GRÀCIES

Avui he de començar donant les gràcies. Unes emocionades gràcies si se’m permet. M’explicaré.
He assistit a la inauguració del Sant Lluc d’enguany . Ho he fet a correcuites. Avui coincidien en el meu calendari dos fets d’obligat compliment. Per un costat el 17 aniversari de la meva filla gran i per l’altra la reunió de començament de curs de la meva filla petita. Dos fets en els que calia ser-hi presents, i més tenint en compte l’absència de la meva dona per raons professionals.

No volia però perdre’m l’obertura del Sant Lluc. Enguany ha estat un any difícil. L’aposta per la qualitat obliga a deixar de costat a aquells que no entenen que amb el nom ja no n’hi ha prou. Però sempre és una aposta arriscada ja que massa gent no ho entén. Per això, sols es pot dur a terme amb la raó que dona el convenciment , un fet , - i no és vergonyós dir-ho -, que no existeix en la totalitat de l’equip organitzador.

He visitat l’exposició aprofitant també el temps dels parlaments ( mal educat que és un) quan de sobte sento unes paraules que em fan referència. El Sant Lluc m’atorga el mateix reconeixement que a aquells artistes fidels en la participació. I no puc negar que m’he emocionat.

El Sant Lluc per a mi és molt important. El meu pare , en qui tant he pensat quan acaronava el record amb que se m’ha honorat , em va llençar a la crítica en un Sant Lluc. He seguit més de trenta Sant Lluc. M’he barallat per el Sant Lluc i m’he encabronat amb el Sant Lluc. Segueixo somiant amb un Sant Lluc que sigui per tots, de tots i esdevingui la gran festa de començament de temporada . M’he... I avui , justament en l’any 60 , una paleta amb el nom del Sant Lluc i el meu , presideixen el meu estudi.

És d’agraïts donar les gràcies. I un , intenta ser-ho. Per això , gràcies , moltes gràcies.

Per cert , aquell que molt més que jo, i molt abans que jo, es mereixia un reconeixement per la seva tasca per l’art i molt especialment defensant als artistes joves , em diu que també moltes gràcies de part seva,
Justament aquest dissabte fa vint-i-quatre anys que mira els Sant Lluc de molt enlaire. Quasi tant, com la seva atinada mirada crítica.


SANT LLUC 2006

Enguany fa 60 anys que els Germans Arenas, M.Ribas, M.Cuyàs i M.Zaragoza impulsaren la Col·lectiva de Sant Lluc . Era temps de mostres col·lectives que servien per recuperar una certa normalitat artística en la sempre dura postguerra cultural. Com altres de semblants ( el Saló d’Octubre de Barcelona n’és el paradigma) s’estructuraven en una ampla presència dels professionals i una petita escletxa per el que anaven traient el cap els nouvingunts.
60 anys d’història, amb interrupcions, grups diferents en l’organització, criteris variables, espais expositius diversos..., han convertit el Sant Lluc en un quelcom més que una exposició, l’han convertit en un element que ja no pertany a ningú i que alhora pertany a tots. Ha esdevingut en un veritable patrimoni cultural de la ciutat.

El Sant Lluc per tant és viscut de mil maneres diferents, des de la passió fins la indiferència. Hi ha qui el creu imprescindible i aquell altra que l’eliminaria. Qui hi participa de totes totes, i qui no en vol ni sentir parlar. És justament en aquest poti-poti on es troba actualment la col·lectiva i després de la mostra d’avui, estic per dir que si s’és valent, pot trobar-se en el millor moment de la seva història.

És així, ja que en la més que difícil aposta per la qualitat i el criteri de selecció enguany ha succeït un fet molt important. El jurat qualificador ( Rodon, Fontanals, Jordà, Puig Pla i Faidella) va ser estricta en la seva selecció ( una justa trentena van passar el tall) i alhora dúctil en ampliar el marge fins la setantena d’exposats. I no li va tremolar el pols per deixar de costat noms coneguts i santlluqueros de pro.
Sabem que en l’organització varen existir dubtes , però aquests s’han d’haver esvaït en veure el resultat global del conjunt que marca un punt del que difícilment ja es pot anar enrere.

Les col·lectives són del nivell que volen els artistes. I s’ha de ser conscient que molts professionals hi aportaven el primer que tenien a mà. Ara queda clar que això no val. Que no es valoren noms i sí es seleccionen obres.
Per això passejar-se avui per el Sant Lluc , amb totes les seves limitacions, es fer-ho per un conjunt variat en el concepte i també en la qualitat, però en un entorn d’obres viscudes amb el de sensacions que desprenen vers l’espectador, I el que és més important , en el Sant Lluc d’enguany els noms queden en segon terme.

Està clar que un es queda amb les obres de Cusachs, Novellas, Parés, Perecoll, Estrany, de Torres .... i aneu afegint els noms coneguts que vulgueu. Però l’atenció en les sorpreses és molt més important. Per això voldria recomanar-vos una visita eclèctica. Passada ràpida davant les obres clarament conegudes i fixar-se en aquelles corpresa que anirem trobant en el camí. Jo ho he fet i els noms de Bassons, Beltran , Casals , Domingo, Feixas, García, Lizana, López Molina, Mugnani, Parxachs, Fo, Robledo i Vergés, tots ells ben desconeguts en l’àmbit expositiu, ens mostren un ambient nou que trenca el carrincló i rescomit ambient de tantes altres edicions.
Potser sense voler-ho, els del Sant LLuc han fet tàbula rasa amb aquesta exposició. De les tendències existents en l’organització una n’ha sortit avui amplament guanyadora ja que el nivell d’enguany marca clarament un camí a seguir per tots.

Per a l’organització ja que amb la selecció i la qualitat , potser per primera vegada amb aquests seixanta anys, s’estableix una clara línia a seguir. Per els professionals ja que passa a la història allò de que tot val segons qui ho signa. Qui vulgui exposar ha de presentar un treball que correspongui a la seva vàlua. I per els joves i els nouvinguts ja que saben que en la saviesa del jurat tenen en les mans la possibilitat de que la seva obra pugui ser valorada per el que val i no per qui en fa signatura.

I més en aquesta magnífica aposta de selecció entre els artistes joves que enguany aporta els noms de Carbonell, Palau , Romero Gil i Ventura com uns excel·lents outsiders , capaços de marcar un futur més que valuós, que ja es fa patent en els casos de Pol Codina i de López Garrido que varen ser escollits en l’edició anterior.

Per tot això cal considerar més que mai aquest Sant Lluc. Hauria de ser el del definitiu camí sense retorn, Encara que pesi a alguns , i sigui a contracor de bona part de l’organització , avui més que mai ha començat el futur del Sant Lluc.

Fet del que ens alegrem. I no sabeu com.