Els fets de l’actualitat , amb aquests dos temes artístics tan palpitants com ho son el Museu Bassat i el Fons d’Art , ens han fet oblidar una mica el seguit d’exposicions inaugurades darrerament que com totes mereixen el seu petit o gran comentari.

XAVIER UBACH

En Xavier Ubach presenta una nova exposició , ara al Museu de Llavaneres , seguint aquest el seu caminar de fecunditat creativa. Un caminar que l’ha afermat en una estilística personal i ben identificativa en aquest concepte aquarel·listic , el seu , que respon de manera ben adient al seu tarannà.

Ubach és home de sensibilitat accentuada. Quan va haver de donar per acabada la seva vida de locució radiofònica i televisiva , estava clar que havia de canalitzar-la per algun costat , i aquest va ser el pictòric.
Com be diu ell, amb dos lliçons ben apreses en va tenir prou per llençar-se sense por a l’afany de ser artista , i com que en això de la pintura succeeix com deia un bon mestre, “ que aprendre a pintar és com fer un règim, els primers kilos es perden ben ràpid , però després costa molt avançar “ , en Xavier Ubach va quedar sorprès per un èxit ràpid que el va fer caure en la lògica vanitat i li va fer guanyar més d’un estirabot del que això signe , amb amicals i alegres batusses a posteriori.

Però Ubach és intel·ligent. Va reflexionar i va entendre les seves limitacions i va comprendre també que el millor que podia fer era ser ell mateix , pintar com li agradava , fer les experiències que li eren plaents , i aventurar-se per allà on li semblava més escaient , gaudint així de la seva pintura. Essent , en una paraula, un pintor que intentava sempre oferir el millor de sí mateix , i deixant-se d’ínfules d’artista que li portaven més maldecaps que no pas satisfaccions.

Així alliberat de tota tensió en Xavier Ubach desgrana les seves marines , els seus camps , els seus cavalls. Cerca mars i cels en les que fa juguesques cromàtiques a voltes reeixides i en altres no, però amb la sinceritat per bandera i sense fer escarafalls.

No fa pas massa parlàvem de la importància del relatiu en la valoració d’una exposició. De l’obligada valoració positiva si l’exposat supera a l’anterior pas del creador. Si ho fem així haurem de donar-li aquest benefici ja que aquesta mostra és a bon segur , i seguint el to general de les seves darreres exposicions , un pas endavant en el seu fer.

Si agafem però una valoració més absoluta queda clar que segueixen presents certes arestes que caldria llimar. Encara que el seu és la figuració , és allà on presenta els seus problemes més evidents , mentre en canvi surt airós quan alleugera el concepte i camina per una certa divagació més abstractiva en la que els detalls cromàtics i el concepte d’una certa elegància donen nivell al que presenta.

Un Xavier Ubach amb els seus pros i contres , però més Ubach que mai , fet que sens dubte han d’agrair els seus seguidors que són molts i ben fidels

Xavier Ubach.- Aquarel·les.
Museu Arxiu de Llavaneres. Del 25 d’Abril al 25 de Maig


N – II

Molt poc ressò va tenir el fet que succeïa la passada setmana quan a mitja tarda i degut a la crema d’una matolls es va haver de tallar en ambdós sentits de la marxa l’Autopista del Maresme i desviar-ne tot el tràfic per la NII que va quedar ràpidament col·lapsava.
En canvi en aquests dies ha tingut ample , i merescut ressò , tant la que podríem dir recuperació espaial del camí dit NII , com les picabaralles entre els diversos partits polítics en relació a quina ha de ser la ruta alternativa.

Com quasi a tots els ciutadans la cosa s’escapa de les nostres petites mires i la nostra opinió està fonamentada en la subjectivitat , el desig i la comoditat , però no disposan d’elements de judici suficients com per prendre postura per una o altra part.
Però això no passa als grups polítics que haurien de decidir i concordar les opcions de futur de la manera més ràpida i millor possible. No sigui que el proper embús de la NII esdevingui tal cul de sac que llavors sí que la noticia no ocuparia un racó de plana , i sí i de manera lamentable, en podia ocupar el titular més atractiu.

MAS I TERRIBAS

Quedo sorprès davant la noticia de que Manuel Mas ha demanat el cessament de Mònica Terribas per la seva “parcialitat” en l’entrevista feta a Montilla i en la que de trascantó , i de tant en tant , apareixia la figura de Zapatero, en una imatge de clara lectura vigilant. Mas qualifica d’inacceptable el truc i remarca que en temps de Pujol no hauria passat.
En aquest darrer punt he de dir que té tota la raó, és clar que això no vol dir que aquesta raó sigui bona. En la resta crec que el bon amic Manuel patina , potser en aquest afany de l’aparell per controlar tota la informació, en espacial la dels canals públics.

Tots sabem qui és i com és Mònica Terribes. I quines son les seves filies i fòbies polítiques. Però també sabem de la seva qualitat i nivell. Cal dons escollir : ens quedem amb la periodista brillant o preferim que el periodista sigui més vulgar però dòcil amb el poder. Jo no en tinc dubtes , em quedo amb el primer.

És pot dir que la lectura que oferia Terribes oferia un cert menyspreu al paper del president. Però era una postura hàbil, intel·ligent, irònica , i el que és més important reflectia en la seva lectura allò que una gran majoria de catalans seguim creient, inclosos bastants dels que votem PSC , que és la gran dependència del poder del PSOE centralista.

I quan un periodista diu la veritat , d’una o altra manera , el que s’ha de fer és respectar-lo i mai demanar el seu cessament , ja que si ho fem així potser haurem de demanar que pleguin tots els diputats electes del PSC que mantenien en el programa electoral el fet de tenir un grup parlamentari propi i d’això ni tan sols ensumar-lo. I potser tampoc es tracta d’això.