MONEO I EL PRADO

No se si us heu fixat amb la foto de Rafael Moneo , l’arquitecte que signa l’ampliació del Prado , aquest dissabte en el dia del lliurament oficial de l’obra. Ulls i mirada viva però amb un cert to desquadrat, quasi com d’un Colombo jubilat. Però el que sobta és un aspecte senzill, com del que no ha fet res, molt lluny de l’habitual posat dels arquitectes coneguts , convertits en els nous gurus de l’art i que semblen voler marcar sempre estil, amb les seves obres , el seu vestir, el seu pontificar, i sobre tot el seu orgull.
Moneo sembla llunyà a aquestes fàtues glòries i declara que mai ha cercat que el seu edifici sigui emblemàtic , el que ha de ser emblemàtic, afirma, “ha de ser la Institució”.

D’aquí aquesta senzillesa quasi etèria del cub que servirà per acollir les exposicions temporals, els tallers de restauració i els laboratoris del Museu, juntament a d’altres funcions que es desenvoluparan a mida que a l’encaix físic li segueixi l’ambiental. Amb aquest edifici el Prado respira i la col·lecció permanent disposa d’unes noves possibilitats de ser estructurada.

El director del Prado, Miquel Zugaza en parla com una obra discreta, elegant i profundament moderna que fent comparança artística s’hauria de dir que és posar de costat, relacionant-los, un bodegó de Zurbarán i un de Juan Gris.

Les portes de Cristina Iglesias , aquestes dolçament agrestes portes , que serveixen de límit i frontera, però no separant i si unint el Prado de sempre i el que ara apareix, son el fidel reflex d’una filosofia sàviament duta a terme per Moneo , racional com sempre i artista com mai.

Com no que ja estem pensant en la possibilitat d’acostar-nos a aquest nou Prado amb aquesta magnífica construcció a la que fàcilment referenciarem amb la piràmide de Ming Pei al Louvre, o la volta de vidre de Norman Foster al British Museum.