TRET DE SORTIDA

Costa escriure 2007, però ja hi som. Hem girat full i ho hm fet com quasi sempre. Sopant amb els amics , en un fet que ja sembla tradició. Deu anys compartint taula amb en Quim i l’Anna i ja en fa set que s’hi afegiren l’Oriol i la Rosa. És sopar de riures, anècdotes, complicitats , política ( uns, votants nacionalistes que es mouen entre ERC i CiU , els altres radicals d’ERC i els de casa, ja ho sabeu). Però per sobre de tot l’afany de saber-nos junts, de costat en els bons i els menys bons moments, i de saber que allò que fa anys em deia una bona amiga pot ser un bon slogan per començar brindant a l’any nou :“El millor, està per venir”.

Per començar l’any amb cap clar , cal escoltar el tradicional Concert de Cap d’Any de la Filharmònica de Viena. L’escolto sempre i enguany ha estat més que magnífic. Zubin Metha l’hi ha donat un ritme com en poques ocasions i els resultats han estat espectaculars ( vegeu la crítica d’avui de “El País”). La complicitat amb l’orquestra, els jocs entre ells, la saviesa en la conducció, la qualitat dels interpretes ... han fet d’aquest concert un registre memorable que preludia un excel·lent any.

Dinar d’Any Nou a casa el sogre, el nom Manuel obliga. Nova trobada familiar i encara que sembla que després de tanta festa res queda per dir, sempre trobem aquell punt per fer-ne xerrada i escalfor.

Avui descans i passejada per comprar els darrers regals de Reis. Ja fa un temps que un guarda aquests dies de començament d’anys per fer-ne descans i començar amb més forces l’any, i sempre paga la pena.
I més quan un està esperant demà, dia de passejada amb la dona per Barcelona amb uns objectius ben clars: Anglada Camarasa i Palazuelo. I alguna qu’altre peça per omplir bé el pap , vista la penúria a la que ens sotmet la nostra malaurada ciutat, artísticament parlant.

PÍNDOLES

Aquest dies però han portat diverses píndoles que caldria no oblidar-les

MONTILLA.-
M’ha agradat que el nostre President hagi escollit l’Hospital de Mataró per efectuar en ell, el seu primer discurs de Cap d’any. M’ha agradat per el que significa i per haver triat la nostra ciutat.
El discurs ha estat precís i marca uns camins que cal seguir. Un discurs sense concessions, però també sense aquella imprompta nacional que caldria. Clar que això del PSC queda cada dia més lluny. La darrera maragallada de proposar a Manuela de Madre, com a propera cap del partit , sembla ser feta exprés. Amb ells la mort del PSC es certificaria sense necessitat de notari i les sigles de PSOE serian obligades en les properes eleccions.
Esperem que els mals presagis no s’acompleixin.

CARTER REIAL

La seva rebuda, i la dels Reis, deuen ser els moments més fàcils i agradables de tot regidor de Cultura i de qualsevol autoritat que s’hi apropi. Espero i desitjo que avui hagi estat com sempre.
Potser avui i en els balls de Les Santes, que siguin els únics dies que les Autoritats s’apropin al Parc Vell. Un que hi passa sovint, ha d’agrair la millora de la il·luminació, el bon estat general de conservació que fan molt agradable l’indret , però li queda el regust de l’estat general de la pista central. Aquest és l’indret on en els propers dies apareixeran totes les bicis i tots el patins que justament els Reis hauran portat.

La pista precisa d’una nova emporlanada de manera ràpida. Està amb sots, trencada per arreu, i sense aquella llisor que caldria. Una condició que agrairien també els balladors de Les Santes que es troben amb un espai inadequat per a lluir les seves habilitats.

A veiam si hi ha sort, i els Reis ho han pogut observar tot baixant amb l’helicòpter i en prenen nota per fer-ne repàs oportú.

CA L’ARENAS

Ja fa mig any que s’inaugurà la que havia de ser la casa dels artistes de Mataró i cada dia les coses van de mal en pitjor. Els responsables, - la gent del Museu -, creu que cobrint l’expedient amb quatre exposicions de qualsevol manera , ja en surten del pas i queda clar que no és això, però ni de un tros lluny.
Tres son les mostres que presenta en aquest dies com a novetat. Encara que dir novetat és fer moneda falsa.

Albert Ibáñez ocupa la Sala 2 , amb la més rescomida de les instal·lacions que un pugui imaginar. Si a algú que es mou en el camp de l’art se li pregunta quina és la més clàssica i tòpica, i per tant esdevinguda inútil, d’allò que definim com instal·lació, tenim un ampla percentatge de seguretat que ens parlarà d’un treball com el que presenta ara Albert Ibáñez.
Però cal dir que la culpa no està en ell. Ibañez és un passerell que tan sols acabat el Batxillerat Artístic, estudia a Elisava ( la més elitista de les escoles de disseny) i és resdient a Can Xalant ( el més elistista dels Centres de Creació Contemporànea ). Ajuntar joventut i elitisme en grau súmmum, és un mal projecte amb segurs mals resultats , com és aquí el cas.

Sigui com sigui, sols cal recordar a Albert Ibáñez que faci mirada a les Propostes Conceptuals a la Platja de Mataró que justament va treballar ell en el curs passat. Potser allà podrà veure el seu treball, amb un angle estètic, visual i de pensament, molt millor.

Però ha de quedar clar que la culpa no és de l’aprenent, i sí d’aquell que ha estat capaç de donar-li marge i corda , mentre es seguia negant el pa i la sal als veritables artistes.

VERÒNICA AGUILERA és la demostració més fefaent de fracàs més absolut d’alguns conceptes de l’Art Contemporani. Llegir el seu amplissim currículum obliga a reflexionar i pensar en veu alta per arribar a la conclusió del tant per a tant poc.
El poder de Can Xalant l’ha fet compartir espais expositius; Els del Foment ( em nego a parlar d’aquella miserable parida com obra artística) i els de Ca l’Arenas.

He arribat a la conclusió de que els responsables de les sales d’exposicions d’aquest indret han assolit al menys un petit rigor i un cert nivell d’autoestima i potser per això han estat precises quatre visites per poder veure el vídeo “Peca” amb el que Verònica Aguilera Carrasco ocupa “La Galeria” de Ca l’Arenas, ja que en les tres interiors el vídeo restava aturat.

Tot el dit en el cas interior s’ha de repetir en el present, però augmentat el grau d’emprenyament, ja que la burda còpia és encara més propera i més evident.
En la darrera mostra d’Art Jove, existia una vídeo instal·lació d’una noia que amb Tipex anava tapant les seves imperfeccions de la pell ( arrugues, pigues, taques...). Ara Aguilera ens presenta el joc contrari. Un joc pueril, innocent, innecessari, absurd,,,, Per no qualificar-lo com improcedent, inútil, estúpid..., amb resultats tan previsibles com absolutament menyspreables.

Peca és una taca en l’historial de l’autora , de ca l’Arenas, dels programadors del PMC...

La llàstima que davant d’aquestes gran cagades , la llei de comportament cívic no serveix. No hi ha ningú al darrera que reculli aquesta merda i així tot queda net per a properes experiències.
Tots sabem que no és així ni de bon tros. Aquesta ferum artística regnarà a Ca l’Arenas durant uns mesos, sense que ningú pugui piular.
Si els germans Arenas aixequessin el cap?....I tot amb el silenci dels marmesors. Puc dir de cor, que no entenc res.

I demà en parlarem més. Que el Fons Palau mereix més de quatre lletres.

Com veieu comencem el 2007 ben fots, és dir si fa no fa, com quasi sempre