dilluns, de desembre 28, 2009

ALFRED OPISSO


El passat dimarts es va inaugurar a la sala d’exposicions de la Caixa Laietana, a la plaça de Sta Anna , l’exposició retrospectiva de caire antològic dedicada a l’Alfred Opisso ( 1907-1980). L’acte va ser presidit per l’alcalde de Mataró Sr. Baron i pel president de l’entitat Sr. Jaume Boter de Palau , amb la presència de les dues filles de l’artista.
En el decurs dels darrers temps he parlat d’aquesta exposició i del que ha significat per a mi ja que en vaig ser anomenat comissari. Ha estat una mostra que ha ocupat la major part del meu temps lliure en el darrer mes i que ha tingut un part feliç, havent nascut bonica als ulls de tothom.
Era una exposició que per a mi ha significat un triple repte : el professional, el personal i l’artístic , establerts així de menor a major.

Professionalment ha existit un repte interior gran , tot volent demostrar la meva capacitat per dur endavant una mostra d’aquest nivell i característiques. Els resultats han estat tant en el que pertoca al meu anàlisi propi com per tot allò que m’ha arribat, en especial de part de gent que res té a veure amb mi, ben positiu. Crec que els resultats , i més amb la premura del temps, han estat prou bons.

Tot ha sigut una experiència ben fruitosa, i més a l’hora d’enfrontar-me a temes per a mi mes desconeguts , com ho era el cartell i la portada , la distribució del catàleg , o el muntatge de ‘exposició, havent reeixit en tota ella ja que és imposible fallar quan es treballa amb professionals tan seriosos i de qualitat , com ho siguin en Ramon Manent, en Manolo Contreras , en David Vergés , o la gent de Fabrés .

Una experiència magnífica que m’omple d’orgull i que potser em permet dir allò “ de ahí queda eso” , davant d’aquella gent que em té vedat per a qualsevol situació.

Personalment ha estat igualment satisfactori. Tinc l’honor de considerar-me amic d’Alfred Opisso. És clar que el meu cas no té cap mèrit ja que ell i el meu pare eren íntims per raó d’afinitat artística , cultural i de veïnatge, el que va facilitat del tot el contacte. Però a l’Alfred , que potser va ser el primer gran artista que em va tractar de tu a tu , em va ensenyar tantes coses que li devia aquest públic agraïment, i res millor que el de mostrar-lo tal i com era , i no pas tal i com “creien” que era.

Però el punt més important és l’artístic , essència i clau. Penso , - i m’ho diuen els bons afeccionats -, a partir d’aquesta exposició la figura d’Opisso ja no serà la mateixa. Al costat de la seva cara tradicional, costumista i clàssica ja no quedarà amagada una altra vessant més interior del seu fer , amb tot el món màgic i personal , que tan amagat estava de tots.
Tot per confegir una exposició evidentment millorable, però que ha servit per conèixer i/o reconèixer a aquest artista , barceloní de naixement i mataroní d’adopció i fets , a qui la ciutat li devia un reconeixement com aquest.

Per això moltes gràcies a tots els que ho ha fet possible: A la Caixa Laietana per apostar per Opisso. A la família per deixar-nos entrar a casa seva, triar i remenar , sense cap mena de limitació o imposició. A tots els col·leccionistes , amb especial accent per aquells més espacials, que més que mai son els que han fet possible aquesta realitat.
I per aquells que lamentablement s’han oblidat de la mateixa , amb la gent de Cultura i del Museu al capdavant , dons simplement dir que ho sento per ells, Que ells s’ho perden , però que no és de rebut que aquells que haurien de ser els màxims defensors de la cultura i els artistes locals facin fonedís en un acte com aquest. Son situacions que els defineixen perfectament , i no pas per a bé.

En motiu d’aquesta exposició la gent de Capgròs m’ha demanat una columna que serà publicada ben aviat , i que ara presento aquí :

ALFRED OPISSO

“Alfred Opisso, pintures i dibuixos. ( 1907-1980)” , l’exposició retrospectiva de caire antològic que en aquests dies es presenta a la sala d’exposicions de la Caixa Laietana , a la Pça de Sta Anna, és a bon segur la mirada més complerta que s’ha fet mai al treball d’aquest reconegut artista , barceloní de naixement i mataroní d’adopció i fets. Una exposició que ha de servir per descobrir la “veritat” d’aquest gran artista , massa vegades amagada sota una mirada limitada a la part més comercial del seu fer.

Un centenar d’obres que van des de un treball d’infantesa , en una postal de felicitació al seu oncle Joan Cardona , fins a la que podia ser la seva darrera creació abans de morir, abastant tot l’ample ventall de conceptes i tècniques, ens permeten descobrir o redescobrir , segons el cas , la qualitat i importància de la seva obra.

Dic descobrir. ja que difícilment tot aquell que no s’acosti a la cinquantena , en tindrà coneixement directe fora de visions puntuals d’obres en espais particulars, ja que el silenci al seu voltant ha estat quasi total d’ençà la mostra de record celebrada fa ja vint-i-cinc anys. I dic redescobrir ja que a bon segur la gran majoria d’obres presents a l’exposició, provinents totes de col·leccions particulars i que en un vuitanta per cent no havien estat mai exposades , ofereixen ullada a un treball de mirada molt més ampla i polièdrica que no pas la del reduccionisme de caire clàssic , en el que semblava enclaustrat.

Caldrà deturar-se doncs en les obres de formació, amb elements tan poc freqüents en la seva trajectòria com un bodegó o uns magnífics paisatges de la seva primera estada parisenca. Fer-ho també davant el perfeccionisme dels seus retrats a llapis plom i no passar per alt la seva cara més coneguda aquella que va des de les referències dels cafès de Paris i la Belle Èpoque , -que tant regust tenen al seu pare Ricard-, i per tota la temàtica d’aires romàntics , carnavalescs , el mon del circ , els gitanos , els arlequins...

Però caldrà afilar la mirada en els treballs en els que mantenint una arrel clàssica en el concepte , es desenvolupen amb una llibertat total fora de tota rigidesa estructural. Obres d’essència realista però que agafen en les seves mans un sentiment de llibertat , que bé hauríem de considerar revolucionari , vist el temps i el moment.

Tot per acabar amb la sorpresa absoluta que per a molts serà l’aparició d’un Opisso desfermat , llunyà a tot classicisme i radical en un mon ple de màgia i encanteri. Un Opisso curull de conceptes onírics i simbòlics , que generen composicions i personatges que sorprenen per la seva força creativa i cromàtica , en unes peces personalíssimes , realitzades més per gaudi propi que no pas per a la seva exposició pública.
Un exposició que ens apropa a les dues cares de l’artista , la del seny i la de rauxa. La comercial i de portes enfora, i la més interior i personal. Una mostra que obliga a una redefinició del seu fer , mostrant un art que bé podem definir com calidoscòpic. I ho diem en l’amplitud de la seva definició, tant en el que pertoca al tub “màgic” capaç de variar del tot per un simple gir, com en el concepte genèric de ”successió de coses vàries i multicolors, d'impressions o de sensacions que canvien ràpidament”.

Una exposició aquesta que crec que la ciutat li devia i que a més queda completada amb un magnífic catàleg –llibre, - amb fotografies de Ramon Manent-, que reprodueix totes les obres presents a l’exposició.

Una exposició que crec és de més que obligada i recomanada visita i que per a mi ha estat tot un honor, comissariar.