ALÍCIA FRAMIS

El , o millor dit , la protagonista de la fotografia que encapçala aquest post és l’artista Alícia Framis passejant-se embotida en un autèntic vestit d’astronauta pel mig de Nova York. Ella és a bon segur una de les artistes més reconegudes mundialment en el camp de les performances i en de les instal·lacions podríem dir més duradores com les realitzades a mig mon i encara que sigui ben desconeguda a les nostres contrades és nascuda a Mataró , ciutat que ha vist ben poc del seu fer ja que les seves escasses presències el seu fer s’ha limitat a Can Xalant i encara que per tant al menys la meitat dels diners correspondrien a la ciutat , aquesta s’ha quedat sempre sense saber el que feia aquesta important artista en el seu camp.

Framis en aquesta ocasió ha fen aposta per protestar per el fet de cap dona hagi arribat mai a la Lluna. Sota aquesta premissa va decidir transformar-se en l’astronauta que mai va poder aconseguir el seu objectiu pel fet de pertànyer a un món completament masclista.
L’experiència , a bon segur curiosa i si més no divertida però en absolut transcendent, malgrat el film que sortirà de la mateixa ja que Framis es fa acompanyar d’un càmara i un fotògraf que capten la resposta de la gent davant l’insòlit procedir de la “creadora”.

Una aposta aquesta de Framis molt lligada a la seva trajectòria que al meu entendre demostra el buit absolut d’unes propostes que volen provocar i / o bocabadar i que al final semblen el segon episodi de l’anunci d’una coneguda cadena d’hamburgueses , substituint el rei del joc de cartes per un astronauta que ni tan sols s’assembla a l’astronauta al que li faltava un bull , tan genialment interpretat per Jerry Lewis

LA REGENERACIÓ DE LA VIDA POLÍTICA

Aquest sembla ser el leif-motiv dels darrers temps , en un afany que de cop i volta sembla apreti a tots els partits polítics de tots els colors.

Em sembla a mi però, que estant més avesats els polítics als números ( metres edificables, pusvàlues , tants per cent ...) que no pas a les lletres , no han arribat a entendre el sentit de la paraula regeneració ( renovar moralment , fer un canvi radical en bé ) i s’han quedat en un mix estrany amb el concepte “generació” com clau i a partir d’aquí comencem a canviar en la recerca d’una nova generació i en l’eliminació d’aquella altra que sembla passada de moda i aquí l’estan cagant.

A un , que ja s’acosta als seixanta , li comença a fer ràbia aquest sentiment de que tot el jove és bo i tot el que depassa una certa edat ja sols serveix per a guardar a les golfes quan òbviament hi ha de tot i per arreu. Conec un bon grapat de joves als que envejo per la seva capacitat , els seus coneixements i com no per els molts anys que els hi queden per davant per a desnvolupar-los. Però de joves inútils i ineptes n’hi també per arreu amb el clar exemple de Bibiana Aido ( govern ) , Leire Pajín ( partit ) Ana Barrera ( Ajuntament) i la coincidència en el sexe és tan sols això, coincidència.

Seria bo dons que algú a n’els partits , especialment en el vol ras de la política ciutada , entengués bé això de la regeneració i fes aquesta renovació moral en un canvi radical en bé. Com per ex. hauria de succeir amb el tema Cultura i el PSC.

Malgrat que la Ponència Marc del darrer Congrés del PSC local deia textualment que :
" El PSC aposta per la Cultura com un dels pilars ciutadans a potenciar en
els propers anys, conscient de la importància que té la Cultura tant a
nivell individual com col·lectiu, ja que és generadora de progrés i
evolució personal , és imprescindible per a la cohesió social, estableix
l’entramat bàsic del teixit de la ciutat i alhora n’és pol d’atracció i
activació econòmica.
.....
El PSC aposta per la cultura per tothom, per una activitat cultural
variada, eclèctica i de qualitat, que tingui la rellevància que la ciutat
mereix; per una activitat cultural popular, constant i variada en tots els
barris de la ciutat
.........

Amb aquests elements i d’altres que puguin aparèixer, el PSC aposta
per la Cultura com un dels pilars imprescindibles en el desenvolupament
d’aquesta Mataró de futur, d’aquesta ciutat que sap cap on va.

Dons bé , amb tots aquests trets fonamentals establerts en l’iderai polític del Congrés el cert és que ha pasta un any i encara és hora que es reuneixi la sectorial de Cultura que per cert renovaà la seva direcció a començaments de Juliol i que encara no ha tingut temps de convocar cap reunió per a dicutir els temes pendents , que son molts. Potser hi ha por de que algú canti les coses calres al voltan de la inoperancia del partit en l’entorn cultural en el que ni piulen ni existeixen.

Potser fer això, contactar amb el carrer , amb els militants , els simpatitzants . Escoltar el que diuen , el que volen , de que es queixen , podria ser una gran manera de regenrar la vida política, però si em permeteu dir la meva , estic del tot convençut que no sembla estiguin per la labor.