HIPERMERC’ART

En arribar aquestes dates per arreu floreixen com bolets els anomenats Mercats d’Art , mostres col·lectives de les que tots sabem la seva filosofia: obra individualitzada d’artistes diversos a preus ben raonables .

No puc negar que en soc un bon defensor d’aquest tipus d’activitat. Ja sé que molts em diran que així defenso un art en certa manera adotzenat , ja que encara que es tracti d’obra individual moltes son les vegades en que en realitat es tracta quasi d’una pbra seriada , vistes les mínimes diferències existents entre un i altra treball d’un mateix autor. Però malgrat aquesta evidència , crec que els Mercats d’art tenen una positiva missió.

La tenen ja que adquirir per a ús propi o per a regalar una obra d’art , per petita que sigui , és sempre positiu i és indicatiu d’un sentiment de sensibilitat que bé estaria que fóra ben abundant. I en segon lloc ja que aquesta petita adquisició servirà , a bon segur , com esquer per apropar-se a l’art i per agafar el cuquet davant altres treballs , probablement amb un nivell d’exigència creixent.

És per això que us convido a visitar aquest tipus de manifestacions i tot remenant per aquí i per allà , acabar amb una compra , per petita que sigui , en la certesa de poder trobar alguna que altra peça de valoració més que estimable.
Caldrà passejar-se dons per aquestes manifestacions de les que podem destacar a nivell comarcal la que se celebra a Argentona , mentre que bé valdrà visitar la mostra de “mini art” que organitza els de la Sant Lluc , en un concepte parell. Fora d’aquí cal fer atenció en els diversos que se celebren a Barcelona , amb el de Vinçon com estrella capdavantera , en el que per cert en aquesta edició hi prenen part Margarita Feixas i Regina Puig.

NO ANEM BÉ

Seguim amb la cantarella de que cal regenerar la vida política , afirmació ben encertada per altra part , però alhora succeeix que els grans partits semblen jugar a veure qui la fa més grossa.
No cal ni parlar del PP amb aquest “trio de la bencina “ ( Rajoy- Cospedal – Soraya” ) dignes successors del Gran Teatro Chino de la Manolita Chen.

O de CiU amb el joc de les fundacions i dels prohoms que ho son però que no, ja que eren però potser no tant.

O del tribunal Constitucional que sembla el guirigall digne d’una reunió de comunitat mal avinguda..
O del.....

Però el pitjor és que els que van coalligats amb els meus , és a dir , el PSOE , sembla voler guanyar el concurs de barrabassades.
Ahir a “El País” , entrevista a tota plana amb Leire Pajín. Si algú creia que aquesta noieta tenia alguna cosa a dir fora de rucades , ara ja estarà convençut que això és impossible. Feia temps que no veia una entrevista amb algun responsable de partit polític importat marcant tan poc nivell, omplint-se de més obvietats i jugant al “ i tú més” tot cantant allò de “ que tipo que tengo , que guapa que soy “ , en referència al partit , off course. Unes declaracions que en qualsevol partit seriós haurien provocat una destitució immediata. Però remarco el de “partit seriós”.

I és que aquesta és una expressió difícil d’adjudicar al PSOE. Per moltes coses en general i per una en particular , essent aquesta el lamentable espectacle d’auto afirmació amb el miting d’ahir.
Tots ho hem vist : jazz, catifa vermella, preguntes a l’estil Holliwwood , i presentadors estúpids que encara deuen estar avergonyits del que cal fer per poder treballar i menjar.

Si l’espectacle pseudo-americà era barroer , fora d lloc , inoportú ..., en moments com els actuals tots els qualificatius s’han de resumir amb un : Inadmisible.

I pensar que així volen guanyar les eleccions . Que quan les perdin , que lamentablement i amb molt dolor per part meva , les perdran , que no mirin cap els votants i simplement es mirin al mirall. Allà trobaran la raó de la derrota.