MATARÓ RÀDIO

He assistit a la inauguració de Mataró Ràdio. I és un dir ja que amb prou feines vaig passar de l’escala, cosa que cal remarcar ja que vol dir la quantitat de gent que assistia a un acte més que res formal. No he vist dons les instal·lacions però espero tenir ocasió de poder-les veure amb tranquil·litat.

Dos reflexions però a l’entorn de l’acte. Un, que la gran quantitat de gent que és indicativa de la gran il·lusió que ha generat la recuperació de la Ràdio com element de difusió ciutadana. Dos, la unanimitat , dit per tota la gent amb la que vaig parlar que va ser nombrosa i significativa, en que el projecte de moment no es gens il·lusionant. Un poti-poti desgavellat, en el que s’intenta donar veu a tothom però sense un lligam acurat , en bona part degut a les minses estructures professionals amb les que es llença el projecte.

Curiosament, no existeix el dubte d’una certa lliberalitat en el concepte de que ha de ser la ràdio de la ciutat i no la del poder , però tot s’estructura en una ràdio d’estudi i no de carrer , que crec és justament el que demana la ciutat.

Malgrat tot , sort, molta sort, ja que Mataró precisa d’una ràdio que sigui un element important en el caminar de cada dia de la ciutat.

RUBIANES

No puc estar-me de dir la meva. Rubianes m’agrada. Sempre m’han agradat els políticament incorrectes. Podré estar d’acord o no amb el que diu, i amb la manera de dir-ho, però combrego amb la seva essència.

Comunió que tinc amb el que va dir a TV3. A bon segur errat en les maneres, però clar i contundent en la veritat d’una Espanya, amb la que és difícil conviure quan estructura aquest desfici.

Per això em repèl tot aquest guirigall. Cansat d’escoltar i llegir ( Cope i El Mundo ) el més gran nombre d’exabruptes al respecte el meu país, la meva gent i els meus dirigents , sense que aquestes pells fines es sentin molestos, ans el contrari, quedo esparverat que en ple segle XXI succeeixi un fet així de censura personal, ja que no es tracta de res més ja que hom diu que l’obra és excel·lent.

SENSACIONS

Aquest any he tornat de vacances a l’Aragó, al poble de la meva dona. És a la província de Teruel ( sí, sí , de Teruel , que a mi no m’agrada que parlin de Lérida o Gerona) , en la cara castellana ( la provincià de Guadalajara està a pocs Kms.).

Feia dos anys que no hi anava i el canvi en relació a Catalunya i els catalans ha estat brusc i en negatiu. Si fa un temps existia una barreja d’enveja i admiració, ara domina un bon grau de repulsió. Un gir que curiosament s’ha accentuat més entre la gent del PSOE , que és qui detenta el poder d’ençà la democràcia en un etern 6-5 , que no pas en la resta que manté el discurs de sempre.
Curiosament hi ha una sola unanimitat , l’elecció de Montilla ha estat un encert per eliminar tota mena de reducte nacionalista. Que ja era hora que el PSOE poses ordre en el galliner i “capar” ( paraules d’un diputat autonòmic socialista ) a “estos catalanistas del PSC”.

És curiós però la lectura és la mateixa ambdós costats de la franja. El nacionalisme del PSOE ha arrambat amb la vessant catalanista del PSC. Ho explicava molt bé l’extens i irreprotxable article de l’Ernest Maragall va publicar el cap de setmana passat a “El País”, article que curiosament cap dels blogaires que ens tenen acostumats a recomanar escrits a tot i dret en van fer esment.

Deuen ser les coses de la política, o potser les de l’aparell i el poder?.