EL GUERNICA

El 10 de setembre va fer 25 anys que el “Guernica” va tornar a casa. Del fet en volia parlar en el seu moment, però no hi va haver ocasió i abans de que la reflexió passi al calaix de l’oblit, la volia retomar.

Amb el Guernica he tingut sempre una relació estranya. M’ha agradat, i molt, però alhora sempre he pensat que en l’univers picassià està lluny de ser una de les seves obres principals.
Aquest pensament, podeu creure que m’ha provocat forces maldecaps. Fa anys, diguem que en la transició , el Guernica deien que era el Sant Sopar dels progres i dels d’esquerres. Sens dubte una bona definició. Alhora era un element intocable. Per això aquells que en fèiem reflexió simplement plàstica acabàvem malament
.
Ara amb motiu de l’aniversari del seu retorn ( aniversari en l’oblit ja que sols “El Pais” l’hi ha dedicat un punt d’atenció) , he trobat la raó reflexionada de tot l’embolic.
Tomás Llorens ( per a mi el més gran entès d’art de tot l’estat) ho deixa ben clar en l’article ( que cal recuperar ) del dia 09.09 que amb el títol de “El fracaso de Picasso” en fa excel·lent autòpsia artística de l’obra. Després d’explicar i explicitar els grans error plàstics i pictòrics de la mateixa, l’acaba comparant amb els errors Idem de idem de la Capella Sixtina, per acabar preguntant-se de com és possible que davant dos dels més grans fracassos artístics estem parlant de dues dels cims més alts aconseguits per la pintura en la seva història.

Però amb tot i malgrat tot , segueixo un xic amb els meus tretze. Aquest estiu vaig tenir el plaer de veure la gran mostra del Prado i el reina Sofia “Picasso , tradición y vanguardia”. El Guernica es trobava en el CARS acompanyada de la seva obra paral·lela dedicada a la guerra del Vietnam. A L’altra costat els afusellaments de Goya i Manet. El resultat no tenia color. Goya guanyava escandalosament.

I potser a qui ens apassiona l’Art entenem perfectament per que.

TRES PERSONATGES

Sento i llegeixo tres notícies que em provoquen tres sentiments diferents.

El d’alegria en saber que a Josep Fradera l’hi ha estat atorgada la Creu de Sant Jordi. Tinc present a Josep Fradera de tota al vida. Amic del meu pare , amb passió comuna per el teatre, el Sr. Fradera ( i la Maria) sempre m’han estat propers. El seu reconeixement públic em satisfà i em fa somiar amb aquell Mataró cultural que ell, el meu pare, Terri, Comeron , i tants altres varen aconseguir conformar.

El de tranquil·litat en saber que Rodríguez Ibarra ha dit prou. Mai he entès com els socialistes han pogut mantenir a aquest ultramontà com President d’una autonomia. Ell ( i alguns de semblants) són els veritables culpables del sentiment de rebuig que Espanya rep en el nostre país i al revés. La seva desaparició política és una bona notícia per Catalunya que ens dona el PSOE , encara que ves a saber si és per compensar la dolenta de Montilla com candidat a President de la Generalitat.

El darrer cas és el de Mújica acceptant el recurs d’inconstitucionalitat de l’Estatut. Un exemple de com pot caure de baix un càrrec públic ( Defensor del Poble). No estaria malament que s’acostés per aquí per veure els papers de Cañellas i Ribó, i veure la seva ètica i transparència.
Una absoluta vergonya per al govern i per la democràcia i que hauria de dimitir fulminantment.