LA MORT

No hi ha ni que dir que la impúdica demostració de la mort, com ha esta el cas de la mort de Rocio Jurado, m’ha remenat per dintre. La mort és per a mi un element íntim, personal i al que sols han de tenir accés els més propers.
Quan em succeeixi, que espero que encara tardi molt, em sentiria vergonyós de fer-ne espectacle. Aquesta vergonya , que en diem aliena quan és ben pròpia, és la que he sentit en tota aquest guirigall de retransmissió en directe de qui estava encara en la lluita.
L’espectacle de la mort, el de la celebració de l’enterrament amb tota la hipocresia del catolicisme ( anul·lació de matrimoni , Verge de Regla, portants...) , l’autòpsia posterior en que s’ha parlat de tot i tots, menys del que caldria, de la desaparició d’una cantant i una artista, que en el seu va ser del millor.

“Que hermoso que es partir sin decir adiós, serena la mirada, firme la voz” , deia en Serrat. Tinc la frase apuntada per quan s’escaigui.

MIGUEL BERROCAL

Va triat mal dia en morir i la competència el va deixar en l’oblit . L’escultor Berrocal va morir la setmana passada també d ‘allò que eufemísticament en diuen “llarga malaltia” ( mai entendre per què no en diuen càncer, com s’escau).

Berrocal ha estat un escultor important. Creador de l’escultura múltiple, és a dir, aquella que conformada per diverses peces que podien conformar-se mecànicament com si d’un puzzle es tractés, era capaç de generar noves escultures de cadascun dels seus desgavells.
Fa anys em va deixar bocabadat en una antològica a Barcelona i sempre vaig tenir en alta estima el seu treball. Per això omplo aquest post de peces seves, entre les que no hi és la més popular i que curiosament quasi ningú sap que ell n’és el creador, que no és altra que el cap de Goya que serveix com a trofeu en els premis cinematogràfics que porten aquest nom.

Per altra costat veureu com va ser igualment font d’inspiració d’algun artista mataroní, en una de les seves més anomenades obres públiques.

ART CONTEMPORANI I PREMSA

Com ja havia comentat anteriorment no vaig poder assistir als actes de Can Xalant al respecte de l’Art Contemporani i els mitjans de comunicació. Lamentablement un treballador normal com jo, no disposa d’un dia i mig de la seva jornada laboral per acudir a aquestes xerrades.
Se molt poc de com va anar: trenta segons de xerrada amb l’Eloi Aymerich i el que he pogut llegir al cg.com.

Observo que Manuel Cuyàs va recordar l’anterior presència de Jarr a Mataró ( encara que segueixo sense entendre el silenci dels organitzadors obviant aquest fet. Ja sé que va ser una estada vergonyosa , però cadascun és com és i ha d’arrossegar el seu pal). Curiosament però, Cuyàs parla d’art i mitjans de comunicació, i en tot el temps d’existència de “El Punt. Maresme” no va existir crítica d’art en el diari que ell dirigia. Potser partint de l’autocrítica es pot arribar més fàcilment a unes conclusions.

Em quedo però amb el que jo crec plantejament erroni. Potser en comptes de parlar d’art contemporani i mitjans de comunicació, caldria parlar en primer lloc d’art en general i mitjans de comunicació, i després si cal, la separata d’art contemporani i societat. Dic això, ja que mentre no s’entengui que l’art contemporani està dissociat de la societat i no en vulgui fer-ne anàlisi per trobar-ne la causa, l’art contemporani seguirà essent el que és, un fet marginal , recolzat per l’estupidesa de pensar que si no es recolza , el poden titllar a un de carca i carrincló. Tot això per no dir la nul·la transcendència en la població.

I si tots pensem que la clau de l’art és la comunicació....?.

PS.- Veig que hi ha problemes en la descàrrega d'imatges. De moment queden les paraules i demà ja hi haurà torn per les imatges