EDUARD COMABELLA

El dia 11 de maig està sempre ben present en el meu calendari personal. Enguany encara més ja que justament avui s’acompleixen vint anys d’ençà que l’Eduard va decidir dir-nos adéu. O va fer a bon segur mirant el mar en les runes cremades del restaurant Marina i fent realitat la proposta artística que un temps enrera havia realitzat en l’entorn de les propostes conceptuals a la platja de Mataró.

Han passat vint anys i el record no s’esborra. Es lògic que succeeixi en el personal ja que sempre havíem mantingut una gran relació d’amistat i una particular empatia personal que començà amb la seva primera exposició personal al Banc Mercantil de Manresa a l’any 1973 (parlo de memòria) i que es va mantenir en tota la seva carrera fins la darrera mostra a la Minerva, tot mantenint l’eterna juguesca de si jo era l’únic o no que havia assistit a totes les seves exposicions.
Justament el dia que va morir tenia aparaulada amb mi una entrevista a Tele Mataró. El dia abans vaig parlar amb ell mentre jo esperava el bus d’Argentona. Li vaig recordar la cita , tot dient-li que no fallés, ja que havia patit més d’una “espantada” seva en algun dels meus programes radiofònics. Em va respondre: “No pateixis. Demà jo seré l’estrella de la Tele”. I va ser-ho.

Però a un nivell més públic cal recordar el seu art ja que avui en dia , quan ja fa vint anys de la seva desaparició, la seva obra manté tota la seva vigència, el que és demostratiu de la gran qualitat de la mateixa , i el camí evolutiu que va dur a terme ens permet fer repassada no sols al bon grapat d’Ismes que va conrear , ans el més important que per a un creador és saber trobar en tot moment el camí i el modus idoni per expressar les seves emocions i sensibilitats.
Començant pel seu fauvisme enrocat una i altra vegada en la seva casa pairal llavanerenca , l’etapa dels creuats amb aquest reduccionisme pictòric que va servir per encunyar termes com el “blau Comabella” o el “groc Comabella” , per definir l’especificitat dels seus cromatismes de brillantor especial , seguir per la seva abstracció cromàtica de gran riquesa espaial en la que el collage va adquirir un paper prepotent , reviure les seves apostes conceptuals i acabar amb la punyent força de la seva darrera exposició , la trajectòria de Comabella és a bon segur un dels caminars més intensos i valuosos de l’art de les nostres contrades.

Però alhora és també un gran desconegut. Vint anys implica molta pols a sobre, per això en moment de commemoració d’aquest aniversari , bo estaria pensar que cal ja una exposició que recuperi de manera intensa la figura i l’obra d’aquest gran artista.

Actuacions com aquestes son les que ineludiblement ha de fer un Govern que vulgui entendre que l’art i la cultura és molt més que un seguit d’exposicions puntuals i actes diversos sense lligams estrictes.
Recuperar la memòria de Comabella pot i ha de ser un fet que mereixerà sempre el recolzament absolut d’aquells que el vàrem gaudir com gran artista , i molt més el d’aquells que el vàrem tenir com un gran amic. I serà una gran exposició d’art veritable , davant tanta vacuïtat a tanta exposició inútil que estem obligats a suportar.

( La imatge que encapçala l'escrit correspon a l’homentage que el seu gran amic Jaume Simon li ha realitzat en aquesta aniversari . L'altra imatge és "Homentage a Van Gogh" que Comabella tenia a la seva tauleta de nit i que em va regalar pocs dies abans de morir)

FONS D’ART

El cas Comabella és exemple ben clar de la necessitat de que un poble disposi de la seva història artística a l’abast . Si parlem de Comabella el seu nom serà desconegut per una gran majoria. I és natural ja que no han tingut cap medi per saber-ne res d’ell.

Que no succeís això era la intenció del Fons . El mateix era no tan sols una col·lecció d’obres dels artistes , era també una col·lecció de coneixements dels mateixos. I els signants sols havien de ser la punta de l’iceberg que trenqués camí per obrir ventall a tots els creadors.
Però aquest concepte tan bàsic i elemental, però fonamental i important no es va saber , - o potser hauria de dir “voler” entendre -, i així ens hem quedat.

CARTELL DE SANTES

Les disquisicions al voltant del cartell de Santes crec que son material més que idoni per a qualsevol sociòleg o antropòleg per fer-ne una tesis doctoral.

Un ja n’ha dit la seva i no cal afegir quasi res més , encara que no m’estic de repuntar un element al que ja he fet referència en altres ocasions quan ha aparegut el dilema entre cartell d’artista o de dissenyador.

Martí Anson ,capgirant el concepte de cartell i el de samarreta , apunta a la possibilitat que jo indicava altres anys: Un cartell d’artista , i per tant de valor creatiu que no ha de ser sotmès a prova en la seva transformació en l’element viu de la samarreta , i una samarreta ben diferent realitzada per un dissenyador gràfic.

Segueixo pensant que la separació dels dos conceptes podria ser ben positiva per no mediatitzar creacions i aconseguir el sempre difícil apunt d’acontentar a una majoria.

Per cert , ja que parlem de majories , bo és fer referència al que ha succeït enguany a Lleida. A la ciutat de la terra ferma el cartell de Festa Major , que per cert es celebra en aquests dies, era escollit per votació en un concurs d’altíssima participació. Vista l’escassa qualitat que atresoraven els cartells dels darrers anys , l’Ajuntament lleidatà va decidir, i ja ha s’ha fet així enguany , que el Cartell seria realitzat per un artista lleidatà de reconegut prestigi, havent estat escollida per aquesta edició la magnífica artista que n’és la Rosa Siré , de la que els vells afeccionats poden recordar una magnífica exposició a la sala del Nàutic de la mà de Jordi Arenas.

(Per problemes de conexió amb Internet aquest post ha estat penjat a posteriori de la seva data real)