en l’exposició i ens quedem més bocabadats per la mateixa que no pas per les sensacions que produeix el seus resultats.

Exquisida dominadora de la figura realista, presenta un seguit de retrats que a bon segur responen amb exactitud amb la realitat, però que en cap d’ells hem pogut esbrinar cap traça de la personalitat del retratat fet que és un gravíssim error. Baldís aposta per aquesta figuració i realisme fred que separa i no uneix en la comunió  comunicativa que ha des ser tota exposició.

Noms, detalls i personalitats que un s’hauria perdut si deixés

 de costat les petites exposicions que es presenten en el territori i en les que hi podem trobar, com en el cas fel taller de Ceràmica, grans i impagables alegries.

PREÀMBULS DECEBEDORS

Esperava il·lusionat l’exposició de Laia Arnau a la Destil·leria a ja que creia que essent aquesta la seva exposició més seriosa de les que ha celebrat a la seva ciutat seria aquesta una explosió total del seu concepte artístic , I més quan Laia Arnau ja ah entrat en petita escala en el circuit professional de les galeries .

 Entenia  que aquest pas li hauria servit per afirmar-se de manera absoluta en el seu estil il·lustratiu , pròdig en propostes imaginàries i imaginatives , moltes vegades observades des del distanciament però sempre càlides i personals.

En canvi en visitar l’exposició m’he trobat amb una autora més dispersa i dubitativa. En realitat de la Laia que coneixem sols hi ha una obra de bona mida en la sala interior, que és sens dubte i a distància la millor de tot el conjunt. En canvi la Laia ens sorprèn apostant per aquesta figuració freda que domina aquesta temporada a les sales de la Destil·leria i que tot i  intentar donar-li una mica la volta amb l’afegitó d’algun detall de l’onirisme habitual de l’autora, els resultats esdevenen unes obres  que no comuniquen de cap de les maneres ,amb un total hieratisme i immobilitat .

Qualsevol estil és bo per a expressar l’art , però el millor per a cada artista és emprar aquell que és més proper a la seva sensibilitat i capacitat tècnica, i un personalment creu que no és aquest en el cas d’Arnau. Les figures son encartronades , inertes , no trameten res i a més apareixen uns greus problemes tècnics ja que l’exigència de la perfecció realista ha des ser molt més alta de la assolida per l’artista. I inclòs petits trucs tècnics com poden ser el de la reduplicació de les mans resulten falsos i frustrats ( no cal ni fer cruels comparances amb els mateix truc usat tantes i tantes vegades per Pepe Novellas). Per això es molt millor l'obra de la sala interior referènciad més al passat que no pas l'intent novedós de la sala principal.

Desorientant com estava en la visita he acudit a l’escrit de presentació de l’expo ( deformació professional) i allà he acabat entent-ho tot, però sense entendre res alhora. Allà he llegit: Troba referents i influències en Rembrandt, Matisse, Lucian Freud, Hopper, Vanessa Bell, Paula Rego, Andrew Wyeth entre altres. Antonio López, de qui ha estat deixeble, li va dir en una ocasió: «No et preocupis pel que pintis, si ho fas millor o pitjor, perquè el que fas és explicar històries i les expliques molt bé, hi ha sinceritat».

 Si tenim  aquestes referències tan contradictòries i antagòniques en alguns cas, és lògic aqueta manca de concepte d’idioma artístic. I per una vegada i espero que no serveixi de precedent discrepo del tot del gran mestre Antonio López, magistral pintor d’atmosferes comunicatives i rei del realisme mitjançant apostes tècniques allunyades del mateix. Per a mi queda ben clar que quan un és pintor s’ha de preocupar sempre per fer-ho millor, i preocupar-se encara més quan ho fa pitjor. La història més ben explicada i pitjor pintada és i serà sempre un mala obra.

I en això està ara Laia Arnau. En una certa pèrdua d’identitat creativa i en la recerca d’una manera diferent d’explicar històries, que és el seu, i aquí si encerta Antonio López, ho fa molt bé. És doncs moments de reflexió en la recerca ,en la seguretat  de que trobarem la sortida. Les qualitats de Laia Arnau segur que trobaran el camí i ens oferiran en la propera ocasió una exposició molt més poderosa, comunicativa i personal que aquesta massa freda i buida que ara presenta a  La destil·leria.

 Potser per això pensem que el títol de l’actual és premonitori. El recorden?. Doncs és “Preàmbuls”.

PS.- Imatges extretes de laes xarxes socials

CARTELL DE SANTES 2019

No feia ni 5 minuts que s’acabava de desvetllar el cartell de Santes que ja rebia uns quants whats i comentaris per xarxes socials demanant la meva opinió al respecte.

Es ben cert que el tema artístic està tan deixat de la mà de deu en l’oficial que fins i tot el cartell de Santes que provocava una cataracta d’opinions i discussions fa ja uns anys que passa del tot desapercebut. Una mica d’aldarull però en tres dies oblidat. A bon  segur que en part és per el fet de que els digitals exigeixen identificació per a fer comentaris i així s’han evitat els terribles disbarats insultants que es produïa. Però també es cert que la ciutadania passa ja bastant del abans famós esdeveniment.

Però anem al que cal. M’agrada o no el cartell de Santes?.  És bo o no  ho és?. Repetiré el que vaig explicar de vell antuvi. Sí però No. O No però Sí, tot serà segons considerem el que representa el famós cartell.

Si entenem el cartell de Santes com un cartell “normal” hem de dir que és un cartell bastant encertat. Taca vermella en forma de cercle que domina i crida l’atenció. Una tipografia simple i molt polida, la millor dels darrers anys en els que la tipografia acostumava a destruir bona part del sentit comunicatiu. Salpebrat el cercle de manera arrítmica amb un seguit d’elements referencials a la festa , alguns obvis i altres sols comprensibles per experts, que per la petitesa ens retrotrauen a les figures que apareixien en el cartell del 2017. Un salpebrat que no afegeix potencia al conjunt, encara si que cerca una referència més anímica. En resum un cartell digne de qualsevol dissenyador gràfic que inicia la seva carrera. I ho dic així ja que desconeixent , en primer moment, l’autor , vaig pensar en algun dissenyador iniciàtic. En resum un cartell visualment acceptable.

Però està clar que el cartell de santes no és un cartell “normal” ja que no anuncia un fet desconegut a qui desconeix que es celebra. És l’anticartell ja que anuncia un cosa de tots coneguda ( La festa de les Santes) a qui la coneix abastament ( els mataronins). I aquest fet ha produït que el cartell de les Santes esdevingués cartell d’autor , essent aquest el seu tret diferencial envers la majoria de cartells de festes d’altres poblacions. És a dir, un cartell encomanat a un artista local per que realitzi una obra d’art absolutament  personal que ofereixi la seva visió íntima de la Festa i aquesta filosofia no s’acompleix de cap de les maneres en aquest cas.

Com em succeí a mi, estic convençut que  a primer cop d’ull ningú va poder reconèixer l’autoria de Jaume Simon. Encara que els color primaris formen part del seu tarannà igual que les formes geomètriques. El seu conjunt és sempre més gestual , dinàmic i amb un expressionisme imperfecte que no pas aquesta fredor  d’una certa exactitud com en l’obra presentada.

Per això no m’agrada el cartell de Simon, perquè és un cartell que el podrien signar un fotimer de gent i no hi trobo en ell, l’ànima rebel i iconoclasta d’un artista  que quasi sempre ha defugit del decorativisme per incidir en l’esperit.

Crec  que el cartell de Santes és un immillorable ocasió per presentar la realitat de l’artista a tota la ciutat. I de retruc fer-se conèixer. I en aquest cas en Jaume Simon l’ha desaprofitada. Llàstima

Ps.- No puc entendre de cap de les maneres l’auto contraprogramació de Cultura presentant el cartell de Santes i tapant amb ell l’èxit de l’expo d‘artistes mataronins a Nova York. Gelosos com estant a Beneficència de Bassat a qui odien immisericordiosament i fan la punyeta tant com poden, tapar l’èxit amb el cartell era un plantejament amb que estic segur han gaudit immensament. Lamentable

ARTISTES MATARONINS A L’INSTITUT CERVANTES DE NOVA YORK

La setmana passada feia  de fred a Nova York. Al matí vorejava els 6/8 sota zero, si hi havia sol es recuperava durant el dia fregant el zero per a tornar a caure en picat en arribar al capvespre. A això se li havia d’afegir un vent àrtic glacial que provocava una sensació de fred de -12 graus, Acuaweather dixit. No era pas un temps que convidava a les set de la tarda del dijous a sortir i acudir a una inauguració d’una exposició d’uns desconeguts pintors d’una ciutat més desconeguda encara com ho és Mataró. Malgrat els inconvenients, un centenar llarg de persones van acudir a la sala de l’Instituí Cervantes per gaudir de l’esdeveniment.

L’institut Cervantes es troba al vell mig de Nova York, al carrer 49 ben proper a la 3ª avinguda. Un indret privilegiat. És una casa baixa , físicament quasi engolida per els gratacels que l’envolten. Una casa amb una activitat cultural molt important, tant en la difusió de la cultura espanyola com en la formació i magisteri de l’idioma castellà . No s’ha d’oblidar la importància de l’espanyol en l’entorn dels Estats Units i molt principalment a Nova York, un lloc en el que a parts quasi iguals es parla anglés, espanyol i spanglish .

La sala de l’Institut és una saleta de mides no molt generoses però amb una estructura de parets no lineals que generen àmbits diversos que afavoreixen molt la distribució  de les peces, generant en el conjunt quasi una figura arrodonida amb punt de fuga en el pati que afavoreix en horari diürn la lluminositat de la mateixa.

En aquest espai, Núria Poch va fer un treball excel·lent amb una acuradíssima i equilibrada distribució d’unes obres artístiques complexes en la seva diversitat i que malgrat ser de les mateixes mides, la creació de díptics , horitzontals o verticals  segons desig personal de cada artista, donava un aire de diversitat absolut.

Les obres , realitzades ex-professo per l’ocasió, responen plenament  a l’identitari creatiu de cada autor i malgrat el reduccionisme de mides de les mateixes, assoleixen uns nivells qualitatius ben meritoris.

Per enfrontar-se a l’exposició hi acudiren, tal i com ja hem dit, més d’un centenar de persones encapçalades per el Consol General d’Espanya, el director de l’Institut Cervantes, corresponsal de premsa espanyola a la ciutat, un reduït nombre de galeristes novaiorquesos , un parell d’ells de nivell alt,  un bon grup del que hauríem de qualificar com a ”societat novaiorquesa”i com no,  un bon grapat d’amants de l’art i la cultura espanyola que per el que vàrem poder escoltar i conversar varen quedar gratament sorpresos per el nivell creatiu i qualitatiu del presentat.

Lluís Bassat va fer una acurada presentació personalitzada en anglès ,  el que va ser ben celebrat per els assistents , alhora que el magnífic catàleg editat , en el que un ha tingut el gran goig de participar amb els escrits generals i personals de cada autor, va ser rebut amb gran satisfacció.

Tot rodó en un acte molt important per l’art mataroní. La lloa permanent al nivell del presentat, el sentiment generalitzat de fer història. D’haver plantat una pica a Flandes, valgui com mai l’expressió castellana , i el saber que aquesta es tan sols la primera  i que a bon segur en seguiran d’altres, com per ex. a Brusel·les , nou lloc de destí de la responsable cultural del Cervantes novaiorquès, que ha quedat encisada per el nivell de professionalitat i qualitat en tots els aspectes dels delgats mataronins.

Una ciutat de la que s’ha fet corresponent panegíric i difusió de la mateixa, encara que lamentablement cap responsable de la ciutat va acompanyar a aquells que ens vàrem desplaçar per gaudir d’un fet certament històric i del que a bon segur hi haurà  retruc. I en aquesta o en les següents expos a Chicago, Boston i altres centres del Cervantes, pot esclatar la sorpresa d’un interès particular, fet que seria una veritable i agraïda bomba .

Lamentablement al tornar ens hem trobat que mentre la premsa barcelonina si s’ha fet ressò de l’esdeveniment amb articles a La Vanguardia i El Periódico, el silenci més absoluta ha planat a Mataró. Ni un borrall als digitals locals ni en les notícies dels webs de Cultura i el de l’Ajuntament que precisament estrenava imatge i per tant una notícia com aquesta anava com anell al dit. Però és clar, si ningú del consistori ha tingut a bé, no felicitar-me per l’escrit, però si al menys donar-me les gràcies, com es podran preocupar per la difusió d’un acte en el que en el fons no hi creuen ni mica i del que desconeixen com rentabilitzar-lo.

Però no tan sols  això. En comptes de fer alçàveu de l’art i els artistes locals, alhora que de la gestió municipal, el que fa Cultura és contraprogramar i presentar el cartell de Santes . Certament decebedor i és que un pensa clarament si paga la pena fer un esforç per aquells que després et menystenen i desvirtuen fets tan importants com que Mataró amb aquesta exposició ha fet història , petita a bon segur, però qui sap com germinarà.

Gràcies Lluís, Gràcies Carmen. Gràcies Núria, Ramon , Pere , Marc, Jordi , Josep, Josep Maria i Rosa . Gràcies Irina i companys gràfics. Gràcies Iolanda i Montse. Moltes Gràcies per haver-me permès gaudir del vostre art, la vostre gestió i la vostra companyia i amistat , alhora que deixar-me disposar d’un petit bocí personalitzat d’història.

Peò sí que cal cridar ben fort, a veiam si a la Casa Gran i a Beneficència s’assabenten  que un grapat de grans artistes amb el seu esforç i la seva voluntat han fet història aquest març, allà a l’altre costat de l’oceà, a la ciutat capital del món, la que mai dorm, però que sempre recolza el valor i la qualitat.

DE BONES INTENCIONS , L’INFERN N’ESTÀ PLE

El conjunt d’un bon gruix d’obres interessants no pressuposa sempre una bona exposició. Una exposició, alguns no ho acaben d’entendre, no és l’acumulació més o menys ordenada d’un seguit d’obres i sí en canvi és, una única peça  que aplega en el seu interior el conjunt de les obres presentades confegint un tot simfònic en que el conjunt està el més destrament estructurat per facilitar la lectura comunicativa a l’espectador.

Em costa d’entendre que gent tan experimentada com el pintor Joan Pascual, la ceramista Elisenda Sala, la fotògrafa Marga Cruz i els poetes Carles Duarte i Montse Assens, gen saberuda i amb experiència, alguns d’ells amb molta experiència, hagin pogut confegir una mostra tan il·legible com ho és “Mediterrània” a les sales del Museu Monjo de Vilassar.

I és que tots m’entendran, malgrat les especials condicions del Monjo que amb els seus calaixos afavoreix poder exposar un major nombre d’obres, intentar col·locar una trentena de pintures de Pasqual, una vintena de fotos de Cruz, més del mateix de peces ceràmiques de Sala i un bon nombre de poemes de Duarte i Assens, és a dir quasi un centenar d’obres i amb una monotonia expositiva de trenet , sense punts i apart, lloc de descans i recolliment per gaudir dels poemes i les obres, és una aberració que provoca una sensació d’enfarfegament i saturació que implica una deficient digestió artística.

M’imagino aquesta exposició amb menys de la meitat d’obres,  en que les mateixes siguin fidels representacions plàstiques dels poemes. Amb una distribució imaginativa , en aquest cas sols succeeix amb les ceràmiques de Sala, que cridi l’atenció i no convidi com ara a l’avorriment, i fins i tot amb un acompanyament musical de fons, i parlaríem de quelcom ben diferent.

Per que és evident de la qualitat de tots els participants i de la seva saviesa artística , de la que ara sols en gaudim si fem abstracció de cadascuna d’elles del conjunt. És evident que el blau i la llum de Pasqual genera bones vibracions, que les fotos de Marga Cruz, potser massa continguda, son contrapunt ben adient, i que la ceràmica d’Elisenda Sala paga per si sola. I que els poemes son sensibles i escaients, encara que queden enclaustrats en una emmarcació que els limita. Però la qualitat de l’individual és dilueix en el conjunt d’una exposició que no fa justícia  a la vàlua del seus participants.

Fent comparança popular. Mediterrània és com aquelles pantagruèliques graellades de carn que t’ofereixen en masies i restaurants pirinencs. Material de primera qualitat, però la quantitat i varietat fa que no la pugis gaudir com voldries en el seu excés i exuberància.

I és que no oblidem que l’art és com la vida.

MANUEL CUSACHS, In Memòriam

Allà començaments del 2000 , Mataró report va iniciar una sèrie de títol “Autoretrat” en la que els artistes se’n feien un, i un servidor en feia el contrapunt crític de la seva personalitat artística. Quan li va tocar a Manuel Cusachs va apostar per una imatge realista del seu cap, amb les faccions ben marcades i amb una mirada concentrada en una obra  que s’intuïa fora pla. En primer nivell apareixia la seva ma amb una eina d’escultor que be podia ser una espàtula per modelar o un buidador.

La imatge plàsticament era molt potent, però ara quan la observo amb serenor i tristesa després d’haver rebut el cop del coneixement de la seva sobtada i inesperada mort, em dono compte que en Manuel, retratista impressionant , aquí va aconseguir una de les seves obres més intenses, resumint amb tan sòls tres elements: cap, ma i eina, és a dir, coneixements, tècnica i estris, els tres eixos amb els que va fonamentar tota la seva carrera artística.

Una carrera artística més que brillant com quedà clarament demostrat en  l’exposició retrospectiva que organitzada per els Amics de ca l’Arenas  i realitzada a l’Ateneu, ens va permetre fer repassada  a les diverses cares  d’aquest polièdric artista que era Manuel Cusachs. I per si algú encara no ho sabia, allà quedava ben clar l’alt nivell qualitatiu que havia assolit l’artista, alhora que ens permetia veure la seva evolució i diversitat. I també quedava remarcat l’apreci personal i l’estima artística dels seus convilatans que van convertir l’exposició en la més visitada, alhora que van fer de les seves visites guiades, que un va tenir el plaer de conduir amb la seva filla Maria, les més nombroses mai realitzades a l’Ateneu.

Essencialment escultor, encara que sempre reivindicava al dibuix, el llapis i el paper com elements bàsics en tota obra, va evolucionar des d’un cert classicisme a l’entorn de la tradició escultòrica mediterrània fins a desfermar-se amb obres molt més conceptuals i agosarades, assolint plenitud amb aquestes escultures tàctils, en les que el grapeig i les “ditades” generaven una textura ben personal que assolia calidesa i proximitat.

Fonamentat en una solvència tècnica envejable que li va permetre conrear els més diversos materials començant per el granet, el per a ell més preuat, aprés de la mà del picapedrer Barbany que li ensenyà tots els trucs de l’ofici i que més que un mestre va ser un company i un amic. Treballà també la fusta (espectaculars les seves obres fetes amb “felipas”  com la que presideix l’entrada de l’Arxiu Comarcal), la terra cuita, el guix, bronze, resines , i fins i tot el ferro com en l’obra “L’esperit de Figuera Major” , coneguda popularment com ”La Dama del llac” a la Rda Sant Oleguer.

Cusachs va saber cultivar des de la petita i íntima peça fins a l’escultura pública monumental de la que té representació en indrets tan importants com la Sagrada Família, Montserrat, Palau de la Generalitat, Palau Robert, IQS, Santuari de Meritxell, Claustre laic de la Seu d’Urgell i com no a la seva ciutat de Mataró en la que hi ha quatre obres públiques. Homenatge a Puig i Cadafalch ( Parc Central) Les Santes ( Carrer Pujol), Mataró ( Plaça de l’Ajuntament i l’abans esmentada L’esperit de Figuera Major. Obres de grans dimensions que li van permetre jugar, sempre de manera escaient, amb la iconografia oportuna per reforçar l’escena o el personatge.

Però per a mi, la saviesa de l’artista estava en la capacitat d’anàlisi del que anava a representar i la translació d’aquesta interioritat a l’obra final. Una capacitat  estructurada en base a una formació intel·lectual molt potent i a una gran capacitat d’escoltar tot i essent ell un gran xerrameca i conversador ( la fotografia escoltant a Salvador Espriu que apareix en l’opuscle que es va lliurar a l’exposició és en aquest sentit paradigmàtica).

Això el va fer ser capaç de convertir-se en un retratista excepcional (a bon segur les lliçons del mestre Cuyàs, gran caricaturista , van fer molt en aquesta peculiar formació) ja que no sols captava el rostre del retratat amb rara perfecció, ans ens donava fe de la personalitat interior del mateix. Els retrats de Salvador Espriu (estructurat sobre les ulleres) o el de Josep Pla ( amb la boina i una berruga com a eixos) son simplement magistrals. A l’igual que bona part del “homenots” que va anar retratant amb gent d’arreu en relació d’amistat, cultura o país.

Igualment va saber traslladar escultòricament, amb escaient sensibilitat i perfecció grans poemes literaris ( la sèrie de “El caminat i el mur” d’Espriu és excepcional) no essent menys notable els seus treballs al voltant de la simbologia del país, alhora que va saber donar un aire de modernitat i actualitat a la sempre encarcarada escultura de caire religiós, que en les seves mans va donar un tomb important, humanitzant-la creant un cert aire de complicitat amb el creient que s’hi acostava.

Cal afegir la seva saviesa en el tractament del dibuix, essencial per a ell. Gran dibuixant, bon il·lustrador i notable paisatgista , quan Cusachs s’enfrontava a la tela o el paper, ho feia amb les mateixes armes que en l’escultura, cercant l’aparença però expressant l’ànima ja fos de la persona o l’indret. I a fe que ho aconseguia, tal i com havia aprés dels seus mestres Cuyàs i Emília de Torres de qui sempre parlava amb admiració i respecte. Les seves visons d’indrets de l’Empordà, amb l’especial tractament de les tintes i el gratatge son una pura delícia.

Tot això amanit amb una forta personalitat. Integra, valent, tossut , constant i perfeccionista, aprenent i lluitant sempre, tal i com va fer en la seva vida privada. Reflectint a la perfecció allò que deixava clar en l’autoretrat del que parlàvem en el començament.

Ara, en la seva mort, malgrat el tòpic ben cert de que els artistes mai moren, que sempre  romanen entre nosaltres en les seves obres, si podem afirmar que la seva desaparició fa de Mataró una ciutat més gris i pobre. I que l’art i els artistes locals perden un potent referent, un exemple a seguir en el professional i en l’humà. I molts perdem encara més, perdem un gran amic.

Gràcies Manuel per tot el que ens has donat i que la terra et sigui lleu.

POL PEIRÓ. CÀLIDA TARDOR

“La relació entre els diferents tons s’ha d’establir d’una tal manera que sigui capaç d’exaltar-los en lloc d’anul·lar-los”

 (Henri Matisse. Sobre art)

Fa uns anys quan Pol Peiró va començar la seva carrera artística vaig apostar cegament per ell i vaig dir públicament que Peiró era un dels artistes del futur, en el nostre entorn més proper i a bon segur que més enllà. Darrerament Pol Peiró sembla però, entestat a contradir-me i exposició rera exposició presenta una baixada de nivell que l’està a punt de fer-li abandonar el nivell “d’artista” per quedar-se en el simple nivell de “pintor decoratiu” sòls apte per a casa de mobles amb pedigrí,  i per “adornar” espais que vulguin una obra sense gaire intensitat, que doni un torn modern en l’aparença i que quedi bé.  I és clar això és justament l’antítesi de l’art.

Però un , després de veure la més que fluixa exposició, - en relació a la vàlua de l’artista-, que presenta a Can Caralt de Llavaneres , segueix entestat en creure que una vegada sigui capaç de desempallegar-se de totes les tonteries que l’envolten i toqui de peus en terra, recuperarem al que jo segueixo creient que és un gran artista.

Ara a Can Caralt desaprofita un espai tan carismàtic per l’alt nivell de les seves temporades i per la importància del que allà s’hi exposa, deixant passar una ocasió d’or per mostrar i reforçar la seva veritat. I ho desaprofita presentant una expo  amb un nombre més que excessiu de peces de les que en sobra més de la meitat, confegint una expo atapeïda i amuntegada , sense espais per a respirar. Una exposició exemple de l’habitual de l’afeccionat més afeccionat i que ja no li toca a l’artista que està ja en moments d’exigència i selecció.

En segon lloc per el baix nivell d’algunes d’elles com per ex  el tríptic vertical  davant el qual té dues solucions, o cremar-lo o pintar-hi el damunt una obra nova, i en tercer lloc per els enormes dubtes que genera el seu fer davant la seva volatilitat estilística creativa.

I tot portant la contraria al concepte del que parlar Cézanne.

Fa tan sols quatre mesos Pol Peiró exposava a Moldumat. En aquest poc espai temporal, dona la volta al mitjó de la seva creació, desapareixen els signes i colors amb les que estructurava  el seu llenguatge, i com si fos de moda de temporada , abandonem els blaus i ara anem per els terrososi vermellosos, però no com a conseqüència d’una evolució en el pensament creatiu, d’una necessitat plàstica, ans més aviat per un sentit d’esgotament comercial.

Peiró no acaba d’entendre que mentre l’artista figuratiu, és a dir, aquell que pinta el que veu, pot modificar constantment el seu punt de vista, aquell que té o vol tenir l’abstracció com a llenguatge, és a dir que pinta des de dins, el que plasma son les sensacions i emocions que li provoca les seves vivències, o les que l’envolten, i per tant fora d’un motiu real, tot aquest canvi esdevé fals i impostat

Peiró ha trobat una expressió plàstica que enganxa als pocs exigents i ja li va bé. Però ha d’anar molt més enllà, no pot seguir amb aquestes peces més o menys boniques, però sense cap tensió, sense emocions , sense vibracions. Edulcorades i farinoses . Enfarfegades  i difícils de digerir com un polvorón al mes d’agost. Ha de recuperar els orígens i les apostes en si mateix, no pot seguir fent obres que les fa ja quasi a cegues, ara un gir per aquí, un gest per equilibrar, un detall matèric per intentar donar força i un salpebrat de color que faci bonic, i tot amanit amb deliqüescències con maculatura de Tharrats.

No, així no. Si ens deturem davant les obres i ens centren en detalls, veurem que moltes d’elles gaudeixen d’un tros que és en sí l’obra d’art. El que passa és que en comptes d’ampliar-lo, el que Peiró fa es embolcallar-lo de cromatismes i futileses de manera que el nucli artístic  es dilueix i es perd en la immensitat de la vulgaritat.

 

Ara a Peiró , si de veritat vol anar endavant, li toca parar. Centrar-se i limitar-se a una obra al mes, o dos com a màxim, pensar-les, estar més temps en la preparació mental, en el disseny interior de l’estructura que no pas amb el pinzell a la mà.  És intentar trobar allò que deia Ràfols Casamada: “El quadre és un espai de silenci, de paraula suspesa, de temps aturat. És l’instant posterior i alhora l’anterior al diàleg”.” En tota pintura cal articular, encaixar i unir dos espais: el real de l’obra i l’imaginari suggerit per la pintura”. I després treballar tècnicament, fent, refent i tornant a fer , fins assolir el punt just de cocció.

Sols en aquesta recerca filosòfica lluny dels afalacs del que bonic, i cercant que l’atracció de l’obra estigui no en un esteticisme edulcorat i sí en la força del neguit per la interrogació que provoca la seva contemplació, podrà l’artista retrobar el camí perdut.

 Una obra que no interroga és una obra morta i a l’exposició de Llavaneres sols hi ha una que produeix aquesta vibració, una obra en la que no essent monocroma, si que el color no hi  té cap incidència.

I si volen comprovar el cert del que dic, facin lectura d’una obra petita  al costat de la finestra en comparança amb l’abstracció generada en la paret de les cavallerisses sota els majestàtics caps que la dominen. Els ulls i l’esperit van cap a la paret i no cap a l’obra de Peiró, i justament això és el que ha de revertir l’autor.

Un podia haver obviat l’exposició i passar de fer una critica tan dura com aquesta , però avui la crec més que mai necessària. Suposo que l’autor s’emprenyarà i molt , em maleirà i dirà però que s’ha cregut aquest imbècil, aquest mindundi. Ho entenc perfectament. Però jo espero que d’aquí uns anys  donarà gràcies per haver tingut una crítica que no l’hi ha rigut les gràcies i l’ha posat front el mirall d’una obra que s’escrostona plàsticament, quan ell és capaç de coses molt millors.

Jo espero guanyar l’aposta que em vaig fer amb mi mateix. En el futur de l’art de la comarca el nom de Pol Peiró ha de dir molt i amb veu ben forta.

Espero que en Pol no em falli.

càlida tardor. Pol Peiró
Can Caralt. Llavaneres del 8 de febrer al 3 de març de 2019

TARLATANA 17

L’espai capgròs acull en aquest mes de febrer el treball d’un col·lectiu de gravadors format per: Carme Boleda, Carme Muñoz, Catherine Lorton, Cecilia Morales, Cristina Julian, Daniel Llin, Dolors Blesa, Eduard Huertos, Margarida March, Mercè Montserrat, Montserrat Badia, Montserrat Brullet, Neus Soler, Ramon Llinés, Raymond Zorrilla, Sergi Rabassa i Teresa Oller, provinents tots ells del taller de Murtra edicions, sota el sempre sublim mestratge de Claudia LLoret i Jordi Rosés. Aquest grup de gravadors s’aixopluga sota el nom de Tarlatana 17 i és aquesta la seva primera experiència col·lectiva a Mataró, després de debutar com a tal , fa ben poc, amb una exposició al castell de Palafolls.

Es tan curiós com encertat el nom  escollit per batejar el col·lectiu. Per els no experts direm que Tarlatana és un gènere tèxtil provinent de l’India que en el món del gravat s’usa  per a retirar el sobrant de la tinta amb la  que s’ha impregnat la planxa d’estampació.

Però curiosament la tarlatana per les seves característiques pròpies, és lleugera i modelable però alhora gaudeix d’una rigidesa interior considerable, fa que aquesta serveixi per mil i una coses (enquadernat de llibres , restauració de frescos , benes per enguixar, barrets, donar forma i consistència als tuls , vestits de nit... etc)  i fins i tot aquelles dones de certa edat recordaran que era el material obligat per a les “canastilles” del Servei Social dels temps franquistes.

I justament tota aquesta disparitat d’usos i conceptes son els que conformen aquesta magnífica exposició en la que cadascun dels participants presenta un parell de mini prints al seu estil i manera i amb la tècnica que creu més adient per a la seva formalització. D’aquí que ens trobem davant una diversitat absoluta de tècniques, estils i conceptes , lligats això sí, per una nivell de qualitat més que estimable.  Sensibles, dolços, agosarats, amb missatge, divertits , figuratius, abstractes, geomètrics...., tot en el més ampli i variat discurs tècnic i conceptual, però amb l’evident lligam de la marca de fàbrica d’on provenen.

Un, com amant del gravat  ha gaudit molt en aquesta mostra, i crec que qualsevol amant de l’art ho farà amb escreix. A més a més el reduït preu unitari de les obres, convida a l’adquisició amb la seguretat de gaudir d’una peça de nivell i qualitat. Precisament l'alt nivell generalitzat de l'exposat i la diversitat de les obres presentades fa que sigui imposible destacar a ningú. Serà justament el gust de cadascú el que marcarà les preferències.

Enorme exposició aquesta de l’espai capgròs, on es demostra que l’art es pot assolir des de la petitesa i la humilitat que mostren aquets grup de gravadors.

No us la heu de perdre. Mostra d’obligada , lenta i repetida visita.

Felicitats , i a seguir.

Tarlatana 17

espaicapgròs del 31 de gener al 27 de febrer de 2019

NARCÍS COSTA. ESCULTURES

 Seguint amb els nivell de qualitat i eclecticisme que ens ha acostumat aquesta temporada La Destil·leria, en aquests mesos hi exposa l’escultor gironí Narcís Costa i ho fa amb un seguit d’escultures de diversos materials i alhora amb una visió variada d’estilístiques  que van des del realisme i la figuració fisa a un art més conceptual y jo diria que espiritual.

L’exposició que ara presenta Narcís Costa és una exposició que sembla dividida en dos meitats mitjançant una bisectriu que la divideix en dos zones ben diferenciades. Una , fonamentada essencialment en la tècnica que la converteix en el que podríem dir la zona artesana  i una altre absolutament diferent en la que encara que es manté el domini tècnic, aquest no és pas el que marca la peça i en canvi és la crossa imprescindible per a un pensament artístic certament creatiu.

Celebrant-se aquesta mostra en una galeria d’art , el normal és que en el primer espai aparegués l’obra més qualitativa artísticament parlant, deixant per la part del darrere l’apartat més tècnic i menys creatiu. Però els responsables de la destil·leria han estat evangèlics en aquesta ocasió, i com si d’unes bodes de Canaan es tractés, deixen  el vi bo per el final, fet per el que els aconsello començar la visita en aquesta exposició per el fons de la galeria.

Ho dic així ja que en entrar en la galeria veiem un seguit d’obres de fusta que determinen el domini esfereïdor que Narcís Costa té del material, a bo segur ben aprés des de la infantesa amb el bon mestratge del seu pare , fuster d’ofici. Son obres que meravellen en l’habilitat , aquests encaixos, encavalcats, construccions de tota mena, alguns de gran dificultat solucionades  per l’autor amb simplicitat i bellesa. Tot el conjunt és un trompe l’oeil constant, una obra pour epâter les bourgeois , molt decoratives i amb una perfecció inaudita , però llunyanes de l’art en quan no interroguen, no provoquen res més que l’astorament davant la lliçó tècnica esfereïdora que representen.

Altre cosa és la part posterior de la galeria, en la que mantenint el domini tècnic que és evident és consubstancial amb ell, revolta la seva concepció amb un seguit de peces , especialmenten el joc laberíntic del que en podríem dir “conjunt d’escales de Jacob” en una escultura molt més propera a l’escola basca que no pas al aires mediterranis de la seva primera part.

Exposició interesant en la que cal obviar el prodigi tècnica de les obres per intentar aprofundir en la recerca de la veritat artística d’aquest escultor gironí. Si ho fan així a bon segur sortiran ben satisfets de la visita.