DE CARTELLS I ESTATUTS


Estava ansiós per conèixer el cartell de Les Santes. Curiós que un senzill cartell motivi més polèmica cultural que no pas els desgavells de ca l’Arenas o Can Xalant, però així és la Cultura mataronina.
Amb aquesta ànsia havia preparat un post amb el comentari del cartell ( el que podeu veure a http://www.cpgros.com/ en l’apartat de festes) i algunes reflexions particulars, però com molts bloggers sabeu , el sistema va fer figa dimecres passat, i en aquests dies qüestions professionals i la joiosa festa familiar del casament de la meva fiola, han impedit fins avui posar-me davant l’ordinador per fer avinents algunes reflexions sobre

EL CARTELL

Reflexions particulars.-
Com ja he dit, penso que és una bona idea mal desenvolupada.
Hi ha una bona expressió del sentit de festa en aquest brogit lineal que marca el frenesí particular dels dies , alhora que estructura un missatge de teixit social i ciutadà, molt important. Però queda clar també que el fet de ser una obra aprofitada, és a dir no feta expressament, marca unes tensions fluixes tan en l’entramat físic ( línies molt primes) com en el cromàtic ( colors apagats ) que no incideixen en cap de les característiques que cal demanar a un cartell.
A aquestes mancances cal afegir una tipografia molt poc atractiva que configura en conjunt un cartell tou i sense cap mena d’atractiu com per ser ben considerat.

Reflexions generals.-
Cal felicitar-nos específicament per dos fets. Per un costat per retornar al fet de que sigui un artista el signat del cartell. Aquesta distinció artística és la que ha donat cos i importància al cartell i és un fet diferenciador que cal mantenir ( Sempre penso que seria bo emprar dos camins, l’artista per fer el cartell i el dissenyador per el programa i les samarretes).
És molt bo que s’hagi optat per el pagament. Cal felicitar la valentia d’en Jaume Graupera per fer aquest pas, però cal denunciar que s’hagi mantingut amagat fins al final.
La mateixa Ita Puig en l’entrevista publicada per Capgros ( magnífic el treball de Joan Salicrú em l’exclusiva de dimecres per poder ser publicada) no gosava parlar de pagament. Queda clar que el PMC hauria d’haver anunciat abans aquesta modificació.
I per a mi queda més clar encara que si es decidia pagar ( que és el correcte) el nom del protagonista del cartell no podia ser altra que Mònica Vilert , l’única artista que públicament va rebutjar l’encàrrec pel fet de no ser de pagament. Però per qui no ho sàpiga, Mònica Vilert no és ni d’ACM ni de la seva corda, i això impossibilita de totes totes , fer quelcom actualment al Patronat.
Aquest pagament permet dons disposar d’uns certs drets sobre el cartell. Per exemple és habitual que en aquests casos es presentin esbossos previs, - variats si cal en el concepte -, i que sobre d’ells es treballi el resultat final. Potser per això resulta sorprenent , i si m’apreteu una mica , inacceptable que l’obra escollida no sigui una obra original , feta per encàrrec com seria lògic, i en canvi pertanyi a un treball anterior de l’autora.
Aquest fet de l’originalitat caldria ser obligada per l’ocasió i hauria de tenir-se en compte en la propera convocatòria.
I acabo d’emprar la parla clau: convocatòria. Comença a ser hora , i ara més quan hi ha 2000 euros sobre la taula, que quedi molt clar qui son els que trien qui ha de fer el cartell, per què son ells, com ho fan, i abandonar l'actual secretisme.
Sols així assolirem un cartell difícil de discutir, fora de l’aspecte estètic, i que seria de tots els mataronins, no com ara , que tan sols és dels que remenen les cireres d’un PMC vengut a l’art contemporani, responsables del qual haurien d’explicar el fet del nomenament d’Ita Puig , ja que n’és vox populi que davant de l’impossibilitat d’un intercanvi cultural a l’entorn de Can Xalant ( la maternitat mana) , ha obtingut la recompensa d’un cartell que no mereix ni pel seu fer ni per la seva trajectòria.
Per això cal filar molt prim a partir d’ara i caldria explicar molt clarament el que , com i de quina manera es cuina el pastis del cartell. Com igualment cal fer pedagogia de que fer un concurs de cartells , no tan sols no n’és garantia de qualitat, quasi ans al contrari. Hi ha d’haver una recompensa monetaria molt important per cridar a artistes coneguts a fendre part en el concurs , i conegut l’ego de molts d’ells puc assegurar-vos que el nombre de participants amb pedigree seria mínim. I si el concurs es per votació particular, el guanyador serà sempre Xavier Ubach , broma que sempre faig amb ell quan apareix el cartell de l’any.
Però potser queda la reflexió més important, que hauria de ser el reconèixer que un cartell és tan sols un cartell. I com a demostració el del Campionat Mundial de Futbol que es celebra actualment , amb un cartell que quasi ningú coneix. La raó , potser que l’important està en l’anunciat i no en la manera de fer-ho. Potser això ens fa perdre visió. Hi ha més rebombori per el Cartell que no pas per la pròpia Festa, i aquí sí que se n’escau una bona reflexió.

ESTATUT

Cada dia estic més content de que més persones diguin clarament el SÍ per l’Estatut. L’aposta apareix de tot arreu i de totes les vessants , i promet un resultat abassegador, cosa que em satisfà.
La celebració familiar abans esmentada em va impedir estar al Casal en el míting amb Montilla i Maragall. M’hauria agradat anar-hi, no tan sols per cridar que sí, que votaré sí a l’estatut, ans també per aplaudir molt a Maragall que ha de seguir essent el nostre president.
Ja sé que ara no toca , però m’agradaria que la gent del PSC anés copsant que la gent del carrer, aquells que ens movem lluny de l’aparell del partit, tenim molt clar que entre Montilla i Maragall no hi ha color. Que un home gris , avorrit, sense trempera , com Montilla mai pot ser president d’un país que sobre totes les coses no vol ser ni gris, ni avorrit, ni sense trempera, i per sobre de tot , que no vol ser esclau de l’aparell de cap partit, que aquest esclavatge ja l’hem patit masses anys.
I menys quan l’aspirant és capaç de fer el paper de l’auca, com en l’acte en que s’explicava com Iberia abandonava Catalunya per caure en mans de la T-4. Si Montilla tenia alguna possibilitat de ser estimat, aquella aparició el va crucificar, ja que un home que es capaç del silenci còmplice en ocasió tan important, no pot merèixer ser president dels catalans.