INICI IL·LUSIONANT

El començament de la temporada artística en les nostres contrades està essent excel·lent. En aquests dies hem pogut comentar la gran qualitat de la mostra del Taller de Gravat ( Espai f ) i de l’interès del Sant Lluc d’enguany amb aquesta ferma aposta per la qualitat , deixant de costat el pes ( artístic o popular ) d’alguns artistes reconeguts que no van passar el tall del jurat. Però no són aquestes les úniques mostres valorables.

Eduard Novellas va presentar els seus retrats a la Sala 2 de Ca l’Arenas en una exposició que sense embuts hem de considerar magnífica.
L’artista plasma personatges anònims , individualitzats o en grup , en un ambient que ens porta a la depressió americana o a la novel·la negra. Novellas s’enfronta a ells en una aparent asèpsia, com si del vell fotògraf de cavallet es tractés. Deixa que les imatges parlin sols mitjançant un gest , un rictus , una mirada , un posat. Ell des de la distància equilibra i intensifica els senyals que ens aporten els anònims personatges que ens diuen molt en tots i cadascun dels retrats.

Novellas segueix aprofundint en aquest ambient a l’estil d’Edouard Hooper. Personatges solitaris, ambient fred, soledat, aïllament. Tot en un petit conjunt que fa palès dues coses: la bona qualitat i el futur de Novellas, i la dificultat d’aprofitar la casa Arenas per una exposició com cal.
Exposició molt recomanable amb una gran peça com ho és el retrat de família amb una impagable reproducció serigràfica.

Josep Baqués és un veterà artista , afincat fa anys a Premià de Dalt. Home de rara saviesa, tècnica i creativa , s’ha mogut en uns camps personals a cavall d’uns fonaments figuratius però endinsant-se en aquest entorn del realisme-màgic, o potser millor dit en el camí d’un simbolisme naturalista.
Aquests dies exposa al Monjo en una mostra plena de didactisme i savoir-faire. No ha volgut aquella gran exposició i sí mostrar l’art partint de les petites coses, del dibuix, de la petita pintura del col·lage, i especialment ha volgut incidir en la serigrafia amb peces d’excel·lent factura , emprant fins a deu planxes per a la seva estampació.
La seva exposició és una lliçó constant. Tècnica per un cantó, però alhora de sensibilitat destinada a la creació d’emocions per petites que puguin semblar. Tot un plaer la seva visita.

En Llucià Gonzàlez per altra part exposa al Museu del Càntir d’Argentona. Aquesta vegada fuig de les grans peces per deturar-se en uns treballs n’aparença més simple, però alhora molt més intensos , enormement treballats en la seva simplicitat, i que en aquesta absència d’anècdota ens permet visionar molt més de prop la veritable realitat del creador.
Ha sigut motiu de moltes xerrades discrepants amb en Llucià, però jo em quedo amb aquesta vessant. Per a mi és en aquells treballs en que el contrast del pesant dels materials i el cinetisme del resultat, esdevé més atractiu. És quan res és el que sembla, i tot es capgira en un fals minimalisme que dona força a una obra que es rep molt millor, malgrat les seves referències, que no pas els seus treballs més ampul·losos en dimensions.

PIC...ADES

Jo també soc fan de les crítiques artístiques d’en Ramon Bassas. Si està cansat de les seves responsabilitats actuals , no estaria gens malament que optés per la Regiduria de Cultura. De segur que en sortiríem guanyant i més en l’aspecte artístic. Encara que puguem discrepar a vegades en les opinions, els seus escrits el signaria amb tot plaer. I més si son com en el cas de R.Gaya.
La figuració no és pas el camp plàstic més apreciat per a mi, però he de dir que la mostra de R.Gaya a La Pedrera és de les més emocionats que he vist en els darrers temps. La he aconsellat a tothom i el resultat ha estat unànime: magnífica.
I ho dic amb fonament de causa. He passat , per raons de treball un estiu molt atrafegat. Tinc La Pedrera a menys de cent metres de la feina, i han estat moltes les vagades que he trobat en l’obra e Gaya la tranquil·litat precisa per reconduir les tensions.
Qui no l’hagi visitada, que s’afanyi. Paga la pena.

Llegeixo la notícia de la mort del pintor Xavier Valls. Em vaig enamorar de la seva obra en una mena d’antològica no recordo en quin indret. Vaig repetir enamorament fa un parell d’anys al Reina Sofia.
Quin gran altra artista català desconegut de la majoria.

Soc comprador d’Eissamnn , una casa de congelats que et porten la compra a casa. Després de vacances cal reposar la nevera i m’obsequien amb un plat decoratiu de vidre , certament elegant. Observo l’etiqueta i veig que és de Cristalleries de Mataró , cosa que m’alegra de totes totes.

Com cada setmana, un dels meus aliments espirituals està en l’escrit de Marías en EPS. En el d’aquesta setmana reflexiona tot dient “ por que uno se crea enemigos solo por ser leal a si mismo”.
Ric, pensant en el Sant Lluc. Tot buscant papers vaig trobar una carta al Direct or apareguda a “El Maresme” del 22 d’Octubre de 1982 , és a dir fa vint-i-quatre anys que sota el títol de “Sant Lluc no és el que diu Pere Pascual” s’aboga per una mostra populista defugint de la qualitat, tal com defensàvem llavors, ho fem ara, i ho farem mentre puguem.
La carta la signen Capitani, Parés, Pujol , López, J.M.Codina, Terri i set signatures més. És per titular-ho: “Com s’escriu la història , o el perill de disposar d’un bon arxiu”.
Com veieu les picabaralles el Sant Lluc ja venen de molt lluny.