JA N'HI HA PROU



Faig ullada ràpida a l’Agenda Cultural del Patronat Municipal de Cultura corresponent al mes de desembre de 2006.

Mentre entre dents barbotejo paraules al respecte del que veig en la programació, de cop els ulls em fan xiribites , i dic entre mi, no pot ser. Un altra cop no pot ser. Però és.
La imatge està clara. La notícia també. El dimecres 20 de desembre a 2/4 de 8 del vespre i a Can Palauet, en Francesc Masriera, amic de l’ànima de Jordi Arenas i marmesor del seu llegat, presentarà el llibre “Jordi Arenas. La sublimació de l’Art”. L’acte l’organitza el PMC.
Un acte al que caldrà assistir i un llibre que caldrà llegir.

Tot excel·lent. Però tot potser no.

Queda la imatge que centra la notícia. És un cap, a bon segur un retrat. Cal fixar-se i tot queda clar.
L’obra que el PMC ha escollit per presentar un llibre de Jordi Arenas, no és ni la seva ni d’una obra seva. Simplement és un autoretrat del seu germà Jaume , justament el que serveix de portada per l’exposició d’autoretrats dels germans Arenas. I que com molt be s’explicita en l’opuscle de l’exposició, és una aquarel·la sobre paper de 21.7 x 13.5 cm, que correspon al llegat Arenas amb referència 67-B, i que està datat al 1937 en l’angle inferior dret.

Crec que no cal cap més comentari. Els fets parlen suficientment clar sobre el respecte del PMC envers tot l’art que no és el que ells anomenen contemporani.
De nou exigim disculpes a qui pertoqui i responsabilitats en el mateix camí.

Ja n’hi ha prou.


ACLARIMENTS

No tinc per costum respondre als comentaris als meus post. Son opinions, que m’agradin o no , son tan respectables com les meves. Allà queden, excepte algun que altre spam que elimino, encara que sempre amb el dubte de si hi haurà algú que pensarà que he eliminat un comentari contrari, Però que hi farem.
Avui però vull fer un parell de puntualitzacions. Les faig ja que no es refereixen a opinions i sí a fets absolutament objectivables que poden portar a crear confusió en el lector que no sàpiga quin és el peu que ens falla. Per això aquesta resposta a uns comentaris posteriors al post del passat diumenge.

Amic Xavier Ubach: Encara que no tinc el costum de respondre als comentaris als meus post ( tots ells son per a mi respectables) permetem aclarir-te un parell de coses.

No tinc , ni he buscat ni envejat , un treball a Mataró Ràdio. Faig un apunt de menys de cinc minuts en el que aconsello exposicions a visitar . El magazine és professional i crec que valia la pena. Ja sé que el treball està molt malament , però sincerament crec que això no és treballar a Matarò Ràdio.
En cap moment he fet cap gestió per estar a Matarò Ràdio i fins i tot quan es podien presentar propostes de programes , encara que alguns m’ho van demanar , vaig decidir que no estaria en aquest projecte.

Col·laborar en un programa no m’anul·la el dret de criticar el conjunt de la programació. De la meva i de moltes més crítiques poden els que dirigeixen l’emissora, treure un bon profit per aconseguir una bona ràdio, que és el que desitgem tu, jo i tots els mataronins. O no és així?.


En el cas Santi Carreras pare , estic convençut de tota la veritat del que dius al respecte de Miramar i dels escrits de l’altra bon amic Joaquim Ripoll. Son tan certes com el que jo dic de “Hora 15”.

Deixant de costat que si no fos veritat , al menys seria brillant recordar el nom d’un programa i un director del que a bon segur quasi ningú recorda , jo no se com anava la cosa per dintre TVE però varen ser moltes les exposicions de les que vaig escriure aquelles set o vuit línees de comentari. No sé quina era la situació contractual de Santi Carreras amb TVE , però allò ho feia en pla free-lance i presentava moltes coses per a veure que podia anar “colant”, i cobrant.

D’entre els noms que recordo hi ha Tharrats, Alcoy, Rovira Brull, Opisso, una col·lectiva a Tertre en benefici de Guinea Ecuatorial , MªA,Raventos , molts de les exposicions del Nàutic , i recordo amb especial sensació un reportatge amb la pintora maÏf Carme Rovira fet a la seva casa de Vilassar de Mar. De moltes d’aquestes exposicions han d’existir fotos en el seu arxiu ja que tenia costum de gravar per la tele i fotografiar per el diari o per l’artista o la galeria en la que es feia l’exposició.

En més de trenta anys de col·laboracions periodístiques he encertat a vegades i a bon segur , n’he errat moltes més , però mai he usat la mentida , i tu Xavier ho saps abastament.
Una honestedat i una professionalitat que potser varen ser la causa que et va motivar a demanar-me opinió i consell per la beca per a joves creadors que havies decidit lliurar com a complement del Torres García – Ciutat de Mataró. Un consell que va permetre estructurar les bases d’aquesta beca que molt plaentment vas presentar a l’Espai d’Art de TVM, a convidada meva.

La teva no selecció en el Sant Lluc d’enguany ha fet que en un acte que jo defineixo de rebequeria, hagis decidit tornar-te enrera. T’equivoques. La gent del Sant Lluc va explicitar unes bases i un jurat. No vas ser acceptat. Pots enfadar-te contra tu mateix ( per no presentar una obra de prou qualitat) o contra el jurat ( per no saber reconèixer la teva vàlua) , però mai contra una organització que ha actuat sempre de manera correcte.

T’equivoques retirant la beca ja que penses que fas mal al Sant Lluc. No és així, essencialment et fas mal a tu mateix que series el veritable protagonista de tan envejable proposta, i ho fas a la ciutat que queda orfe d’un premi complementari que honoraria encara més al Concurs.

Com molt be llegia avui mateix en motiu d’una de les mil picabaralles que apareixen cada dia, la venjança és un fet que perjudica més a qui el practica que no pas a qui el rep.
Per això molt m’agradaria que, amb l’oportuna reflexió, existís una marxa enrera en que hom hi sortís guanyant.

Amb tot el meu afecte , i en la certesa que la complicitat ens permetrà encara mil i una picabaralles més , rep el meu reconeixement per la teva gran tasca periodística.

PS per la Filomena

Amb el meu agraïment per la seva fidelitat lectora , vull retopar-li un dels seus comentaris ja que Televisió de Mataró , no és ni ha estat mai una televisió municipal.

Us ho poc dia amb tota seguretat ja que estic en ell d’ençà el primer dia i fins i tot tinc l’honor d’haver estat la primera cara masculina en pantalla ( hi ha vídeo que ho demostra) .

La independència de TVM ha estat sempre el seu signe de referència que li ha permès ser un mitjà informatiu defensat i valorat per tots els mataronins, sense distinció de tendència política.