Avui és festa a Barcelona, i per tant un dia especial per aquells que allà treballem, com és el meu cas. Sigui com sigui no he tingut festa del tot , ja que em tocava reforç de guàrdia i alguna que altra hora hem hagut de treballar, però al menys m’ha permès dinar amb la meva dona , - una mica fora d’hores, això sí -, amb el que de molt especial té el fet.

Encara que el dia d’avui sí serà enormement especial per en Josep Fradera a qui s’atorgarà la Creu de Sant Jordi en un acte en el Liceu. Reitero les meves felicitacions.
Parlant de la Creu de Sant Jordi , el periodista maresmenc Pitu Abril fa esment del cas Cruyff, i com jo comentava ahir , no acaba d’entendre com ha pogut merèixer tal guardó quan no se li coneix ni la tasca en pro del país , ni tan sols un “bon dia” en català. A més , ni tan sols assistirà a l’acte per compromisos amb la Televisió Holandesa. Quin poc respecte al país que l’honora .

MÉS AL VOLTANT DE CAN XALANT

La mitja festa em permet donar un vol per el centre de la ciutat i un amic em para per felicitar-me per l’editorial sobre Can Xalant que aparegué al cg.com (21.09) Li dic que trametré les felicitacions a la direcció, ja que el coneixement de la mateixa va ser quan es va publicar, encara que és una editorial que signaria amb tot gust.

El cas Can Xalant ha de ser un dels punts estrella dels debats culturals de les properes eleccions. Fins ara estan complint a la perfecció el programa que varen presentar i per tant poca queixa hi ha a dir. L’error no està en ells i sí en el que van beneir la proposta. El cas però està en la gran quantitat de diners que hi aboca el consistori i que no tenen cap mena de rebot en la vida cultural de la ciutat.

El que si s’ha de discutir és el cofois que es troben els de la foto. Graupera afirma que s’han acomplert els objectius , quan la resposta de i per la ciutat ha estat mínima. Dardanyà ens ofega amb xifres i noms que hem de creure , però del que mai n’hem tingut coneixement.
Si llegiu la notícia al capgros.com (art), podeu veure que moltes son les notícies relacionades amb Can Xalant, però molts dels noms anomenats no apareixen , i no per desídia i sí per manca d’informació. “Es conten per desenes les col·laboracions que ha realitzat el centre amb l’Ajuntament, associacions d’artistes de la ciutat i de la comarca, i escoles d’Art.”. ( Dardanyà dixit). Com es possible que entre desenes ningú n’hagi tingut cap coneixement?. Una pregunta de la que m’agradaria resposta , ja que no la vaig poder fer individualment ja que no vaig ser convidat a la roda de premsa. Ja se sap, allò de no ser de la corda....

Berta Sureda , i com no podia ser d’altra manera ja que cal recordar que va ser jurat del concurs i per tant dir el contrari era reconèixer l’error en l’elecció, és reafirma en el fet de ser espais de producció i no de difusió. Té raó en la primera part de l’enunciat , però cal recordar que tota producció s’ha de difondre, i per raó quasi natural, Mataró hauria de gaudir-ne , si no de totes , si d’un ampla majoria de les propostes que s’han gestat a Can Xalant. O al menys tenir-ne coneixement.

DIFUSIÓ

Els que no és queden enrera en això de la difusió és la gent de la Diputació de Tarragona i el seu Museu d’Art Modern. D’ençà que dos mataronins varen exposar-hi ( Rosa Codina-Esteve i Josep M. Codina) allà que puntualment rebo tots els catàlegs de les exposicions , alguns d’ells tan magnífics com el que m’arriba avui mateix de l’antològica al pintor Josep Icart (1928-1985) de qui en tenia nul coneixement i que m’ha seduït del tot amb el seu treball.

Un catàleg que afegeixo a la col·lecció, gentilesa de la Diputació tarragonina per la meva tasca de crític d’art. Una gentilesa que no te el PMC . Potser te tantes despeses amb Can Xalant que pensa que qui vulgui un catàleg, encara que sigui per tasques professionals, que el pagui.

(Les imatges del post corresponen a obres d'aquest artista. Per cert, no hi veieu un cert paral·lelisme idiomàtic amb un artista mataroni ja desaparegut?)