EN CLAU MATARONINA

No puc negar una certa tendència a extrapolar certs escrits , cròniques o comentaris i fer-ne una lectura en clau mataronina. En aquests dos darrers dies m’ha succeït algunes vegades en el que pertoca a l’apartat artístic i crec que be val fer-ne revisió publica.

La primera lectura be valdria fer-la al voltant del fenomen del barroc , del que molt bé en parlava aquesta dissabte en Ramon Bassas en el seu blog. Un fenomen que a mi personalment em complau ja que encara que no sigui aquest l’estil que més m’emocioni, jo dec ser un d’aquells catalans atípics que els hi agrada el Romànic però no pensa que és el millor del món i molt menys que fora d’ell no hi ha salvació.

M’apunto al consell de la lectura de l’article de Calvo Serraller ( d’aquest i de tots els que porten la seva firma ) i no estaria gens malament que encara que fos de trascantó aquesta dèria per el barroc aterrés a Mataró , tot reivindicant de nou la figura de Viladomat que segueix essent més desconegut del que voldríem i caldria.

L’altra lectura ha vingut avui mateix a “La Vanguardia” amb l’article de la sèrie “A través del espejo” amb signatura de J.F.Yvars que per aquells que no en tinguin coneixença d’entre el seu ample currículum , i també en clau mataronina , era l’autor de l’apartat de l’art primitiu en el catàleg de l’exposició de Torres Garcia que vàrem poder visitar a començaments de l’any passat.
L’article de títol “La radicalidad del negro” és al voltant de la retrospectiva de Pierre Soulages que es presenta actualment al Centre Pompidou.
És aquest un dens article que recomano amb passió, en especial a tots aquells seguidors de Perecoll i a ell mateix ja que ens fa un excel·lent repàs sobre l’evolució del negre en aquella “vasta región en la que se carece de orientación precisa. Pero un tema inquietante : trabajar el negro sobre fondo negro”.
L’estudi del negre en relació a Klee , Kandinsky, Rembrandt, Hartung, Tàpies, Rothko... , en aquesta recerca del que definia coma “ultra negre” , considerat com indici d’una nova sensibilitat , “ otro campo de actividad plástica orientado a la percepción desnuda”. Per aconseguir arribar a aquest particular nirvana que considera: “ ... mi emoción nace desinteresada por la imagen, prescinde por entero de la referencia concreta. El espacio, la luz , el ritmo toman forma i singularizan el negro”. Ja que segons ell mateix “ ... más allá del negro , por supuesto, queda el diálogo de luz y pigmentos. Vestigio y huella”.

Una magnífic article que ens apropa a aquest gran artista que n’és Soulages i que alhora ens permet per afinitat , comprendre millor el rerafons del treball de Perecoll en aquesta passió comuna de la radicalitat del negre.

I caldrà deixar per demà la lectura local de l’exposició de la Tyssen al voltant de l’erotisme que ahir diumenge mereixia a “El País” un altra impagable article de Vargas Llosa. Una relació de la que estirant en pot sortir si més no un curiosa història al voltant d’una exposició que no va poder ser i que segurament serà , i a fora de Mataró, per culpa de la desídia de qui té el poder expositiu de la ciutat.